Una transició energètica de joguina ?>

Una transició energètica de joguina

El dimarts 12 de febrer vam anar al Parlament Europeu d’Estrasburg a presentar els nostres avenços en la reducció de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Hi vam anar amb la patronal europea de fabricants de paper (CEPI), essent els únics representants a nivell espanyol. El programa es diu Reinvest 2050, era el segon any que es feia i presentava 21 innovacions líder en producció baixa en carboni de 16 empreses de 12 països. La nostra presentació era particularment disruptiva d’entre les que es presentaven, atès que suposava reduccions de CO2 en la fabricació fins arribar a zero.
Fa molts anys que treballem reduint el consum d’energia en la fabricació de paper: des de 27 d’abril de 1993, quan es va posar en marxa la central de cogeneració. Des d’aquella data tota la nostra trajectòria ha estat lligada a l’optimització energètica. Així, la nova màquina de paper de 1999 va fer especial atenció a la reducció de potència en els circuits d’aigua i buit, l’any 2000 vam ampliar la central de cogeneració i el 2009 vam inaugurar una nova màquina que ens va permetre reduccions d’emissions de fins al 30%. Al llarg dels següents anys hem perseverat en aquest camí, fins assolir avui un estalvi energètic acumulat del 63%.
Explico aquest cas personal perquè el nostre camí s’ha basat en la seqüencialitat i la iteració, la persistència en la cerca de solucions continuada. S’ha prioritzat l’actitud per sobre de la inversió, entenent que després d’un pas se’n veu un altre de nou que no era visible al principi. El camí no és fàcil; és llarg, molt llarg, però penso que aquest és l’enfocament correcte. Al 2017, conscients que ja no hi havia gaire marge més per reduir el consum energètic, vam canviar l’objectiu pel de zero CO2. Així va ser com vam instal·lar una caldera de biomassa que ens permetia no consumir gas natural en una de les dues màquines, vam comprar electricitat provinent d’energia renovable i vam engegar un projecte d’un parc fotovoltaic de 3 MW que està frenat per qüestions administratives.
Dijous 14, vaig participar en la jornada tècnica de Transició Energètica organitzada per la Càtedra de Processos sostenibles de la UdG, de la qual som patrons amb Wattia. Allà vaig tenir ocasió de dir que la Generalitat no exerceix l’impuls necessari per a les polítiques de canvi climàtic: té un programa de joguina.
Vaig poder constatar aquesta impressió uns dies després, aquest dimecres 20, quan va tenir lloc la Taula d’entitats del Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya, amb l’assistència de la consellera M. A. Chacón. Vaig explicar que la foto energètica de Catalunya és molt difícil de resoldre, amb un consum d’energia primària del 44% de petroli, del 22% de gas i del 26% d’energia nuclear. És, en total, un 92% d’energia que caldrà passar a renovable d’aquí a l’any 2050. Catalunya té avui una emissió de GEH per PIB de 177 g CO2 equ/$, mentre que Suïssa rebaixa aquesta xifra fins a 75. Per què Suïssa pot tenir avui el nivell de GEH que nosaltres haurem de tenir a l’any 2030? Perquè el seu model d’economia ho permet, amb un consum d’energia per PIB de 0,63 kWh/$, quan a Catalunya és de 1,07 kWh/$.
Pretendre arribar a fer la transició energètica només canviant cotxes i camions de gasolina per altres d’elèctrics o substituir els cremadors de gas per resistències elèctriques, o resoldre tota la problemàtica a base de comprar l’electricitat renovable, és una quimera. Suïssa ha arribat on ha arribat perquè el seu model de mobilitat és el tren i no el transport privat, perquè fa molts anys que treballen per aïllar els seus habitatges i centres de treball; en definitiva, perquè han ajustat la seva vida a un consum responsable. Abans de pensar en CO2 cal pensar en consumir menys i sovint aquest camí és disruptor respecte el propi model de vida i de país.
No vaig gosar dir a la consellera que el camí que està fent la Generalitat és un camí de joguina, com li vaig dir al director de l’ICAEN, Manel Torrent, durant la jornada de la UdG. Però sí vaig insistir que la Generalitat ha de liderar el procés i ha de ser ambiciosa, fixant un objectiu potent i desenvolupant-lo en petites aproximacions, per etapes. Per entendre’ns, cal que la consellera escrigui a la porta del seu despatx «Catalunya, Carbon-Neutral el 2050», perquè aquesta és una meta que ja hi ha moltes empreses i ciutadans a Catalunya que s’han fixat i estan assolint. També cal entendre que per traçar el camí i posar-se les piles el que ha de fer la Generalitat és confeccionar una auditoria del seu cicle de vida, mesurant quants GEH per PIB i per funcionari té. Mesurar és l’únic camí per poder definir bé els objectius i per ser conscients dels problemes que comporta disminuir els gasos d’efecte hivernacle.
Una altra bona idea seria utilitzar un índex perquè cadascú de nosaltres, com a consumidors, pugui avaluar fàcilment la sostenibilitat d’un producte: el footprint ratio, és a dir, els grams de CO2 associats a una determinada unitat de producte. En el cas que m’ocupa, la fabricació de paper tissú higiènic, el valor de footprint ratio per metre va des de 5,95 g CO2/m dels menys eficients, a 3,23 g CO2/m de la majoria del que compreu, a 1,14 g CO2/m del nostre producte, fins 0,41 g CO2/m de productes futurs que es comencen a entreveure.
Si l’administració no fa els deures haurem de ser els ciutadans i les empreses els que els haurem de fer, encara que això signifiqui que el camí s’alentirà i no arribarem a temps a assolir els objectius marcats pel 2050.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *