Mossos i «big data» ?>

Mossos i «big data»

L’atemptat de Barcelona ha posat novament en qüestió molts tòpics sobre la radicalització de certs col·lectius. També ha posat en el debat el control policial i d’intel·ligència de tot el sistema de seguretat. Per entendre el terrorisme i la radicalització no hem de partir d’un pensament lineal i simple, com el que diu que la radicalització és causada per la pobresa de persones que viuen en barris marginats, o tampoc el que argumenta que el causant del mal és l’islam perquè tots els gihadistes són musulmans. És molt millor pensar que la radicalització es deu a un fenomen en el que tot és més gran que la suma de cada part, car diversos factors interactuen de forma complexa, provocant la radicalització en persones i grups individuals. Com en els ecosistemes, l’eliminació d’un factor no fa que el sistema caigui, sinó que fa que evolucioni cap a un costat o cap a un altre.

Les informacions que arriben sobre els perfils dels gihadistes a Orient Mitjà indiquen que els membres d’aquests grups eren sis vegades més propensos que la població general a tenir un títol de batxillerat, fins i tot els gihadistes eren disset vegades més propensos a tenir un títol d’enginyeria. Dit això, els gihadistes europeus que van anar a lluitar a Síria i Iraq tenien un passat criminal o violent, percentatge que arriba al 57% dels que es van aventurar a anar-hi. Molts punts de reclutament a Europa són barris coneguts per les seves altes taxes d’atur i delictes, on la propaganda de l’ISIS s’orienta cap a ells, oferint la gihad com una forma de redempció, afirmant que «persones amb els pitjors passats tenen el futur més brillant».

És difícil detectar un patró: els membres de la xarxa terrorista de París-Brussel·les eren criminals petits d’un barri marginal de Brussel·les mentre que els de Barcelona eren joves integrats a Ripoll. El que tenen en comú és que eren grups de germans i amics d’infància. En un estudi del 2009 els investigadors van trobar que el 75% dels membres d’Al-Qaeda van ser reclutats per un amic i el 20% per un familiar.

Molta de la radicalització es veu que es troba en aquest fenomen d’amics que recluten amics. Tot i que Internet pot facilitar aquest camí, l’existència de punts d’accés geogràfics indica que són més importants que Internet. La imatge emergent dels atacants de Barcelona és la més típica d’Europa: un líder carismàtic, un imam radical, va preparar grups de germans i amics propers que posteriorment es van radicalitzar.

Fa anys que es fan polítiques de prevenció que pretenen evitar la radicalització de l’individu, amb èxit improbable. Seria molt millor intentar mitigar la radicalització grupal, i és aquí on els amics són crucials per al procés de radicalització, però també poden ser importants en el procés de prevenció. Els programes de prevenció, radicalització i reintegració a Alemanya, Suècia i Dinamarca han utilitzat amics moderats i membres de la família per separar una persona de l’extremisme violent.

La propagació de les idees radicals s’origina per una primera persona que les aporta, i la taxa de propagació d’aquestes idees es pot atribuir a una gran quantitat d’individus vulnerables en aquestes àrees. Però són els amics i familiars els que actuen com a catalitzadors entre les idees i els nous adherents. Si les zones de propagació es troben afectades per la delinqüència organitzada, el tràfic de drogues o el vandalisme, els residents acostumen a tenir un comportament nefast, essent un debilitament del sistema comunitari, que en altres àrees expulsaria les idees radicals en una etapa inicial. Per tant, reduir la desorganització social en certes comunitats pot ajudar a augmentar la seva resistència a l’extremisme, però el desenvolupament econòmic potser no sigui l’estratègia més eficaç per evitar que els joves, com els de Ripoll, no es radicalitzin.

La radicalització, doncs, és un fenomen complex que no es pot reduir a factors individuals. Els conflictes internacionals, les xarxes socials, la comunitat, la ideologia i les vulnerabilitats individuals es combinen per deixar-la emergir. Només una visió àmplia d’aquest fenomen pot proporcionar la comprensió necessària per dissenyar polítiques per contrarestar els grups extremistes.

Per això és tan important la informació en la lluita contra la radicalització. I aquí és on la policia catalana té més dificultat perquè depèn d’obtenir la informació de la bona voluntat dels polítics espanyols. I ja sabem que ara la voluntat és mala fe. El disseny de la informació futura ha de passar pel domini del big data, és a dir, per processar grans bases de dades que permetin encendre alarmes a partir de certs patrons, i que siguin el punt de partida d’investigacions més al detall. I, per què no, la informació passa per crear més dades. Per exemple, i partint de l’experiència de l’atemptat de Barcelona, la creació d’un registre de persones okupes en immobles podria evitar que puguin ser feu de persones perilloses.

Tenim davant nostre una tasca immensa a realitzar si volem augmentar la nostra seguretat. Ho hem de fer sense esperar que els cossos de seguretat espanyols ens ajudin: ja hem vist que no ha estat així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *