Llarena, el «Campeador» ?>

Llarena, el «Campeador»

Fa anys, devia ser el 2009, quan tot just començava l´enfrontament entre Catalunya i Espanya, un amic m´advertia del gran poder de l´Estat espanyol, de la seva capacitat destructora. Mirant enrere puc dir que sempre hem sabut d´aquesta capacitat destructiva d´Espanya; de fet, només cal revisar la història per constatar-la. Però, hi havia una altra solució per resoldre l´encaix de Catalunya amb Espanya que la d´intentar forçar una negociació a partir d´un enfrontament? He reconegut sovint que ens faríem mal, però que alhora no hi havia un altre camí per forçar una negociació. Això és el que va passar amb el referèndum de l´1-O i la declaració d´independència del 27-O. Allò va ser un engany? Per a mi no: jo sabia que no hi havia un pla a punt per sortir d´Espanya, no hi havia els 50.000 milions d´euros necessaris per aguantar l´envit, sabia (ho havia escrit sovint) que l´economia europea no ho permetria i molt menys hi havia la majoria suficient per fer-ho. El fracàs va venir sobretot per la manca de suport extern. Això va fer mal. Que no hi havia el finançament era una cosa, però que no fos possible cap negociació, n´era una altra. A aquell amic, durant aquests anys, sempre li he dit que, tot i fer-nos mal, la situació després del xoc ja no serà la de l´enroc d´Espanya vers Catalunya i caldrà que algú trobi una solució negociada.
Durant aquests darrers mesos també he tingut clar que un tipus de pressió que es pot fer a Espanya és la pressió econòmica. Aquell moviment orquestrat de fer sortir les empreses de Catalunya pot girar-se en contra de Madrid si s´atura l´activitat econòmica a Catalunya durant dies, o millor encara, si només s´atura el transport que connecta les mercaderies catalanes amb la resta d´Espanya durant una setmana. La incertesa sobre el que passarà inevitablement genera por als actors econòmics; per tant cal fer una reflexió sobre quin és el moment idoni, per exemple, a final d´any, quan el BCE deixi de comprar deute espanyol.
El conflicte anirà transitant per vies que ningú havia previst, com la del jutge Pablo Llarena que s´ha erigit com el salvador d´Espanya, el Campeador modern, personificació de l´«a por ellos». Llarena inventa relats de ficció per tal d´empresonar tots els polítics independentistes amb el propòsit que no en neixin més i que perdin les eleccions que vinguin. S´atreveix a inventar una suposada violència armada, encara que sigui en una comparació «com una presa d´ostatges amb trets a l´aire», o encara que la violència «no estava ideada des del principi com a instrument… es va impulsar una massa ciutadana que desbordés per la força qualsevol intent de contenció que pogués venir de l´Estat». Segons ell es va utilitzar «el poder de la massa» per enfrontar-se a la policia que havia d´impedir el referèndum. En efecte, ha descobert el punt fort dels catalans: la capacitat organitzativa i de mobilització, precisament un tret psicològic que no és habitual a altres racons d´Espanya i que no pot entendre. Acaba de descobrir que la democràcia permet la discrepància i el conflicte amb el poder establert i no ho suporta: ell, que és el poder, l´emperador per sobre del bé i del mal, no pot ser qüestionat.
A banda del propòsit d´escapçar tota la cúpula independentista, la segona intenció és la de l´escarment, allò de la pedagogia de la presó. Aquest, només aquest, és el guió que té previst Espanya per a Catalunya, la repressió continuada, «la letra con sangre entra», lluny de cap negociació, tot esperant que Inés Arrimadas assalti el poder, com si dos milions de votants es poguessin esvair prement una tecla. Què li fa pensar a Espanya que podrà governar sense pactar amb Catalunya?
El conflicte va per llarg. Previsiblement l´electorat s´anirà organitzant de nou, cercant nous líders, ideant estructures més amagades que resultaran familiars als qui vam viure els últims anys del franquisme, amb molt simbolisme i lectura entre línies, amb els polítics ben presents a Europa que podran recordar periòdicament de l´existència d´aquest conflicte. Així s´anirà fent camí fins que arribi el dia de sortir al carrer de forma contundent.
Es fa difícil veure com algú pot obrir una via de negociació política amb un jutge que està fora del control polític, que fa de Campeador, guerrer que vol ser figura llegendària de la Reconquesta de la península Ibèrica. El Cid va guerrejar amb Sanç de Castella, Alfons VI de Castella, va ser rebutjat per Ramon Berenguer i va ajudar Al-Muqtadir, va anar campant fent ús de les seves ànsies de guerrer oferint-se aquí i allà, cobrant botins… fins la seva mort el 1099. Espanya té massa Campeadors, gent que «antes partía que doblá», com deia la Magdalena Alvárez, o «nunca un paso atrás, ni para tomar impulso» que deia la Cristina Cifuentes aquesta setmana. Bona part de l´elit espanyola descendeix de militars, policies o guàrdies civils i presumeix d´aquesta ascendència i dels valors que li ha transmès. Llavors, ¿com se suposa que s´ha de confiar en la negociació política en un ecosistema dominat pel pensament militar?
Espanya té un dèficit democràtic que prové de la formació bàsica dels seus dirigents, però també d´una estructura político-econòmica preindustrial al sud. Relacions de clientelisme, abans de señoritos i ara de polítics señoritos, que fan impossible treure la mà que permanentment té l´Estat dins la caixa catalana. Sense Catalunya no s´aguanta ni l´economia dels militars, ni la dels señoritos. La formació familiar de caire militar i la necessitat permanent i vital d´espoliar Catalunya impedeixen trobar una solució.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *