Europa és un espai a mig fer. Geogràficament no se sap on limita a l’Est amb Rússia ni tampoc al sud-Est amb Turquia. Políticament està a mig camí de construcció de la Unió Europea, amb 28 països que engloben una població de 507.890.191 habitants. D’aquests 28 països, la majoria (23) formen part del tractat fronterer de Schengen juntament amb 3 països més que no són a la Unió Europea (Liechtenstein, Noruega i Suïssa), però Irlanda i Gran Bretanya no en formen part. De tots els països de la UE, un altre grup de 18 països (que representen un total de 334 milions d’habitants) tenen en comú l’euro com a moneda única, constituint així el nucli fort d’Europa amb la Unió Econòmica i Monetària: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Letònia, Luxemburg, Malta, Portugal i Xipre. Sorprèn que cap dels grups sigui homogeni: per exemple a la Unió Monetària hi ha Irlanda, que alhora no és a l’espai Shengen.
El problema d’Europa és que es troba a mig fer i amb moltes dificultats per tirar endavant i poder acabar el projecte. L’objectiu d’una Europa unida econòmicament, políticament i socialment és irrenunciable si es vol sobreviure en aquest context d’economia global. El model social europeu és el millor del món, per la qual cosa tenim tota la raó de voler defensar-lo, millorar-lo i promoure’l. El total del patrimoni europeu (actius immobiliaris i financers nets de deutes) és el més gran del món, lluny del dels Estats Units i del Japó, i molt lluny del de la Xina. Llavors, per què amb tots aquests avantatges socials, econòmics i financers no arribem a superar la crisi? Perquè continuem dividint-nos en detalls, acontentant-nos a continuar essent nans polítics i un colador d’impostos. Estem governats per països petits que es troben en forta competència els uns contra els altres i per institucions comunes totalment inadaptades i no funcionals.

Després de la caiguda del mur de Berlín i del xoc que va suposar la unificació d’Alemanya, els dirigents europeus van decidir en pocs mesos la creació de la moneda única. Sis anys després de l’inici de la crisi econòmica més greu des dels anys 1930, encara esperem un coratge equivalent. Una moneda única amb 18 deutes públics diferents i amb 28 polítiques fiscals que busquen xuclar els impostos dels veïns, no pot funcionar de cap manera. Per tant, si es volen unificar els deutes públics i posar en marxa una unió pressupostària i fiscal, cal revisar fonamentalment l’arquitectura política d’Europa. Els països de la zona euro van triar repartir la sobirania monetària, renunciant a l’arma de la devaluació unilateral, sense procurar-se nous instruments econòmics, socials, fiscals i pressupostaris comuns. El camí a mig fer és el pitjor de tots.

La reglamentació europea es capfica massa sovint en petits detalls en els quals els petits estats són eficients -com a voler fixar l’IVA de les perruqueries- i en canvi deixa passar les decisions de fort calat, com els paradisos fiscals i la regulació financera. La primera cosa que ha de fer la UE és determinar el mateix impost sobre els beneficis de les empreses. Anant sols, els països es veuen enganyats per les multinacionals de tots els països, que juguen sobre les diferències nacionals per no pagar cap impost enlloc. Encara abans-d’ahir vaig parlar amb una empresa de Barcelona que havia anat a Bilbao per pagar menys impostos. Un manifest europeu proposa un impost de societats mínim del 20% per als estats més un 10% per al pressupost comunitari, cosa que significaria un augment del 0,5% del PIB del pressupost europeu, amb possibilitats de rellançament econòmic i d’inversions en matèria de medi ambient, en infraestructures i en formació.

Un segon punt important perquè Europa surti definitivament de la crisi és posar en comú els deutes dels països de la zona euro. Sense això es tornarà a caure en l’especulació dels tipus d’interès sobre els estats més febles. És l’única manera que té el BCE per portar una política monetària eficaç i reactiva, com la de la FED americana. Aquest camí ja ha començat a fer-se amb el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, la Unió Bancària, o les injeccions del BCE, que impliquen d’una forma o altra a tots els contribuents de la zona euro. Una idea proposada fa poc consisteix a posar en comú tots els deutes de més del 60% dels estats, decidint de forma conjunta i democràtica el ritme en el qual es posarà l’excedent a zero. És una solució a mig camí entre la quita i no fer res, una decisió que potser convenceria Alemanya sobre la necessitat d’augmentar la inflació per laminar parcialment el deute.

Un tercer punt pel qual Europa ha de treballar és per defensar la producció interna. Per fer això no cal que tanqui fronteres, cal que no deixi revaluar l’euro respecte a les polítiques americanes, japoneses o xineses que volen exportar a costa d’Europa. Cal també que sigui més exigent en el compliment dels reglaments dels productes i en la defensa de la política contra el canvi climàtic amb la imposició de la taxa de CO2 que penalitza els productes que es fabriquen sense tenir en compte el consum energètic.

Per tot això fa falta més legitimitat democràtica, donar més poder al parlament europeu i treure’l als interessos individuals dels estats. Aquesta campanya electoral, aquests polítics, no ajuden pas a fer el camí. Ens falta un gran líder europeu amb llenguatge global.