L’economia, aturada i esquerdada ?>

L’economia, aturada i esquerdada

A poc a poc es va obrint davant nostre el panorama d’un període econòmic amb moltes dificultats. L’aturada del coronavirus no seria res si no fos perquè l’economia mundial ja estava en hores baixes. L’11 d’agost passat escrivia aquí mateix això: «Hauríem de començar a pensar que s’està configurant davant nostre una crisi de gran magnitud, tal vegada l’inici d’un canvi de model econòmic». Doncs bé, ja la tenim aquí. L’aturada del coronavirus no ha fet més que accentuar i precipitar el canvi previst de forma brusca. I aquesta crisi no és res més que la continuació de la crisi del 2008, amb la recidiva del 2012, fruit de la bombolla immobiliària.

Tots hem escrit molt sobre aquella crisi de fa deu anys. A mi sempre m’ha agradat eixamplar la visió i no posar el focus només en el sector immobiliari. La meva teoria, exposada en el llibre La Crisi des de la Trinxera, era que l’economia d’EUA i d’Europa es va refugiar en el sector immobiliari perquè no havia pogut competir amb Xina arran de l’obertura de les fronteres fruit dels acords de globalització. La globalització, explicada com un model de vasos comunicants que connecten les economies occidentals amb les asiàtiques, va permetre que una part substancial del benestar occidental s’escolés ràpidament cap orient. Deia en el llibre que l’error de la globalització era no haver posat cap mecanisme regulador en aquells vasos comunicants, com ara una vàlvula que controlés el flux, o un augment de la viscositat, ambdues coses per evitar un buidat massa ràpid de les economies occidentals.

Més endavant hem sabut encara altres efectes d’aquesta globalització desproporcionada, com són els efectes sobre el canvi climàtic i el ràpid augment de la concentració de CO2 i de la temperatura de la ­Terra. Una altra crisi que tenim trucant a la porta.
La crisi del 2008 es va resoldre posant més diners al sistema, endeutant els estats i els particulars. I això es va fer arreu, de tal forma que tots els blocs, americà, europeu i xinès, tenen les seves economies endeutades en un 255%, 220% i 303% del PIB respectivament. Per això al mes d’agost ja advertia que caldria continuar posant més diners al mercat però que no podia ser en forma de deute dels estats, sinó amb l’Helicopter Money, donant un xec a cada contribuent per a què consumeixi. Finalment no sabem si Europa farà això, però sí que ho farà EUA amb un xec Trump de 1.100 €/mes i Japó amb un xec de 800 €/mes. Ja no hi ha més recorregut a l’economia mundial. Arribar al punt que el sistema doni diners per consumir és entrar en el món de la droga més dura, és la manifestació més bèstia que el model ha fet figa.

Perquè, no trobeu absurd que l’economia no es pugui aturar un mes o dos mesos sense que li passi res? Penseu en els nostres avis, creieu que ells no es van estar períodes llargs més o menys aturats? Les vegades que he caminat per l’Alta Garrotxa i he vist aquelles parets a les feixes, fruit de no tenir més feina que anar posant rocs. És absurd. Qualsevol economia, en una situació com la d’ara, hauria de permetre no cobrar els lloguers fins que tornés l’activitat, allargar els mesos de crèdit per darrere, desplaçar les factures durant el temps de l’aturada… i la gent hauria de poder tenir prou estalvi per viure uns quants mesos.

Això no pot ser perquè hem muntat un sistema que gravita només sobre el finançament, lluny de fer-ho sobre la productivitat. I això s’expressa en l’especulació. No és normal que un lloguer no sigui de 250 €/mes, que l’electricitat, l’aigua i Internet valgui més de 110 €/mes i que el transport públic valgui més de 50 €/mes. Amb costos així tothom podria viure i els que treballen podrien estalviar i preveure la jubilació.
Quan escric això acabo de llegir que el director de l’aeroport de Shiphol ha decidit qüestionar la seva ampliació. També que els productors de petroli estan acabant la capacitat d’emmagatzematge arreu. El món va directe al col·lapse de forma ràpida perquè veníem d’una crisi no resolta, d’una globalització sense control i d’una digitalització que no ha frenat la seva entrada. El coronavirus ha fet veure les possibilitats de les reunions per videoconferència, l’ensenyament a distància, les vendes per e-comerç, la urgència de tenir la producció de béns a prop, de mantenir la seguretat en la sanitat, de l’absurditat de mantenir un exèrcit que no serveix per a res… I tot això portarà canvis immediats com la disminució dels viatges en avió, la disminució del turisme internacional, el buidat de molts pisos turístics, la desaparició de moltes universitats, el tancament de molt comerç, el retorn de fàbriques que havien marxat…

Però tot plegat no resoldrà el model si no es fan polítiques per frenar l’especulació financera i la immobiliària. La financera caldrà fer-ho harmonitzant els impostos a Europa sobre grans companyies digitals i introduint la taxa Tobin sobre transaccions financeres. La immobiliària, fent un programa d’habitatge metropolità que permeti construir habitatges a baix cost (en lloguer del terreny de per vida) i amb transport públic.
Ha arribat l’hora de repensar tot el que fem. De cop ens haurem empobrit i caldrà descobrir el que és necessari per viure de forma frugal, millorant tant com es pugui l’economia familiar. La revolució ha d’arribar de forma urgent a la política fent que vegi d’una vegada per totes que l’habitatge assequible ha de ser la primera prioritat i l’exèrcit (i la corrupció), l’última. Ha arribat l’hora de mirar els costos minuciosament, sense fer-nos trampes. El benestar prové de l’augment de la productivitat, mai de l’endeutament.

2 thoughts on “L’economia, aturada i esquerdada

  1. Osti Joan, que bé que parles. El teu post setmanal s’ha convertit en una de les meves lectures més esperades! Estic totalment d’acord amb tu, precisament m’agrada llegir-te pq penso el mateix però no ho sé expressar tant bé. I mira que també m’agrada escriure! Gràcies pels teus posts.

  2. Moltes gràcies. Des del 2005 intento que les meves idees es difonguin. Ho vaig fer després que un accident a la fàbrica el 2004 fes que tothom es fiqués amb mi i digués coses que no eren certes perquè no coneixien el meu pensament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *