L’edat de l’abundància ?>

L’edat de l’abundància

Aquesta setmana una notícia ha despertat el meu interès: una campanya arqueològica al Roc de les Orenetes a Queralbs ha descobert un cementiri de nens de l’edat de ferro fa 3.000 anys. En paral·lel s’ha treballat en un altre jaciment, la Bauma dels Fadrins, on fa 9.000 anys hi van viure els últims caçadors recol·lectors de Catalunya. No sabia que 9.000 anys enrere hi hagués població més o menys estable al Pirineu Oriental.
Això enllaça amb una cosa que vull explicar fa temps. Dic sovint que la nova economia serà la de l’abundància frugal, aquella en què hi haurà de tot però que només en podrem gaudir el que sigui necessari. Doncs bé, aquesta economia és la que tenien els nostres avantpassats abans de 9.000 anys, els de l’edat de pedra. He pogut llegir el llibre Edat de pedra, edat d’abundància de Marshall Sahlins, on explica l’economia de tribus que encara existeixen a Austràlia, els bosquimans de Namíbia i altres tribus d’Amèrica del sud i d’Àfrica. El seu relat trenca amb el tòpic que les tribus prehistòriques nòmades, que vivien del que caçaven i recollien fruits i vegetals, fossin tribus que vivien en la misèria. De fet, la penúria i les malalties van començar quan l’home es va establir en un lloc fix: les seves deixalles vora les poblacions van ser l’origen de putrefacció, rates i malalties i l’augment de població, propiciat pel sedentarisme, el va portar a haver de treballar més i més per poder alimentar la seva família. Així fins que va arribar la revolució industrial.

Les societats caçadores recol·lectores han de ser nòmades per acoblar-se al canvi d’estacions i per deixar que el territori es recuperi de la caça. Això comporta una cosa essencial: no poden acumular massa coses ni poden tenir massa fills perquè han de caminar pel trasllat i ho han de portar a coll. Així, els repugna tenir més d’una peça de la mateixa cosa, car si els manca són capaços de trobar-ne o fabricar-ne una d’igual.

L’acumulació de béns no té cap sentit perquè els tenen al seu abast a la natura quan els faci falta. Se senten satisfets amb el que tenen, viuen en una abundància material atesa la facilitat de la fabricació que reposa alhora en la simplicitat dels procediments tècnics. Els seus productes són rústics, fets amb pedra, os, fusta, pell… és a dir, a partir de materials que troben en abundància al seu voltant. En general l’extracció de les matèries primeres no requereixen esforços considerables. Així, la gent de les tribus se senten afortunats de tenir un nombre reduït d’objectes de fabricació fàcil: unes peces de vestimenta, efímeres habitacions i alguns ornaments, pedres de foc, objectes diversos i un sac de pell on la dona transporta tot això. El caràcter portàtil d’un objecte és el criteri decisiu del seu valor. Els béns petits són preferibles als grans.

L’home prehistòric era frugal en un món abundant, per la qual cosa es desprenia de preocupacions materials, sense el sentit de la possessió, amb un sentit embrionari de la propietat. I pel que fa a l’alimentació? Això encara és més sorprenent després dels estudis fets en diverses tribus arreu del món. El temps que els homes de les tribus dediquen a caçar s’estima entre 3 i 5 hores diàries de mitjana. La resta del dia l’ocupen a dormir, a badar, a estar amb els amics i la família. Avui ja es pot provar que els pobles caçadors-recol·lectors treballen menys que nosaltres i que, lluny de ser una feina contínua, la cerca del menjar és per ells una activitat intermitent, jugant amb plaers abundants, dormint més durant el dia, per persona i any, que qualsevol altre tipus de societat.

Una societat de l’abundància és aquella en la que totes les necessitats materials de la gent són fàcilment satisfetes. Hi ha dues vies possibles per procurar l’abundància. Una pot ser satisfer les necessitats produint molt, però també pot ser desitjant poc. Per tant, les necessitats de l’home són immenses, diríem que infinites, mentre que els seus mitjans són limitats i coneguts. Es pot escurçar la diferència entre fins i mitjans amb el recurs a la productivitat industrial fins que les necessitats urgents estiguin satisfetes. Però hi ha també una aproximació que en podríem dir «Zen» que diu que les necessitats materials de l’home són finites i poc nombroses, amb els mitjans tècnics invariables apropiats a les necessitats. Amb aquesta estratègia Zen un poble pot gaudir d’una abundància material sense fi amb un nivell de vida baix. Això és el que feien els caçadors: amb prodigalitat, la propensió a consumir d’un cop tots els seus estocs, com si els béns d’aquest món baixessin del cel. Ignorant l’obsessió de la raresa que caracteritza l’economia de mercat, les economies de la caça poden sobreviure sistemàticament en l’abundància.

L’observació de les tribus caçadores recol·lectores pot ser útil a l’hora de trobar la solució al nou model econòmic que vindrà. En una societat on l’abundància és a l’abast, on el menjar és relativament assequible d’adquirir, on sabríem generar habitatge a preu assequible, per què cal continuar a aconseguir més i més objectes i andròmines que a la fi no sabem on posar, inventant fins i tot el nom dels objectes «pongo»…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *