Cap a una bombolla renovable ?>

Cap a una bombolla renovable

Aquest any 2019 s’està obrint un escenari nou en el món de l’energia. El preu dels equipaments renovables baixen any a any fins arribar a un punt que competeixen amb diferència amb la generació convencional. L’energia nuclear, si vol complir les reglamentacions de seguretat actuals, no sap produir a costos inferiors a 120 ?/MWh. Les centrals de carbó han mort en no poder assumir el cost de la taxa de CO2, i les centrals de gas de cicle combinat i la cogeneració quedaran a expenses de produir durant els forats que deixin les renovables quan no faci sol, ni vent, ni hi hagi prou aigua per turbinar.

Heus aquí que aquesta expectativa ha portat molts promotors a preparar projectes per a parcs fotovoltaics i eòlics i a demanar un punt de connexió a la xarxa, sigui a REE pels grans parcs, sigui a les companyies distribuïdores pels petits. Per fer-ho, han de dipositar una fiança de 40 ?/kW que perdran en cas de no fer el projecte. Però és igual: els promotors s’han llençat a presentar projectes per així tenir una cartera per poder vendre a companyies que ho tinguin clar. El resultat és que actualment hi ha projectes d’energia eòlica amb una potència de 46,7 GW instal·lats i amb permisos de connexió. Pel que fa a l’energia solar, la potència instal·lada i la concedida amb permisos és de 72,8 GW! Un despropòsit, propi d’una gran bombolla.

Està clar que, amb una demanda punta a Espanya de prop de 40 GW, tanta potència no hi cabrà i l’efecte que tindrà serà el de vendre a preus marginals, molt per sota dels costos de capital. Em diuen que ara caldrà que els generadors elèctrics vagin a les empreses a establir contractes de venda per poder col·locar aquesta potència excessiva. Per dir-ho d’una altra manera, les grans companyies faran paquets per vendre l’electricitat durant tot l’any de forma que puguin encabir-hi l’energia renovable a preu raonable. Però finalment serà el mercat el que definirà el preu a cada hora.

Vinc insistint en l’últim any que s’obre una gran oportunitat per al consumidor, sobretot per a la indústria catalana. El nou escenari fa possible una major electrificació de la indústria, suplint l’ús de gas per electricitat. Des de l’any 2017, quan a la nostra indústria vam posar en marxa la caldera de biomassa (era la setena caldera de la producció de vapor) ja vam entreveure que la caldera número 8 seria elèctrica. Des que la taxa de CO2 ha assolit al preu de 25 ?/tCO2, el preu del vapor generat ha passat de 29,5 ?/MWh fins a 35 ?/MWh. Doncs bé, les previsions per a l’any 2021 són que el preu del CO2 en el mercat pugi a 50 ?/tCO2, fet que portarà a un augment del cost del vapor generat a 40,5 ?/MWh. Amb el nou escenari renovable pot passar que els preus de l’electricitat a mercat tinguin valors inferiors a 35 ?/MWh, fins i tot de 26 ?/MWh. Amb aquests preus l’electricitat esdevindrà competitiva amb el gas, i permetrà generar vapor elèctricament. Aquesta operació es farà de forma automàtica, quan el preu de mercat sigui inferior a un valor. Atès que la demanda de calor industrial a Catalunya és d’aproximadament 1 GW, la indústria catalana pot ser una peça clau per equilibrar un sistema elèctric amb grans excedents.

A partir d’aquest escenari ja podem detectar que a Espanya tindrem aproximadament unes 2.100 hores eòliques i unes 1.400 més de solars a preu baix, en total unes 3.500 hores que la indústria haurà d’aprofitar essent més flexible, fent-se elèctrica en aquestes hores i deixant de ser-ho a la resta. Els horaris vall i punta canviaran, ja no seran forçosament a la nit, sinó quan hi hagi més generació solar i eòlica. Per la qual cosa aquesta flexibilitat s’haurà d’automatitzar, connectant la caldera elèctrica quan el preu sigui l’adient.

Per entendre l’abast de la situació, en el sistema de la nostra empresa, normalment som exportadors de 6,2 MW d’electricitat i consumidors de -31,1 MW de gas. En la nova situació excedent renovable el canvi podria ser a 0 MW de gas i una demanda d’electricitat de -18,8 MW, és a dir, una diferència entre els dos escenaris des de +6,2 a -18,8 sigui de -25 MW elèctrics que passaríem a consumir de la xarxa. Aquest exemple serveix per explicar com la millor política és la de fer la demanda flexible per ajudar al sistema elèctric, com de necessària és la taxa de carboni que permeti fer el canvi de tecnologia i com es presenta una gran oportunitat per a la indústria catalana, obtenint ofertes energètiques a baix preu. Si el sistema elèctric ha d’emmagatzemar una energia semblant per laminar l’excés d’energia renovable necessitaria una inversió de 26 milions d’euros, unes 10 vegades més que la inversió necessària per flexibilitzar el consum industrial.

La millor forma de posar-se en els nous escenaris és amb la generació en autoconsum, estalviant els peatges de la distribució de l’energia i abaixant la potència instal·lada. Tot això esperant que les bateries baixin de preu dels 250 ?/kWh a la meitat i facin viables l’autoconsum total. Com que el cost de la generació solar és el del capital, cal que l’amortització es faci amb el màxim d’hores possible, per la qual cosa les empreses que es veuran més beneficiades seran les que treballen tot l’any i poden finançar la inversió per tota la vida útil de 25 anys. Cal preparar el camí, això no s’improvisa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *