França, màxima complexitat ?>

França, màxima complexitat

Avui se celebra la primera volta de les eleccions presidencials franceses i l´atenció és màxima. Els francesos no se´n surten i fins ara han provat el que és més ortodox. Al govern dretà de Sarkozy el va succeir un govern socialista d´Hollande i els problemes van continuar igual. Ara la solució passa per no votar cap dels dos partits tradicionals i provar un partit diferent, populista de dreta o d´esquerra, o bé un líder transversal de centre.
França ha estat exemplar en el desplegament de drets de les persones, ha estat pionera en aquests drets des de la revolució al segle XVIII i ha aconseguit fites que cap altre país ha pogut fer. El model francès per anivellar la societat, per disminuir la desigualtat, ha estat la creació d´un país amb forta presencia pública, amb un pes públic del 57% sobre del PIB, amb una administració molt eficient i professional, mai vist en un altre país al món. Això es fa en base a una contribució impositiva enorme, fent que França avui, de fet, sigui un país comunista, sense que ningú s´adoni del fet. El model francès ha funcionat bé fins l´any 2005, quan el compte corrent exterior va començar a ser negatiu i no ha sabut remuntar, fet que es va agreujar a partir de la crisi del 2008. El resultat avui és un país que té un model que no li permet ser competitiu, agarrotat per la seva manera de fer. Les pimes franceses, tot i gaudir de proteccions reglamentàries que impedeixen a altres empreses externes vendre-hi segons què (pregunteu-ho als que venen prefabricats de formigó), no creixen i romanen en la mediocritat de l´anar fent per sobreviure. Un país sense vigor a les pimes és un país mort econòmicament, just al revés del que passa a Alemanya o a Catalunya.
La paradoxa de França és haver mort d´èxit. El model de transferència de riquesa entre els que tenen més i els que tenen menys ha portat al país a tenir una economia bàsicament pública, amb funcionaris que han muntat uns sindicats forts per defensar els seus interessos que alhora han contaminat als sindicats de les empreses privades. Jo vaig anar a estudiar enginyeria en tecnologia de paper a Grenoble a l´any 1978 i en aquell temps França encara era una referència en aquesta tecnologia. Avui no queda res, les fàbriques de paper, o s´han venut a capital estranger, o han tancat. Ningú vol anar a fabricar a França pels elevats costos laborals que es mengen qualsevol altre millora de cost, com l´elèctric. Tothom sap que el país està massa protegit, que cal treure pes als sindicats, que cal abaixar els costos laborals… però ningú ho pot fer. El govern Hollande va aprovar una reforma laboral sense passar pel parlament perquè el seu grup socialista hagués votat en contra. Qualsevol reforma és contestada al carrer i és frenada.

França va anar bé fins que Alemanya va despertar de la transició que li va suposar l´ampliació amb Alemanya de l´Est. I va quedar rematada quan Espanya va deixar de consumir desbocadament amb la bombolla immobiliària i va corregir el dèficit exterior. A partir del 2005 els alemanys van afeblir l´economia francesa, i a partir de l´any 2011 va ser Espanya, i sobretot Catalunya, la que va impedir a França recuperar la seva economia. I el camí no s´atura, amb millores de competitivitat continuades en les pimes alemanyes i catalanes, mentre que les franceses intenten sobreviure.
Tothom sap avui que cal fer coses diferents, però alhora tots faran l´impossible per tal que no es facin. És un conflicte de voler i impedir, de xerrar molt però que ningú toqui l´status quo, de debatre molt i no ser capaços d´aplicar res. En un estat de coses com aquest el populisme té el millor camp per córrer, encara que després no farà res del que ha dit. Els més radicals, a dreta i a esquerra, propugnen sortir de l´euro com a solució econòmica, és a dir, fer anar la màquina de fabricar francs per disminuir el dèficit pressupostari i poder invertir, alhora que es devalua la moneda, s´empobreix a tothom de forma generalitzada i es recupera així la competitivitat. És absurd perquè, si el que es vol és devaluar un 10%, per exemple, només els cal abaixar els salaris i les rendes de tothom un 10%. Però no, abaixar rendes és tabú mentre que devaluar no ho és.
Si mirem el problema de més lluny la pregunta és: el model d´intervenció pública francès ha permès tenir menys desigualtat que el model més obert alemany? La resposta és no. França tenia a l´any 2006 un índex Gini de 27,3 que va anar empitjorant amb la crisi fins tenir el 2013 un index Gini de 30,1. Alemanya tenia el 2006 un índex Gini de 26,8 i el 2013 era de 29,7. L´empitjorament de la desigualtat és emblant en els dos països mentre que a Alemanya l´economia gaudeix d´una salut mai vista, amb un superàvit comercial del 8% i França no aixeca el cap amb un dèficit comercial de -1,4%, amb 10 anys de pèrdua de riquesa continuada.
L´evidència que el model està esgotat és general, però el país no troba qui posarà el cascavell al gat, la persona que tindrà el relat, la solvència intel·lectual, la força i els criteris econòmics clars per fer possible que els francesos acceptin que, per resoldre el problema, caldrà treballar més o empobrir-se lleugerament. Avui tenen mala peça al teler. Estarem expectants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *