Quan un observa dos països veïns, França i Espanya, veu que hi ha un concepte ben diferenciat: el de pàtria. Pàtria etimològicament significa el país dels pares, que en anglès seria birthplace, la terra on has nascut o la terra que t´acull. Però aquest terme no té el mateix significat segons les èpoques, els llocs i les classes socials. En el transcurs de la història s´ha utilitzat el terme de forma combativa enmig d´una guerra: llavors pàtria és el país o la nació per la qual un està llest per sacrificar-se; aquí hauríem de recordar el sentit que la revolució cubana li va donar, revolución o muerte. El terme també identifica la nació o unitat sociocultural amb la qual els que viuen en aquell entorn se senten identificats, i és la llengua el símbol més important d´identitat nacional.

Per això, quan comparem l´arrelament dels conceptes nació i pàtria a França es percep que ambdós estan molt arrelats en la societat i, en canvi, quan observem això a Espanya, no. França ha anat cultivant el sentiment nacionalista amb les seves polítiques jacobines de centralització i d´aniquilació de les llengües regionals o patois, segons ells. Però alhora el concepte pàtria l´ha anat defensant des de l´edat mitjana (quan era un sentiment més local) passant pel renaixement en el que la pàtria era el rei, fins la revolució francesa on la noció de pàtria s´assimila a la de poder del poble. A partir d´aquí la pàtria es sacralitza, «amor sagrat de la pàtria», diu la Marsellesa, i ser patriota és ser defensor de la revolució. Més endavant ser patriota és ser defensor dels valors de la república francesa.

Ara fem una mirada a la pàtria es­pa­nyola. A banda de la pàtria esmentada per Franco, amb connotacions negatives per a nosaltres, a Espanya no hi ha hagut el concepte de pàtria perquè no hi ha un sentiment únic de pertinença al territori, amb diverses llengües, però sobretot perquè no s´ha atorgat cap valor al terme de pàtria. La pàtria dels dirigents espanyols només els ha servit per enriquir-se ells i els seus amics, per esclafar altres col·lectivitats, per sortir-ne beneficiats ells. Ha passat amb els cacics d´Andalusia i Extremadura, amb les relacions permanents entre Catalunya i Espanya des de 1.714 i amb els lobbies i elits funcionarials de l´estat actual. Això ha permès que el sentiment nacionalista català hagi aguantat aquí tants anys i, a canvi, no hagi aguantat a la Catalunya nord, on les pràctiques de dilució i mescla de la població dintre tot el territori francès han estat presents durant molts temps.

Per què és important el concepte de pàtria per a Catalunya? Evidentment no pas per cap concepte guerrer, sinó perquè permet eixamplar la base social a favor de l´independentisme. Si ara aquesta base social abasta els catalans que ens sentim identificats per la llengua i per la cultura autòctona, la meitat de la població no segueix aquesta identificació, tot i que coneix la llengua. Vol dir que molta d´aquesta gent no veu Catalunya com la terra que els acull i els permetrà tenir un futur desitjat, la veu com una terra de pas o temporal, que tan se li´n fa ser aquí com en un altre lloc. Per tant, hi ha hagut una feina que havíem de fer, la de donar esperança als catalans que el futur serà millor, que la hem descuidat i que cal enfocar-la si volem eixamplar la base social.

Els francesos, de qualsevol ideologia, invoquen sovint els valors de la República com llibertat, igualtat i fraternitat, i en base a això han aixecat les seves relacions socials i polítiques. Si a un empresari li diem que en la Catalunya del futur garantirem la transparència de mercat, que no hi hagi ningú que faci trampa, que deixarem que es posin empreses i que es desenvolupin exportant… segur que diu que sí a un nou país, lluny d´un en el que ara està, ple de trampes. Doncs això mateix hauríem de fer amb tots els col·lectius de la societat, dient per exemple que garantirem habitatge social per a tothom, que assegurarem un treball i que, com els francesos, garantirem una democràcia com cal, amb llibertat, igualtat i solidaritat.

Es tracta de dissenyar una Catalunya del futur amb uns valors que ara no té de forma explícita, definint un horitzó amb més esperança que la que ara hi ha, deixant clar que el que es vol és una societat moderna, que investiga, que dóna treball suficient a tothom, que possibilita el manteniment de l´estat del benestar, que garanteix una sanitat i un ensenyament excel·lents i que permet a tothom tenir un habitatge digne. En definitiva, que permet als seus habitants refer l´esperança per als seus fills.

Per tot plegat és urgent parlar dels valors que voldríem que tingui la Catalunya del futur, valors que seran diferents si persistim dintre Espanya o si ens n´hem allu­nyat en major o menor grau.

El debat sobre la independència ha abastat a molts àmbits, a l´economia, a les pensions, a Europa, a l´energia, a l´exportació, als fluxos entre Espanya i l´exterior… veient-se que, en qualsevol àmbit, Catalunya se´n surt millor si és independent. Però ens hem deixat els valors que aporten il·lusió (sinònim de futur) i esperança a la gent, i que permeten eixamplar la base social del procés: Treball, habitatge, llibertat, igualtat i solidaritat.