Catalunya, cada vegada més lluny ?>

Catalunya, cada vegada més lluny

Acabem una setmana que es presentava políticament complicada. Molts s’havien entossudit a pronosticar (i a denunciar preventivament) un daltabaix, com si el món s’acabés divendres. De fet ens volien colar un relat de violència màxima per poder fer fora als partits sobiranistes del govern i així, només d’aquesta manera, assolir el govern de la Generalitat. Volen repetir la jugada que van fer al País Basc quan van impossibilitar a l’esquerra abertzale presentar-se a les eleccions prèvia il·legalització. Aquella jugada va permetre al PSE arribar a la presidència del govern basc del 2009 al 2012. Ciutadans mira aquell fet com l’única via possible per arribar a la Generalitat. D’aquí la furibunda campanya per provocar el decret d’un nou 155 i la insistència en voler fer veure que a Catalunya hi ha una violència pròpia d’una guerra civil. Sortosament el relat queda eixut quan es veuen les tietes àvies participant en les manifestacions intentant frenar els que volen ser violents.
Però el més interessant del que va passar divendres és la raó per la qual es va decidir fer un consell de ministres a Barcelona. Es diu que va ser un acte generós, d’apropament polític. Podria ser però, si això és el que es volia, havia de ser més substancial. Fer-lo el dia 21, primer aniversari de les eleccions del 155, no era pas una idea brillant que ajudés a cap reconciliació. Fer-lo físicament al mig de Barcelona, bloquejant la ciutat per seguretat, tampoc era una idea assenyada. Fer-lo sense haver pactat res amb el govern català que justifiqués la idoneïtat o la litúrgia política, tampoc és massa idoni. Així, quina era la pretensió de fer un consell de ministres a Barcelona?
La clau es troba en les resolucions del consell que afecten Catalunya: el canvi de nom de l’aeroport del Prat per dir-li Josep Tarradellas, la restitució de la dignitat, no la nul·litat del judici, del president Lluís Companys i una bestreta de 112 milions d’euros per acabar obres programades des de fa deu anys. Això és tot? Es veu que sí. La part més important de l’estada del govern de Madrid va ser el document signat dijous entre els dos governs de Madrid i de Barcelona respecte al reconeixement del conflicte existent a Catalunya, a la necessitat de democratitzar novament Espanya i d’acabar definitivament amb el franquisme.
Dona la sensació que el que ha passat aquesta setmana ha estat la visita d’un propietari a les seves terres llunyanes en les que sap que hi té problemes amb el personal. Als ulls de qualsevol català el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona és tan insignificant que esdevé ridícul, sobretot si ho comparem amb la reivindicació que es ve fent des del 2006 de la recuperació de la gestió dels aeroports i ports catalans. El mateix es pot dir de la partida de 112 milions per a projectes que porten un retard de 10 anys, una ridiculesa quan el que es reclama és que any a any les inversions en obra pública a Catalunya són molt inferiors a les que toca per població o per PIB. A nosaltres no se’ns hagués acudit cap de les tres mesures per por a fer el ridícul, però a ells sí que se’ls acut.
Tots sabem que l’humor no es pot exportar i una part de l’estètica tampoc. Això explica la diferència entre TV3 i la resta de televisions espanyoles, i de fet deu explicar la fòbia que fa TV3 a molts polítics espanyols. El periodista R. Besalú va fer la tesi doctoral mostrant que la resistència de la comunitat castellana a Catalunya a veure TV3 és la diferència d’estètica entre la que tenen i la que ofereix TV3. Doncs bé, la meva idea és que aquestes diferències estètiques, més les de pensament social, polític i judicial, s’han anat fent més grans a mesura que ens allunyem de la crisi econòmica del 2010. És a dir, la superació de la crisi ens va allunyar econòmicament, però també mentalment: l’esforç que es va fer a Catalunya per superar el moment és una obertura al món, un retrobament amb les forces de cadascú que ha propiciat un sentit comú de superació. Una cosa com la que devia passar, salvant les distàncies, durant la Renaixença a finals del segle XIX. En canvi la sortida de la crisi per part de moltes regions d’Espanya ha estat generalment la d’ensopir-se, la de conformar-se amb una política de subsidis que intueixen que provenen en gran part de Catalunya (a por ellos!) i d’altres regions que contribueixen significativament per sobre del que reben. És semblant al que ha passat a escala global des de la sortida de la crisi: Xina i Alemanya n’han sortit virtuosament i França i Estats Units n’han sortit malament. Això passa dins d’Espanya i ens porta a voler una societat més transparent a Catalunya contra la pretensió de voler una societat més autoritària a altres regions, a tenir una estètica contemporània i europea enfrontada a una estètica carrinclona del toro i del puro.
Si la setmana passada parlava dels tics imperialistes de la classe política al llarg de la història colonial, cal recordar que una part del retorn a aquella pulsió colonial la va reprendre novament Aznar a l’any 2000. És aquesta pulsió la que empeny cap al franquisme, en contraposició amb el camí que es fa a Catalunya cap a un món global. Els camins són divergents i no veig com poden canviar de direcció. Aquesta setmana, però, el president Pedro Sánchez ha considerat suficient treure la poteta colonial anant a visitar els seus territoris.
Bon Nadal a tothom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *