França revolucionada ?>

França revolucionada

Els ciutadans del món estan desconcertats des de fa anys, i cada vegada més. La globalització començada als anys 2000 va suposar el tancament de moltes empreses i la pèrdua conseqüent de molts llocs de treball. Aquella pèrdua va ser compensada per la bombolla immobiliària amb la creació de feina al sector de la construcció, una solució només temporal. La crisi del 2008 va fer aflorar la cruesa del panorama de la globalització: de cop els països que en van sortir reforçats amb millor productivitat van ser Alemanya i la Xina, però també va aparèixer la concentració de l’economia en mans de grans empreses. Encara no s’havia tingut temps per digerir aquesta situació, adaptant els salaris a la nova competència exterior, que a partir del 2010 va quedar clar que la tecnologia destruiria un munt de llocs de treball, restant només els llocs més tecnològics i sofisticats. Amb aquesta angoixa que porta al ciutadà a intentar accedir a la millor solució de futur, s’hi sumen ara les mesures sobre la transició energètica arran del canvi climàtic previst que configura una nova societat de l’estalvi. Plou sobre mullat.

Cada país ha tingut una aproximació diferent per resoldre aquesta suma de problemes. Alemanya va triar millorar de forma ostensible la productivitat, amb una aposta ferma per la formació, i ajustant el temps de treball al cost salarial, posant l’exportació com a objectiu de país. Itàlia es va resistir a fer els deures, encadenada com està per la transferència nord-sud. Espanya va triar la devaluació interna per retornar la competitivitat internacional i potenciar les exportacions i el turisme exterior. França va elegir redistribuir la riquesa a través dels pressupostos públics, fent cas omís de qualsevol visió de competitivitat.

El resultat ja el coneixem. Alemanya va sortir com un llampec de la crisi, amb un creixement sostingut i amb creació de treball, Itàlia s’ha enquistat en un creixement pobre, Espanya porta uns quants anys creixent entre el 2,5 i el 3,2% i França segueix el camí d’Itàlia, sense saber créixer. Ni Itàlia ni França han fet cap devaluació interna de salaris i el seu dèficit pressupostari no baixa del 3%, alhora que el deute és del 130% i del 100% del PIB, respectivament. Espanya també té dificultats per baixar del 3% de dèficit i del 100% de deute sobre el PIB.

La nova taxa de 7 cèntims d’euro sobre la gasolina i el gasoil ha estat, doncs, la gota que ha fet vessar el got a França. Per què una decisió tan petita ha fet vessar el got? Perquè a França el pes públic sobre l’economia és del 56% i, per mantenir aquest model, recapta el 46% dels ingressos del país, front del 33% d’Espanya.

França ha anat sempre endavant amb temes de redistribució de riquesa. El 1997, just abans de la globalització, Martine Aubry, ministra de treball, va imposar el projecte «treball per joves» amb la incorporació de les 35 hores a la setmana. Una mesura avançada potser en 30 anys en el temps que ha significat una pèrdua considerable de competitivitat. La jubilació als 60 anys és una altra mesura en detriment de la competitivitat. En resum, França vol tenir moltes prestacions socials sense treballar com els altres països, i això frena la producció de les empreses franceses, destrueix llocs de treball i, per tant, impacta negativament sobre els ingressos del país. La competitivitat de França està a la vintidosena posició mundial, essent els deu primers Suïssa, EEUU, Singapur, Holanda, Alemanya, Hong Kong, Suècia, Gran Bretanya, Japó i Finlàndia. Espanya es troba al lloc 34, i Itàlia al 43.

El moviment de les armilles grogues vol fer una revolució, proposant un augment del salari mínim de 1.300 €/mes a 1.500 €/mes, augmentant la fiscalitat a les grans fortunes, reduïnt els impostos al 25% del PIB, sortint de la UE i de l’OTAN, mantenint les prestacions d’atur i la jubilació als 60 anys…

Emmanuel Macron va arribar a la presidència francesa amb un programa clar del que s’havia de fer per fer surar la competitivitat francesa, però ha topat amb la mateixa barrera amb què han topat els anteriors presidents: França no vol canviar res, i amb aquesta actitud va cap avall i no pot fer front als nous temps que venen.

Per altra banda, oblidant per un moment el fenòmen de les armilles grogues, s’ha comès un error en concebre la fiscalitat de la transició energètica com un nou augment de la pressió fiscal, encara que els seus ingressos vagin destinats a qüestions energètiques. Cal que les taxes de CO2 siguin neutres fiscalment. Què haurien dit els ciutadans francesos si els ingressos de les taxes de CO2 haguessin servit per abaixar la cotització social o l’IVA?

França té davant seu una oportunitat per encarar el futur d’Europa. Macron ha estat l’únic polític que conec que ha proposat crear un aranzel de CO2 als productes que entrin a Europa. Repensar la fiscalitat, les prestacions socials i la protecció de l’economia de l’exterior són temes punyents que cal abordar immediatament per poder fer front als nous desafiaments que vindran en els propers deu anys.

One thought on “França revolucionada

  1. Em sembla excel·lent: “Cal que les taxes de CO2 siguin neutres fiscalment. Què haurien dit els ciutadans francesos si els ingressos de les taxes de CO2 haguessin servit per abaixar la cotització social o l’IVA?” Ens cal una reforma important de la estructura fiscal. En el CO2 i en l’IBI per a gestionar millor les ciutats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *