Veneçuela, una lliçó ?>

Veneçuela, una lliçó

Dilluns vam veure com Veneçuela va fer una apagada bancària permetent una reconversió que va eliminar cinc zeros al bolívar, la moneda del país. Veneçuela està immersa en una inflació alarmant d´1.000.000%, sí, un milió per cent, una bogeria. El 2017 els països amb més inflació van ser Sudan, amb el 32%, i Sudan del Sud, amb el 187%. La hiperinflació més coneguda va ser la d´Alemanya abans de l´arribada de Hitler, que va ser del 29.525% i va portar el que va portar.
Per què un país ric com Veneçuela cau en un pou com aquest? Per una política populista que va entrar amb l´arribada d´Hugo Chávez a la presidència del país a l´any 1999. Veneçuela era un dels països amb més desigualtat del món, tot i ser el país més ric per càpita d´Amèrica llatina. Així que Chávez es va decidir a repartir els guanys de la venda del petroli al país. No va ser fins al 2004 que el preu del petroli va pujar fortament i les exportacions van passar de 25.000 milions de dòlars a 90.000 milions. A partir d´aquí la despesa pública del país va passar del 29% del PIB al 42% el 2012. El control de la producció de petroli va portar a l´expropiació de les companyies, a una gestió nefasta sense invertir ni mantenir els pous petroliers, foragitant els tècnics exteriors amb experiència, fent que la producció caigués de 3,3 milions de barrils diaris el 2006 fins als 1,38 milions d´ara.
La davallada d´ingressos, acompanyada del fort augment de despesa va engegar un cicle pervers. Chávez va controlar la sortida de divises i el tipus de canvi, fet que va ensorrar la importació de béns i va fer tancar moltes empreses, va augmentar els impostos per recaptar més, va augmentar el deute exterior amb un crèdit de 45.000 milions $ amb la Xina i, el més greu de tot, va treure independència al Banco Central de Venezuela, deixant de publicar les estadístiques macroeconòmiques del país, obrint el camí per emetre diner sense límit. El resultat va ser el tancament de la meitat de l´aparell productiu, la manca de productes a l´economia i un augment descontrolat de la inflació. El 1999 la inflació era del 25%, romanent en aquests valors fins al 2012. A partir d´aquí la pujada ha estat exponencial, anant del 40% el 2013, passant pel 121% el 2015 i el 255% el 2016, per arribar a l´1.000.000% d´ara.
Aquesta situació és la que va heretar Nicolás Maduro, que va continuar pel mateix camí de fer anar la màquina de bitllets per equilibrar el pressupost. En els últims 10 anys han tancat 500.000 empreses i, de les 1.360 que van ser expropiades per Chávez, almenys 1.000 estan en ruïna. El coeficient Gini, que mesura la desigualtat en un país, va passar de valors prop del 50% fins a l´any 2006 a un valor del 39% a l´any 2011, molt millor. El país es va tornar molt més igual, però en la pobresa, que ara arriba al 87% de la població, amb una fugida de més de 2 milions de persones sobre un cens de 31 milions, estimant que el 50% dels veneçolans va perdre 11 kg durant l´any 2017.
«I ara què?», em diuen les persones a les que explico la situació. Com es refà la confiança en la moneda? El pes en bitllets per comprar un rotlle de paper de vàter era més gran que el pes del mateix paper higiènic. Horrorós! Una solució és la de reduir el diner en circulació, creant més recessió, que ja no ve d´aquí. L´altra és la d´operar amb bescanvi, obviant la moneda. Finalment, cal un canvi de persones al govern per retornar la confiança. Veneçuela té un deute exterior del 143% del seu PIB, però la seva capacitat petroliera fa possible la seva recuperació. Una intervenció de l´FMI o d´algun altre òrgan alternatiu (amb la Xina i Rússia) podria permetre el seu rescat, però fa falta posar al davant persones que sàpiguen sumar, restar, multiplicar i dividir, deixant de resoldre els problemes amb un hiperpopulisme que l´ha portat a crear el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social del Pueblo. Chávez al 2005 va anomenar el seu mètode com el «socialisme del segle XXI». De fet, el seu és la posada al límit d´una manera de fer que han fet molts governs d´esquerres. No recordeu aquella frase que deia que l´ajuntament que no estava endeutat era un mal ajuntament? El recurs fàcil al deute ha estat la sortida per a l´aplicació de moltes de les accions d´igualatarisme fàcil, caient sovint en igualar en la pobresa enlloc de la riquesa. Encara recordo la cara que va posar algú quan li vaig explicar que el deute públic s´emet per retornar deute anterior. Les polítiques socials per igualar són, i encara seran, més necessàries que mai per resoldre la societat del futur. Però s´han de fer basant-se en igualtat d´oportunitats, d´ensenyament, de polítiques de foment de treball i d´assistència social. Sempre fomentant la creació de riquesa, la generació de productivitat, evitant de caure en el bucle demoníac del control de tot, de la regulació de l´economia al límit i de la ocultació de les dades perquè dificulten la regulació.
Massa gent d´esquerres es pensa que les solucions de l´economia són purament financeres, acabant per defensar fer anar la màquina de fabricar bitllets. L´economia necessita una ortodòxia mínima, sigui en economia de mercat, economia planificada o una d´híbrida, i sovint el populisme i el baix nivell intel·lectual se salten aquests mínims. Veneçuela és una lliçó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *