Espanya té la ruptura pendent ?>

Espanya té la ruptura pendent

Dilluns passat Antoni Puigverd explicava en el seu article que, en una reunió, l’arquitecte Jordi Ludevidhavia contat que la major diferència entre Catalunya i Espanya no era pas lingüística ni econòmica, sinó basada en una diferència cultural jurídica. Així, per les influències històriques visigòtica i dels Àustria, a Espanya predomina el dret públic, vertical, amb jerarquia, mentre que a Catalunya preval el dret privat, civil o mercantil que reposa en el pacte, donant més relleu a la societat que a les institucions. Justa la fusta, vaig pensar en llegir-ho. Hem insistit en diverses vegades que el problema que ens diferencia és que Espanya no ha fet cap revolució i s’ha mantingut l’esquema històric d’una forma de manar completament jeràrquica. Des de la prehistòria fins la revolució industrial el món s’ha organitzat amb caps que transmetien el poder de pares a fills i on feien veure que el seu mandat provenia dels esperits, del més enllà. A la societat ja li anava bé aquesta organització jeràrquica sempre que li oferís protecció armada. Però això va deixar de ser així a mesura que les civilitzacions anaven fent-se més complexes i amb més coneixement. A Catalunya l’alçament del remences que va acabar el 1492 va ser una forma de corregir abusos dels senyors. Aquell any 1492 el mateix rei Ferran II, que havia dictat la sentència de Guadalupe a favor dels remences, repartia les terres guanyades per la conquesta de Granada als senyors d’allà. És l’anècdota que més explica aquesta diferència cultural jurídica. La revolució industrial que es va fer a Catalunya i encara no s’ha fet a Espanya, va portar la democràcia al món, va acabar amb «l’ordeno i mano perquè sí», obligant a pactar les mesures. En tot cas, aquesta manera de fer i d’entendre l’organització social ha portat també a l’altra diferència substancial entre Catalunya i Espanya: l’econòmica. Que Catalunya sigui un territori de petites i mitjanes empreses, que sigui un lloc on és fàcil que una persona tingui un projecte i ganes per emprendre, és fruit d’un ecosistema basat en el pacte i el consens. Catalunya no hauria fet la revolució industrial si les fàbriques no haguessin tingut accés a l’aprofitament hidràulic del Llobregat i del Ter i aquest dret hagués continuat en mans dels senyors feudals i de l’església.

Trencar en un moment de la història, doncs, ha estat fonamental per arribar on hem arribat. Espanya va tenir una oportunitat de trencar amb tot això amb l’intent de revolució liberal del segle XIX i amb la 2a República, acció que fou avortada per la dictadura de Franco. Va tenir una altra oportunitat després de la mort del dictador a l’inici de la democràcia, però els pactes de la transició no van fer net, van evitar fer una ruptura i només van extirpar el gros de les institucions franquistes. L’estat es va organitzar en formes democràtiques, amb pactes i consensos importants, cert. Es van legalitzar tots els partits polítics, es va donar una vàlvula d’escapament a les àrees d’Espanya amb més diferència cultural, però no es va fer net: es van mantenir símbols i organitzacions franquistes, es va mantenir el Tribunal d’Ordre Públic transformant-lo en l’Audiència Nacional i es van mantenir moltes persones que havien tingut càrrecs franquistes.

La nova organització democràtica va funcionar raonablement bé fins la meitat dels anys 90 (tot i el retrocés del cop d’estat del 81 i la Loapa conseqüent), però l’arribada al poder dels fills dels que havien tingut el poder durant la dictadura va canviar radicalment el camí, tornant a posar la marxa enrere. L’arribada del PP al poder va portar a una impressionant recentralització de l’estat, amb l’objectiu de fer de Madrid un gran embornal de la riquesa del país, enfortint els guanys de les elits dominants. Això es va centrar en la concentració financera i de multinacionals, a més d’impulsar un esquema ferroviari d’alta velocitat completament radial que donava comissions a la elit i alhora posava la infraestructura per xuclar el cabal de l’economia de tot l’estat.

El que està passant avui entre Catalunya i Espanya és el mateix que va passar amb el conflicte de remences. La diferència és que aquell conflicte el va acabar el rei Ferran II amb una sentència i el d’ara s’ha entravessat al rei Felip VI i acabarà fent-li la pell. És evident que cal un nou pacte i, si la autoritat que ha de promocionar-lo o fer una sentència no ho pot fer, haurà de ser una altra instància qui l’hagi de promulgar. En això estem. Espanya hauria de promoure una ruptura amb el passat franquista, prohibir les organitzacions i els símbols d’aquell període, enfortint el debat democràtic. Està bé actuar contra el Valle de los Caídos i derogar la llei mordassa, però cal insistir en aquest camí, frenant el model de l’AVE, abaixant els preus de l’electricitat, del gas i de l’aigua, impulsant l’habitatge assequible, estenent els metros i rodalies, afavorint els polígons industrials i impulsant la formació de la societat. I, per no gaire més lluny, derogar l’Audiència Nacional i impulsar un recanvi en els jutges contaminats de la jerarquia prehistòrica.

Espanya va fer una intervenció quirúrgica el 1978, extraient els òrgans franquistes, però es van quedar cèl·lules que amb els anys s’han tornat a desenvolupar i han corromput el país, posant la via de retorn a la dictadura. Caldrà que algú posi quimioteràpia al país per tombar les cèl·lules malignes. Llavors potser serà possible el pacte amb Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *