La nostra força és el treball ?>

La nostra força és el treball

Expliquen que durant la setmana prèvia del consell de ministres a Barcelona, quan tots els partits PP, PSOE i Ciutadans bramaven per aplicar l’article 155 gairebé de forma preventiva, de cop un incident va fer canviar el relat del PSOE i es va posar a obrir una via de negociació. Uns diuen que va ser Alemanya que va recordar a Pedro Sánchez la visita d’Angela Merkel a Doñana, exigint no fer servir més la violència. Fernando Onega, en una tertúlia a Antena3, ha citat una conversa entre Josep Borrell i Donald Trump en què a­quest li diu que no entén com Espanya maltracta a la regió més pròspera d’Europa.
Els actes protagonitzats pel PP i Cs, també per les faccions més falangistes del PSOE, semblen haver entrat en descontrol. Aquesta setmana una persona amb autoritat dins el PSC ha proposat aplicar el 155 durant 8 anys com a solució per desinfectar la societat catalana, pensen. No entenen res, veuen que no ens podran posar el peu al coll i que el moviment sobiranista català no s’arronsa. Ara constaten que no hi haurà una altra sortida que, en un dia llunyà, fer una proposta i negociar-la. Aquesta confirmació és la que els fa embogir i dir disbarats a tort i a dret. He pogut comprovar en algun debat com tenen els nervis a flor de pell que, per cert, se’ls ha tornat molt fina i salten per qualsevol cosa. No entreveien cap més sortida que la rendició, el retorn a l’estatus quo d’abans i, per tant, la continuació en el conflicte els confon. Cal dir que l’espant que es van endur durant el mes d’octubre de l’any passat amb la DUI va ser monstruós, fet que els va transformar d’espectadors passius a actius, i d’aquí el camí de la ultradreta que van eixamplant: la catalanofòbia anirà a molt més. Podríem dir que tenim la fera amb una ferida que li fa mal i està desbocada, sense poder preveure o intuïr què farà.
La situació dels presos, la seva enteresa i força, l’acció de la vaga de fam i la pedagogia que fan els exiliats, és una pressió sobre Espanya que comença a fer mal a la seva estructura. Veurem si l’esquerda arriba a fer un forat i explota en una revolució d’algun tipus positiu. De moment, la batalla del relat internacional torna a ser guanyada, encara que això no serveixi perquè els països reconeguin una Catalunya independent. Però almenys frenen la pulsió sexual d’Espanya d’actuar amb violència contra Catalunya.
Constatem la força de mantenir els arguments, de ser tossuts en voler canviar la situació paracolonial de Catalunya. Però hi ha una altra força que cal cuidar perquè és la que ens protegeix: l’economia catalana. Els avisos d’Alemanya i d’Estats Units provenen dels seus interessos a Catalunya i aquest aspecte és un punt a mantenir: Aquí hi ha el 60% de les empreses nord-americanes, el 62% de les franceses i el 61% de les alemanyes amb seu a Espanya. La nostra fortalesa rau en la industrialització de Catalunya (el 23,5% d’Espanya), en el turisme (el 23,2%), en la nova economia digital (el 58%), en el nombre de patents (el 37,6%) i en el turisme de congressos (el 53,8%). Això permet tenir una exportació fabulosa (25% del total d’Espanya), mai vista en la història del país, creixent de forma continuada (el 8,3% el 2017). Sis de cada 100 llocs de treball que s’han creat a Europa des de l’any 2013 són a Catalunya. Tenim una economia creativa, innovadora, que es modernitza a la velocitat que requereixen els temps actuals, que ha agafat el gust a vendre pel món, i que s’agrada de com ho fa. Això explica per què al món es veu amb astorament que es vulgui esclafar Catalunya. No saben el que fan, diuen, Catalunya és la gallina dels ous d’or d’Espa­nya.
La constatació de l’estat actual és aquesta fortalesa de l’economia, la manca d’un full de ruta clar de cap on s’ha d’anar i el veí embogit que no sap què farà. Com que les dues darreres accions són indeterminades, ens cal treballar per la que estem segurs: enfortir l’economia.
Tot i que la indústria és un tret distintiu de l’economia catalana, hi ha símptomes que indiquen una pèrdua de pistonada amb una dislocació d’indústria gran cap a l’Aragó. Que es traslladin seus corporatives és una qüestió política, però que es traslladin fàbriques ja és una altra cosa. Si es traslladen fàbriques a Aragó (Agroaliment aquest mes) és perquè allà hi ha més facilitats burocràtiques per resoldre la implementació i perquè troben terrenys amb prou superfície a preu acceptable, sovint gratis. També perdem pistonada per legalitzar qualsevol instal·lació fotovoltaica o eòlica. És a dir, la bombolla immobiliària ens va deixar una complexitat administrativa que impedeix l’execució raonable de projectes industrials, essent de 2 anys a Aragó i de 6 o més anys per a molts projectes a Catalunya. Això depèn de la nostra reglamentació i legislació, i és urgent posar-hi remei.
Un altre punt feble és la mà d’obra qualificada. Un exemple del que ens trobem quan cerquem joves per treballar és la quantitat de currículums que rebem en una cerca. Si és un lloc per enginyer poden arribar més de 150 currículums, si és per un lloc administratiu en poden arribar 280 i si és per un lloc d’ajustador, electromecànic o mecatrònic et pots trobar que no n’arriba cap. Si volem mantenir la força de l’economia cal fer la revolució en la formació professional.
Davant la incertesa del camí, enfortir l’economia productiva ens allunya més d’Espanya i això ja és avançar. Hauria de ser el propòsit pel 2019.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *