El procés es juga a fora ?>

El procés es juga a fora

Diuen que Mariano Rajoy, en una entrevista fa anys, amb el micro tancat, va explicar que no entenia la raó per la qual el govern català no va recórrer als tribunals europeus després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l´estatut. Sovint ha reconegut amb la boca petita que el recurs que ell va liderar contra l´estatut va ser un error. Aquest fet és la clau per trobar una solució a l´encaix de Catalunya a Espanya, sigui a dins, sigui a fora. Per què Rajoy i el PP no poden fer cap aportació que doni aire a tots els que pensen que hi ha una altra via per resoldre el conflicte? Perquè estan atrapats per les seves paraules i fets durant 17 anys.

Des de l´any 2000 el PP ha basat el seu creixement electoral en un discurs contra Catalunya. El govern d´Aznar del 1996 fins al 2000 havia pagat un preu alt per governar amb CiU, havent d´empassar-se cessions (com la dels mossos d´esquadra), així que la majoria absoluta obtinguda a l´any 2000 els va fer dir «Espanya ja no necessita Catalunya». Ho deien metafòricament, però també econòmicament; havien descobert que, amb el boom immobiliari i les ajudes europees a regions desfavorides, l´economia es­pa­nyo­la ja no necessitava les formiguetes manufactureres catalanes. Aquest recurs contra tot el que és català es va estendre com la pólvora, donant bons resultats electorals al PP, fet que alhora va arrossegar el PSOE, incapaç d´aturar el relat anticatalà. Per tant, 10 anys més tard, havent convençut més de mitja Espanya que els catalans portem cua i som els culpables de tot, va ser molt difícil rectificar sense que els electors no veiessin que els havien enganyat.

Amb la perspectiva dels anys es veu com una bestiesa que el Tribunal Constitucional emetés una sentència sobre un text aprovat pel parlament català, el parlament espanyol i referendat a les urnes. Aquell text s´avançava a una acció que es veia clara ja a l´any 2006, que l´economia catalana seria xuclada per certes regions de l´estat acostumades a viure de les aportacions d´Europa, l´1% del PIB es­pa­nyol, uns 10.000 milions d´euros. El concepte d´ordinalitat volia resoldre això, i ara tots els que van fer campanya en contra l´accepten. Massa tard. Anys i anys de procés han fet veure que l´ordinalitat no pot resoldre totes les diferències entre Catalunya i Espanya que, a més de l´egolatria a voler les rendes catalanes, la divergència és de modernitat i fins i tot de democràcia. Un tribunal Constitucional que és capaç de dictar sentència sobre l´amnistia fiscal de Montoro, però espera a fer-la una vegada ha prescrit, és una misèria de tribunal, sense cap autoritat moral.

A mesura que ens apropem a l´u d´octubre els fets es van succeint, el PP continua amb la seva via de voler apagar el foc a cops de constitucional, com aquell que mata mosques amb la bíblia, i els partits independentistes continuen amb la seva estratègia. Enmig de tot això comencen a aparèixer opinions fora d´Espanya. Divendres de la setmana passada va ser el New York Times el que va recomanar al govern espanyol que deixi votar i faci campanya pel no; aquest dijous ha estat el Financial Times el que ha explicat en un excel·lent reportatge les raons dels que estan a favor i els que estan en contra de la independència; ahir van ser els diaris austríacs. El mateix dijous ha aparegut un informe de la fundació Konrad-Adenauer lamentant el camí de l´enfrontament entre Catalunya i Espanya, dient que no es pot resoldre únicament apel·lant les lleis, que calen reformes urgents, avisant que, si no es fa el referèndum perquè s´ha evitat per la força, les eleccions posteriors anticipades encara seran més independentistes, essent massa tard llavors per fer cessions.

Ni el problema català era un suflé de quatre polítics ni tampoc es deu exclusivament a la protesta per la crisi econòmica: és l´esclat d´un encaix incòmode des de fa segles, accentuat avui per la globalització, per la certesa que es pot viure en el món sense necessitar Espanya, que, de fet, esdevé una rèmora per a la modernització necessària. I això només es pot resoldre acabant amb una autonomia total, ratllant la independència o amb la creació d´una república federada amb Espa­nya, o no. El problema a tot això sempre ha estat que l´economia espanyola no s´aguanta sense l´aportació catalana i, per tant, perilla l´euro. A mesura que avancem en el debat es poden trobar solucions. Aquí en va una. Catalunya pot sortir d´Espanya emportant-se el 16% (equivalent al pes de població) del deute espanyol, uns 160.000 milions d´euros. A més pot aportar temporalment a Espanya la diferència entre el pes en PIB (19%) i en població (16%) durant 10 anys de forma decreixent, és a dir, un 3% (5.700 milions) el primer any, un 1,5% (2.850 milions) el cinquè i 0% el desè. Això permetria a Espanya fer el camí que s´ha resistit a fer, a espavilar-se.

Però no es farà res sense que sigui imposat per fora. Rajoy no mourà un dit fins arribar a un final que ell entreveu amb l´independentisme esclafat, demanant perdó, agenollat a terra… esperant que la solució li dicti Berlín, París o Washington. Llavors podrà dir: jo no volia, els de fora m´han obligat.

És difícil entendre la raó que ha portat a no resoldre cap de les demandes que li van presentar primer el president Mas i després el president Puigdemont. Ni una. Això ha desarmat una part de la població que creia possible una via d´acostament i ha confirmat els que fa temps que pensem que Espanya tracta Catalunya com una colònia, amb menyspreu total.

One thought on “El procés es juga a fora

  1. Ahir em van pispar el diari del bar. Sort que he trobat el teu article aqui.
    Un article tant asenyat que potser els
    anticatalanistes que el llegissin els canviaria la ràbia per un xic de cordura….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *