Coronavirus, la meva quarta crisi ?>

Coronavirus, la meva quarta crisi

Quan vaig començar a treballar, fa 42 anys, vaig topar-me de seguida amb la meva primera crisi. Era la de l’any 1982, fruit del segon xoc petrolier del 78 i del canvi polític del 77 a Espanya. Ens vam aixecar com vam poder, amb molt sacrifici i imaginació, comprant peces d’ocasió i adaptant-les al nostre procés amb paletes i mecànics del poble. Allà va néixer una manera de fer que sempre m’ha acompanyat a l’empresa: des de llavors l’enginyeria, l’obra civil i els muntatges els hem fet amb personal propi o de l’àrea, model que ens ha portat amb èxit fins on som.
L’any 92 vaig viure la segona crisi. Era derivada de les inversions dels Jocs Olímpics i de l’Expo i d’una revaluació de la pesseta que feia que el país no fos competitiu. Una ràpida devaluació al 1993 va corregir el problema i nosaltres la vam superar portant a terme la inversió de la central de cogeneració. La tercera crisi va ser la de la subprime al 2009, fruit d’una bogeria immobiliària derivada alhora de la pèrdua industrial de tota l’àrea occidental: la competència de la Xina havia fet tancar un munt de sectors econòmics i l’immobiliari estava a recés. Nosaltres ens en vam sortir amb molt patiment tot i haver enllestit la inversió en una nova línia de producció, però no hi havia assegurances de crèdit comercial per a ningú i no la podíem engegar. La quarta crisi l’hem començat aquest mes, i serà la del coronavirus, derivada també de la globalització per una pandèmia començada a la Xina.

No sé pas com en sortirem d’aquesta. D’entrada caldrà aplicar la recepta de sempre: patiment, esforç i imaginació… espero que sigui suficient. El cas és que fa una setmana pensava que aquesta crisi consistiria a tocar fons i pujar de nou amb molta rapidesa, una situació que podria durar pocs mesos, però ara penso que això va per llarg.

El problema del virus és l’elevada propensió al contagi. Encara que fem una aturada amb una bona profilaxi, quan deixem l’acció el virus continuarà la seva feina, de tal manera que caldrà fer més accions per frenar-lo. Fins que no hi hagi la vacuna que aturi aquest camí (s’espera que sigui a finals d’any) caldrà fer més coses per contenir la propagació. Una pot ser la geolocalització com tenen els xinesos, per apartar immediatament el contagiat. Probablement caldrà anar amb mascareta pel carrer, guardar les distàncies entre persones i prendre la temperatura de forma continuada. Sabeu què vol dir això? Us veieu al cinema? En un concert? En un ball de sardanes? En una discoteca? En un bar o restaurant? En un avió? En un tren, bus o metro? Vol dir que aquest 2020 hem perdut el turisme, com a mínim l’internacional. El turisme a Catalunya pesa un 12,3% del PIB, amb un factor multiplicador de 1,8, la qual cosa vol dir que l’impacte a l’economia catalana pot ser del 22,1%. Afegiu-hi ara la pèrdua de compra d’altres béns, com els cotxes, i la davallada de la inversió mentre dura la incertesa… La patacada pot ser forta, amb un atur superior al 25% com el vam veure durant crisis anteriors.

Però la crisi no acabarà amb un retorn on érem. Aquesta crisi del coronavirus és la segona que prové de la globalització i ve a cavall de la crisi climàtica que ens espera d’aquí a cinc anys. Els hàbits adquirits aquestes setmanes amb videoconferències, evitant viatjar, ens portaran una modificació de l’economia. Això, junt amb un replegament de les cadenes de producció, ens retornen a una economia més local.

Diumenge passat explicava que l’economia s’havia acostumat a viure de la sobreoferta, de la sobreproducció innecessària i del sobreendeutament. Doncs això té pinta d’haver-se acabat. Itàlia amb un endeutament públic del 140% i França i Espanya amb el 100% del PIB no tenen marge per afegir-hi un 20 o un 30% més de deute. No sé com ho resoldrà la UE sense mesures alternatives com la de l’helicòpter (que explicava en aquest mateix espai, diumenge passat), però, si la mesura és ortodoxa, amb més endeutament públic, la conseqüència serà un empobriment greu de la societat.

És impossible a hores d’ara saber quina solució pot esdevenir, entre altres coses perquè la pandèmia afecta també la resta del món. Si EUA aposta per l’helicòpter, no veig com la UE pugui desdir-se’n. També hem de veure l’impacte de tot el que està passant en les finances mundials. El més intel·ligent seria un nou pacte mundial com el que hi va haver el 1945 amb Bretton Woods que ordeni la nova economia global i reguli els excessos dels mercats.

L’economia global s’havia aixecat sense cap protecció de cap mena. Avui Kènia no ens pot enviar verdures perquè no volen els avions, no tenim teixit industrial per fabricar vestimenta per als sanitaris i les mancances són per tot arreu de l’economia. Sense citar el problema més greu, com és l’escalfament global: la Xina ens exporta 380 Mt CO2 a Europa i 300 MtCO2 a Estats Units sense gaire ganes de fer marxa enrere.

La globalització ha propiciat una baixada espectacular de la fam al món, una millora en l’esperança de vida, una disminució dràstica de la mortalitat infantil, cert, però ens ha portat altres desajustos als quals caldrà fer front. Si l’augment del comerç internacional porta històricament a una millora de l’especialització i a un augment de la riquesa del planeta, no té per què no fer-se de forma ordenada. No soc defensor del proteccionisme, però cal ajustar aquest comerç. I una cosa que la UE té a la mà és l’aranzel de carboni, una mesura que pot retornar la indústria local i frenar el transport planetari.

La nostra sort és que a Catalunya hem demostrat que som molt resilients.

One thought on “Coronavirus, la meva quarta crisi

  1. Ta, ta, ta….
    Surto a la galeria a veure si és l´helicòpter.
    I no.
    És la rentadora que centrifuga.
    Au, a posar una altra espelma a sant Pancraç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *