La metàstasi ?>

La metàstasi

Aquestes setmanes s’ha repetit que el procés català cap a la independència ha despertat el monstre de la ultradreta. Es culpa els sobiranistes d’haver despertat aquest monstre que, segons sembla, dormia plàcidament. Em pregunto qui és més responsable d’aquest fet: aquell que ha possibilitat que el monstre romangui a l’Estat espanyol o aquell que el desperta? Per què s’ha tolerat que la ultradreta actuï com si res, com si no fos un perill? Segur que no s’ha de combatre?

Ens pensàvem viure en un estat democràtic i, de cop, descobrim que la pretesa democràcia fa anys que està en un procés d’involució, amb regust d’èpoques anteriors a l’any 78. La transició es va esmenar amb la Loapa després del cop d’estat de Tejero el 81, però no va ser fins a l’any 2000, amb el govern amb majoria d’ Aznar, que va començar la marxa enrere; una involució en tota regla contra la descentralització de l’Estat. El PP havia teoritzat àmpliament sobre la necessitat de recuperar competències que llavors formaven part de les autonomies i va projectar un model com el de París mitjançant el qual convertirien Madrid en una megaciutat que s’alimentaria de la resta d’Espanya amb un mecanisme centrípet, de la perifèria cap al centre. D’aquí va néixer la planificació del l’AVE radial i la decisió de convertir Barajas en hub d’Espanya. Madrid s’havia de convertir en la capital financera que atragués totes les raons socials de les empreses espanyoles. Aquest fou el guió que es va complint any a any, del qual hem vist una nova embranzida amb la fugida de 330 empreses en l’episodi del mes d’octubre. Tot estava planificat des de fa molts anys.

El problema català fa més de 150 anys que és sobre la taula. L’any 2001, Pujol ja va anar a Madrid a negociar una millora del finançament; el 2006 es va presentar un nou estatut que volia resoldre part de les inquietuds, però no va ser fins entrada la crisi del 2009-2013 que el problema va trencar totes les costures del model, fruit de l’imposat compliment d’un dèficit pressupostari impossible de complir, retallant dràsticament serveis bàsics com sanitat, ensenyament i serveis socials, veient com intervenien la tresoreria, esdevenint insolvents als mercats i necessitant finançament del govern de Madrid; en definitiva, eliminant qualsevol autonomia financera i per tant política.

Per això, quan l’economia del país va començar a treure el cap a partir de l’any 2013 amb un gran esforç i patiment, les comarques de l’interior, que Enric Juliana assimila al carlisme, es van rebel·lar contra un sistema que els estava esprement en excés. El naixement del procés estava cantat. La societat civil es va organitzar amb Òmnium Cultural i l’ANC, i els polítics només van fer seguidisme d’una onada que es va anar fent gran. A la fi l’onada no ha arribat a cap platja concreta, però el moviment de fons persisteix perquè els fets generadors del problema encara subsisteixen, als quals se n’acaba d’afegir un de nou: el concepte de democràcia.

Que se censurin piulades a les xarxes socials en considerar que inciten l’odi quan només expressen disconformitat i malestar, que no permetin portar llaços grocs als avis que es manifesten a Reus, que s’adverteixi a periodistes que no poden dir segons quines coses, que surtin grups ultres violents de forma impune, que es facin escorcolls a desenes d’empreses per veure si tenen vinculació amb el referèndum, que no es pugui xiular l’himne durant la Copa del Rei, que es posin preventivament polítics a la presó per explosió de violència quan el moviment és pacífic… en fi, que tot això només s’apliqui a Catalunya i la resta de diaris, ràdios i televisions d’Espanya puguin dir les barbaritats que vulguin i ser parcials fins a la medul·la, és que alguna cosa grossa falla.

El guió preparat fa anys a determinats despatxos de Madrid ha anat avançant. És un càncer que s’havia d’haver extirpat durant la transició del 78 i no es va fer. En no haver-hi hagut ruptura, en ser un canvi progressiu, no es van aconseguir erradicar determinats postulats d’ultradreta i, amb els anys, les cèl·lules dolentes s’han anat reproduint, ocupant primer el sistema judicial (no hi havia hagut cap acció contundent) per després estendre’s per tot el sistema de govern. Avui el càncer ja ha fet metàstasi als ossos, arreu de l’estructura de l’Estat i amenaça de matar-lo.

El moment clau en aquesta evolució va ser l’entrada del PSOE al govern l’any 82, quan Narcís Serra va posar ordre a les casernes militars amb la seva entrada a l’OTAN. Possiblement l’entrada al Mercat Comú d’Europa també va significar un impuls modernitzador de les estructures democràtiques, i l’Olimpíada de Barcelona i l’Expo de Sevilla del 92 van significar una altra força modernitzadora, però a partir d’aquí tot va anar cap avall, culminant amb l’entrada d’Aznar al govern el 96 i la seva majoria absoluta el 2000.

El que votarem dijous no és tan sols un aval o rebuig del procés. És més profund. Es tracta de defensar l’estat democràtic sota estàndards europeus; que no haguem de fer autocensura perquè un tribunal ens pugui acusar de violents o d’incitadors a la violència. Es tracta que puguem manifestar-nos quan calgui, es tracta de no tenir la sensació que tornem a tenir la Inquisició que vigila tot el que diem i fem, es tracta de saber que la policia i la justícia hi són per defensar-te i no pas per condicionar o qüestionar ideals. Es tracta de frenar un càncer que ja ha fet metàstasi.

One thought on “La metàstasi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *