«Black-out» i l’economia del coronavirus ?>

«Black-out» i l’economia del coronavirus

L’última apagada general del sistema elèctric que he viscut va ser la darrera setmana del mes d’agost de 1993: un incendi en la subestació de la Meridiana va provocar l’apagada general a tot Catalunya. Ho recordo bé perquè a la fàbrica ens vam quedar en illa (penjats de la nostra pròpia generació elèctrica) i perquè vaig telefonar al comandament central oferint connectar-nos a la xarxa, que en aquell moment tenia la tensió baixa. Es va tardar moltes hores a tornar a donar electricitat arreu pel fet que tot el consum queda endollat i és impossible connectar tota la generació de cop. La solució és sempre la mateixa: sectoritzar la xarxa i anar obrint àrees a mesura que va entrant generació nova. Així, a poc a poc es va aixecant el sistema, vigilant que no caigui de nou per subtensió.

La caiguda de les xarxes (el temut black-out) és un espantall del sistema elèctric, sobretot a les illes, on sovint el pateixen. Si un dia arriba a haver-n’hi un a tot Europa tardarem dies a tornar a aixecar el sistema. No fa gaires anys a l’hivern vam estar a punt de tenir-ne un per una falsa maniobra a Alemanya.

Tot això em ve al cap en aquests moments de caiguda de l’economia europea. Si es tanca l’economia, deixant de produir i de consumir, pot passar que no sapiguem aixecar-la quan vulguem. Un altre símil pot ser el motor dièsel que s’ha quedat sense bateria: mentre funciona no s’atura, però una vegada aturat no podrem posar-lo en marxa novament.

L’economia actual funciona perquè està en un grau d’endeutament extrem, prop del 300% del que genera. Això afecta tothom. Des del petit consumidor que depèn de la targeta de crèdit per comprar el mes següent, fins a l’autònom que paga els seus proveïdors a 60 o 90 dies, passant per tots els que tenen hipoteques o crèdits per compra de cotxes, fins arribar a les grans empreses que paguen a 120 o més dies i, per què no, fins arribar a l’administració pública que paga amb retard excessiu als proveïdors i té un endeutament del 100% del PIB.

La conseqüència de viure en un sistema superendeutat és que, si un dia s’atura, ja no sap engegar la roda. Si la persona que viu de la targeta del mes següent no la descarrega el dia 5 ja no pot comprar més. Si l’autònom o la petita empresa no cobra dels seus clients deixa de poder pagar als seus proveïdors. Només les grans empreses i l’administració tenen capacitat d’endeutar-se més de forma ràpida i que no els col·lapsi. I a fe que a l’administració li caldrà perquè la davallada d’ingressos serà espectacular, com mai s’ha vist abans.

Dit això, és fàcil veure que quan sortim del període de confinament del virus, amb aturades completes de molts sectors econòmics, serà impossible recuperar la normalitat anterior. Si no s’actua ràpidament, el mes que ve; si no s’injecta liquiditat directa als particulars, als autònoms i a les pimes, la mortalitat econòmica serà immensa. Hem avaluat la pèrdua de PIB per càpita per a cada català en 3.400 euros, uns 25.000 milions només a Catalunya.

Els economistes i les autoritats econòmiques europees ja veuen el drama. El problema serà si seran capaços d’actuar amb la velocitat corresponent, el mes vinent. Els països intenten prendre mesures immediates com la possibilitat de deixar de pagar lloguers, hipoteques, l’electricitat, l’aigua, el gas i la telefonia. És una ajuda al xoc immediat. Però si el consumidor no cobra aquest mes perquè era autònom o tenia un treball precari, no serveix de res que li traslladin el pagament a mesos futurs, perquè no tindrà la possibilitat de recuperar aquest deute acumulat. Pel que fa a les pimes, cal una entrada immediata de tresoreria que eviti l’acomiadament de treballadors i les hi permeti conceptuar aquests dies de confinament com a període de vacances. Dinamarca ha proposat pagar el 75% del salari dels treballadors de les empreses que agafin aquesta solució i a Gran Bretanya el 80%.

Fa temps que anem dient que arribarà un dia que el BCE no tindrà més remei que posar en marxa l’Helicopter Money, un símil que vol dir que haurà de repartir diners a la butxaca de cada contribuent, talment com si fossin llançats des d’un helicòpter. La figura de l’helicòpter és molt controvertida perquè és indiscriminada i pot esdevenir altament injusta, afavorint tant els que no han patit cap restricció de renda com els que les han patit de forma important. Però té al seu favor que és d’acció immediata, va a la vena del sistema i l’aixeca en aquell moment.

Totes les altres solucions seran lentes, tant si són mesures per facilitar crèdits bancaris a les empreses com si l’administració ha de justificar qui té dret a una mesura, o no, a no haver de pagar hipoteques o rebuts de la llar.

El problema d’una mesura com la de l’helicòpter és que mai s’ha aplicat, que sovint és una mesura inflacionista i per això té mala fama entre els economistes. Però aquí el perill inflacionista és inexistent i la seva funció només seria de motor d’engegada del sistema. Cal adonar-se que haver aturat la inèrcia de l’economia és molt greu i que les mesures per posar en marxa són molt urgents. Dependrà del temps de resposta perquè el malalt econòmic es mori o continuï vivint. Poseu en marxa l’helicòpter immediatament, arranquem l’economia. Si us plau.

3 thoughts on “«Black-out» i l’economia del coronavirus

  1. Fa an anys algú em va dir que sempre intento mirar el món a través del prisma de l’energia. Però m’agrada fer-ho així, és sempre una visió diferent i pot aportar solucions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *