Emigració: problema o oportunitat? ?>

Emigració: problema o oportunitat?

Davant la qüestió de si Espanya és un país homologable a Europa des del punt de vista democràtic, una noia em va preguntar: és homologable Itàlia a Europa pel que fa al seu tractament del fenomen migratori? En aquest àmbit no hi ha prou criteri per establir una homologació, vaig pensar. Europa s´ha perdut.
Europa, en la història recent, sempre havia estat un territori d´acolliment pel fet que la xifra de persones que havia d´integrar era petita i permetia fer-ho sense tensions i pel fet que el creixement de la seva economia permetia aquesta integració sense perdre benestar. L´acolliment europeu era un orgull per al continent, bandera de la defensa dels drets humans. Les coses han canviat de forma molt important arran de la globalització. D´entrada, la xifra de persones que intenten venir a Europa és important i, per altra part, el cost de la seva integració en alguns llocs implica perdre part del benestar adquirit en no tenir augments de productivitat suficients. A partir d´aquí l´immigració esdevé un problema majúscul tant a Europa com als Estats Units. A banda de ser un problema econòmic, suposa també una tensió cultural en haver d´acceptar la diferència i haver d´integrar costums i maneres de fer de cultures variades.
L´economia italiana, per exemple, creix un 0,9%, amb un PIB d´1,12 bilions d´euros, amb una població de 60,6 milions d´habitants que ja integra 5,91 milions d´immigrants, un 9,77% de la població. Si la seva economia no és capaç de crear prou llocs de treball per absorbir els 100.000 nous immigrants cada any, és evident que té un greu problema. Si el tema el fem extensiu a tota la Unió Europea, ens trobem amb 1,54 milions d´emigrants que van entrar l´any 2017, dels quals 770.000 van anar a Alemanya. La solució passa, doncs, per decidir quina quantitat de nouvinguts pot rebre cada país en funció del potencial de la seva economia.
Espanya va rebre el 2017 uns 89.100 immigrants, dels quals 22.130 van venir, per ordre de magnitud, de Marroc, Guinea Conakry, Algèria, Costa d´Ivori, Gàmbia, Mali i Síria. Aquell any 2017 Espanya va crear 500.000 nous llocs de treball, però encara arrossega més de 3 milions d´aturats de la darrera crisi econòmica, fent més difícil l´absorció de nouvinguts.
Per altre costat, els empresaris ens queixem que ja no hi ha mà d´obra disponible per augmentar la producció, sobretot amb formació professional. Es parla de tornar a captar emigració de Polònia, Hongria i Romania: gent formada amb oficis, per possibilitar el creixement de les empreses. La indústria d´avui, davant tanta automatització i globalització, necessita persones amb capacitat d´entendre´s amb les màquines, fet que demana certa agilitat mental i capacitat d´adaptar-se i aprendre, a més d´una bona predisposició a fer-ho. Sembla que la immigració africana (a diferència d´altres procedències) arrossega una barrera formativa important que la converteix en poc apte, en general, per a aquesta nova ocupació… almenys la primera generació que arriba.
Per tant, per un costat tenim una població que s´envelleix i necessita nova mà d´obra per avançar i per un altre costat una arribada de persones que fugen del seu país per qüestions polítiques, climàtiques o purament econòmiques que tenen dificultats per adaptar-se als nous llocs de treball. Una equació difícil que demana molts recursos en formació sense saber si podran resoldre aquesta adaptació.
Tornant als països que tenen més potencial per absorbir onades migratòries, cal destacar que aquests són alhora els que tenen més productivitat: Alemanya, Holanda, Àustria, Suècia i Finlàndia. Un augment de productivitat equival a un potencial augment de benestar. A partir d´aquí es pot concloure que, si no es vol perdre benestar, cal no perdre productivitat. Absorbir onades migratòries implica repartir els recursos amb més gent, repartir el benestar. Si no es vol que es noti aquest repartiment cal crear-ne de nou, augmentant la productivitat. D´aquí que els països més ben posicionats són els citats.
La immigració és un problema europeu que cal enfocar de cara, amb debats transparents. La millora econòmica d´Àfrica resoldrà parcialment aquesta tensió. Hi ha cinturons on el creixement econòmic va raonablement bé, com el de Sudàfrica que arriba fins a Angola, o el de centre-Àfrica, des de Ghana fins a Kènia, però hi ha tot el cinturó del desert, amb Mauritània, Mali, Níger, Txad i Sudan, amb els altres països mediterranis fronterers com Marroc, Algèria, Líbia i Egipte, que són un focus d´emigració cap a Europa potentíssim.
Si Europa inverteix en els dos grans cinturons econòmics d´Àfrica és possible que la tensió migratòria cap a Europa afluixi a canvi d´una emigració cap a aquests cinturons econòmics de centre-Àfrica i sud-Àfrica. Avui el gran inversor d´Àfrica és la Xina, seguint la seva cerca de matèries primeres. Per a Catalunya, França i Itàlia, Àfrica és un territori amb un potencial exportador de gran importància. Falta fer la pressió suficient a Brussel·les per impulsar aquesta inversió a Àfrica, construint una espècie de pla Marshall per a l´Àfrica, convertint així, un problema en una enorme oportunitat. Europa ha de deixar d´estar a la defensiva per passar a la ofensiva, eixamplant la visió cap al món global. I ha de resoldre el conflicte intern que no pot ser un espai d´acollida infinit, tot i mantenint la bandera de defensa dels drets humans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *