Al llarg dels darrers mesos, setmanes i dies hem vist com augmenta la quantitat d’opinions i d’actes a favor de reindustrialitzar Catalunya. De fet, és un moviment global després de la miserable època en què tothom va decidir que els productes industrials els faria la Xina. Una vegada assumit l’error de desindustrialitzar toca fer el camí invers: crear més teixit industrial.
Catalunya no ha deixat mai de ser un país industrial, en tot cas, ha abaixat el seu pes en el conjunt de l’economia, cada vegada més centrada en els serveis. Avui el pes de la indústria al PIB és del 18,9%, amb un valor afegit brut de 38.414 milions d’euros i amb 542.000 treballadors directes, mentre que a l’any 2000 era del 24,8% amb un valor de 31.331 milions. La indústria catalana està fortament internacionalitzada, amb una exportació a l’any 2013 de 58.359 milions d’euros, mentre que la inversió estrangera a Catalunya va ser de 3.500 milions d’euros, el 40% de la qual va anar a la indústria.
Catalunya es proposa augmentar el pes de la indústria en la seva economia fins el 25% a l’any 2020 i fa temps que els polítics i tots els agents socials treballen conjuntament per fer possible aquest camí. Fa un any, el juny de 2013, es va signar el Pacte per a la Indústria a Catalunya, amb la participació dels sindicats CCOO i UGT, de les patronals Foment i PIMEC, de la Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, del Col·legi d’economistes de Catalunya, Col·legi d’enginyers tècnics industrials de Catalunya i Col·legi d’enginyers de Catalunya. Per tal d’assolir el compromís de la UE de situar-la amb un pes de la indústria del 20% del PIB en el conjunt de la UE, els agents socials signants del pacte van fer fa un any 138 propostes.
La setmana passada el president de la Generalitat, Artur Mas, va fer un acte presentant “La Catalunya Industrial: un objectiu compartit”. Aquesta setmana que acabem també han aparegut força articles d’opinió sobre la industrialització del país.
Llegint tot el que s’ha dit i se segueix dient, tinc la sensació que tornem a trobar-nos en un període de xerrameca: ens agrada molt teoritzar sobre temes i fer propostes d’altura, sense tocar a terra. 

Per exemple, en el Pacte per a la Indústria es demana reforçar la figura de l’àngel inversor, potenciar l’atracció de capital de risc, ampliar les vies de finançament públic, replantejar el sistema fiscal per afavorir la reinviersió, millorar la fiscalitat del private equity, fomentar garanties bancàries no lligades a actius immobiliaris, fomentar en el sistema financer una cultura de llarg termini amb les empreses, potenciar la participació de les empreses en la realització de pràctiques, projectes de final de grau o màster, iniciar la formació professional i el batxillerat als 15 anys, impulsar la formació professional dual, incorporar activitats d’esperit emprenedor al sistema educatiu, aconseguir un mercat interior d’energia competitiu, definir un mix tecnològic sostenible, impulsar la cogeneració, crear un hub de gas natural, reclamar ample europeu a tot el corredor mediterrani, construir plataformes d’intermodalitat tren-camió i tren-vaixell, adaptar les línies convencionals per permetre trens de mercaderies de 750 metres de llargada, fer arribar rodalies i metro a les terminals T1 i T2 de l’aeroport de Barcelona, instal·lar estacions de gas natural als corredors viaris de Catalunya, impulsar el canal Segarra-Garrigues per afavorir el creixement de la indústria agroalimentària i garantir l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, finançar l’arribada de fibra òptica als polígons industrials, augmentar fins el 3% del PIB la R+D+I en la perspectiva 2025…
La majoria de propostes no depenen de l’àmbit català i es troben exclusivament a les mans de Madrid. Per tant, si no especifiquem clarament que per arribar a assolir-les cal ser primer independents, no serveixen per a res. Altres depenen de la situació dels mercats financers però, en conjunt, tot sembla com una carta als reis del que ens agradaria que passés.
La indústria va endavant malgrat tot, perquè no hi ha més remei per al país. Si no augmenta l’activitat, els salaris no pugen i acaba fent competitiva la indústria respecte a l’exterior. Això és el que està passant malgrat el que faci l’administració, el sector financer i tots els opinadors junts. La indústria avança perquè no hi ha més remei, augmenta la seva mida perquè és el que li toca ara per poder ser forta en el mercat internacional, inverteix perquè ho necessita per ser competitiva i per augmentar la producció per abastir el mercat local i l’internacional.
És a dir, la indústria s’espavila malgrat l’entorn que l’envolta, malgrat que la societat encara no la veu com un sector necessari per més que digui.
Cada vegada que veig propostes tan genèriques com les que he vist aquests dies em revolto i dic, per què no toquen de peus a terra i canvien els horaris televisius del prime time? Per què encara ningú ha traslladat els dies festius que cauen al mig de la setmana a divendres o a dilluns? No s’hi val filosofar sobre coses no assolibles per tal d’amagar les que estan només a la nostra mà. Reindustrialitzar el país vol només sentit comú: cal acceptar que tots els sectors són importants en l’economia.