Torna la dreta intolerant ?>

Torna la dreta intolerant

La història permet rellegir sovint els episodis que ens atabalen en el dia a dia. Moltes coses que ens passen ja han ocorregut en un passat llunyà, o no tan llunyà. Si donem una ullada en els últims decennis descobrirem els 30 anys gloriosos que van des de la fi de la 2a guerra mundial fins al primer xoc petrolier del 1973. Aquells anys van ser de calma política, de gran creixement econòmic i, sobretot, d’un gran augment del benestar de les persones que vivien en els països afectats per la situació. Què va fer possible que hi haguessin aquells anys? Per què es va acabar aquella situació?
Els 30 gloriosos van ser possibles gràcies a dos grans pactes. Un d’equilibri mundial amb el tractat de Bretton Woods signat en plena guerra mundial (22 juliol de 1944) entre 44 estats que donava estabilitat a les transaccions comercials entre països. Va establir que el dòlar seguiria el patró or amb un canvi de 35 $ per cada unça d’or i la resta de monedes es canviarien tenint sempre com a referent el dòlar mantenint una banda de fluctuació de l’1%. El resultat va ser un creixement espectacular de les economies europees que van tenir mitjanes de creixement en els 30 anys de 8,2% a Bèlgica, 19,9% a Holanda, 6,5% a Alemanya, 17% a França i del 2,5% a Gran Bretanya. I tot això acompanyat d’una forta creació de treball i de millora de les desigualtats socials arran de l’arribada de la socialdemocràcia a tots els estats europeus.
El segon pacte va ser la socialdemocràcia. Va ser la solució que va trobar el pensament humà per resoldre les greus desigualtats que havia provocat la revolució industrial iniciada a mitjan segle XIX. Aquestes desigualtats i la no resignació a elles de la majoria de treballadors, primer els que havien perdut l’artesanat, després els que treballaven un munt d’hores i no podien sobreviure, va provocar el naixement d’ideologies com el comunisme, la revolta bolxevic a Rússia, i va ser el germen de greus enfrontaments entre França i Alemanya, acabant amb les dues guerres mundials, tenint al mig la guerra civil espanyola. Al naixement comunista li sortia sovint un moviment ultradretà, feixista, la culminació dels quals van ser els règims d’Alemanya, Itàlia i Espanya.
La lliçó de la història és que, quan l’economia ha perdut el seu equilibri, li surten moviments ideològics extrems que intenten trobar solucions demagògiques, sovint trepitjant sense pietat els que no són de la seva corda. Avui ens trobem en un marc de gran incertesa degut primer a la globalització i als canvis que introdueix la introducció de la digitalització en el món de la producció i en els llocs de treball. La desigualtat torna a augmentar de forma important, l’emigració és punyent i tornen a sorgir moviments ultradretans a tots els països en defensa dels drets tribals. Així hem de veure el naixement de partits xenòfobs a Alemanya, Hongria, Àustria, França i Itàlia. Així hauríem de veure el conflicte del Brexit i el de la independència de Catalunya, i així hauríem de veure els actes de Donald Trump als EUA.
Com es va acabar aquell període dels 30 gloriosos? Pel dèficit comercial d’Estats Units degut a la guerra del Vietnam que el va obligar a devaluar el dòlar i a forçar una revaluació del marc alemany i de la lliura esterlina. A partir d’aquell període la socialdemocràcia va anar cap avall, fent marxa enrere en la pressió fiscal i en la redistribució de rendes, possiblement perquè també hi havia cert abús després de tants anys de model. Però, en lloc d’una correcció del model, el que es va anar fent progressivament a tot el món occidental va ser una liquidació d’aquest fins que va arribar la globalització, el zenit de la liberalització de l’economia mundial.
La globalització i digitalització ha tornat la jugada al principi, al mateix punt que la revolució industrial, apareixent greus desequilibris econòmics en els països on les finances no aguanten la protecció social que encara tenien, i donant peu a nous partits ultradretans que troben seguidors en solucions excloents i de regressió democràtica.
Mirant enrere, només 100 anys, el perill de caure en greus enfrontaments és evident, mentre que les solucions són cada vegada més difícils. L’arribada de les xarxes socials fa més difícil trobar relats majoritaris però alhora fa més fàcil combatre extremismes, protegint la seva propagació massiva.
Cal trobar polítics valents i convençuts, que liderin la nova situació, cosa que sembla que tampoc és possible. Mireu Emmanuel Macron, jove, valent, convençut, però que possiblement no podrà fer el canvi que França necessita, o Angela Merkel que, després de 18 anys, ha de plegar cansada sense poder frenar la pressió que li ve a sobre.
No se m’acut més solució que impulsar més democràcia, més votacions per resoldre temes difícils i més socialdemocràcia, un nou model econòmic que impulsi la meritocràcia i que no oblidi els que l’economia ha deixat fora del sistema. Sempre actuem sobre els ingressos, quan és molt fàcil actual sobre els costos frenant l’especulació de l’economia, pilar bàsic de qualsevol meritocràcia. Per aquest costat hi ha molt per fer, és un aspecte on l’economia encara pot innovar de forma important. Ens deixarem portar pels partits ultradretans, o farem els deures?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *