El preu del CO2 (I) ?>

El preu del CO2 (I)

Divendres el Govern central va aprovar el reial decret que posa fi a l’impost al sol. El decret de l’autoconsum fotovoltaic permetrà el desenvolupament massiu de la generació fotovoltaica, alhora que crearà nous problemes a la xarxa que caldrà resoldre amb el temps.

La transició energètica per frenar el canvi climàtic avança lentament, però decididament. He explicat sovint aquí la necessitat d’internalitzar els costos ambientals de l’economia, de posar preu a la contaminació, que en el cas del canvi climàtic vol dir posar un preu al CO2 generat per la nostra activitat. També he explicat que hi ha determinats sectors de l’economia europea (la generació elèctrica, l’acer, el ciment, el refinatge de petroli, el vidre, el paper, la química, la ceràmica), que totalitzen 11.000 instal·lacions, amb el 45% de les emissions de la UE, que des de l’any 2005 estan sotmesos a uns drets d’emissió de CO2 i a un mercat d’aquests drets. Aquestes instal·lacions (a excepció de la generació elèctrica) reben uns drets d’emissió de CO2 que són com un dret a contaminar, podent intercanviar-los en un mercat de carboni. A dia d’avui el preu és de 23,65 €/tCO2. A l’estiu de 2017 el preu era de 5 €/tCO2 i a finals de l’any passat va arribar a un pic de 25 €/t CO2 que va fer pujar el preu de l’electricitat. La UE ja ha dit que al 2020 restringirà els drets d’emissió a aquestes indústries, per la qual cosa s’espera que el preu del mercat de CO2 pugi, afectant els costos de l’electricitat i dels béns fabricats amb aquests drets.

És la UE l’àrea on només s’aplica el mercat de drets d’emissió? Va començar la UE amb aquest concepte, però en els últims anys s’hi han sumat més països i províncies com British Columbia, Quebec, Ontario, Alberta, Califòrnia i, més darrerament Xina, representant el 60% del PIB mundial. Aquests instruments van generar 26.000 milions d’ingressos a l’any 2017 que no van ser dedicats directament a polítiques de canvi climàtic, sinó que el 44% van entrar als pressupostos generals dels estats.

La situació al món avui és la següent. Canadà té preus de la tona de CO2 des de 15 $ a 30 $, i Gran Bretanya de 25 $. Molt interessant és el cas d’Estats Units, on és coneguda la política de Donald Trump contra accions per al canvi climàtic. Nou estats de l’est del país (Connecticut, Delaware, Maine, Maryland, Massachusetts, New Hampshire, New York, Rodhe Island i Vermont) han constituït la Regional Greenhouse Gas initiative (www.rggi.org) amb l’objectiu de reduir les emissions de CO2. Virginia i New Jersey també s’estan movent cap al RGGI. El programa va començar el 2014 de forma que, entre el 2015 i el 2020 els drets van disminuint un 2,5% cada any. El preu actual encara és molt baix, de 5 $/tCO2. Cas apart és Califòrnia amb un programa propi amb un preu del CO2 de 15 $/t. La Xina està experimentant el mercat de CO2 amb proves pilot a Shanghai i a Shenzen, esperant començar oficialment el 2020 mentre van aprenent del mercat europeu i de Califòrnia. Austràlia, país de carbó, també té un mercat de CO2 de forma que les activitats més emissores de CO2 compren drets a altres que n’estalvien, amb un preu de mercat de 10 $/tCO2. Altres països també estan treballant en el mateix concepte, com Mèxic, Colòmbia, Xile, Argentina, Nova Zelanda, Mongòlia, Corea del Sud, Japó i Islàndia. Àfrica del Sud (exportador de carbó) s’ho està estudiant.

Vist així, sembla que el camí està ben encarrilat, i en pocs anys tindrem en vies de solució a llarg termini aproximadament la meitat de les emissions de CO2 del món. Però queda l’altra meitat, la que afecta als ciutadans directament i a les pimes. Un exemple: el bitllet aeri no té ni IVA ni taxa de CO2. Aplicar els conceptes arreu implica canvis estructurals importants, per exemple, volar menys i frenar el turisme.

El cas francès és el cas on aprendre el que cal i no cal fer. França és un país que actua de forma tremendament racional en el que fa al sector públic. Va subscriure el protocol de Kyoto el 1997 i el 31-01-2007 els candidats a la presidència van signar un pacte amb Nicolas Hulot per posar una taxa al carboni a les energies fòssils. Després del pacte de la Grenelle Environnement amb Nicolas Sarkozy (desembre 2007) i amb el govern Ayrault (amb la presidència de François Hollande) el 2014 van acabar d’introduir el «component carboni» al gas natural, gasolines i al carbó. Així, aquesta espècie de taxa va passar de 7 €/tCO2 el 2014 a 44,6 €/tCO2 el 2018 i havia d’arribar a 100 €/CO2 a l’any 2020.

En aquests anys la taxa s’ha multiplicat per vuit. Fins el 2017 la taxa no es notava per la baixada del preu mundial del petroli, però la pujada d’aquest ha fet visible la taxa que, a més, ha coincidit amb la política de convergència del preu de la gasolina amb el del gasoil. Això va fer que el gasoil augmentés la sobrecàrrega fiscal de 40 c€/l a 60 c€/l, amb la projecció que a l’any 2020 arribi a 70 c€/l. El resultat ha estat l’explosió dels Armilles Grogues al carrer i la frenada del projecte francès de taxa de carboni.

Prèviament hi havia hagut una altra frenada en la taxa de carboni quan, també arran del pacte de la Grenelle, es volia taxar el recorregut dels camions amb uns arcs posats a les carreteres. Llavors van ser els pagesos de la Bretanya els que van fer desmuntar els arcs que havien costat 3.500 milions. França va topant amb la resistència de la societat a la creació de la taxa de carboni. Però no cedeix i es remou internament per trobar la solució. Hem d’estar molt atents perquè segurament quan la trobin l’haurem d’aplicar aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *