Democràcia i cotó ?>

Democràcia i cotó

Fa pocs dies va sortir a la llum un Índex de Democràcia que realitza The Economist. Ha estat un índex discutit a Espanya pel fet que en sortia ben parada, en el número 19. El primer país d’aquest rànking és Noruega, amb una puntuació de 9,87, i després segueixen Islàndia, Suècia, Nova Zelanda, Dinamarca, Irlanda, Canadà, Finlàndia, Austràlia, Suïssa, Països Baixos, Luxemburg, Alemanya, Regne Unit, Uruguai, Àustria, Maurici, Malta i Espanya, amb una puntuació de 8,08. La nota que s’atorga a cada país fa referència al procés electoral i al pluralisme (9,17 per Espanya), al funcionament del govern (7,14), a la participació política (7,78), a la cultura política (7,50) i a les llibertats civils (8,82). El resultat d’aquesta publicació va impulsar el discurs del «veus com Espanya està ben valorada democràticament? Està per davant d’Estats Units, de França, d’Itàlia i de Grècia».
Tot depèn del mirall amb què es mira, de què i de com es valora. És cert que la justícia ordinària funciona amb independència, amb bons jutges i molt plurals. Però això no ho podem dir de la cúpula judicial, on el Consell del Poder Judicial és triat políticament i alhora aquest tria els membres del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional. El Tribunal Constitucional també és triat políticament. Per tant, amb 40 anys de democràcia governada per dos partits han deixat una cúpula judicial exempta de pluralitat a propòsit. Primer per controlar que ningú desmembri l’Estat, amb capacitat per influir en les decisions més punyents del poder i després per protegir els polítics aforats. I el resultat ha estat un control exhaustiu per part del PP que poc a poc ha anat retocant per interpretació lleis que configuraven l’estat plural, deixant-lo més singular.
El món ha anat evolucionant des de formes autoritàries cap a formes més plurals, passant de models extractius a altres d’inclusius. Aquest procés no ha estat, i encara no és, fàcil, i ha necessitat sovint revolucions per fer-ho possible. Va començar amb la revolució a Anglaterra el 1688 i va seguir amb la francesa el 1789 (a Girona amb Napoleó). A tot arreu hi ha hagut aquest conflicte i uns països ho van resoldre més bé que altres, fruit de la circumstància històrica, del tarannà del ciutadà o de la intel·ligència col·lectiva. Anglaterra va crear el concepte de rule of law, estat de dret, que no és sinònim de rule by law, aplicació de la llei, conceptes que no estan gens clars avui a Espanya.
Tots tenim al cap el control extractiu de molts col·lectius com els esclaus a Amèrica o l’apartheid a Sudàfrica, la corrupció en molts països africans i sud-americans, el funcionament de Corea del Nord o la història recent de la Xina. Però, per facilitar retenir a la memòria què és un país extractiu citaré el cas d’Uzbekistan, república escindida de la vella Unió Soviètica. Aquest país és un gran productor de cotó. Les càpsules de cotó comencen a madurar a primers de setembre, al mateix moment que els nens comencen l’escola. El president Karimov (mort el 2016) donà ordres als governadors locals per enviar quotes de cotó a les escoles i així, a primers de setembre, 2.700.000 nens deixen les aules per anar al camp. Els mestres es converteixen en reclutadors laborals de forma que cada nen ha de recollir de 20 a 60 kg/dia segons la seva edat. La collita dura dos mesos i a la primavera hi han de tornar per treure les males herbes i trasplantar. Cal dir que aquest president condemnava la gent, bullint-los.
La fi de l’esclavitud i més endavant la igualtat de drets dels negres dels Estats Units va ser possible perquè els estats del sud van haver d’acceptar la legislació de la justícia federal. La fi de la corrupció i dels models extractius necessiten de la pluralitat a les urnes però també a les institucions de justícia, de forma que les elits que dominen no acabin fent trampes permanentment.
Aquí en tenim un exemple recent amb l’episodi de les hipoteques quan una sentència d’una sala va ser corregida per la cúpula del Suprem, afavorint els interessos dels bancs. Un exemple d’extracció brutal.
Els moviments d’Aznar i de Vox van tots cap aquí: al retorn del control de l’Estat per als amics. Així ho va fer quan va privatitzar nombroses empreses a partir del 2000 i va posar els seus amics al capdavant, però moltes d’aquestes coses no haurien pogut ser si no hagués estat pel control del poder judicial.
El conflicte català és un cas d’extracció com el del cotó d’Uzbekistan: l’extracció de 10.000 milions d’euros anuals és major que el cost actual d’ensenyament; 7.800 milions d’euros. És equivalent a tenir els nens catalans collint cotó a Espanya tot l’any.
La solució al conflicte català no pot venir mai d’un acord amb els que ens fan collir el cotó perquè pensen que és el seu dret, ha de venir de l’estat federal, d’Europa, i aquesta es fa el longuis, mirant cap a un altre costat perquè sap que és un conflicte difícil i traslladable a altres regions i països.
Una democràcia ha de tenir poders independents que facin de contrapoder: legislatiu, executiu, judicial i de mitjans de comunicació. Això permet que es desenvolupi l’estat de dret, amb protecció de les minories, i no quedi només en gestió de la llei, car en Franco també en feia, de lleis… a la seva manera. Em pregunto si Espanya té solució mentre Catalunya en formi part.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *