Catalunya troba a faltar la devaluació ?>

Catalunya troba a faltar la devaluació

Aquesta setmana hem tingut una fira a Milà. Mentre anàvem descobrint la ciutat li deia al meu company que es fixés que era una ciutat grisa, on gairebé tot s´havia construït en els anys 60 i 70, el màxim esplendor d´Europa després de la guerra. Després de l´any 1945 es va produir els famosos anys 30 de l´economia europea, truncats per la guerra del petroli a l´any 1973. Itàlia, França, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Anglaterra… tots menys Espanya (on Franco va decidir estar en autarquia) van viure uns anys de treball i creació de riquesa com mai abans s´havia vist. La clau d´aquest període van ser els acords de Bretton Woods pels quals es definien les relacions entre monedes de cada país, lligades totes elles al dòlar com a moneda de referència.
El mecanisme bàsic que va trobar l´economia quan tenia una petita crisi, és a dir, quan s´havia estirat més el braç que la mànega, era la devaluació de la moneda. Itàlia va ser experta en devaluacions, fins al punt que s´hi van arribar a pagar milers de lires per un cafè. Un euro va valer 1.936 lires quan es va introduir. La devaluació de qualsevol moneda tenia efectes positius i negatius. Tenia un efecte immediat, empobrint a tothom per igual, feia competitives les empreses respecte a l´exterior, encaria els productes de fora i augmentava la inflació, fet que, si no es vigilava, podia neutralitzar ràpidament els efectes de la devaluació. Per contra, tenir divises petites portava els països a estar subjectes a atacs especulatius, a tenir dificultats per trobar finançament exterior i a tenir interessos baixos per potenciar les inversions.
Hi ha un efecte que no s´ha explicat sobre la bondat de les devaluacions: el reequilibri territorial. Pot semblar un argument rar, però a mi em sembla que és cert. La raó per la qual Itàlia del nord va tenir decennis d´anys d´esplendor s´explica per l´efecte devaluador de la lira. Itàlia del nord té el doble de PIB per càpita que la del sud i li està transferint continuadament rendes, perdent riquesa de forma continuada. La devaluació empobria a tothom, el sud també, però enfortia la capacitat competitiva de la indústria del nord, fet que la impulsava, creant més treball, i compensava així la pèrdua de riquesa per transferència al sud. La devaluació era un mecanisme corrector de la transferència, era automàtic. El mateix fenomen passa entre les transferències entre Catalunya i l´Espanya per sota el paral·lel 39º, que es veien compensades per devaluacions continuades degudes a una economia en conjunt que no es modernitzava i anava perdent competitivitat continuadament. Les devaluacions milloraven automàticament la competitivitat de la indústria catalana, que es podia defensar de la de fora i li mantenia la preeminència al ­territori espanyol. Sense aquest mecanisme, ara la indústria s´ha espavilat, tornant-se competitiva contenint els salaris, invertint en maquinària i exportant. De fet ha descobert que a fora es ven i es cobra més bé que a Espanya, que el mercat és molt més gran i divers.

Una vegada s´ha anul·lat el mecanisme devaluador, l´economia ha de trobar nous mecanismes per corregir els efectes competitius. Així, si per esdevenir més competitius cal ajustar els salaris i invertir, no és just que la transferència continuï igual cap a àrees geogràfiques que no han de fer cap esforç competitiu, que no estan obligades a estrènyer-se el cinturó. Aquest és el fons en el xoc econòmic entre Catalu­nya i la resta d´Espanya i que no es vol entendre. A la transferència de renda entre regions li ha de correspondre un mecanisme corrector, sigui en forma de inversions públiques (invertint el 19% del PIB), sigui en forma de contenció a la transferència (ordinalitat), o bé cal deslligar-se del país, que és el que està intentant fer el procés.
Aquest conflicte és a Itàlia, a Espanya i a Bèlgica, no sent igual a França. A França el sud està repartit en les banlieues de les grans ciutats, per tant l´efecte equilibrador és més difícil de fer i això explica la raó per la que molts partits defensin la sortida de l´euro i la capacitat devaluadora del franc, la creació de més moneda i el retorn als mecanismes d´abans.
L´euro exigeix fer els deures i no fer trampes, no invertir més del que pots, contenir el deute, treballar amb més intel·ligència esdevenint més competitius… molt difícil de fer amb les desigualtats que hi ha entre països, entre una Alema­nya i Holanda amb bona formació professional i entre els països del sud amb massa gent només pensant a cobrar subsidi o bé en jubilar-se.
El retorn a la moneda anterior i a la devaluació ja no és possible en un món global, essent imprescindible tenir una moneda forta aïllada dels especuladors, que faciliti capital per invertir a interessos baixos. Només demana el retorn al sentit comú, a tornar a interioritzar que, per adquirir riquesa, cal treballar i invertir, augmentant la productivitat, que el mercat és molt gran i que caldrà ser forts per forçar les multinacionals a pagar els seus impostos en cada país on fan negoci.
Devaluar era un mecanisme corrector vàlid per a economies sense capacitat per créixer. Ara els reequilibris han de ser diferents, per exemple obligar Alemanya a invertir el seu excedent comercial del 8% del PIB, o nous mecanismes correctors en l´interior dels estats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *