“Si la revolta popular arriba al govern, les elèctriques entraran en fallida perquè no podran pagar els cicles combinats de gas natural que tenen muntats sense funcionar”

Dijous vaig escoltar una frase a Mariano Rajoy que em va fer molta gràcia: va demanar al seu partit que practiqui la humilitat. És una acció gairebé impossible, atès que fa quatre anys que practiquen l’atropellament continuat en tots els sectors de la societat. Només cal recordar què va dir una diputada -la filla de Fabra, el president de la diputació de Castelló- durant una intervenció al congrés, referint-se al patiment d’algunes persones: “Que se jodan”. Aquesta frase resumeix gràficament el que pensa i com actua el PP, amb un menyspreu impressionant respecte als que no són dels seus. Ha actuat, continua fent-ho, de forma clientelar, arbitrària i injusta, i el que recull a partir d’ara són els efectes d’aquesta actuació.
Dimecres vaig estar en una jornada sobre energia de Pimec a Tarragona. Allà vaig escoltar com algunes empreses es queixaven que havien de pagar un cost elevat per portar el tub de gas des del circuit principal fins a casa seva. Cobrar la línia de connexió és una pràctica habitual a Espanya, però no a altres països; tant si la xarxa és elèctrica, com de gas o telefònica -amb la fibra òptica, per exemple. Doncs bé, si la connexió de gas és cara, sempre hi ha la solució de comprar el gas natural liquat, transportar-lo en camió, i gasificar-lo en una petita planta in situ. Sorprenentment l’administració ha legislat impedint gasificar el gas natural si la xarxa principal de gas es troba a una distància de menys de dos quilòmetres. És un cas de legislació descarada pel benefici de l’oligopoli contra el consumidor.
El mateix fenomen passa amb l’electricitat. En els darrers anys els ingressos per venda d’electricitat han caigut per la baixada del consum. Per compensar la pèrdua d’ingressos es va modificar el barem de la factura elèctrica apujant la part fixa del rebut, la que té en compte el factor de potència i que no depèn del consum. El resultat va ser la penalització del consumidor estacional (pagesos, càmpings, hotels, segones residències) i també del petit consumidor, i es va arribar a tenir el preu més alt d’Europa en el tram de consumidors menors de 20 MWh a l’any, un atemptat contra els que menys tenen i un camí directe cap a l’aprofundiment de la pobresa energètica.

Com que la generació amb plaques fotovoltaiques esdevé més rendible que no pas la compra a la xarxa, hi ha un moviment important per col·locar plaques per generar l’electricitat a casa de cadascú. I què ha fet el govern del PP? Redactar un esborrany de decret llei amb l’amenaça de posar una taxa que fa que la generació fotovoltaica amb connexió a la xarxa deixi de ser rendible. És l’anomenat impost al sol, que ara modifiquen per impedir també una instal·lació fotovoltaica amb bateries. És la mateixa estratègia que amb el gas: apujar els preus i impedir que els usuaris trobin una via alternativa per abaixar els seus costos, obligant a comprar al preu més car d’Europa a l’oligopoli.
Veient l’evolució comparativa dels preus de l’electricitat al consumidor, Mariano Marzo em va preguntar quina pensava que era la projecció dels preus elèctrics. La meva resposta va ser que depenia amb quin govern volia que fes la projecció. Si el govern que seguirà és el mateix, poca cosa canviarà, tenint en compte que legisla per a les elèctriques. En canvi, si la revolta popular arriba al govern, llavors -li vaig dir- les elèctriques entraran en fallida perquè no podran pagar els cicles combinats de gas natural que tenen muntats sense funcionar. És a dir, el regulador escanya el consumidor per permetre el joc actual de les elèctriques, joc que no seria vàlid si deixem el mercat funcionar i que cadascú trobi la seva solució.
Ara aixequem el nivell i parlem de les relacions entre Catalunya i Espanya. Fa pocs anys em vaig convèncer de la certesa del dèficit fiscal del 8% entre Catalunya i Espanya, un autèntic espoli que no té solució. És el mateix cas que el del gas i el de l’electricitat. L’única via per resoldre el desequilibri fiscal és sortir del sistema, marxar d’Espanya. De fet, el que seria correcte seria que Espanya s’avingués a una rebaixa d’aquest dèficit fiscal per sota del 2%. Com que la resta de comunitats no ho acceptaran, la solució és sortir del sistema per administrar-nos els ingressos fiscals, però no, novament el Govern de Madrid impedeix que aquesta acció es pugui fer, mostrant la constitució com a argument.
Algú pensa que aquesta manera de fer pot acabar triomfant en els temps que ens trobem? Ni els més perjudicats per la crisi ni els catalans que ens sentim robats acabarem amb el moviment contra aquesta manera de governar arbitrària, injusta i clientelar dels governs de Madrid. Ni el moviment independentista ni el de la indignació pels efectes de la crisi acabaran si no canvien les circumstàncies, és a dir, fins que acabi el dèficit fiscal i fins que la gent que té dificultats per sobreviure pugui sortir-se’n.
La governabilitat del país serà difícil, caldrà governar amb més consensos, de forma transparent i, sobretot, caldrà canviar les formes de dirigir, acabant amb els atropellaments continuats a tort i a dret a favor d’uns i trepitjant la resta. Els temps del PP s’han acabat, faltarà veure si els nous seran gaire diferents o millors.