Itàlia-Catalunya, part del problema europeu ?>

Itàlia-Catalunya, part del problema europeu

El sud d´Europa té un greu problema amb el nord: les velocitats d´ambdues societats són diferents. Què vol dir això? Doncs que una àrea creix més que l´altra: una crea més riquesa i l´altra no tanta (o gens). Això, que podria no tenir importància, l´acaba tenint quan les dues àrees es troben dins del mateix espai de moneda i és un desastre quan a sobre comparteixen un mateix pressupost públic. Que Alemanya creixi més que Grècia només té com a conseqüència que Alemanya té un nivell de vida superior al grec, i amb una diferència creixent. Però el problema és més greu quan les dues àrees es troben dintre un mateix espai de pressupost públic, cosa que passa tant a Espanya, entre regions, com a Itàlia. La part que creix més aporta a la caixa comuna del país mentre que les regions que no creixen aporten menys, o no aporten res, al fons comú. El que seria correcte fora que el més ric aportés per la seva riquesa i el més pobre aportés també per la seva, de forma proporcional. Així, per exemple, si Catalunya té el 19% del PIB hauria de pagar impostos pel 19% i rebre pel percentatge de la seva població, un 16% com a màxim. El 3% diferencial hauria de ser la contribució, tant amb impostos com en pensions i en costos comuns (electricitat, gas). En canvi, Andalusia té una economia amb un pes del 12,6% sobre el PIB i una població del 18%, hauria de rebre en el límit el 5,4% del PIB en prestacions. A la pràctica el que passa és que a Catalunya, en lloc de restar-li un 3% del pressupost públic espanyol, 9.550 milions €, ens desapareixen 20.320 m€, i Andalusia, en lloc de rebre 17.196 m€, en rep 7.690 m€. On van els imports que no quadren? A fer un estat amb un nivell de vida per sobre de les seves possibilitats, sobretot en inversions com l´AVE i les seves comissions. Per tant, per fer que Andalusia s´iguali a Catalunya faltarien 9 anys més de transferir riquesa com es fa ara, tot i que això tampoc es compleix, car Andalusia creix menys que Catalunya, per la qual cosa necessitarien molts més anys per igualar. De fet, l´equació és impossible de resoldre perquè és un peix que es mossega la cua: la transferència fiscal desincentiva la trobada de solucions ràpides per crear treball, creixent molt menys del que tocaria i la diferència de riquesa es perpetua en el temps.
A Itàlia la gent comença a dir que viuen més malament des que van entrar a l´euro. Tenen raó. Aquest desequilibri fiscal entre el nord i el sud es resolia històricament fent una devaluació de la moneda de tant en tant. Així, si una transferència fiscal restava creixement a l´economia del nord entre un -2 i un -3%, després de la devaluació el creixement retornava al seu lloc. Perdre aquest mecanisme ha enfonsat definitivament l´economia industrial del nord d´Itàlia, que no ha sabut fer la devaluació interna de salaris que hem fet a Espanya. A més d´això hi ha el problema del valor de l´euro. Un tipus de canvi per sota de 1,16 $/€ impulsa l´economia italiana que pot vendre arreu del món. L´economia catalana necessita un euro per sota d´1,20 $/€, la francesa un rati inferior a 1,22 $/€ i els alemanys poden suportar un canvi fins 1,54 $/€. Per tant, una economia fortament exportadora, com l´alemanya, fa pujar el valor de l´euro, cosa que ­perjudica altres països (sobretot Itàlia), cosa que fa més difícil resoldre el desequilibri.
No hi ha gaires solucions per acabar amb el problema. O se separa el país amb més velocitat (Alemanya i països veïns), o se separen les regions del sud que no poden seguir el ritme, o es proposa una solució intermèdia com seria la de crear una moneda paral·lela en les àrees de baix creixement. Sembla que aquesta és una solució que s´està treballant a Brussel·les i a Berlín. Hi hauria l´euro, amb les transferències des del pressupost europeu, però aquestes regions gaudirien d´una segona moneda que es podria devaluar respecte a l´euro, cosa que permetria a la seva economia més recuperació i trobar un equilibri pressupostari correcte. Així, Grècia, la meitat d´Itàlia i d´Espanya tindrien una moneda pròpia que els permetria devaluar-la fins que s´ajusti a la riquesa que tenen. Això vol dir que un treballador dins aquesta àrea cobraria menys que el d´una àrea més rica, però el cost dels serveis també seria inferior. És a dir, l´empobriment seria general per a tothom, que és el que fa una devaluació. Però això acaba finalment amb un retorn parcial a les monedes anteriors entre països d´Europa. Així, l´euro esdevindria la moneda comuna per exportar i importar fora d´Europa, i cada país tindria una moneda que es podria devaluar per anar ajustant el ritme de la seva economia al de l´euro.
La qüestió està a com fer que això funcioni des del punt de vista polític i no s´endugui per endavant la UE. Caldrà fer una volta molt gran per persuadir dels avantatges de modificar el sistema de canvi, i és aquí on pot aparèixer la moneda paral·lela. De fet, no comencem a admetre que hi pot haver bitcoins i altres monedes estranyes, digitals i paral·leles?
La creació d´una moneda per a cada país pot retornar parcialment l´equilibri fiscal a Catalunya, sempre que es pugui devaluar quan faci falta.
Quan això arribi, imposat per Brussel·les, pot ser el moment de fer canvis més grans, d´adquirir més autonomia econòmica i cultural, de provocar una mena de República amb lligams federats amb Espanya, potser de constituir la república digital, també amb moneda virtual. Cal esperar l´oportunitat quan passi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *