Especulació, el càncer de l’economia ?>

Especulació, el càncer de l’economia

Sovint ens han explicat que cal controlar la inflació perquè és un fenòmen que malmet l´economia i l´acaba bloquejant. Veneçuela ha tingut l´any passat una inflació del 2.616%, la qual cosa vol dir que, si un cafè a gener de 2017 valia 1 euro a desembre en valia 26,16. Amb inflacions més elevades del 5% és difícil saber el que costa una cosa i tot el sistema està pendent del que valdrà demà enlloc de preocupar-se per fabricar i millorar els serveis.

La inflació és un filtre opac que no deixa veure els paràmetres de qualsevol economia. Però la inflació zero o negativa tampoc són bones, perquè indiquen que l´economia no està anant amunt, no creix. Per això les autoritats monetàries posen la ratlla de la inflació ideal a assolir al 2%. Una mica d´inflació és com l´oli que lubrica un engranatge. Massa oli el bloqueja, poc, el gripa. El BCE i la FED americana posen l´objectiu a assolir al 2% i injecten o detreuen diner del sistema perquè així sigui.

Així com tothom té clar que la inflació és un paràmetre essencial a controlar perquè l´economia vagi bé, en canvi amb l´especulació no. Sabem que la part més important de l´economia es mou amb actius financers, compra-venda de valors i altres productes artificials que es mouen a gran velocitat en el món financer. Aquesta activitat s´emporta la major part de recursos, deixant sovint el sistema productiu amb manca de finançament. Per tant, vivim en un risc de bombolla permanent que afecta el sistema produtiu apujant certs productes.

El 2006, quan vam començar el projecte de la màquina de tissú, en plena bombolla immobiliària, quan els bancs deixaven 150.000 euros a qualsevol persona que acabava d´arribar per comprar un pis i un cotxe, no vam trobar cap banc que acceptés finançar el nostre projecte industrial. En aquell moment no ho vaig entendre. Com era possible tanta lleugeresa en concedir crèdits i alhora negar un projecte industrial amb molts indicis d´èxit?

Ara ho puc entendre: els bancs no tenien els recursos propis per finançar aquelles hipoteques escombraria, les posaven en un paquet i les venien al mercat internacional. I els recursos que encara tenien havien de servir per a la mateixa activitat immobiliària. En algunes reunions empresarials vaig avisar als industrials que aquella especulació immobiliària anava contra la indústria. Ningú em volia escoltar, el benefici a curt termini els mantenia encegats.

Hem après que l´especulació acaba sostraient recursos del sistema per finançar les bombolles i creant problemes com el risc de col·lapse i la derivació de recursos. Però hi ha encara un altre element pel que l´especulació afecta l´economia: la pujada de preus. L´especulació immobiliària fa apujar els preus sense necessitat i això repercuteix en el poder adquisitiu dels treballadors. Si una família cobra 2.000 euros al mes i n´ha de destinar 900 a pagar el lloguer, és molt diferent que si n´ha de pagar 400. La riquesa d´un territori es veu per la renda útil, la diferència entre el que es cobra i el que es paga per l´habitatge. La Vall d´Aran, la Cerdanya, Barcelona i tota la costa tenen realment pobresa en renda útil, havent de destinar la totalitat de la renda mitjana a pagar l´habitatge. Les millors comarques són el Pla de l´Estany, la Garrotxa, el Segrià, el Bages, el Moianès, la Segarra, l´Anoia, l´Alt Penedès, la Ribera d´Ebre, el Tarragonès i el Baix Camp. Aquestes són les comarques riques de Catalunya, les que l´equilibri entre el preu de l´habitatge i el salari és millor.

Fer una política que freni l´especulació ha de formar part de qualsevol política econòmica d´un territori. Frenar el preu del sòl implica posar al mercat sòl a preu baix o nul, acció que només la pot fer l´administració. Frenar el preu d´un habitatge a Barcelona passa per controlar la conversió d´habitatges en hotels i en pisos turístics. Frenar el preu a Barcelona passa per estendre i millorar la xarxa de rodalies afavorint que la gent pugui viure a més distància de la metròpoli. Però el fenomen no és exclusiu de Barcelona, és aplicable a la totalitat de ciutats de Catalunya. Tot i que les diferències en els preus dels habitatges són notables, cal pensar en construir pisos per afavorir l´emancipació dels joves i també per a la gent gran, pisos de 40 m2 ben aïllats i amb els serveis necessaris per a cada col·lectiu. Això es pot fer en habitatges construïts en sòl municipal o d´Incasol a preu zero amb cessió temporal. A Anglaterra és normal tenir una casa construïda en sòl cedit per 90 anys. A mesura que s´acosta la data final de cessió el preu de l´habitatge baixa fins arribar a zero.

La construcció d´habitatges per l´ajuntament de Barcelona en solars buits, de forma temporal, és una idea que va per aquí, tot i que tot just és el principi d´un moviment que s´ha d´estendre i millorar. Construir habitatges desmuntables i prefabricats no és cap bestiesa si es fa bé. Es pot construir amb qualitat per 1.000 €/m2, que suposa 40.000 € per un pis petit. Tota la qüestió està en trobar o generar el sòl a preu zero.

La urgència de trobar mecanismes com aquests rau en el fet que els salaris no podran pujar per atrapar els efectes de les especulacions immobiliàries, car competim en un món global que acota els costos. Potenciar l´exportació catalana exigeix també resoldre el problema de l´habitatge a preu raonable.

One thought on “Especulació, el càncer de l’economia

  1. Com sempre molt bé!
    Per a “Frenar el preu d´un habitatge a Barcelona passa per controlar la conversió d´habitatges en hotels i en pisos turístics” com reclames (jo també) hi ha un instrument (nou) que seria la reforma de l’ IBI. Fer un IBI digital on es gavés bastant més els edificis, habitatges o locals amb certes activitats. Un nou concepte àgil, flexible i RESILIENT de l’ IBI. Una reforma molt forta, però possible. Només que està en mans de l’Estat (Madrid). Només això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *