Recollir olives? ?>

Recollir olives?

Aquesta setmana hem assistit a un debat interessant sobre la recollida de les olives a Jaén i a Toledo. Els propietaris dels olivars no troben prou gent per a la recol·lecció de les olives. El salari que ofereixen per a aquesta feina és d’uns 8,5 €/h, uns 1.500 euros nets al mes. És una feina temporal, de tres mesos, que implica anar a viure a la finca si no ets del poble i per la qual s’ha optat per no portar emigrants perquè l’atur en aquesta zona és del 24%. Així que els prop de 50.000 llocs de treball no es poden cobrir en la seva totalitat i els propietaris agrícoles ja pensen demanar per a l’any vinent l’autorització per portar aquests treballadors del Marroc.
Què fa possible que en un entorn de manca de treball no es vulgui anar a treballar? Per un costat diuen que la feina és dura: fa fred. Cal fer caure les olives de les oliveres i recollir les teles sobre les quals han caigut les olives, vessar-les a petits dipòsits i transportar-les a la cooperativa per al seu premsat. Tot i això, cada vegada és una feina més mecanitzada, menys dura físicament. L’altre problema és l’allotjament. Tot i que els ajuntaments ofereixen albergs, només s’hi pot estar durant tres dies seguits, i els pisos de lloguer són difícils de trobar davant la por dels propietaris que quedin malmesos o de no cobrar.
Les causes d’aquest desequilibri cal cercar-les en el sistema de protecció del camp d’Andalusia, d’Extremadura i de Castella-la Manxa. Resulta que, després de guanyar 3.200 euros durant dos mesos i mig, havent treballat 35 jornades, un treballador agrari té dret a apuntar-se al PER i cobrar 426 euros mensuals durant els sis mesos següents. És difícil entendre el que passa. Podria ser que qui ja cobra els 426 euros mensuals pensi que l’esforç de treballar dur, cobrar de 1.000 a 1.500 euros al mes i pagar 200 o 300 euros al mes per a l’habitatge no valgui la pena. També pot ser que una part d’aquesta feina sigui no oficial i no doni accés posterior a cobrar el PER. Sigui el que sigui, cal treballar per resoldre aquest desequilibri amb accions positives.
Recordo un exemple de quan Sarkozy era president de França. Una treballadora guanyava més estant a l’atur que no pas en una nova feina en una fleca. Doncs bé, l’estat francès va optar per aportar la diferència salarial a fi que aquella treballadora tornés a la feina. Accions com aquesta són les que s’han de practicar perquè el que és més important és que tots els treballadors treballin i contribueixin a sostenir l’estat del benestar. Si cal trobar solucions per a l’allotjament dels treballadors s’han de trobar i, si cal arribar a l’extrem d’obligar els beneficiaris del PER a anar a treballar, s’haurà de fer, però no es poden permetre disfuncions d’aquesta dimensió.
En el conflicte del PER hi ha un rerefons de lamentacions i de subsidi que s’ha transformat en clientelisme. Si Portugal va tenir un atur inferior a l’espanyol tot i tenir una crisi més greu va ser perquè molts treballadors van emigrar per trobar treball, car el sistema de protecció portuguès no els va poder acollir. A Espanya això no va passar perquè la seguretat social ha pogut fer-se’n càrrec, però això genera el risc que en derivi una cultura de no treballar, de viure amb molt poc, de l’aire del cel… cultura fomentada per un clientelisme electoral que treballa per tenir estabornits els seus electors.
La història està plena de situacions semblants. El declivi de l’imperi de Roma va començar quan August va posar en pràctica canvis que van fer a les institucions polítiques molt més extractives. L’emperador Tiberi, que va succeir August l’any 14, va abolir l’assemblea plebea i va transferir els poders al senat. Per domesticar el poble, els ciutadans romans van rebre gratis el blat i, més endavant, l’oli d’oliva, el vi i el porc. Estaven entretinguts gràcies al circ i als combats de gladiadors. L’imperi va entrar en una gran inestabilitat que va portar a nombroses guerres civils i a la seva destrucció al segle V.
El sistema de protecció del camp andalús és excessiu pel fet que no incentiva que la gent faci un esforç per progressar. L’excés de protecció acaba impedint trobar feina i, encara més greu, crear oportunitats laborals a la zona. En el debat de les olives he llegit que una solució seria pagar 15 euros l’hora. És evident que pot ser una solució, però llavors falta veure si el cost de l’oli d’oliva és suficient per poder vendre’l al mercat o el resultat seria la pèrdua de tots els olivars. Si ara hi ha propietaris que s’estimen més deixar caure l’oliva i perdre-la tot cobrant la subvenció europea, què fa pensar que es pugui apujar el preu de l’hora treballada?
El nucli del problema sembla trobar-se en un excés de protecció que acaba difonent una cultura de viure amb molt poc. Com pot ser que la ciutat de Linares tingui un atur del 39%, Còrdova del 33,2%, Sanlúcar de Barrameda del 33,1% i Jerez de la Frontera del 32% i la gent no emigri cap a zones amb més oportunitats? A Catalunya falten desenes de milers d’operaris mecànics, elèctrics o programadors.
L’excés de protecció ha vingut d’un clientelisme electoral i ha fet el joc al model extractiu de l’Espanya centralista, radial. El PSOE ha participat activament de les elits extractives de l’estat, model que va ser intensificat per Aznar a partir de l’any 2000 i que s’ha agreujat encara més amb la fugida de grans corporacions de Catalunya arran del procés. El problema d’Espanya és dependre d’un model econòmic extractiu en lloc d’un d’inclusiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *