Catalunya fa por al món ?>

Catalunya fa por al món

La República proclamada pel Parlament divendres passat necessita el reconeixement internacional per passar de ser virtual a real. No sembla pas que aquest reconeixement arribi de forma ràpida, la qual cosa pot ofegar el naixement de la República. Quines són les raons per les quals costa aquest reconeixement? Les més trivials, les oficials, són que cal complir una legalitat vigent, que una regió no té dret a autodeterminar-se com si fos una colònia. Però hi ha altres raons de fons i interessos que fan dir això.

Primer de tot cal dir que el procés, en el seu fons, és una lluita de poder entre dos pols diferents: el de Madrid pel de Catalunya i el de Barcelona pel de comarques. Així ho constaten els mapes de les votacions, on el vot independentista es troba lluny de la costa (des de Palamós fins a Tortosa, la costa no és independentista) i establert a l’interior, a excepció de la Vall d’Aran i de Lleida capital. Pel que fa a la composició social del votant independentista, per sobre d’uns ingressos de 1.800 euros mensuals, el vot independentista és del 54%, mentre que per sota d’aquest salari el vot és de 32%. Per tant, el vot és de classe mitjana i de comarques. Si ara mirem l’evolució del vot els darrers anys i el posem en un gràfic amb les exportacions catalanes fora Espanya, la correlació és del 93%, la qual cosa vol dir que la sortida de la crisi s’ha fet mentre es consolidaven les exportacions, tot i suportar les retallades i l’austeritat del moment, acumulant ràbia per una injustícia que s’anava descobrint.

La reacció de les pimes ha estat espectacular i ha fet créixer la idea que els esforços de la societat catalana eren exhaurits per una mala administració a l’Estat espanyol. Vist des d’aquest punt de vista, Madrid representa l’estat embornal que ho xucla tot de forma centrípeta, amb tot l’estat treballant per a ell. La descentralització, per l’altre costat, és vista pels buròcrates com una cosa terrorífica, opressiva, de pèrdua de drets adquirits; d’aquí la virulència i la paranoia a evitar qualsevol solució.

El món està mirant aquesta batalla per a la descentralització d’estructures de poder desacreditades i centralitzades. Aquest moviment global amenaça de col·lapsar totes les institucions per ser reemplaçades per un paradigma diferent, més descentralitzat. Els termes «peer to peer», «distribuït», «transparència» i «democràcia directa» es tornaran cada vegada més omnipresents a mesura que es comencin a establir els fonaments d’un enfoc menys vertical, centralitzat i autoritari dels assumptes humans. Tot plegat és el resultat d’una globalització que no només canvia l’economia, sinó també la cultura existent.

Aquesta setmana el pànic ha recorregut la Unió Europea entre el problema català i els referèndums de Llombardia i el Vèneto. La qüestió de l’autodeterminació nacional s’està estenent i els estats lluiten per fer-hi front. L’esquerra no està preparada psicològicament per l’erupció de lluites per la democràcia i la justícia social, on la nació i el sentiment de pertinença, no la classe, en són el motor. I la UE està atrapada en el llimb legal: el seu propi tractat fundacional no va incloure el dret d’autodeterminació dels pobles, preferint atorgar-lo només a les nacions reconegudes com estats en l’article 50.

Per què les regions, els estats i els pobles comencen a replantejar-se ara la qüestió de l’autodeterminació nacional? Per a Espanya i Itàlia està ben clar: la barreja d’austeritat, corrupció i esclerosi política al centre (Madrid i Roma) han limitat la realitat de la democràcia regional. Ha impulsat regions com Catalunya cap a la independència i a altres com Llombardia i el Vèneto a la recerca d’una autonomia fiscal en un estat central disfuncional. Però en altres països també hi ha el mateix cicle acció-reacció en marxa: Gran Bretanya abandona la UE, Escòcia busca una forma diferent de sortida, els republicans d’Irlanda busquen una obertura per muntar un referèndum per fusionar-se amb Irlanda i Flandes espera la seva oportunitat per separar-se de Valònia. Fins i tot França té el mateix problema amb un referèndum d’autodeterminació el 2018 per a Nova Caledònia. Però, per sobre dels problemes del fracàs econòmic i la polarització cultural, el factor positiu que impulsa els nacionalismes progressistes, des d’Escòcia fins Catalunya, és el canvi tecnològic. Les societats riques en informació recompensen el desenvolupament de capital humà, de forma que les nacions que demanen més llibertat sembla que estan impulsades pel canvi tecnològic (llegiu Mobile World Congress, smart city), més la competència global. Davant l’aparició de grans ciutats amb èxit, amb xarxes d’informació i cultura que pot sobreviure a la globalització, l’estratègia econòmica passa per crear una regió no nació petita enfocada a una gran ciutat i desenvolupar l’economia suburbana i rural en sinergia amb aquesta ciutat, no un estat unitari més gran. Sense la Barcelona d’èxit no hi hauria el moviment independentista d’avui.

Per tot plegat, el procés d’independència és vist al món com un experiment de laboratori, com un canari dels que es portaven dins les mines de carbó per descobrir si hi havia un gas letal. Fins al punt de dir «si vols entendre el que passarà en els propers deu anys, estudia Espanya». Ara es tracta que el canari no es mori, de propiciar l’oxigen necessari perquè visqui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *