La pressió catalana ?>

La pressió catalana

Ens trobem immersos en l’ull de l’huracà del procés, allò que en dèiem el xoc de trens, el xoc amb la paret que hem de tombar o altres metàfores. El guió s’ha executat tot seguint la pitjor de les possibilitats: la de l’aparició d’un estat repressor que emula el franquisme. Els ciutadans de Catalunya, d’Espanya i del món han observat, astorats, com l’Estat espanyol ha volgut frenar el referèndum amb accions d’una repressió pròpia de Turquia, molt lluny dels estàndards de convivència que va dibuixar Europa: només cal recordar la violència del maig del 68 i el seu desenllaç. França no va acusar mai de sedició els estudiants esquerranosos i va modificar les seves maneres de fer. Parlo sovint amb gent contrària a la independència, gent d’aquí i d’allà, també amb europeus. Em pregunten què hauria fet un altre país com França, Alemanya o Itàlia davant un enfrontament com el de Catalunya. Negociar, pactar, els dic jo, ho tenen en el moll de l’os de la política. I això a Espanya no se sap fer, es pensa que una majoria a Madrid té l’autoritat d’emprendre qualsevol acció per imposar aquesta majoria, fins i tot si és il·legal o pseudolegal. Els governs de Madrid han anat desdibuixant el pacte de la constitució del 78, primer amb la Loapa fruit del cop d’estat del 81, després amb modificacions de les lleis que desmuntaven el pacte descentralitzador. El que va passar amb el referèndum de l’estatut del 2006 i la sentència del 2010 van ser la gota que va fer vessar el got.

El contenciós d’ara és un contenciós que té més de 150 anys. Es poden llegir articles de llavors que són vàlids avui. Sempre és el mateix guió: Catalunya reclama, Madrid es resisteix i finalment s’acaba pactant molt menys que el que es reclama i potser s’acaba fent marxa enrere uns anys més enllà. Estem acostumats a cedir eternament, a ser els que paguem les ineficiències d’Espanya. Cert, se cedia perquè a una elit catalana li interessava cedir, la que ara en diríem del pont aeri. Se cedia perquè Catalunya venia la major part de la seva producció a Espanya. Tot just el 2009 es venia el 67% dels béns que s’exportaven de Catalunya a Espanya i el 33% fora d’ella. Però avui les xifres s’han invertit. A més, la devaluació de la pesseta protegia els productes fabricats a Catalunya de la competència estrangera i això compensava la transferència de riquesa a Espanya. Però ara això ha acabat, les pimes catalanes viuen de l’exportació al món i no hi ha cap compensació per la pèrdua de riquesa. D’aquí que l’elit del pont aeri ja no pesi i que el moviment per a la independència sigui transversal del tot. La societat civil catalana, una cosa que no entenen a Espanya, s’ha bolcat cap a la independència, per sorpresa de tothom.

Alguns dels que no estan a favor de la independència ara es tornen més comprensius amb el que passa. Per exemple, abans no acceptaven el subjecte Catalunya per justificar el dèficit fiscal i ara sí. Totes aquestes persones accepten ara el greuge fiscal, avergonyits per l’acció de l’Estat. A l’estranger passa el mateix: han passat de dir que els catalans érem uns insolidaris a entendre que el greuge és important i injust. Ja és molt. Hem posat el problema català a l’objectiu mundial, però això no resoldrà el problema, cal posar fil a l’agulla.

Deu ser la primera vegada en els 150 anys, a excepció del temps de la República, que els catalans no hem negociat a la primera de canvi i hem acceptat una almoina per resoldre un conflicte. És així perquè el moviment és transversal. Però una manifestació pacífica no fa massa pressió. A veure, com afecta el PP que 1 milió de persones surtin al carrer? Perdrà vots a Catalunya? Si ja no en té, i a canvi en guanya més a Espanya. Abans se suposava que una manifestació massiva acabaria sent tumultuosa, com pretén el Ministeri de l’interior, amb violència. Però si no acaba amb violència, quin problema té Espanya o Europa perquè es manifesti la gent? És com un partit de futbol, o un concert, festiu. Per tant, cal transformar el moviment en pressió. No seré pas jo qui digui que ha d’acabar amb violència com van fer els bascos, però cal fer pressió que faci moure fitxa, que es noti a Espanya i a Europa. No hi ha pressió sense cost i, si no volem violència perquè no va amb la nostra cultura, caldrà fer la pressió en l’economia per fer augmentar la prima de risc del deute espanyol. Per exemple tallant les carreteres que connecten Catalunya amb Espanya, o fent una vaga general durant dies o setmanes. Sé que això és tirar-se un tret al peu, que el més perjudicat és el teixit econòmic català. Però cal avaluar el cost d’una acció així i el resultat que n’obtindrem.

Si aturem del tot l’economia catalana durant una setmana deixem de produir uns 4.000 milions d’euros, i deixem de pagar uns 880 milions d’impostos, més l’afectació que això provoca a l’economia espanyola, deixant de comprar i subministrar. Però l’efecte més important és el senyal que es dona: que es pot enfonsar l’economia si no s’arregla el problema, que les elits del pont aeri han perdut el poder.

Quan l’ Oriol Junqueras va proposar aturar la producció per pressionar Espanya vaig fer un crit al cel: això seria contraproduent per a l’economia catalana. Qualsevol empresari ho veu. Però quan arribes a la conclusió que no hi ha pressió sense cost, un cop descartada la violència, és de les poques sortides que podem exercir.

One thought on “La pressió catalana

  1. Totalment d’acord amb el que dius i argumentes.
    Com que no sóc empresari, em resulta difícil opinar sobre el “cost de la pressió”.
    Saludo la valentia dels que sou empresaris i emprenedors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *