Qüestió de relat ?>

Qüestió de relat

Aquesta setmana ha estat especialment activa des del punt de vista de la lluita contra el canvi climàtic. Dimecres vaig assistir al Parlament per la convalidació del decret d’impuls a les energies renovables, que fins al matí del mateix dimecres no estava clar que s’aprovaria. Un parell de dies més tard, divendres, vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Madrid per presentar a la COP 25 les millores en sostenibilitat aplicada a la fabricació de paper que hem pogut emprendre a l’àmbit professional. Però, sobretot, vaig insistir en la necessitat de treballar bé el relat durant la transició climàtica.
Tenim prou coneixement per avançar en la lluita contra el canvi climàtic: sabem que una taxa sobre el carboni obliga l’economia a fer els deures i a aplicar la tecnologia i usos més adients per rebaixar les emissions de CO2. Ho sabem, ho constatem, i tanmateix no avancem. La cimera del COP 25 de Madrid serà un fracàs en el sentit que es revalida que estem empantanegats negociant quantes emissions reduirà cada país, mirant de no perdre massa competitivitat mentre es fa la reducció. Cada país mira de reüll l’altre, a veure qui surt més beneficiat de l’acord. I mentre això passa, observem com les grans empreses fan un ús nefast, enganyós, de la publicitat sobre les reduccions que pensen fer quan siguin grans. Ens ha envaït la publicitat fake, fent veure que les empreses són verdes quan encara són les més contaminants.
No anem bé per aquest camí. Ens cal canviar la manera de fer i ser més pràctics, cal posar en valor el que s’està fent en la bona direcció i empènyer la societat a fer més en aquesta trajectòria. Per això el meu missatge en les dues trobades va ser que el que és urgent ara és treballar en el relat. Per fer-ho veure, els vaig explicar el cas de la Maria i el d’en Marc, una anècdota professional que em trobo sovint. A la nostra empresa fabriquem una caixa de cartró que conté 12 rotlles de paper higiènic de 80 metres cadascun, 960 metres en total. La caixa és petita i conté la mateixa quantitat que la bossa de plàstic de 48 rotlles de 20 metres que es ven a la majoria de grans superfícies. No som capaços que les grans superfícies comprin la idea perquè el seu comprador tipus, la senyora Maria (nom que ells mateixos fan servir sovint per descriure el seu client prototípic) entengui el producte, doni valor a la sostenibilitat o a la compra responsable. Com que el producte és disruptor i no va embolicat en plàstic, la senyora Maria no l’entén, i la gran superfície no vol arriscar-se a prendre cap mesura pedagògica explicant els avantatges d’un producte respecte un altre. A l’altre costat hi tenim l’e-commerce, que va ser on vam enviar el producte. Allà hi compra en Marc, un jove que entén que la sostenibilitat és bàsica si vol vetllar pel seu futur i no té cap inconvenient a comprar per internet.
La conclusió d’aquesta experiència és que no convencerem la senyora Maria si no treballem en el conjunt de la societat un relat general, on tots fem pedagogia del que cal fer per superar la situació. El repte és fer el moviment global, que afecti a tothom, car el que cal és canviar els usos i les maneres de fer, i per això és necessari crear primer una consciència col·lectiva transversal. Durant la visita a l’exposició de la COP 25 vaig explicar el nostre cas a la ministra Reyes Maroto: Miri ministra, li vaig dir, ho podem fer, només cal que l’administració engegui un relat intens que convenci la gent, un relat que ha de ser exemplaritzant, començant perquè sigui l’administració la que faci els deures, expliqui quines emissions té l’edifici del Ministeri, com les va reduint i com compra els seus productes i serveis amb l’ull posat en les emissions, exigint que tinguin certificació de carboni.
Aquest és el punt a resoldre en aquest moment. Tenim projectes per executar, el món té el finançament preparat per fer-ho (45 bilions en plans de pensions) i només ens cal superar les barreres mentals i d’interessos que frenen el camí. En el meu sector la CEPI, la patronal europea de paper i cartró, està en desacord amb l’aranzel de carboni perquè, diuen, Europa exporta molt més que no pas importa, i l’aranzel perjudica les exportacions, sense veure que, quan la taxa de CO2 sigui alta, la indústria local no podrà competir amb la de fora Europa. Barreres i barreres: tothom està agafat a la seva situació de confort i no vol canviar.
L’única cosa que haurà servit la COP 25 és perquè el tema entri d’una vegada a Espanya. Anant per Madrid un té la sensació que ens trobem en un país que ja ha fet els deures, quan encara no n’ha fet ni un. Ara hem aconseguit que la senyora Maria hagi sentit a dir vagament que hi ha un canvi climàtic i que cal fer coses per mitigar-lo, però hem de continuar fent-li veure que ella també és essencial, que ha de participar en el moviment comprant productes i fent coses que ajudin a abaixar les emissions de carboni.
Tenir les administracions fent una activitat exemplificadora facilitaria que les grans corporacions amb pràctiques de responsabilitat corporativa també ho fessin, i finalment serà el consumidor domèstic qui entrarà en la dinàmica. Però la que primer ha de començar és l’administració de Madrid, la de Barcelona i els ajuntaments. El canvi climàtic no es resol amb una COP de quinze dies, continua tot l’any.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *