Catalunya «as usual» ?>

Catalunya «as usual»

Les relacions entre Catalunya i Espanya, entre la meitat de catalans i altres que no hi estan d’acord, cada vegada són més difícils. En lloc d’anar-se resolent, es van complicant. El full de ruta pensat per La Moncloa després de les eleccions del 21-D era, segons ells, el de la restitució de la legalitat. I no, això no ha estat així. El bloc independentista va aconseguir formar majoria al Parlament de Catalunya, malbaratant l’esquema de Madrid. El seu càlcul era que, després d’haver fet una proclamació fallida de la República, els electors independentistes passarien factura als seus partits. No va ser així, ni sembla que ho hagi de ser en futures eleccions.

Per què els càlculs de Madrid són erronis? Perquè esperen i volen una Catalunya com la que hi havia abans, as usual, per continuar com si no hagués passat res, i això és impossible. Les relacions entre Catalunya i Espanya són com aquella parella que es van conèixer fa 40 anys i que ha evolucionat de forma diferent, de manera que ambdós ara se senten més allunyats que no pas quan es van conèixer. Arribada aquesta situació, moltes parelles se separen perquè no hi ha res a fer. Doncs això és el que passa entre aquests dos territoris, amb l’agreujant que per resoldre-ho s’ha volgut fer servir la violència… i ja sabeu, aquest és un punt de no retorn en les relacions de parella. El conflicte, lluny d’anar a menys, cada dia, cada hora, cada segon, s’agreuja. Els catalans som malalts mentals, diuen, som supremacistes, etnicistes… gent a la qual cal aplicar un correctiu. I, segons el teorema Forcadell, cada vegada que l’Estat actua acaba reforçant el moviment independentista, avivant més i més les conviccions que ens allunyen d’ells.

He explicat aquí les forces soterrànies que porten l’elit espanyola a actuar així: una elit extractiva a Madrid i una política de clientelisme a altres àrees d’Espanya. La primera satisfà els interessos del PP i Cs i la segona, els interessos del PSOE. Per sota de tot, movent els fils hi ha Aznar i Florentino. Però per seguir amb els seus interessos els cal que tot torni a ser com abans, és a dir, que els catalans intervinguem en l’estabilitat de la política espanyola, que no ens queixem si ens extreuen 16 o 18.000 milions, que treballem fort i exportem per fer surar l’economia espanyola, que innovem, que fem patents… però callats i obedients, disciplinats, sense fer perillar l’ordre establert.

No s’adonen que això ja no és possible. Deixar podrir les situacions, com fa M. Rajoy, porta a sobrepassar certs llindars de no retorn, i aquesta vegada n’hem creuat uns quants. Som molts els que no érem independentistes i ens hi hem tornat, molts no ens crèiem el dèficit fiscal i ara n’estem convençuts, molts pensàvem que era millor estar units a Espanya i ara pensem que millor que no. Això ha passat per haver superat repetidament els punts de no retorn. Un va ser el dèficit fiscal, un altre l’atac al català i a l’escola, un altre, el més fort, la violència dels piolins el dia del referèndum; un altre l’empresonament dels polítics catalans, i ara cada dia que passa i en cada declaració, hi ha un punt més que ens allunya.

Queda clar, doncs, que qualsevol sortida passa per reconèixer que la manera de veure i viure de la societat catalana està lluny de la de Madrid, que és una barbaritat pretendre uniformitzar la manera de fer i l’estètica de Catalunya amb la de la resta d’Espanya, si no és que es vol fer per la via armada. Si a Madrid entenen això potser trobarem un punt en comú o una sortida, però sembla que estem davant una equació impossible de resoldre sense canviar els components, i aquests no els canviarem.

Ens acusen d’odi quan qui el practica sovint és l’Estat. Ens acusen de supremacistes quan el seu complex d’inferioritat els porta a empresonar tothom, a interpretar les lleis de forma malèvola i a pretendre legislar ad-hoc contra polítics catalans. S’han col·locat en una espiral de menyspreu contra Catalunya que fa que sigui impossible el retorn al as usual.

És cert que la situació pot esdevenir insuportable durant molt temps, tant per a nosaltres com per a ells, però el que ha passat fins ara mostra una evidència: gairebé un any sense govern no ha enfonsat l’economia catalana, i un any més amb govern feble a Madrid pot tenir greus conseqüències per a l’economia espanyola. Doncs això és el que vindrà. Divendres la prima de risc italiana va començar a pujar per la incertesa del nou govern, essent un avís per a navegants per als economistes espanyols.

Si es continua sense admetre la diferència d’idiosincràsia entre Catalunya i Espanya, no només les coses no es resoldran, alimentant més i més el teorema Forcadell, sinó que hi ha el risc que l’economia espanyola entri en un nou forat que exigeixi la intervenció d’Europa en el seu control i es posi en una situació de descens de creixement amb les conseqüències de pèrdua de treball i de riquesa de la gent.

Pretendre una Catalunya as usual implicaria voler una Catalunya amb esperit renovador, integrador, innovador, global, no pas una Catalunya sotmesa, treballadora, silent, endogàmica… en definitiva, esclava. Només pot pretendre això algú que vol això dels seus súbdits (i no assenyalo cap rei), algú que ha fet això en la seva història durant molts anys: Espanya as usual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *