Pressupost sí, pressupost no ?>

Pressupost sí, pressupost no

L’aprovació del pressupost del govern de Madrid ha esdevingut una qüestió de difícil solució: és complicat saber si beneficia Catalunya i m’atreviria a qüestionar, fins i tot, si beneficia Espanya. Per un altre costat hi ha el pressupost de la Generalitat de Catalunya, lligat completament a l’aprovació del de Madrid.

Estem acostumats a mirar la política a través dels pressupostos. Justament és a partir d’aquesta observació que va començar a formar-se el català emprenyat, que Enric Juliana va descriure amb encert, o la desafecció amb el president Montilla. A l’any 2005 a Catalunya ja es tenia la visió que, quan acabessin d’arribar els fons europeus a Espanya, Catalunya seria la més perjudicada en els pressupostos de l’estat. D’aquesta observació va néixer el nou estatut del 2006 que pretenia limitar la pèrdua de pes en els pressupostos de Madrid posant-hi el criteri d’ordinalitat. Aquest criteri, tombat pel Tribunal Constitucional, incorporava una correcció dels pressupostos a partir del qual la regió que cedeix diners mai pot quedar en ordre inferior una vegada fet el repartiment. Així, si Catalunya és la segona regió en PIB per càpita, una vegada fet el repartiment no pot quedar en una posició inferior a la segona com ara passa. A més es va intentar introduir un mecanisme pel qual, si la inversió en infraestructures és inferior al pes per càpita o per PIB, cal retornar la diferència a Catalunya amb diners en un any posterior.

Cap d’aquests criteris va ser acceptat i el català emprenyat va passar a sentir desafecció amb Espanya i més tard va esdevenir independentista. Des de l’any 2010 fins al dia de la votació del referèndum, durant set anys, s’ha volgut trobar una solució a aquest desequilibri que dessagna Catalunya en més de 10.000 milions anuals. És la contribució de solidaritat envers altres regions d’Espanya, es diu. Fals! Catalunya contribueix pel sol fet de ser més rica en 6.000 milions addicionals a la seguretat social, necessita menys pensions i subsidis, i alhora aporta el 21% dels ingressos quan els habitants són només el 16%. Per tant, quan es parla de pressupost no cal aportar més del que ja s’aporta pel sol fet de ser més ric en un context normal. Catalunya és la locomotora de la modernitat d’Espanya amb el 37% de les patents, el 58% de les noves empreses tecnològiques, el 25% de l’exportació i el 53% del turisme de congressos, i per això mateix es necessita un mínim flux d’inversió per mantenir la velocitat de la locomotora.

El resultat és que l’economia catalana continua anant a bona velocitat però a costa de tenir la pressió fiscal més elevada d’Europa i de no poder donar el suport adient a la capa més pobra de la nostra societat: els pobres de Catalunya estan finançant els rics d’altres regions d’Espanya. Per això és tan punyent escoltar gent com Carmen Maura quan diu que li emprenya donar diners als catalans. O per això fot de tanta mala llet escoltar polítics i parlaments d’altres regions d’Espanya quan diuen que volen anul·lar la democràcia a Catalunya imposant un control amb l’article 155 per robar a mans plenes molt més del que fan ara, sense veure que ara són tot el moderns que són gràcies al nostre esforç.

Tot això cal tenir-ho en compte quan reflexionem sobre si cal aprovar els pressupostos. És a dir, el fet d’aprovar-los no pot fer malbé tot el camí que hem fet fins arribar on som. Perquè, qui garanteix que la inversió pressupostada es realitzarà, quan estem acostumats que se n’executi tan sols una part? El 53% l’any 2016, per ser precisos.

Diem que ens tenien la mesura presa, que quan ens queixàvem ho resolien amb l’aportació d’uns quants calerons, fruit de la política de peix al cove. Quatre copets a l’esquena, bones intencions per al futur i assumpte resolt. Quan va arrencar el moviment independentista no es van creure que aquella manera de fer s’havia acabat i es van inventar allò del suflé, que s’acabaria desinflant. És el mateix que va dir Borrell fa poc: «¿Qué se juegan a que van a acabar votando los presupuestos?».

Per tant, no hem de mirar tant el contingut dels pressupostos com l’actitud del govern de Madrid i la dels polítics espanyols. No podem fer malbé el recorregut des del 2005 fins avui, de 14 anys d’evolució intentant resoldre la situació. Si els polítics espanyols continuen essent tan cecs que encara veuen un suflé i esperen que tots aquests anys no serveixin per resoldre res, no cal que continuem.

Com a empresari a mi m’interessa molt que es faci l’estació intermodal de Vilamalla, raó per la qual hauria d’estar d’acord a aprovar un pressupost que inverteixi en l’eix Mediterrani. La patronal Pimec a la que pertanyo també desitja l’aprovació dels pressupostos perquè implica una millora del teixit empresarial. Tots sabem que és bo aprovar pressupostos que millorin infraestructures i resolguin injustícies socials.

Però cal mirar lluny. No serveix de res caure en el mateix parany on hem estat durant tants anys. Si no hi ha un canvi d’actitud d’Espanya per resoldre el cas català, no cal participar en la seva governabilitat. Hi ha d’haver canvis evidents. El dia 29 tenen una pilota de partit al TC, que ha de resoldre si es deixen en llibertat els presos polítics catalans tot seguint la jurisprudència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *