La transició energètica es posa de moda ?>

La transició energètica es posa de moda

Al llarg de les darreres setmanes observo com cada vegada hi ha més moviment al voltant de la transició energètica per resoldre el canvi climàtic. Això no és pas només una qüestió que està a l’agenda dels especialistes en energia, no, ara ja afecta a l’entorn polític i al sector financer.
Sense anar més lluny, aquesta setmana he rebut la visita d’una persona que treballa en la cerca de llocs on invertir que em va explicar les dificultats que té el capital avui per trobar inversions interessants. El sector de l’automòbil, em va dir, està ple d’incerteses, és complex saber qui resistirà el canvi tecnològic del cotxe elèctric. El sector petroquímic i del plàstic està en franca decadència, així com també el sector tèxtil i de la moda. La conclusió és que el sector financer veu en les activitats sostenibles l’única direcció per dirigir les seves inversions. Està naixent la finança sostenible, la qual cosa és bàsic per fer cor­rectament la transició.
La setmana anterior vaig ser a Madrid en una jornada sobre el paper. Em va sorprendre una ponència titulada «Reptes i oportunitats d’un vell nou concepte: Economia circular». Va anar passant revista dels problemes mediambientals del món, demostrant que els països amb més riquesa som els que tenim la pitjor petjada ecològica, cosa que porta a afirmar que cal reduir el consum fins a consumir només el que es necessita, deixant de banda tot allò superflu. Cal fer d’aquest propòsit la nostra raó d’existència, i cal finançar-ho amb filantropia, alhora que també amb objectiu de negoci, com a prioritat estratègica. Per això sovint escoltarem dir de boca d’importants financers mundials que cal contribuir a la societat si no es vol perdre el seu suport. Per fer-ho, el ponent va introduir la paraula màgica per a mi: desacoblar, és a dir, trencar el lligam entre l’ús de recursos i el creixement econòmic. Segons ell, cal mantenir el creixement del benestar humà, de l’activitat econòmica, però amb un menor ús dels recursos. I aquí va fer una puntualització bàsica: aquest moviment cal fer-lo sense que això comporti un decreixement de l’economia, és a dir, el desacoblament haurà d’estar regulat per un creixement de l’economia sempre superior a zero. Li vaig preguntar com creia ell que es pot fer menys ús de recursos, preconitzant comprar només el que justament es necessita sense que la producció disminueixi. La seva resposta és que no cal crear pànic a la societat a fi d’evitar que aquesta bloquegi la transició energètica.
Té raó: hem d’evitar crear pànic per no arribar al punt que han arribat els francesos amb el moviment dels gillets jaunes, frenant tota la política francesa com a reacció a les polítiques de reducció de CO2. Però això té el risc de no fer els deures amb la velocitat que toca i no arribar al 2050 amb zero emissió de gasos efecte hivernacle. Per tant, el que cal és fer debat i pedagogia, molta pedagogia, acció en la que estic compromès mitjançant aquests articles.
Si no es parla clar i si no es posen els índexs de control necessaris, correm el risc que tothom es busqui la vida de forma diferent i es facin trampes per arribar als objectius a través de dreceres legals. Per e­xem­ple, a la nostra planta de fabricació hem modificat el procés per reutilitar els gasos residuals de la generació elèctrica per a l’assecat del paper, hem instal·lat una caldera de biomassa per produir vapor, estem invertint en un sistema d’assecat de fangs per poder emprar-los a la caldera de biomassa, estem treballant per ins­tal·lar 3,5 MW fotovoltaics per produir la nostra electricitat… mentre nosaltres fem tot això per tenir una petjada de CO2 propera a zero, una altra companyia pot decidir comprar un parc eòlic o un bosc sencer per compensar les emissions i assolir un impacte en CO2 semblant. Així, només amb una acció financera (obrint la cartera, vaja) s’haurà evitat fer els deures. D’aquesta actitud se’n diu Greenwashing o rentat de cara, i és el que intentaran fer totes les entitats financeres i les grans corporacions amb capacitat de solucionar el problema pagant. Per això és bàsic introduir des del primer dia conceptes que permetin entendre com es fa el camí de ca­da empresa, producte i servei, i pensar com donar valor a aquesta forma de fer, evitant que les trampes no deixin veure-hi bé.
Trobar finançament i establir correctament els índex serà bàsic per fer el camí. Pel que fa al finançament domèstic i de petit comerç, el programa EuroPace que està en pla pilot a Olot em sembla la millor solució. Però pel que fa a les inversions industrials i de grans infraestructures caldrà impulsar nous productes financers de capital-risc o bé altres productes financers impulsats per Europa, bé sigui a través de programes específics la de UE (com el fons Horizon 2020) o bé a través d’un pla molt més gran que formi part definitivament d’un nou acord verd, el Green New Deal d’Europa, finançat a través de la màquina de fer bitllets del BCE, és a dir, una pla que dediqui la política de creixement de la UE a través del Green Quantitative Easing en lloc de finançar el dèficit brut dels estats. Aquesta seria la vertadera política en majúscules.
Doncs de tot això es parla i es debat a Europa i aquí. Nosaltres hem d’estar a l’aguait per trobar el camí que caldrà fer si no volem, per exemple, que totes les energies renovables vagin al sud d’Espa­nya i aquí quedem fora del sistema. Caldrà treballar-hi de forma decidida des d’ara mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *