Un problema que té 500 anys ?>

Un problema que té 500 anys

La conquesta d’Amèrica no va constar només de matar quatre indis, com va dir el ministre il·luminat Josep Borrell. Va ser una operació a llarg termini que va basar-se en un robatori inicial, una matança a gran escala mentre se sembrava la por i la instauració de sistemes de governança a favor d’uns quants, un plantejament que encara té seqüeles. Precisament aquestes seqüeles són les que diferencien la prosperitat d’Amèrica Llatina de la d’Estats Units o Canadà.
Quan Hernán Cortés va arribar a la capital asteca de Tenochitlán el novembre de 1519 va ser rebut per l’emperador asteca Moctezuma, que havia sortit a saludar els espanyols de forma pacífica. El que va ocórrer, segons el frare franciscà Bernardino, va ser el següent:
«Los españoles se apoderaron enseguida de Moctezuma… entonces, se dispararon cada una de las armas… Reinaba el miedo. Era como si todo el mundo se hubiera tragado el corazón. Incluso antes de que hubiera oscurecido, había terror, estupefacción, aprensión, la gente estaba aturdida. Con la puesta de sol se proclamaron todas las cosas que los españoles necesitaban: tortillas blancas, pavas asadas, huevos, agua dulce, madera, leña, carbón… Cuando los españoles se hubieron asentado bien, preguntaron a Moctezuma sobre el tesoro de la Ciudad… buscaban oro con gran celo. Cuando llegaron al almacén, a un lugar llamado Teocalco, se llevaron todas las cosas brillantes, el abanico de cabeza de plumas quetzal, los artefactos, los escudos, los discos dorados…. las narigueras de oro con forma de luna creciente, las bandas de oro para las piernas, los brazos y la frente. Se separó el oro… prendieron fuego a todas las cosas preciosas, lo quemaron todo y hicieron barras a partir de aquel oro. Más tarde fueron al propio almacén de Moctezuma, al lugar llamado Totocalcoy se llevaron las posesiones del propio Moctezuma… todos los objetos preciosos, collares con colgantes, bandas de brazo con penachos de plumas de quetzal, bandas de oro para los brazos, brazaletes, bandas de oro con conchas… y la diadema de turquesas, característica del gobernante».
Aquest model de saqueig a discreció i atemoriment de la població, matant a tort i a dret, es va repetir per tots els llocs on van passar, sobretot en el cas dels inques de Perú i Bolívia. El pas següent era establir-se com a elit de la nova societat indígena i aconseguir el control dels impostos i tributs ja existents i, sobretot, dels treballs forçats. Aquest model d’organització de la societat que només afavoreix uns quants va ser perpetrat en forma d’institucions extractives fins als nostres dies. Aquest esquema institucional va impedir un creixement econòmic adequat i va propiciar ­inestabilitat política, amb guerres civils i cops d’estat. La revolució mexicana va anar seguida de la de Bolívia, la de Cuba, la de Nicaragua i de guerres civils a Colòmbia, el Salvador, Guatemala, Xile, Veneçuela.
A Espanya les coses no van ser pas massa diferents. Si bé a Catalunya els pagesos van posar a ratlla els senyors feudals a ­l’any 1492, a Andalusia el mateix any (a partir de la conquesta de Granada), les terres es van repartir entre uns pocs senyors i la desamortització posterior encara les va concentrar més. El resultat és un sistema de latifundis a Andalusia, Extremadura i Castella i Lleó, amb senyors que controlen el país fins al punt d’impedir qualsevol revolució industrial. El sistema polític d’Espanya s’ha assemblat al dels països d’Amèrica: amb cops d’estat, guerres civils i canvis traumàtics de governs, deixant un sistema institucional extractiu, que xucla tant com pot la riquesa del país per posar-la en mans de pocs, una elit dirigent que ho controla tot.
A l’any 1680 l’illa de Barbados tenia 60.000 persones de les quals 39.000 eren esclaus africans propietat dels 75 propietaris de plantacions de canya de sucre. El control es feia també a través de la justícia perquè dels 40 jutges i jutges de pau de l’illa, 29 eren propietaris de grans plantacions. També ho eren els 8 oficials militars de major rang. Impossible canviar res.
És a dir, un estat extractiu es manté perquè hi ha el control total sobre el sistema, judicial inclòs.
Aquesta setmana ha proliferat amplament el relat que a Catalunya hi hauria morts, un relat per crear pànic i preparar la intervenció de l’elit dominant. «Mi duda es quién será el primer muerto útil: ¿un juez o un fiscal que tengan un mal tropiezo con un descerebrado? ¿un manifestante o un transeúnte que se encuentren con los dueños de la calle?… ¿o será un soldado de la nueva patria que se deje convencer por los irresponsables que lo jalean? Mi duda es quién será el primer muerto útil, el primer muerto de Cataluña.» Això ho escriu un jutge vocal del Consejo General del Poder Judicial, al meu entendre, un propietari de l’elit espanyola que defensa els seus interessos.
El problema d’Espanya és no haver fet prou els deures des de l’any 1500 com ho han fet els altres estats europeus. No es modernitza perquè els qui estan al poder prenen decisions que creen pobresa. No ho fan bé, no perquè s’equivoquin o per ignorància, sinó que ho fan a propòsit, per perllongar el seu control extractiu.
Em sento asteca o inca, gestionat per una elit que ens vol mantenir en la ruïna.

2 thoughts on “Un problema que té 500 anys

  1. Hi estic plenament d’acord, fa anys que tinc clar que aqui no es tracta de la unitat de la patria, sinó del manteniment al poder de les oligarquies que s’han beneficiat dels processos extractius imposat als espanyols siguin catalans o no. Aquesta elit depredadora per naixement i nissaga es capaç de desencadenar guerres civils com va ferFranco , a perdre els seus privilegis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *