El futur de l’Aigua ?>

El futur de l’Aigua

L’aigua esdevé un dels límits de l’economia i de la humanitat. En nombrosos països, siguin industrialitzats o en vies de desenvolupament, la utilització de l’aigua no es gestiona de forma sostenible i per això cada vegada n’hi ha menys. Un dels exemples més punyents el tenim en la desaparició del mar d’Aral a l’ex-URSS per l’explotació del reg dels camps de cotó que han fet disminuir l’aigua del mar en un 80% i augmentat la salinitat des de 10 g/l fins a 45 g/l. El planeta s’enfronta en moltes regions a problemes de disponibilitat i qualitat d’aigua que s’agreugen amb els anys.
L’aigua depèn de cada conca on es troba. En certes conques l’aigua és estacional i dependrà de la capacitat del terra per emmagatzemar l’aigua durant els períodes secs. En altres conques estarà condicionada per la velocitat d’infiltració de les aigües subterrànies, la velocitat del desgel o la capacitat dels boscos per emmagatzemar-la. Alhora, l’aigua és també un vector d’eliminació de la contaminació, on s’aboquen residus domèstics, industrials, agraris o ramaders, fet que pot limitar el seu ús per la seva degradació aigües amunt o bé per la contaminació dels aqüífers.
La demanda d’aigua per càpita baixa contínuament, essent l’any 1962 de 13.402 m3 per càpita al món fins a 5.920 m3/càpita a l’any 2014. La disminució a la meitat no és tant que s’hagi racionalitzat l’aigua en aquests 50 anys, és que la població en aquests anys s’ha doblat. Si la demanda mitjana per càpita no millora, quan la població mundial arribi a 9.000 milions d’habitants (cap al 2050 com preveuen les Nacions Unides), la humanitat necessitarà 10.200 km3 d’aigua corrent al món, és a dir, el 82% de l’aigua que corre, deixant secs molts rius i llacs.
El 2025 s’estima que dues terceres parts de la humanitat viuran en estrès hídric. Les penúries d’aigua i de contaminació generen problemes de salut pública a gran escala, frenen el desenvolupament econòmic i agrícola i malmeten una gran varietat d’ecosistemes. Això pot amenaçar la seguretat alimentària mundial i portar a un estancament econòmic en moltes regions del món.
Una manera de resoldre el problema és important aliments d’altres països, deixant de regar per poder tenir aigua de boca. Per exemple, una tona de cereal equival a mil tones d’aigua, i per tant un recurs per a un país sense aigua és la importació de cereal. És el mateix fenomen que l’exportació d’userda (alfals) de certs camps de Lleida per alimentar animals a Orient Mitjà. L’aigua s’exporta en forma de vegetals, raó per la qual cal posar preu a l’aigua per dirigir el millor ús de la mateixa. Alguns exemples de reducció del consum d’aigua són notables a casa nostra, com el de la ciutat de Barcelona, amb un consum per càpita de 106,98 l/càpita al dia, 26 litres menys que a l’any 1999.
Al món hi ha hagut molts conflictes militars per l’aigua, però ara la competència que vindrà sembla que serà en els mercats internacionals de cereals. Iran i Egipte ja importen més blat que el Japó, el líder mundial històricament en la importació de cereals. La importació arriba a ser el 40% del total de cereals que consumeixen aquests països. Marroc importa la meitat de les seves necessitats, Algèria i Aràbia Saudita importen el 70%, Iemen el 80% i Israel més del 90%.
Els països rics tenen els mitjans per importar aliments, poden construir canals, canonades, bombes per fer arribar l’aigua. Països amb grans fonts d’energia poden fer servir aquesta energia per dessalinitzar aigua de mar, com ja es fa tímidament a Barcelona. Els països rics que no tenen veïns amb aigua ni energia sobrant poden tecnificar el consum d’aigua amb estratègies gota a gota i orientar la seva economia cap a sectors menys demandants d’aigua, amb reduccions del 30 al 70% en consum d’aigua i millores de rendiment del 20 al 90%.
Entre les possibilitats que hi ha de gestionar l’aigua hi ha la de destinar cada qualitat d’aigua a cada ús diferent, utilitzar el gota a gota, modificar les aixetes amb ginys de baix consum, reparar les fugues, plantar vegetals adaptats a la sequera, reciclar l’aigua i recol·lectar l’aigua de pluja en les zones urbanes amb cisternes que poden recollir l’aigua dels teulats. Caldrà veure si es pot augmentar l’emmagatzemament en forma de presa en algun lloc, encara que sigui en un emplaçament on no hi ha cap riu i que actuï com a dipòsit d’avingudes d’un riu en paral·lel. Els embassaments són mal vistos quan hi ha prou aigua per a tothom, però són millor vistos quan hi ha escassetat. El canvi de règim de pluges per més torrencial potser ens portarà cap aquí.
A l’aigua se li ha de donar el valor de la seva escassetat, car sense valor no hi ha cap millora del seu ús. Si l’aigua té un preu massa baix l’economia prefereix plantar userda que no pas cultivar flors, amb un valor afegit per litre d’aigua que no es pot ni comparar.
Encara cal afegir a aquests límits el canvi climàtic que tenim a sobre. Si els homes no fan res, es poden modificar cicles hidrològics, els corrents oceànics, el règim de precipitacions i escorrenties, l’eficàcia dels embassaments i dels sistemes de reg, i d’altres sistemes d’emmagatzematge i d’aprovisionament d’aigua, d’una importància capital arreu del món. La durabilitat de l’aigua no és possible sense la durabilitat del clima, la qual cosa implica també una durabilitat energètica. La humanitat es troba davant un ampli i únic sistema on tot està lligat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *