Empresaris independentistes ?>

Empresaris independentistes

 El món no acaba d’entendre com el moviment independentista ha esdevingut tan transversal, incloent fins i tot una bona massa del teixit empresarial. No fa gaires anys, abans del 2012, el moviment independentista estava cenyit al partit d’Esquerra Republicana i altra gent com Francesc Ferrer. Les protestes de la sentència de l’estatut l’any 2010 van començar a despertar la transversalitat i el malestar empresarial: només cal recordar els actes unitaris empresarials per reclamar infraestructures a Catalunya, com el govern de l’aeroport del Prat.
Però no va ser fins ben entrada la crisi, amb les enormes retallades pressupostàries de la Generalitat, que va aflorar el punt clau de la transversalitat de l’independentisme: la certesa que Espanya espolia Catalunya de forma continuada i premeditada. Feia molts anys que hi havia la queixa que el que es pagava des d’aquí no tornava en suficient quantitat, que es feien càlculs del que no tornava, però era un relat que s’interpretava com una opinió, amb poca credibilitat. Recordo al principi de la discussió del nou estatut que un argument fou que Espanya es beneficiava de l’arribada de l’1% del PIB en fons europeus i que, una vegada acabés el programa de subsidis, tocaria a Catalunya aportar aquests fons, raó per la qual calia acotar el que s’aportava amb un criteri d’ordinalitat.
El cert és que la crisi ha fet aflorar l’argument que Espanya espolia Catalunya i, poc a poc, aquest argument s’ha enfortit amb nous treballs. El mateix càlcul proposat pel Ministeri d’Hisenda i realitzat per De la Fuente reforça el càlcul que es va fent des de Catalunya que el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya és de 16.000 milions d’euros anuals, un 8% del PIB. Jo mateix em trobo en el grup dels que pensava que la xifra no era ajustada, que era una exageració, i que ara mateix li dono tota la veracitat, una vegada s’han anat aportant estudis i contraestudis.
Però el temps no fa més que reforçar la idea que, per Espanya, Catalunya és la caixa on cal anar a buscar diners per repartir en els pressupostos de l’Estat. Dissabte passat vaig escoltar unes declaracions del ministre De Guindos que em van esverar de nou. Venia de la reunió de l’FMI i els periodistes li van preguntar per la frenada de l’activitat econòmica, a la qual cosa ell va respondre que l’economia espanyola està lligada a l’evolució de l’economia global i a la dels països veïns. Però una pregunta va ser sobre si li semblava bé que en el pressupost 2015 la inversió de l’Estat a Catalunya fos només del 9%, quan el pes de la població és del 16% i el del PIB el 19%. Va dir que era normal perquè Catalunya era la comunitat que més s’havia beneficiat de les mesures econòmiques del govern per sortir de la crisi. No fotem! Vaig pensar. Resulta que haver fet millor els deures en contenció, en devaluació salarial, en esforç exportador… haver patit per sortir de la crisi té com a compensació que s’ha d’espoliar més. És una mostra clara que Espanya té el subsidi a l’ADN, que la meritocràcia no existeix i que en tot cas es substitueix per la corrupció. És impossible que convisqui un model industrial fortament exportador, on només preval la meritocràcia, l’esforç per innovar, per ser competitiu, amb un model fortament de subsidi, que possibilita l’anar fent, el no accés al món del treball. Són mons incompatibles.
La xifra del dèficit fiscal acumulat a Catalunya des de l’any 1986 és de 220.000 milions d’euros, l’equivalent de tot el PIB català.
Per això, la cirereta del pastís ha estat la no negociació del repartiment fiscal entre comunitats, que obliga la llei, i el nou pressupost d’inversions de l’Estat, que preveu només 1.072 milions d’euros, el 9,5% del total, quan hauria de ser del 18,8% pel pes que té l’economia al PIB. Catalunya és la 15a comunitat en inversió de l’Estat, només seguida per les illes Canàries i les Balears, la inversió per habitant és de 145 €/h, contra una mitjana estatal de 242 €/h. Els polítics i els empresaris creuen que és un càstig pel procés català. El conseller Mas Colell va dient que no, que el mateix criteri s’adopta per a la comunitat valenciana, i té raó. El patró és el d’agafar aquí perquè aquí n’hi ha, és el de tenir permanentment la mà a la caixa per fer polítiques de forma arbitrària i subsidiada arreu d’Espanya amb finalitats electorals.
Aquests arguments són els que convencen el teixit empresarial que la continuïtat amb Espanya no té solució. Ni el concert econòmic com el del País Basc ho pot resoldre, perquè la política industrial és completament contrària als interessos industrials de Catalunya, vegeu si no el cost anual de 1.800 milions de més que ens costa l’electricitat o el 21% que haurem de pagar pels 1.400 milions del fracàs del magatzem de gas Castor. O la mateixa marca Espanya que fa ombra a la marca Barcelona. I no parlo del tema de la llengua… per tant, l’única cosa que podríem federar amb Espanya és l’exèrcit i poca cosa més, perquè les seves relacions internacionals tampoc ens convenen. I, ara que ho penso, no sé per què hem de voler un exèrcit, ni per a fer què.
Ha acabat l’hora del victimisme, ara se’ns presenta una oportunitat per mostrar al món que volem un camí propi i s’obre una porta per aconseguir tenir un país amb model propi, on s’afavoreix el treball, l’esforç i l’estalvi, un país modern en un món global.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.