El plàstic ha esdevingut la preocupació principal del medi ambient des de fa anys, accelerant-se dia a dia. És com si haguéssim despertat d’un somni i, de cop, haguéssim descobert el plàstic, quan la veritat és que és un material que ve imposant-se de fa anys a la nostra vida diària.
Quan vaig començar a treballar el 1978 vaig presenciar com el plàstic va eliminar el paper en el món de l’embalatge. No hi havia discussió possible: tenia menys volum per igualtat de superfície, era impermeable a l’aire, a la humitat i als aromes, era termosegellable, per tant fàcilment automatitzable… en fi, l’evidència de la substitució no es podia combatre.
Però el plàstic ha continuat la seva penetració i les grans superfícies ha descobert que el plàstic pot fer més petita la unitat a vendre i més agradable pel consumidor. Si abans podíem comprar uns quants quilos de fruita, avui podem comprar una peça embolicada en plàstic, si abans podíem comprar un dònut a granel, avui el podrem comprar embolicat individualment. Les formes actuals de compra en grans superfícies porten a vendre plàstic amb menjar, no pas menjar amb plàstic. Hi ha nombrosos exemples d’això. Quan anem a comprar pernil el podem trobar tallat làmina a làmina separada d’un full de plàstic. La mateixa cosa passa amb molts formatges. El llescat, així és com es diu aquesta operació, ha introduït el plàstic fins a nivells inimaginables, fins el punt de vendre plàstic a preu de pernil.
El resultat d’aquest excés de plàstic és la seva presència abusiva perquè és un producte que es degrada malament i per tant ens el trobem en el medi ambient de forma generalitzada.
Resoldre el problema del plàstic requereix retornar la mirada al que fèiem abans dels anys 80. És a dir, retornar a vendre les coses a granel, a anar a comprar amb el cabàs, a comprar a la xarcuteria i a la carnisseria i esperar que et tallin els productes davant teu, i prescindir d’algunes de les comoditats del plàstic. Moltes de les funcions del plàstic les pot fer el paper, fins i tot la barrera als gasos i aromes o la termosellabilitat, però el preu és la pèrdua de la transparència del producte. Aquesta és la barrera que intentem superar a la nostra empresa: envasant el paper en caixes de cartró, es perd la visualització dels rotlles a l’interior. És evident que tothom sap què és un rotlle higiènic, no? Doncs per què el necessitem tornar a veure quan el comprem? És un problema cultural que cal superar.
Però el repte més gran no prové dels plàstics que veiem diàriament. El problema són els microplàstics, definits com els que tenen una mida inferior de 5 mm. Aboquem a les aigües residuals milions i milions de microplàstics que entren a la cadena tròfica a través dels peixos i a partir d’ells al nostre cos. Aviat a les anàlisis de sang hi hauran d’afegir la mesura de microplàstic. Els microplàstics provenen, en part, de les esferes amb funció abrasiva que es troben en l’interior dels tubs de pasta de dents i en cremes defoliadores emprades en cosmètica. Es calcula que un pot de 100 ml pot contenir milions de microesferes. Explicat això, l’origen principal dels microplàstics són les fibres sintètiques que es desprenen de la roba en cada rentada i marxen amb les aigües cap els rius i els mars.
La societat no ha sabut reciclar adequadament el plàstic. Només se’n recicla el 30%, quan el paper arriba al 80%, amb l’afegit que un plàstic pot tardar més de 500 anys a degradar-se.
Tot plegat ha fet que, un dia, el problema s’hagi visualitzat i esdevingui una gran preocupació i un repte la seva solució. Ens trobem immersos en una esquizofrènia, perquè certes tendències de la societat porten a modes de vida que exigeixen més embalatge i consum d’energia, com per exemple la compra a domicili. Si diem que haurem de fer un retorn a la compra a granel, on haurem de portar el nostre recipient que emplenarem? Com es resol en el cas del delivery, com ens portaran el granel a casa? Si diem que caldrà que ens tallin la xarcuteria i la carn davant nostre, com ho farem en la compra a distància?
Cada vegada més es dibuixa una economia en transformació, incapaços de veure’n el resultat final. L’automatització i la robotització condueixen cap a una línia que millora la productivitat de forma important, però altres conceptes ambientals frenen aquest camí, com ara el CO2 i l’excés de plàstic. Per tant, tots els objectius que es podrien assolir amb la millora de la productivitat, com una millora de la renda que pugui ser distribuïda de forma universal (la renda bàsica universal) es veuran frenats per qüestions ambientals com la disminució del plàstic i l’ús de fibres sintètiques en els vestits. Enlloc de repartir-nos les rendes potser que ens haguem de repartir el temps de treball si l’economia entra en decreixement.
De moment estem descobrint el plàstic i l’emergència climàtica. Veurem com ho resoldrem i on ens conduirà.