Emergència 147/2009 ?>

Emergència 147/2009

Aquesta setmana a Pimec hem presentat un pla transversal per enfocar la transició energètica i combatre així el canvi climàtic. Les 62 mesures de l’informe busquen disminuir les emissions de CO2 i no perdre el tren de la nova economia que s’està gestant basada en la xarxa digital i distribuïda d’energia renovable. A tal efecte es proposa actuar en àmbits com el del relat, la taxa de CO2, la mobilitat elèctrica, l’adaptació de la biomassa com a font de calor industrial, la reforestació, la metanització de residus agrícoles, ramaders i industrials i l’adaptació flexible de l’equilibri elèctric.

La idea que tot això ha de funcionar a través d’una taxa de CO2, que seria com el sistema circulatori del canvi, és suportada cada vegada per més col·lectius al món. Des de Suècia a França, incorporant en aquests moments Alemanya, fins Estats Units. Així, el mes de gener d’enguany 27 premis Nobel d’economia, 4 exdirectors de la FED, 15 expresidents del Consell d’Assessors Econòmics i 2 exsecretaris del departament del Tresor dels Estats Units van signar un manifest en el qual criden a actuar de manera immediata per adaptar l’economia en base a una taxa sobre el carboni progressiva, amb retorn al ciutadà i amb protecció aranzelària. Aquesta reflexió probablement la heu llegit repetidament en aquest mateix espai des de fa anys, però ara sembla que finalment hi va havent consens mundial en aquest camí.

 Durant la presentació del pla, un assistent va preguntar: «Per què aquestes mesures les presenta Pimec i no la Generalitat?». La resposta va ser que això ho hauria de preguntar a l’administració. Ningú entén que els polítics s’omplin la boca amb l’emergència climàtica i continuïn sense fer res més enllà de declaracions simbòliques. Des de l’any 2009, Catalunya té un problema gravíssim anomenat Decret 147/2009, que bloqueja la instal·lació de parcs fotovoltaics i eòlics fruit de la resistència d’algunes comarques a acollir-los. Els parcs alteren el paisatge i a molta gent no els agraden per la qüestió de l’impacte visual. És, de fet, una mostra de conservadorisme. Però també és un tema de progrés, i això és el que hem de fer veure als opositors d’aquests territoris. Que determinades vinyes convisquin amb molins eòlics hauria d’enorgullir als seus propietaris i veïns: primer perquè si no hi fem res d’aquí a pocs anys no colliran cap raïm, després perquè el desplegament eòlic i fotovoltaic és font de riquesa, i finalment perquè això els fa solidaris amb la resta de territori que no té vent ni prou radiació solar.

El pla per a la transició implica instal·lar fins el 2030 uns 7.000 MW eòlics i 10.000 MW fotovoltaics. Els parcs eòlics s’han de posar on hi ha 3.000 hores equivalents de vent a l’any, fonamentalment a la Ribera d’Ebre, a la Terra Alta, al Baix Ebre, al Baix Camp, Anoia, Conca de Barberà, Garrigues i a l’Alt Empordà. Pel que fa a la generació fotovoltaica cal desenvolupar primer l’autoconsum domèstic i industrial a teulat i a terra, per finalment acabar d’implantar parcs fotovoltaics en llocs amb radiació superior a 1.600 hores equivalents anuals.

El debat està en si les comarques han de subministrar tota l’energia que necessita la metròpoli Barcelona. És un debat històric que arrenca amb la revolució industrial: les indústries tèxtils que es trobaven al costat dels rius, per emprar la força motriu per fer anar els embarrats de les màquines, es van traslladar prop de la metròpoli quan les turbines van produir electricitat i les màquines van ser accionades per motors elèctrics. Va ser un desplaçament de riquesa que no va ser compensat i això va obligar a la gent a emigrar a la ciutat. Ara el relat és el mateix i la solució ha de preveure com vehicular l’agraïment, en una compensació econòmica i en la creació de treball a comarques. En l’escenari elèctric elaborat per EolicCat i Unefcat, les patronals eòlica i fotovoltaica de Catalunya, s’estimen els ingressos derivats de la construcció dels parcs i de la seva explotació. En aquest estudi es veu que els ingressos per l’impost de construcció i obra, per l’IAE, i pels lloguers dels terrenys puja a 108 milions d’euros que es queden en els territoris on s’ubiquen. A més, l’IVA de la generació puja a 234 milions que la Generalitat hauria de proposar que retorni íntegrament al territori. En total, aquestes comarques rebrien 342 milions anuals gràcies a ser solidaris i a tenir un pla alternatiu davant la possibilitat de quedar-se sense conreus degut a les altes temperatures.

A mig setembre vaig tenir una reunió a la Direcció General d’Energia on em van assegurar que el decret 147 s’anul·laria a principis de novembre. Nou dies més tard vam dinar amb la consellera Maria Àngels Chacón a Olot, on ens va assegurar que el decret seria anul·lat durant la primera quinzena de novembre. A primers d’octubre vaig tenir una reunió a Medi Ambient on em van dir que estaven redactant un nou decret, que no s’anul·laria l’anterior. El Parlament de Catalunya el 25 de juliol va resoldre donar temps fins ahir al govern per anul·lar el decret. En lloc d’això, el Parlament va presentar abans d’ahir una moció que dona tres mesos més per aprovar un decret llei que derogui el 147 i impulsi les renovables: pilota endavant. Tot plegat és un despropòsit que no té en compte que a Catalunya hi poden haver en qualsevol moment eleccions autonòmiques que retardaran un any més el bloqueig a les renovables.

El bloqueig és, de fet, un símbol de la incapacitat política de trobar solucions justes pels territoris i a la manca de valentia de dissenyar i imposar una solució que es cregui justa després d’un debat. Fa dies que dic que no compraré vi de les comarques que bloquegin el desplegament renovable, extensió que faig als polítics que no aprovin la derogació del 147: no els votaré. No podem permetre que aquest excés d’inoperància segueixi condicionant l’estratègia energètica de les properes dècades, un assumpte d’Estat.

2 thoughts on “Emergència 147/2009

  1. En l’acceleració del canvi climàtic ens cal ser formals, tant a la població en general com al govern de la Generalitat.
    Les lleis i normatives han de ser les primeres que amb urgència s’han de adecuar, pel nostre bé, a la conveniencia de disminuir tot tipus de contaminació climàtica. Et felicito Joan Vila pels escrits tècnics que fas, no paris.

  2. En l’acceleració del canvi climàtic ens cal ser formals, tant a la població en general com al govern de la Generalitat.
    Les lleis i normatives han de ser les primeres que amb urgència s’han de adecuar, pel nostre bé, a la conveniencia de disminuir tot tipus de contaminació climàtica. Et felicito Joan Vila pels escrits tècnics que fas, no paris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *