L’independentisme violent ?>

L’independentisme violent

Fa anys vaig escriure que les manifestacions que es feien a Catalunya a favor de la independència no servien per fer cap pressió i tenien un efecte nul: només servien pels que hi anaven, per ser testimonials. Em preguntava en aquella reflexió per què passa això amb les grans manifestacions de milions de participants. Vaig trobar dues respostes. La primera és que una gran manifestació és símptoma de malestar i això acaba passant factura en unes eleccions properes, per la qual cosa els polítics tendeixen a fer-ne cas i a aplicar solucions per disminuir la inquietud de la manifestació. Això a Catalunya no és aplicable perquè per governar a Madrid teòricament no fan falta els vots catalans (encara que veiem que no és així), per la qual cosa a la Moncloa es permeten el luxe de fer cas omís de qualsevol manifestació que es faci aquí. La segona és que la història ens diu que una gran manifestació sovint acaba en violents enfrontaments amb la policia. I això a Catalunya ens havíem acostumat que no era així, dient orgullosos que no havíem deixat ni un paper a terra. Les manifestacions gegants, amb una escrupolosa organització, eren festives i familiars, amb gent gran i bebès, d’una gran transversalitat, però mai fins ara havien estat violentes. De cop, quan la frustració i la indignació han arribat a un cert nivell, quan la gent ha sentit més que mai que la seva dignitat estava sent atropellada, ha sorgit la capa de joves que no havia participat en les manifestacions festives i ha començat a mostrar la seva violència.
No ha passat res que no passi a altres llocs. Aquests dies s’ha recordat l’episodi dels gillets jaunes de França que durant mesos van cremar carrers i es van enfrontar de forma violenta amb la policia. Es queixaven perquè la gasolina havia pujat 5 cèntims i el gasoil 10 cèntims el litre! Això va ser suficient per fer sortir al carrer un munt d’autònoms que necessiten el cotxe per treballar. El govern Macron finalment va actuar frenant l’augment de la taxa de carboni per a l’any 2019, fent un debat social per tot el territori de França i acabant per designar un grup de 150 ciutadans elegits a l’atzar per elaborar una proposta per a l’aplicació de la taxa. Finalment les accions violentes dels gillets jaunes van anar disminuint fins esvair-se.
En contraposició, a Espanya no s’ha sabut ni volgut escoltar la reivindicació; la resposta ha sigut que «un estat mai ha de cedir a un xantatge».
La paraula màgica d’Espanya amb Catalunya és NO. Curiosa manera d’entendre la democràcia aquesta de fer-se el sord amb tot el que no t’agradi. És a dir, quan es fa un procés pacífic, polític, intentant com sigui votar en un referèndum no permès, cauen de 9 a 13 anys de presó. Quan les protestes acaben de forma violenta llavors diuen que no es pot cedir al xantatge, però tampoc queda marge de maniobra.
L’Estat espanyol no ha desenvolupat la democràcia tal com s’ha produït als països d’Europa que són la nostra referència. Una democràcia no consisteix només a construir un estat en el qual mani el que treu més vots, on mana la llei per a tothom aplicada de forma justa. Consisteix també en un estat on els drets fonamentals de manifestació i expressió estan garantits. A Espanya falla l’aplicació de la justícia pel fet que la cúpula del sistema (Consell del Poder Judicial, Suprem, Audiència Nacional i Tribunal Constitucional) té el control d’accés restringit a una capa judicial d’ideologia autoritària. Fins que aquesta cúpula no sigui nomenada per la resta de jutges de l’Estat en sufragi universal no ens en sortirem i el tuf ranci franquista dominarà en aquestes institucions. L’anomalia va començar a ser notòria quan es va constatar la pèrdua de drets fonamentals del govern Rajoy mitjançant l’aprovació de la llei mordassa per contenir les manifestacions del 15-M. Aquestes involucions normatives juntament amb la llei bàsica d’Espanya que és que «l’Estat no pot cedir mai a les pressions» acaba desembocant en un escenari on l’estat fa el que li dona la gana i ningú ho pot canviar.
Arribats aquí, ara què fem? Ahir un jutjat de l’Audiència Nacional va ordenar tancar la web de Tsunami Democràtic i immediatament Espanya va rebre un avís d’Europa que la llibertat d’expressió no es pot liquidar tan fàcilment. No hi ha gaire més vies que la d’Europa. Llegint com els estats han anat fent el camí de la inclusió, sovint es veu com ha estat un nivell de justícia superior el que ha aplanat el camí i ha eliminat els abusos de l’elit dominant. En el nostre cas el nivell superior són els jutjats europeus.
Si el poder espanyol no vol asseure’s a dialogar, a trobar una solució de sortida primer a curt i després a mig termini, caldrà anar fent el camí d’Europa i persistir en el moviment d’ara, posant cada vegada més difícil la governabilitat d’Espanya, malmetent la seva imatge exterior i persistint en què volem fer un diàleg per trobar solucions.
Em pregunten pel cost que això té per a Catalunya, tant pel turisme com per la pèrdua de producció. La meva resposta és que nosaltres ja hem assumit aquest cost (com els joves), però que ara falta que també l’assumeixin els que estan en contra de voler trobar una solució dialogada. En això estem, fent camí perquè els de l’altre costat de la taula vegin que el cost de no negociar és més alt que el de fer-ho. Perquè, creieu-me, el seu cost és molt alt: han de desdir-se d’un munt de mentides que han construït contra Catalunya i han de cedir una part important del finançament que engreixa l’elit de Madrid. Cal, doncs, igualar el cost per fer-los actuar, la qual cosa vol dir que tenim Tsunami per temps.

2 thoughts on “L’independentisme violent

  1. Dear friends,
    All of you showed me your concern of the troubles we recently faced in Barcelona because of the politicalsituation and political prisoners.
    I thank you very much for your worries and good wishes.
    I guess that it could be difficult to understand for a non Catalan what’s happening here. A good friend of mine, incredible entrepreneur, ecologist and good catalan, use to write posts on his blog about energy, the economy and entrepreneurship. Yesterday, he wrote about the violence in Barcelona. I find it quite clear and visionary. For that reason I translated into English (please excuse my English level, is not his fault is mine) and decided to share it with you. The reading will take just 5 minutes and it will help to understand better what’s happening and what can come from now on.
    Thank you for your interest.
    Best regards.
    See you in Rome.

    VIOLENT INDEPENDENTISM

    10/20/2019 Joan Vila

    For years I wrote that the demonstrations that were made in Catalonia in favor of independence did not serve to make any pressure and had a null effect: they were only used by those who were there, to be testimonial. I wondered in that reflection why this happens with the great demonstrations of millions of participants. I found two answers. The first is that a great demonstration is a symptom of discomfort and that ends up having a cost in nearby elections, so politicians tend take it into account and apply solutions to reduce the restlessness of the demonstration. This, in Catalonia, is not applicable since Catalan votes are not necessary to govern in Madrid (although, we see that it is not so), so that in “Moncloa” they are allowed to ignore any demonstration made here. The second is that history tells us that a great demonstration often ends in violent clashes with the police. In Catalonia we had become accustomed to it that it was not so, proudly saying that we had not left a single role on the ground. Giant demonstrations, with a scrupulous organization, were festive and familiar, with elderly and children, of great transversality, but never before had been violent. Suddenly, when frustration and indignation have reached a certain level, when people have felt more than ever that their dignity was being run over, the youth layer that had not participated in the festive rallies has emerged and has begun to show their violence.

    There has been nothing that does not happen elsewhere. These days the episode of the “Gullets Jaunes” in France has been remembered that during months they burned streets and faced violently with the police. They complained why gasoline had gone up 5 cents and diesel fuel 10 cents a liter! That was enough to get a lot of freelancers out on the streets who need the car to work. Macron government finally acted to curb the increase in the carbon rate for the year 2019, making a social debate throughout the territory of France and ending up designating a group of 150 randomly elected citizens to prepare a proposal for the application of the rate. Finally the violent actions of the “Jaune Gillets” went down to fading.

    In contrast, in Spain it has not been known nor wanted to hear the claim; The answer has been that “a state must never give up in to blackmail.”

    The magic word of Spain with Catalonia is NO. Curious way of understanding democracy is to become deaf with everything you do not like. That is, when a peaceful, political process is made, trying to vote in a not allowed referendum, the answer is to fall in prison from 9 to 13 years. When the protests end violently then they say that you cannot give up into blackmail, but there is no room for maneuver either.

    The Spanish state has not developed democracy as it has been in the countries of Europe that are our reference. A democracy does not only consist of building a state in which he handles the most votes, where he manages the law for everyone fairly applied. It also consists of a state where the fundamental rights of demonstration and expression are guaranteed. In Spain, the application of justice fails because the system leadership (Council of the Judiciary, Supreme, National Court and Constitutional Court) has access control restricted to a judicial layer of authoritarian ideology. Until these elite are not named by the rest of the judges of the State in universal suffrage, we will not go forward and the Francoist rancid stink will dominate in these institutions. The anomaly began to be noticeable when the loss of fundamental rights of the Rajoy government was found by the approval of the gag law to contain the 15-M demonstrations. These regulatory implications, along with the basic law of Spain, are that “the state can never give way to the pressures” it ends up in a scenario where the state does what it wants and nobody can change it.

    Arrived here, now what do we do? Yesterday, a court of the National Court ordered to close the Democratic Tsunami website and immediately Spain received a warning from Europe that freedom of expression cannot be settled so easily. There are not many more routes than Europe. Reading how states have been making the path of inclusion, it is often seen that a level of superior justice has been the one that has paved the way and eliminated the abuses of the ruling elite. In our case the highest level are the European Courts.

    If the Spanish power does not want to sit down to talk, to find a short term solution and another one midterm, we will have to be making the way of Europe and persist in the movement of now, putting increasingly the Spain’s governability in difficulties, damaging its external image and persisting in what we want to do: a dialogue to find solutions.

    They ask me about the cost it has for Catalonia, both for tourism and for the loss of production. My answer is that we have already assumed this cost (such as young people), but that it is still necessary for those who are against wanting to find a dialogue solution. In this, we are on the way to the ones on the other side of the table seeing that the cost of not negotiating is higher than that of doing so. Because, believe me, its cost is very high: they have to get rid of a lot of lies they have built against Catalonia and have to give away an important part of the funding that fattens the elite of Madrid. It is necessary, therefore, to match the cost to make them act, which means that we have Tsunami for time.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *