Falques per l’escletxa Catalunya-Espanya ?>

Falques per l’escletxa Catalunya-Espanya

Divendres vaig veure el documental Dos Cataluñas a Netflix, un treball que busca narrar una visió imparcial sobre el conflicte català. Té l´avantatge que, per primera vegada, a la resta d´Espanya podran veure opinions, testimonis i imatges que els mitjans espanyols han amagat sistemàticament. Veient-lo, un s´adona de la quantitat de fets trascendentals que han passat en un any… i dels que encara hauran de passar per resoldre un conflicte que, lluny d´entrar en via de solució, es complica cada vegada més.
Amb la perspectiva d´un any podem veure-hi més clar en alguns fets de la darrera tardor. Per exemple, que la violència del dia 1-O és una fita d´una importància vital: és la icona del conflicte català, la imatge que sustenta la tesi que una determinada Espanya intolerant vol evitar que existeixi cert pensament contrari al seu. Només cal veure la manifestació d´aquest dissabte on els policies condecorats se senten orgullosos dels cops de porra que van estendre a tort i a dret, enlloc d´avergonyir-se i demanar perdó. Són dos esquemes de valors incompatibles: els qui volen convèncer fent ús de la força i els que volen fer-ho amb la paraula. Si hi afegim l´enaltiment d´aquests policies a molts llocs d´Espanya, encara queda més clar on és el problema i una part de la solució: cal posar distància, petita o gran, entre aquestes dues maneres d´entendre la societat, perquè és evident que Catalunya no convencerà qui no vol ser convençut. Deixem per sempre més aquell argument que Catalunya ajudaria a modernitzar Espanya: perquè sigui així, cal una voluntat bilateral que dista molt de l´actitud que hem vist.
Una altra cosa que ha quedat clara és que el 27-O, amb la proclamació de la República, es va consumar un farol que Europa va saber esquivar bé. El farol es va veure quan no hi va haver cap país d´Europa que acceptés la independència de Catalunya. Qui va jugar fort per salvar els mobles va ser el president de la comissió, Jean Claude Juncker, i el de França, Emmanuel Macron. El farol podia haver passat factura a les eleccions del 21-D, com esperaven a Madrid, però no va ser així. Per què? Perquè el problema és més de fons que les lluites de partits: ha arrelat als fonaments més profunds de la societat catalana. Una part important de la societat civil catalana se sent menyspreada contínuament per les accions polítiques de Madrid i s´ha plantejat, arran de la globalització, si la seva supervivència econòmica depèn de si ha de continuar carregant el llast d´Espanya. L´1-O és el primer tascó en l´escletxa: és un punt de vista que sobrepassa els estirabots dels partits polítics i que proporciona una immensa resiliència.
Per altra banda, els fets actuals estan deixant ben clar que la separació de poders a Espanya és dèbil pel fet que els jutges del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional són nomenats pel consell del poder judicial, alhora nomenat pels polítics. Aquests dies hem sabut que l´interès d´un polític per estar aforat radica en el fet que els jutges d´aquests tribunals són afins i controlats. I així podem anar veient com hi ha dues vares de mesurar la justícia: no és el mateix si ets català que si ets policia, amic d´algú o conegut. El sistema judicial espanyol no va fer el trencament que altres estrats de l´estat van fer un cop acabat el franquisme i ha esdevingut una prolongació del mateix esquema, amb un munt de jutges de baixa talla moral, carpetovetònics, intel·lectualment anacrònics, amb qui no podrem dissenyar un país avançat i madur. La batalla judicial serà la segona falca que el procés posarà per a la separació d´Espanya. S´haurà d´esperar que els tribunals europeus acabin dictant sentències o empares però, quan ho facin, serà un segon tascó permanent en l´escletxa. Amb polítics a la presó i altres a l´exili, el relat català es reforça, talment com ho va fer la imatge de les porres del dia 1-O. El ministre Josep Borrell no entén com el relat català té tanta força arreu del món. No ho entén perquè no veu la desmesura entre una societat que demana canvis de forma pacífica i un estat que ho vol frenar amb la força de les porres i amb jutges adobats. El relat català té el joc guanyat perquè és clar, diàfan, i això és fàcil d´entendre pel ciutadà del món.
Ara bé, n´hi ha prou de tenir un relat guanyador al món per materialitzar el trencament? Ja hem vist el 27-O que no. Farà falta posar moltes més falques a l´esquerda per obrir-la. La propera oportunitat serà econòmica, amb la pujada de la prima de risc i amb una situació cada vegada més difícil per a la sostenibilitat dels pressupostos de Madrid. El joc català consistirà a augmentar l´intercanvi exterior, exportar i importar més de fora, fer més lligams amb empreses d´Europa i d´Estats Units. Per aquest camí ens arribarà una altra oportunitat, perquè Espanya dependrà encara més de l´evolució de l´economia catalana.
Tot això porta a concloure que el punt clau del conflicte és que Espanya no vol fer cap proposta per a Catalunya, l´única que té és mantenir l´estatu quo, no tocar res del que hi ha: es va retallar l´Estatut del 2006, Rajoy no va acceptar cap proposta i s´ha deixat podrir el procés amb el risc de fer petar per dins l´estat espanyol, monarquia inclosa. Espanya no vol canviar res, no en sap, no té cap idea, i l´única manera que hi ha de fer-ho és esperar que la UE, que fins ara ha mirat cap a un altre costat, acabi dictant una solució. Per tant, anar-hi anant: mobilitzant la gent, denunciant, fent costat als presos, donant suport als exiliats i fent més excel·lent la nostra economia tot preservant el momentum: obrint l´escletxa de la roca a cops de tascó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *