Un impuls per Catalunya ?>

Un impuls per Catalunya

Aquests dies hem llegit titulars sobre la reunió anual del Cercle d’Economia a Sitges que afirmen que Catalunya perd pes econòmic. Juan José Bruguera va reconèixer que «si bé no s’han fet realitat aquells auguris que presagiaven una caiguda radical de l’activitat econòmica, la pèrdua de poder econòmic comença a notar-se… i la pèrdua de poder econòmic acaba per deteriorar l’activitat econòmica». Segons ell, cal «recuperar veu i influència en els centres de poder espanyols i europeus».
Ho diu una persona que va traslladar la seu de l’empresa que presideix a Madrid, amb l’autoritat moral que això comporta. És a dir, mou la seu social sense cap justificació econòmica a Madrid, torpedina l’economia catalana, es passa dos anys dient que les empreses tancaran, i llavors reclama que no podem perdre més pes econòmic. Més barra no es pot tenir.

Però anem al moll de l’os. Perilla l’economia catalana? No, el que es veu en aquests moments és una desacceleració que segueix la que hi ha a la resta del món, és a dir, les exportacions es comencen a ressentir de la frenada de l’economia mundial.
Per què es diu que a Catalunya hi ha pèrdua de poder econòmic? És evident que la força per influir en els pressupostos de l’Estat és gairebé zero, però això, en menys proporció, és el que passa sistemàticament: no cal tornar a repetir el dèficit fiscal del 8% amb Espanya, que suposa més de 16.000 milions anuals. Però entenc que la preocupació dels empresaris del pont aeri és la comparació entre el que passa a Catalunya i a Madrid. En aquest darrer lloc l’economia ha tornat a l’activitat immobiliària mentre que la catalana continua amb la producció, l’exportació i el turisme. Aquesta és la foto que veuen les grans empreses, abocades més a l’especulació que a la producció: envegen l’activitat immobiliària de Madrid.
Dit això, cal dir que l’economia catalana funciona per inèrcia, gràcies als impulsos que va rebre durant els anys 2000. Però aquesta empenta té números per anar-se apagant; no resulta prou forta per resoldre els nous reptes de l’economia global, digital i de la transició energètica que venen.
Aquesta setmana he participat en una jornada de reflexió al port de Palamós. Es busca millorar la productivitat, nous mercats nínxol que puguin portar activitat al port. Quan pensem en les comunicacions, la pregunta intuïtiva és: on acabarà el desviament de la Bisbal? Tant de temps discutint que si pel nord o pel sud, per no acabar en res. On és l’estació ferroviària intermodal de Vilamalla? Portem deu anys parlant-ne. Les comunicacions, basades en el concepte Eix Mediterrani, són bàsiques en la nova economia global, i aquí cal un treball intens per desbloquejar tot el projecte de dalt a baix.
L’altre aspecte bàsic per a la nova economia és la formació. La formació professional no acaba d’aixecar el vol. He llegit aquesta setmana que els professors de formació professional no estan d’acord amb la nova proposta de formació dual perquè perden hores lectives que els alumnes fan a les empreses. Per l’amor de Déu! No hi ha ningú que miri per la globalitat del país? La formació professional, dual o clàssica, ha de ser un dels pilars de la nova economia. L’IES Garrotxa només té el 6% dels alumnes que surten sense trobar feina, quan el percentatge de desocupació de joves entre 16 i 24 anys és del 27,6%.
Finalment ens queden les tasques per fer possible la transició energètica. Des del 2009 un decret bloqueja la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Amb aquest nou decret només s’ha posat un (un!) aerogenerador durant aquests anys. La història del decret arrenca en els últims anys de la bombolla immobiliària, quan la Generalitat va frenar a cops de decret la proliferació d’urbanitzacions i parcs energètics. Ho va assolir. Les normes urbanístiques fan gairebé impossible la instal·lació d’una gran indústria que necessiti més de 300.000 m2 i ha impedit el desenvolupament eòlic i fotovoltaic. Veig com indústries del meu sector decideixen ubicar-se a Aragó quan abans es quedaven a Catalunya, a prop dels ports i de la frontera francesa. Però no, prefereixen anar 200 km més lluny per evitar les dificultats administratives de Catalunya.
Tot això és perdre pes. Per raons vitals, les empreses tenen una vida i moren. Si no en neixen de noves l’economia va a menys, i això és el que passa. Fixeu-vos que en tots els exemples que he citat, només el desviament de la Bisbal i l’estació de Vilamalla depenen dels pressupostos. La pèrdua de l’economia està en la pèrdua de rumb del govern de la Generalitat, l’anar fent sense tenir un projecte estratègic de país. Als professors se’ls ha de fer creure pel bé de la formació professional, i als territoris que es queixen de les infraestructures energètiques o viàries, també. Cal establir un relat de les prioritats del país, explicant què és important i urgent, i treballar en aquesta direcció.
Però això ho podem dir els empresaris que procurem treballar per millorar la comarca on treballem, mentre que difícilment són creïbles els que van córrer a emportar-se les empreses a Madrid i torpedinen tant com poden l’economia catalana extraient-ne el que poden.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *