Sobirania judicial ?>

Sobirania judicial

La sentència del Tribunal de Justícia de la UE de Luxemburg obre una via tremendament interessant en la política catalana, espanyola i europea: la sobirania judicial. Fins ara el poder polític venia expressat a les constitucions que emanen del poble, essent aquesta sobirania la que passa per sobre de tot. D’aquí el debat sobre si la sobirania de la sortida de Catalunya recau en una constitució existent o en un grup de ciutadans que entenen que són sobirans. D’aquí també la observació que la justícia pot interpretar i fer les trampes processals que convinguin per justificar la sobirania de la constitució a la que serveixen. Hem escoltat i vist que qualsevol cosa és admesa en tant que serveixi per garantir la unitat d’Espanya.

Doncs no. Aquesta setmana hem après que la sobirania ja no és exclusiva d’Espanya, que aquest país l’ha compartit amb Europa i també amb organismes internacionals com l’ONU. I això sembla que no es vol admetre: la justícia espanyola continua actuant com en una autarquia judicial, obviant les institucions exteriors on ens hem integrat en els últims 40 anys.

El món va fent un camí per homologar un denominador comú en drets humans. Uns ho van fer a partir de revolucions. Els anglesos amb la seva revolució gloriosa, els francesos amb la seva revolució francesa, però altres han fet (o estan fent) el camí més lentament. Un exemple que tots coneixem és el del reconeixement dels drets dels negres al Sud d’Estats Units. Després de la guerra civil americana les lleis que suprimien els drets civils dels negres van ser abolides, però no en la seva pràctica, atès que quedaven encara lleis que impedien votar als analfabets (només els negres), tenir escoles decents, o estar en certs espais públics. Va ser el famós acte de Rosa Parks l’1 de desembre de 1955, seient en l’espai reservat als blancs en un autobús, el que va engegar el canvi. Seria la intervenció del Tribunal Suprem d’Estats Units, una instància superior a la legislació dels estats d’Alabama, Luisiana i Misisipi, la que va obligar a declarar la il·legalitat del conjunt de pràctiques i lleis segregacionistes amb la llei de drets civils de 1964. És un exemple de com un òrgan de justícia superior intervé per sobre les pretensions d’una justícia que es creu sobirana. La mateixa cosa passa amb les intervencions dels òrgans de l’ONU, fent modificar certes sentències que, a la fi, creen jurisprudència.

A Europa no tenim una constitució com la nord-americana, però sí que hi ha una lògica comuna i una jurisprudència que es va elaborant a mesura que passen els anys. El Tribunal de la UE de Luxemburg i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg vetllen per fer més uniforme la lògica judicial i els drets de les persones. A poc a poc, amb els recursos que es produeixen dins cada estat, aquesta doctrina judicial anirà canviant la manera de fer de certs països, fet que sembla que a Espanya no es vulgui acceptar, acostumats a manegar les lleis a la seva manera. Recordo com els fiscals de Catalunya van dir que el cas del procés no era penal i com van ser forçats pel fiscal de Madrid a acceptar que sí que ho era. Veurem d’aquí uns anys, després de tenir empresonats anys els polítics catalans, i pretendre l’escarment, com el Tribunal d’Estrasburg determinarà que s’han vulnerat els drets dels presos polítics.

El cas d’Espanya és greu perquè obeeix a un cas extrem d’extracció econòmica: una elit dominant exerceix el seu poder controlant tot l’aparell de l’estat, des dels jutges, als funcionaris, als polítics i als mitjans de comunicació. D’aquesta manera perpetuen el seu poder, concentrat cada vegada més a Madrid, xuclant l’Espanya interior i espoliant el llevant espanyol. Espanya exerceix una mena d’apartheid econòmic amb les pimes catalanes des del punt de vista de l’ofec econòmic, deixant de retornar una part substancial dels impostos i evitant invertir en infraestructures, empobrint així el territori. Aquest apartheid, la sensació de menyspreu continuat, és el que ha originat el camí de la independència de molta gent. La reversió a aquest camí és molt difícil si no es desmunta el model extractiu, l’elecció de la cúpula judicial de forma diferent, si no s’introdueixen mitjans de comunicació més plurals, si no es canvia el model radial i egocèntric de Madrid, en fi, si no es fa una revolució com cal. El 78 no es va trencar amb el règim anterior i aquest ha retornat poc a poc a partir del 2000 amb la intervenció i el control dels jutges del Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem.

Per tant, benvinguda sigui la sentència del Tribunal de Luxemburg perquè obre la porta per veure que les coses poden fer-se diferent de com es fan, mostra al poder central que no van sols impunement, que si volen continuar amb la seva autarquia judicial hauran de sortir d’Europa, cosa que a mi em sembla bé, perquè Catalunya hi continuarà enganxada. Pot ser un moment transcendental pel fet que mostra al món que els europeus som els catalans, que qui mira el futur amb modernitat són els catalans, mentre que l’acció oficial d’Espanya està ancorada en els segles passats. Catalunya no pot ser arrossegada per una manera de fer absolutista d’Espanya que prové dels Reis Catòlics i ha continuat fins el model extractiu d’avui. Deixar el ròssec ha de ser l’objectiu més clar que hem de mantenir els catalans, sigui quina sigui la fórmula per fer-ho. Ara, pals als jutges del Suprem, de l’Audiència i del Constitucional. És el que toca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *