Setmana endimoniada ?>

Setmana endimoniada

Engeguem una setmana que pot ser especialment moguda. De moment sabem que divendres, dia 11, hi ha convocada una vaga general. Dependrà de si succeeixen més coses que la vaga tingui èxit. Tot el país està pendent del que ocorri al món judicial. El Tribunal Suprem va demanar al Tribunal Europeu de Luxemburg que digui si Junqueras té immunitat pel fet d’haver estat elegit com a eurodiputat. Aquesta petició s’hauria de resoldre el dia 14, cosa que fa pensar que el Tribunal Suprem farà pública la sentència aquesta setmana per no esperar la resolució de Luxemburg, que podria fer caure tota la causa del judici. Llavors, per què va demanar una qüestió prejudicial a Luxemburg? Per guardar les formes. Però demanar una qüestió a un tribunal sabent no la compliràs, o en faràs cas omís sense esperar-la, és un abús d’autoritat. Si ho fa un funcionari qualsevol se li diu prevaricació, si ho fa l’alt tribunal, no hi ha res a dir perquè està per sobre del bé i del mal.
Espanya i Catalunya es dirigeixen cap a un mal camí. No goso dir precipici, però sí un camí que porta a llocs lletjos. La majoria de nosaltres som conscients que vivim en un món canviant arran de la revolució tecnològica, del retorn de la globalització i del canvi climàtic, però ara comencem a veure els primers símptomes d’aquest efecte en una baixada de l’economia mundial. La frenada en la globalització deguda als aranzels de Trump ha passat factura a l’economia xinesa, a l’europea i a l’americana. El Brexit, a 24 dies que es materialitzi o no, posa nerviosos tots els actors financers; la guerra tecnològica pel control de l’enginyeria en intel·ligència artificial passa factura a les mateixes empreses tecnològiques, siguin d’un bàndol o d’un altre, i les accions sobre el canvi climàtic han fet tancar centrals elèctriques de carbó i han desembocat en una caiguda substancial de les vendes de cotxes de combustió, un dels pilars de les economies modernes. El resultat és que les economies es frenen, els ciutadans aixequen el peu del consum en veure núvols a l’horitzó i l’economia cau.
Una economia moderna ha d’actuar per ajudar a superar aquesta situació. El BCE ha demanat als estats que prenguin mesures fiscals per superar la situació. Espanya, Itàlia, Grècia i França no tenen marge per augmentar el seu endeutament, però Alemanya sí i ja ha decidit ajudar la seva indústria automobilística a fer el trànsit cap al cotxe elèctric, injectant 54.000 milions en ajudes a la compra del cotxe elèctric. Catalunya no té massa marge per ajudar a la nova situació, però també pot emprendre algunes accions concretes per assistir a les empreses com la promesa derogació del decret 147/2009, que propiciaria la instal·lació de plaques fotovoltaiques per a autoconsum. També pot accelerar la instal·lació de punts de càrrega de cotxes elèctrics i afegir una ajuda a la compra del cotxe elèctric, fet que ajudaria sensiblement Seat i Nissan, les dues empreses automobilístiques de Catalunya.
Tots aquests horitzons es poden distorsionar aquesta setmana negra. És possible que ni tan sols sigui una setmana, sinó que s’iniciï una reacció encadenada que s’allargui també la següent i l’altra, arribant així a les eleccions del 10 de novembre sense parlar del que el país necessita, immersos en un concurs de qui té més llarg el 155, qui és més mascle dels partits centralistes, des del PSOE fins VOX, mostrant als ciutadans i al món la mediocritat de la societat espanyola, incapaç de fer front al problema de Catalunya per qüestions de competició electoral i per por de perdre la major renda del regne. L’Estat està determinat a fer el que calgui per seguir així, encara que sigui provocar una regressió democràtica cap al franquisme, rebentar lleis a base d’interpretacions interessades, esbiaixades i arbitràries, i una pèrdua notable en la posició econòmica del país.
La fita col·locada l’1 d’octubre de 2017 és una fita difícil de tombar que marcarà el camí per molts anys. Per anar més endavant hem de ser pragmàtics i ajudar l’economia catalana, molt internacionalitzada en aquest moment. Les ajudes al sector automòbil es veuen clares, però també hem d’ajudar la resta de l’economia, impulsant la compra km 0, els estudis de formació professional i propiciant la mobilitat de treballadors de comarques amb poc treball a altres que no troben personal. Una economia forta serà imprescindible per seguir fent camí.
Difícilment resoldrem el conflicte en les setmanes que venen i possiblement haurem d’esperar encara anys fins que els tribunals europeus resolguin els recursos. Durant aquest temps ens caldrà trobar nous líders polítics i continuar enfortint el teixit econòmic català seguint el camí que fem, tenint avui el 27,5% de l’exportació espanyola i el gruix del turisme. La meva impressió pel que veig és que la distància entre les dues economies encara es va fent més gran i així continuarà, de forma que el principal argument, que Catalunya és la renda d’Espanya, encara s’enfortirà més a mesura que avanci els temps. No veig cap possibilitat que un partit gran espanyol pugui fer front al conflicte sense caure en la temptació de dir que no som solidaris, que som terroristes, que som autoritaris i supremacistes; en definitiva, excuses per no admetre que vivim un espoli que només s’ha accentuat des de 1714. Fer un estat federal? Ni somiar-ho! De quina renda viurien?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *