Bany de realitat ?>

Bany de realitat

Aquest any de pandèmia és una lliçó d’humilitat, una baixada a la realitat immensa. Deixeu-me ser provocador: ni tenim la millor sanitat del món, ni Messi és el millor jugador del món, ni els catalans som els millors d’Espanya. La realitat és molt més complexa i cal que ens adaptem per sortir endavant.
Tenim un mal encaix a Espanya i per extensió a Europa, estem en una crisi sanitària i econòmica majúscula, enfilem la transició energètica… són molts fronts oberts que hem d’abordar. I no ho fem en les millors condicions possibles, no és el millor moment per Catalunya. Quan sortim de la pandèmia veurem quin és l’abast de la destrossa econòmica, quantes empreses hauran tancat, quants treballadors estaran a l’atur, quants joves, nens i nenes no s’hauran escolaritzat correctament… en definitiva, fins on haurem caigut. Llavors comprendrem la dificultat d’aixecar-nos.
Però, pensant en aquesta dificultat d’aixecar-nos, reflexiono sobre la nostra classe política, sobre el seu nivell. «Amb aquests polítics no farem futur», em diuen sovint. I jo responc, i amb els de la resta de l’estat sí? Des de fa anys anem mal servits de polítics, cosa molt difícil de resoldre. Voleu dir que la nostra classe dirigent és el millor que hi ha a la societat? No veieu gent excel·lent, savis, que saben un munt de coses, que són sovint molt respectats al món? Sí, Catalunya té homes i dones de gran nivell. Llavors, per què aquesta gent no acaba entrant en la política a ajudar el conjunt de la societat? Per què aquesta gent no és consultada permanentment pels que governen? És el sistema. Una manera de fer política a través de partits amb llistes tancades on el díscol, el crític, és apartat de la llista i així té tancat el pas a la política. Però també una societat que ara s’ha polaritzat de tal forma que cada individu és contrari a tot, essent gairebé impossible generar un relat, una anàlisi que agrupi a la majoria social.
No tot són males notícies. Les crisis també tenen coses positives, sovint serveixen per reinventar-se. El tancament de Nissan a Barcelona, un zombi en la fabricació de cotxes, tot-terrenys i furgonetes, sembla que possibilitarà el futur de la part més important de l’economia catalana. Si el lloc de Nissan l’ocupa el fabricant de bateries coreà LG amb la missió de ser el primer proveïdor de Seat en la seva aposta pel cotxe elèctric, haurem fet un canvi a molt millor. LG és un reconegut fabricant de bateries, una multinacional amb 186.000 treballadors i 73 anys d’història, exemple del camí de treball seriós que ha fet Corea del Sud en els darrers 40 anys. És el resultat d’un sistema educatiu exigent, i d’una cultura de treball intens i molt seriós. Allò que nosaltres vam fer en els anys 70 i 80 i després hem perdut amb el temps.
La idoneïtat del canvi de Nissan per LG (o per Schneider, si és el cas) és la clau per desenvolupar el futur de l’economia catalana. Si la indústria catalana s’ha de posicionar en la nova indústria descarbonitzada cal fer molts moviments, alguns de referència, i aquest és un d’ells. Tenir Seat de bandera de la nova economia és un luxe que pocs altres països tindran, i quan més aviat anem, més estendrem la nova economia cap a aquí. Imagineu ara la transformació que ve al darrere, tots els fabricants de components de peces de Seat s’han de reconvertir en fabricants d’elements electrònics, de noves peces mecàniques pels nous cotxes, nous accessoris per la càrrega, nou software… Si tot això ho sabem lligar aviat, haurem posat la primera estaca del futur de l’economia catalana.
En canvi, resoldre la pèrdua de llocs de treball derivats de la davallada del turisme internacional no serà fàcil. He proposat diverses vegades redirigir part d’aquests llocs de treball a la rehabilitació energètica d’habitatges i edificis públics, l’altre gran baula de la transformació energètica que caldrà fer. Donar feina, alhora que es generen habitatges amb lloguer assequible, hauria de ser la fita a assolir en aquest nou panorama que se’ns presenta. La rehabilitació d’habitatges pot suposar la creació de 250.000 llocs de treball i una necessitat de recursos de 750 milions anuals fins al 2030 que han de sortir de col·laboracions público-privades. Tot això ha d’anar acompanyat de la gran tasca que no em canso de repetir: l’excel·lència en la formació professional, dit d’una altra manera, la rèplica del model de l’institut de la Garrotxa a tots els instituts de Catalunya.
L’altre notícia de la setmana ha estat la fusió entre La Caixa i Bankia. No ­m’atreveixo a afirmar que ens serà favorable vistos els antecedents del sector bancari i les agressives aspiracions de Madrid en acaparar-lo. D’altra banda, si es perd competència no afavorirà el teixit industrial català. Veurem com acaba tot, si aquest pas és previ a una fusió més gran europea.
De tot plegat el que em reconforta és que el model industrial de Catalunya es veu dibuixat en el futur i això ens dona força davant Espanya i davant el món. La Catalunya productora lluny d’una economia especulativa. Cal persistir.

One thought on “Bany de realitat

  1. Els que manen son lluitadors, guanyadors; no pas polítics.
    Son a dalt perque s´han recolzat en inútils i han rebutjat col.laboradors vàlids que els podien fer ombra.
    Omplir les teulades de plaques fotovoltàiques per fer corrent gratuïta, clar que donaria per crear molts milers de llocs de treball, però, ho consentirà el poder financer ?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *