Aquesta setmana he estat de viatge a Alemanya. L’avió cap a Düsseldorf anava ple de gent que preparava la fira Drupa, que dura 14 dies i és la més gran en impressió industrial. Allà hi havia la gent de Comexi, que anaven a presentar la nova màquina òfset, una revolució en aquest sector, una evolució des de la impressió flexogràfica de l’embalatge flexible cap a l’òfset.
La meva visita formava part del desenvolupament d’un nou concepte de paper tissú més intel·ligent, un paper funcional que serveixi per a una cosa determinada: mocador antiestamínic, eixugamà antisèptic, coixinera relaxant, mocador amb Àloe Vera, higiènic dispersant, baieta detergent, mopa antibacteriana,… Vaig anar a una fàbrica química pertanyent a una empresa multinacional. El complex, de grans dimensions, fabrica polímers d’acrilamida per flocular en el tractament de depuració d’aigua i per flocular en la fabricació de paper. Les instal·lacions són impressionants i el grau d’automatisme total.
Vaig tenir ocasió de veure on és el seu punt fort, el coneixement i l’automatisme, però també el seu punt feble, la difícil continència en els costos salarials. Enguany Alemanya encarirà de forma notable els costos dels seus productes.
Durant la meva visita m’anava preguntant com és que el vas comunicant entre Alemanya i la resta d’Europa no funciona, per què Alemanya no transfereix part de la seva riquesa a altres països. Primer perquè és difícil la mobilitat laboral per culpa de la llengua. Després perquè són extremadament zelosos de la seva inflació, no permetent que pugi més del 2%. Si apugen els costos laborals què els passarà? No pujarà la inflació? I tant. El BCE llavors apujarà els tipus d’interès tal com va fer l’any passat, encara que això perjudiqui l’economia dels altres països. Que això sigui així o no dependrà dels francesos. Les relacions entre Alemanya i l’Europa perifèrica s’assemblen a les d’Argentina quan va voler tenir el mateix canvi de la moneda que Estats Units: una situació que a la fi és impossible per dinàmiques diferents. Si Europa ha de tenir el mateix canvi que Alemanya cal que aquesta transfereixi part de les seves plusvàlues via inflació o augments salarials. Si no és possible, anem al trencament.
Espanya ara és la que es troba més a la vora de la separació. La situació s’assembla més a l’Argentina que a Grècia per culpa de tenir uns bancs completament desballestats. Els bancs s’han dedicat en els tres últims anys a acaparar prou diner per fer front al seu forat negre immobiliari. També han invertit a nodrir la gana del dèficit públic, posant-hi cap a un 14% cada any. Tot això ha anat en detriment de la inversió en l’economia real, l’economia de la producció i el consum on la inversió dels bancs ha baixat un 2% cada any. Us preguntareu com és possible que els bancs no vegin que la baixa inversió en l’economia real acabarà arrossegant-los per l’augment de la morositat que ara ja és del 8,2%. Sovint diuen que no inverteixen perquè no tenen demanda solvent de crèdits, cosa que és falsa. No inverteixen perquè la seva ment està col·lapsada per la por i per les maneres de fer de tota la vida. Ni amb tot el tissú d’Espanya (600.000 tones anuals) arribaríem a contenir el resultat de la por dels treballadors de la banca.
La banca té un problema històric. Només sap avaluar projectes immobiliaris. Quan un analista bancari analitza un projecte industrial la primera pregunta que fa és si es pot fer una hipoteca sobre el ?ter?reny. Per què carai vol hipotecar el terreny si aquest és industrial, sovint dedicat en exclusiva a aquella activitat concreta, el valor del qual és infinitament petit en comparació a la inversió que avalua? La resposta és perquè és un inútil. La feina d’analista de projectes industrials i de comunicacions és una feina que ve en les llistes de futur. Els bancs estan obsessionats amb les hipoteques perquè no saben avaluar projectes ni empreses, no tenen enginyers que puguin entendre d’energia, de matèries primeres, de tecnologia ni de mercats de futur. Actuen com aquells banquers amb maneguins i visera als quals de cop i volta els han canviat el món amb el qual ells estaven habituats. Ara no saben avaluar la nova situació, es troben en fora de joc i l’única cosa que saben fer és replegar-se, amagar el cap sota la taula.
El sistema financer espanyol necessita una revolució, un canvi total d’actors. Les caixes gairebé han caigut totes justament perquè només sabien invertir en immobles i ara no saben com encarar la nova situació sense el totxo. Però els grans bancs també es troben en un lloc semblant. Si el sistema bancari no actua ràpidament la morositat no pararà de pujar, les accions dels bancs continuaran a la baixa i, un dia, els clients decidirem en massa anar a treure els pocs diners que tenim dels bancs. Serà el corralito espanyol.
Tot plegat perquè Europa no ha sabut fer funcionar els vasos comunicants ?interns i perquè els nostres banquers es van quedar momificats en el segle XIX amb les seves hipoteques, maneguins, viseres, amb el cervell de Montepío, que si no poden tocar la penyora no et creuen.

Divendres llegeixo una notícia preocupant: la desconfiança porta el Santander a dipositar 37.000 milions al BCE al 0,25%. Aquest banc té por d’invertir a Espanya i fuig de les seves obligacions.
Durant tot el període de crisi he llegit gent que exculpava la responsabilitat dels bancs amb arguments que si la gent demana crèdits ha de ser prou responsable per saber el que fan. Aquest argument és fals. Cap particular té el coneixement d’un professional financer, poca gent es dedica a llegir tota la lletra petita, tan petita que es fa expressament perquè no sigui fàcil llegir-la. Durant els anys de la borratxera immobiliària vaig anar observant com s’havia perdut el respecte a la hipoteca de la casa on dorms, arribant a inventar la hipoteca oberta, que permetia finançar coses de consum de curt termini amb un crèdit a llarg termini, fomentant el consum immediat amb un crèdit a 25 anys. La meva estranyesa va anar en augment quan vaig veure la frivolitat com era tractada una hipoteca quan s’anunciava que si es perdia la feina la hipoteca esperaria que se’n tornés a tenir. El súmmum va ser descobrir la hipoteca inversa, aquella per la qual el banc es quedava la llar i el client gaudia dels diners, un esforç d’invertir els papers transformant el banc en una immobiliària. Hem vist caixes vendre hipoteques a gent que no se les podia permetre, hem vist engalipar emigrants acabats d’arribar fent-los creure que havien arribat a la terra de xauxa… Qui havia de ser el garant de l’ortodòxia, de la puresa del sistema, qui havia de ser el conseller financer, es va convertir en l’entabanador, en l’heretge que només mirava d’enganyar clients sense formació. De garants a heretges en un període d’engany massiu i metòdic!
Però les coses no s’han acabat aquí. Quan els bancs han començat a necessitar més capital per cobrir els danys de les seves heretgies han tornat a enganyar a clients, sovint gent gran, amb bons preferents d’impossible cobrament, o amb bons convertibles en accions de rendibilitat negativa. Definitivament han perdut qualsevol etiqueta de conseller…
Durant tot aquest període de fusions hem percebut més jugades. Les empreses que tenien crèdits a Caixa de Girona i a La Caixa, per exemple, han vist com després de la fusió perdien el crèdit de Caixa de Girona i es quedaven només amb els de La Caixa. La fusió ha sumat els passius i ha eliminat els actius del banc fusionat. El resultat és que les empreses deuen haver perdut, si fa no fa, la meitat del crèdit a curt que disposaven per funcionar en el dia a dia, deixant sense tresoreria el mercat espanyol. Com a conseqüència d’aquest procés la morositat empresarial creix de forma alarmant i es bancs s’espanten i fugen.
En aquests moments ens trobem amb un sistema bancari amb la mateixa direcció infecta i irresponsable dels anys immobiliaris, portant les regnes del país i sense que ningú vagi a la presó ni sigui castigat. Com podem permetre que els responsables de tal engany persisteixin en els seus llocs bloquejant la sortida de la crisi? La seva incompetència és de tal magnitud que són incapaços de triar entre finançament de projectes bons dels dolents. La seva contaminació de la caiguda immobiliària els impedeix reconvertir-se en financers industrials, fins el punt de pensar que s’hauria de canviar tot el personal directiu del sistema bancari o construir-ne un altre de nou.
No fa gaires mesos vaig aprendre que s’està estenent un concepte que es diu crowd funding, un sistema de finançament múltiple, cooperatiu. El que hi ha ara a la xarxa és una mena de donacions múltiples com www.lanzanos.com, o bé www.kickstarter.com on la gent fa donacions o compres avançades per facilitar certs projectes. Però aquesta mena de finançament múltiple també està fent la deriva cap a finançament amb cobrament d’interessos. Això és una petita revolució que ve i que jo ja voldria que ja hi fos en aquest moment. D’aquesta forma, si un té un estalvi de 500, 1.000 o 2.000 euros i els vol invertir, no hauria de posar-los en una llibreta a un interès ridícul ni en qualsevol altre producte financer opac, que no explica en què invertirà. Ara ens podem trobar que els nostres estalvis financin cases de prostitutes, esglésies, armament, operacions especulatives o bancs quan nosaltres no en tenim cap gana ni la nostra ètica ho permet. El finançament amb crowd funding podria permetre als treballadors invertir en projectes de la seva empresa, en altres de la seva localitat o de la comarca. Podria ser el substitut en funcions de les caixes d’estalvi perdudes, una entitat comarcal o provincial que canalitzés els estalvis d’un territori al mateix domini.
Perquè això sigui possible fa falta trencar algunes coses, conceptes que ara no funcionen i esperar que algú posi la primera pedra d’una empresa que tingui enginyers analistes financers de projectes lluny dels funcionaris de riscos que tenen ara els bancs.
El que està clar és que no es pot permetre l’actuació dels bancs tal i com va ara. No es pot permetre que vulguin els nostres dipòsits i alhora no els inverteixin en les nostres empreses. No puc pas incitar a treure els diners dels bancs (o sí, doncs no tenim per què creure en ells si ells no creuen en nosaltres), però sí a ser més selectiu: els estalvis i les nòmines als bancs que financen les nostres empreses.

L’economia europea continua immersa enmig de turbulències. El camí no sembla tenir fi i això mina l’esperança de tothom. A poc a poc, però, es van veient algunes solucions pel futur.
Bàsicament el problema d’Europa és el gran desequilibri entre les seves economies i la incapacitat dels vasos comunicants entre elles per reequilibrar-les. Si les economies més desfavorides no es poden beneficiar de les que van millor és que el sistema no funciona. A Europa hi ha l’economia alemanya que va a contrapeu de les altres. Quan en els anys 2000 a 2007 Alemanya creixia poc, per l’esforç de l’absorció d’Alemanya de l’Est, el Banc Central Europeu executava polítiques monetàries de creixement per afavorir-la. Aquelles polítiques d’expansió foren nefastes per la bombolla immobiliària espanyola i pel funcionament de les dites economies perifèriques que necessitaven un fre monetari urgent. Però no, el BCE només mirava Alemanya.
Les economies de mercat tenen mecanismes automàtics de regulació sempre que el seu funcionament sigui transparent. Així, si un país exporta molt la conseqüència és que arreplega moltes divises i, com a conseqüència, la seva moneda es revalua, fet que alhora frena la seva competitivitat exterior i disminueix l’exportació. La regulació és automàtica.
Europa necessita que la seva moneda es devaluï respecte al dòlar i les altres monedes. Recordeu quan ho va fer? Quan Alemanya va necessitar mesures expansives, a primers dels anys 2000. Si ara Europa no pot devaluar la moneda és perquè té Alemanya al seu interior. Alemanya té un superàvit exterior del 5,7% del seu PIB, mentre que Europa en el seu conjunt té un dèficit exterior del 0,4%, per la qual cosa, Alemanya hauria de revaluar la moneda i Europa l’hauria de devaluar. Però aquesta situació ja li va bé a Alemanya. Estar dintre una Europa en aquesta posició la protegeix d’aquesta revaluació necessària, mantenint la seva competitivitat exterior tot i contenint la inflació. La insistència d‘Angela Merkel, i de tota l’elit pensant alemanya, en aquesta via els fa egòlatres i els impedeix veure que el ?desequilibri europeu rebentarà esquitxant-los greument.
Com pot ser que una economia que només pesa un 27% en la zona euro mani en exclusiva a la resta de països? Per què si la majoria de països de la zona euro necessiten polítiques expansives del BCE aquest no els dóna suport? Per culpa de França. Nicolas Sarkozy està fent trucs de màgia per evitar que els mercats vegin que l’economia francesa és tan o més feble que l’espanyola, que no és gens competitiva. Anant de bracet amb Merkel ha distret el focus dels mercats, no mirant França. Els esdeveniments acaben sent implacables i aquest truc de màgia ja no s’aguanta, per la qual cosa, a partir de les eleccions del dia 6 de maig, França s’alinearà amb l’Europa perifèrica reclamant polítiques de creixement al BCE.
El pes de les economies europees és el següent: Alemanya 26,6%, França 20,6%, Itàlia 16,5%, Espanya 11,3%, Holanda 6,3%, Bèlgica 3,8%, Àustria 3%, Grècia 2,4%, Finlàndia 1,9%, Portugal 1,8% i Irlanda 1,6%. La suma de països alineats amb Alemanya (Holanda, Bèlgica, Àustria i Finlàndia) dóna un pes a la zona Euro del 41,6%. Durant la dècada 2000 Alemanya ha exportat sobretot a la zona euro, essent aquest flux (amb les mesures de contenció internes) el que ha possibilitat el rellançament del país. Quan, a partir de l’any 2010 Alemanya comença a exportar més lluny de la zona euro que a dins, és a ella a qui li toca fer de locomotora de la regió. Si el 41,6% de la zona es decideix a consumir, apujant la inflació per sobre el 3%, la resta de països perifèrics, el 58,4%, podríem créixer una mica més, sobretot Espanya que millora de forma notable els seus costos de producció. El vertader mecanisme pel rellançament de l’economia dels països perifèrics és la devaluació de la seva moneda, l’euro. És el mecanisme que preveu l’ortodòxia monetària. Devaluar l’euro, però, significa fer sortir d’ell a la zona Alemanya. Si ara mateix s’expulsa Alemanya de l’euro el Deutsche Mark previsiblement tindria un canvi de 1,7 $/DM i l’euro es devaluaria fins 1,0 $/€, cosa que resoldria l’economia europea en pocs mesos, fent funcionar millor els vasos comunicants europeus i exportant a la resta del món. Però no, això acabaria amb l’hegemonia Alemanya i amb l’avantatge que ara gaudeix per sobre dels altres països de la zona euro.
Fa anys que insisteixo que aquest embolic ens el resoldrà França. La capacitat d’esforç de la societat francesa és molt baixa en comparació amb la nostra. Ells no són capaços de retallar com hem fet aquí, ni de fer reformes laborals com la que ha fet Rajoy. Només ells, tan habituats a fer revolucions, són capaços de modificar les relacions econòmiques internacionals per tal de frenar l’expansió de Xina al món i d’Alemanya a Europa. Les eleccions presidencials que acabaran el dia 6 de maig suposaran un gir a Europa abans que els mercats descobreixin que França no pot equilibrar la seva economia.
La revolució de l’euro del maig 2012 pot suposar la separació de l’euro del marc, un reequilibri de les economies de la zona euro, encara que això provoqui basarda als que pensen que sense Alemanya no hi haurà ortodòxia ni rigor econòmic. A aquests només els hem de recordar que l’ortodòxia alemanya avui és un truc que només serveix per esclafar a la resta de països de la zona euro. Quaranta-quatre anys després del maig 68 podria haver-hi el maig 2012.

Després de 100 dies de govern, esperant que Andalusia acabés el seu període electoral, finalment Mariano Rajoy ha ensenyat quin serà el pressupost per sortir de la crisi: un fiasco.
Els pressupostos dels estats europeus estan subjectes a l’obligació de cenyir-se a un dèficit del 3% del PIB perquè en aquest nivell el deute no creix, es manté i és sostenible en el temps. Sempre hi hauria d’haver hagut aquest límit legal de dèficit en els pressupostos però, ai las, José Luis Rodríguez Zapatero, posseït per un optimisme sobrenatural, va creure que la crisi era una cosa de mitja hora i va actuar en sentit contrari del que calia, portant el dèficit fins l’11% del PIB, no veient que el problema era que, a part de construir cases i carreteres, no sabíem fer gairebé res. Teníem un PIB amb malaltia crònica.
Heus aquí que Rajoy es va dotar d’un equip econòmic sòlid, amb coneixements en economia financera i fiscal i va començar a fer reformes per possibilitar a l’economia el redreçament adient: reforma del sistema bancari, reforma laboral, reforma energètica (glups, quina por em fa!), reforma fiscal,… Finalment, amb 100 dies de retard (una tercera part de l’any perdut), ara ha presentat els pressupostos, lloc on hi ha el gruix de l’actuació sobre l’economia. S’ha compromès amb Europa a baixar del 8,5% de dèficit, que li va deixar l’anterior govern, al 5,3%, uns 27.000 milions d’euros. I què fa? Apuja impostos directes a persones i empreses per valor de 13.400 milions, abaixa l’aportació a les comunitats autònomes per valor de 5.000 milions, forçant-les ara a reduir pel seu costat un total de 20.000 milions, i estreny el seu pressupost central en només 11.600 milions d’euros. La paradoxa és que l’estat no disminueix els salaris dels seus funcionaris i obliga les autonomies a abaixar els dels seus, amb molt menys marge de maniobra perquè les seves despeses són en ensenyament i en sanitat. L’Estat continua invertint en obres que hauria d’aturar immediatament, com l’AVE a Galícia, a Extremadura i al País Basc, el govern Rajoy actua per interessos electorals per sobre els interessos de l’economia. Així és capaç de mantenir el programa d’alta velocitat i menysprear l’arribada de la via de tren de mercaderies al port de Barcelona, imprescindible per catapultar el moviment exportador a Catalunya.
Aquest és el punt clau dels pressupostos. Han estat pensats per reduir el dèficit, per no afectar l’electorat funcionarial de Madrid ni el de Galícia, que ja prepara eleccions, però ha oblidat l’economia productiva, l’economia real. En aquesta el pressupost és inútil, només serveix per enfonsar encara més el país. Espanya s’està desenrunant con un castell de sorra, van caient tots els pilars i les parets mestres, els bancs ja no saben amb qui s’han de fusionar i les empreses d’una certa talla no tenen capacitat per gestionar la complexitat financera i comercial del moment. Ens estem escolant lentament i el govern no se n’assabenta, actuant com si Madrid fos el país productor, com si els funcionaris fossin els treballadors industrials, com si ells i els economistes haguessin treballat mai a torn. El moviment cap avall va sense fre en un camí on les retallades portaran més retallades, en espiral. Ja us auguro el proper moviment abans de l’estiu per incompliment, baixada de salaris dels funcionaris estatals, i la dels propers pressupostos 2013, baixada de les pensions, tot seguint el moviment espiral.
És un error monumental no acompanyar les polítiques monetàries i fiscals d’altres polítiques que afavoreixin el creixement de l’economia via exportació, estalvi energètic i potenciació del turisme, perquè només amb retallades no hi ha relat creïble. La gent pot entendre per un moment que ens hem passat de rosca, que cal un esforç, però acte seguit necessita esperança, un pla que l’ajudi a suportar les mancances i això passa per dir que enfortirem el teixit productiu que encara pot estirar l’economia.
Des del 2009 ens trobem sobre un embornal, en un remolí que fa l’aigua quan s’escola per un forat girant en el sentit de les agulles del rellotge. Si amb Zapatero anàvem en un vaixell sense rumb, fent voltes, girant en el remolí, amb Rajoy hem enfocat el vaixell amb rumb directe cap al forat.
És greu arribar a la conclusió que la casta política espanyola no entén d’economia real, sobretot si la comparem amb la francesa.
Amb uns polítics inútils per resoldre la crisi, podem fer alguna cosa la societat civil? No gaire. La primera és treballar dur, buscant nous camins entre empresaris i sindicats que ajudin a augmentar la competitivitat exterior de les empreses. La segona és cridar, dir a la cara als polítics que no hi entenen res, que calen mesures per fomentar l’exportació i el turisme ?es?tranger. La tercera és muntar sinergies entre empreses, entre proveïdors i clients, i entre empreses i administració (ajuntaments i Generalitat). La velocitat de l’administració en les tramitacions encara que no és l’adequada, la Generalitat pot atorgar més avals per ajudar a trobar solucions financeres, les ajudes entre proveïdors i clients poden anar encara més ?lluny, els bancs no han de tenir les nòmines si no ajuden les empreses i els particulars els hauríem de retirar els dipòsits si no són solidaris amb el teixit econòmic de la zona. Treballar junts i dur és l’única sortida al moment que vivim en espera que algun dia tinguem polítics que hagin estat un dia, només un, en l’economia productiva. Si no engeguen una política proactiva la manca de relat se’ls emportarà per endavant.

Doncs bé, no n’hi ha hagut prou amb impagar el deute corrent que ha fet retrospectiu el pagament dels mesos vençuts de gener i febrer. Tot això tenint saldo al seu compte de Banc de Sabadell. És una estafa com una catedral, amb la connivència de Banc de Sabadell que es fa el desentès tot i que té en les seves mans la documentació que acredita que el crèdit forma part de gènere entregat, manipulat i venut a clients sense el mínim problema.

Un país que pot fer actes com el d’aquesta naturalesa no pot anar bé. Si una acció com aquesta no és rebuda per l’administració judicial com una estafa amb caràcter penal, difícilment l’economia podrà sortir endavant, essent impossible establir la confiança mínima per permetre transaccions comercials amb certa fluïdesa. Si a cada client li hem d’exigir les mateixes garanties que els bancs ens exigeixen a tots, les relacions comercials entre empreses no seran possibles.

Empresaris com aquest senyor han de ser expulsats de l’economia del país. I és d’aqui,  de la Catalunya central. No us fieu d’ell i, si us paga en metàl·lic, analitzeu els bitllets.

L’èxit de la vaga de dijous és incontestable, amb una participació total del 47% front la del 26% que hi va haver el 29 de setembre de 2010, el doble de participació. Cal felicitar als sindicats per aquest èxit tot i que aquests resultats podien ser previsibles: En primer lloc la vaga de 2010 es va fer contra un dels partits ideològics afins als sindicats, cosa que explicaria la diferència entre ambdues vagues. En segon lloc ambdues vagues eren obligades pels sindicats, tothom sabia que es farien. Finalment és impossible que quan et pregunten, estàs d’acord que et baixin el sou?, no diguis ben fort que no. Això és el que ha passat en aquesta vaga, tothom ha dit que no està d’acord que li retallin el sou ni les prestacions de l’estat del benestar. Fins i tot el ministre De Guindos podria haver rubricat la protesta, ningú està d’acord en fer un pas enrere, encara que molts sabem que és irremeiable.
El problema comença ara, després del dia de la vaga. I ara què? És impossible que el govern faci marxa enrere. Tant perquè ja no és ell qui dissenya la política econòmica, com perquè no té alternativa (aquí el paper que fa el PSC i el PSOE és patètic, havent ensenyat que han estat incapaços de fer res en aquesta direcció) i farien bé els sindicats d’entendre-ho per plantejar la batalla de forma diferent. La reforma laboral està pensada per facilitar la baixada de salaris en les empreses, mentre que les administracions estaran deu anys retallant pressupostos i redissenyant els seus serveis, adaptant-se a la nova economia.
Des de l’any 2008 insisteixo en que Espanya ha perdut de cop el 30% de riquesa que hem acumulat en els aturats. El país ha deixat de ser competitiu, no sabem fabricar ni tenir serveis que siguin interessants per a la resta del món. Aquesta és la cosa més urgent a resoldre, com més triguem més avall estarem.
En altres circumstàncies aquesta crisi s’hauria resolt amb una devaluació del 30% o el 40% de la moneda. Això hauria comportat un augment de la inflació del 10% o del 12% i una pèrdua adquisitiva pel mateix valor durant més d’un any, període a partir del qual l’economia s’hauria refet del tot. Ara no tenim el mecanisme però els efectes han de ser els mateixos, i les resistències i les discussions no fan més que allargar l’agonia. Si l’any 2009 s’hagués actuat, l’any passat ja hauríem superat la crisi. En canvi amb les resistències que venim fent la crisi s’allargarà fins la segona meitat del 2013 o ben entrat el 2014. És urgent actuar ràpid i amb eficàcia i això està a l’abast dels sindicats i de les empreses, perquè els polítics han evidenciat que són uns inútils, incapaços d’entendre com funciona l’economia real.
No és tan difícil posar dosis de pragmatisme. El punt més important és afavorir l’exportació i l’arribada de turistes ?estrangers al país. Necessitem que les empreses exportadores creixin en vendes i que s’incorporin noves empreses a aquesta tasca. Una política propositiva i selectiva podria afavorir les inversions en aquestes empreses, que millorin la seva competitivitat, així com línies de finançament per les seves vendes. Pel que fa al turisme estranger aquí s’hauria de tendir a eixamplar l’estacionalitat per obtenir millors costos, afavorir la creació de nous productes turístics (parcs temàtics, rutes temàtiques,…) i invertir en la promoció turística exterior de forma important. En aquests aspectes ens hauríem de tornar obsessius en els mesos que vénen.
Però les accions també s’han de fer a la resta de l’economia i és aquí on els sindicats i les empreses (ja no sé si patronals) poden arribar a acords. De veritat els treballadors d’una empresa que reinverteix tots els seus beneficis en millores, que els sous dels directius són moderadament el doble de la resta de la plantilla, que els contractes són indefinits, que els salaris són superiors als del seu entorn,… no són capaços de fer un esforç temporal en els seus salaris per ajudar a esdevenir competitius i superar aquest moment? Els sindicats aquí tenen el seu joc a fer. En lloc de posar-se de cul a qualsevol reforma és molt més intel·ligent defensar que la seva aplicació es faci en les empreses que són transparents i amb una direcció que no abusa de l’empresa cobrant sous enormes.
Tenim molts reptes importants en aquesta revolució que estem fent. Si el camí és el de treball en xarxa, el de la transparència i el de la cooperació transversal entre individus, empreses i administració, ara tenim una oportunitat d’or per engegar-lo. Establir relacions entre treballadors i empreses de forma responsable, lligant l’evolució dels salaris a l’evolució dels beneficis, forçar a que perquè això sigui possible s’hagin de complir certs imperatius com una bona informació, la reinversió continua, i una direcció patronal responsable, és el punt clau per donar a les empreses un pes important. Pes que pot comportar alhora facilitats per trobar canals de finançament privat o públic.
Estic convençut que els sindicats i les empreses han d’esdevenir pragmàtics i deixar-se de direccions ideològiques que no fan més que nosa. No hi ha res més important ara que treballar de forma conjunta per tirar les empreses endavant obrint noves vies de relació i col·laboració que ens han de portar a aquesta nova economia en xarxa i de col·laboració transversal. Unes vies que poden ser diferents a les que emanen de la direcció política.

En els articles anteriors hem anat veient els efectes de l’endeutament dels països i els de l’augment de preus de les matèries primeres en la transformació de l’economia, tenint com a conseqüència una pèrdua irremeiable de riquesa per als ciutadans d’Europa i Estats Units. A això encara hi hem d’afegir el canvi cultural que significa la penetració d’Internet a tots els porus de la societat. Tot plegat configura un còctel molt potent que té la forma d’una nova revolució industrial. Jeremy Rifkin, pensador americà, diu que és la tercera revolució industrial, essent la primera la del carbó i la segona la del petroli. A mi m’agrada més dir que és la revolució de l’eficiència.
Fer una revolució industrial estant en crisi no és la millor de les maneres, però podria ser una oportunitat per avançar a altres països que la fan sense estar-hi. I com es fa això? Anticipant les noves feines que han de venir amb la revolució.
Al país tenim molta gent formada, més que mai, i la pregunta és, formada per a les noves feines? Em temo que no. Fa anys que discutim si la formació que reben els nostres joves és la més adient pels temps que corren. Diu l’escriptor Jaume Cabré en una entrevista, “si ens deixem portar per l’utilitarisme extrem, deixarem d’estudiar grec i llatí, després geografia, i en acabat filosofia, després història… tot el que ens fa cultes i amb criteri, persones estructurades”. Té raó, però em temo que el que passa és a la inversa. He vist com un alumne d’ESO tenia 13 hores setmanals de llengües i només 3 de matemàtiques i com gairebé ningú del grup no ha triat el batxillerat tecnològic. De 3 a 15 anys hi ha temps per ensenyar llengua, història i geografia, i amb 16 i 17 hi ha temps per introduir filosofia i fer els joves crítics en el seu pensament, però cal tenir present que les feines del futur seran majoritàriament tecnològiques i, si volem tenir treball, s’haurà d’enfocar cap aquí: els paletes del futur seran els programadors.
La manca de matèries primeres i una societat estructurada en xarxa seran els trets definitoris de la nova revolució. Per tant, per un costat caldrà actuar per desenvolupar estratègies d’estalvi i per l’altre, establir les relacions entre individus (persones, empreses o administracions) en xarxa i cooperació. Les sinergies s’establiran en xarxa, millorant la cooperació dels treballadors dintre les empreses, entre les mateixes empreses, i entre empreses i administració. Tot això, amanit per un retorn a la localització de bona part de la producció. Quins són els treballs que suraran per sobre els altres?
Al sector primari els nous llocs de treball aniran cap a l’agricultura de verdura i fruita i cap a la ramaderia ovina, porcina i avícola, en detriment de la bovina intensiva, excessivament ineficient des del punt de vista energètic. S’acaba poder menjar bistecs de forma barata.
El sector de la construcció té un futur important en la transformació energètica dels habitatges, tant en tasques de rehabilitació aïllant de llars existents, com en les de col·locació de plaques fotovoltaiques i de calefacció geotèrmica.
El sector industrial veurà el retorn a la fabricació local i enfocada cap a components energètics. Si cada casa es comporta com una petita central elèctrica s’obre a l’horitzó una activitat frenètica en plaques fotovoltaiques, comptadors digitals, bateries d’emmagatzematge, centrals de modulació en nodes locals i programació… molta programació. Els variadors de velocitat esdevindran massius, es desenvoluparan aparells d’aire condicionat sense compressor i finestres electroquímiques que s’enfosquiran segons la temperatura interior. La neteja dels gasos de les centrals amb carbó i totes les energies renovables tindran un pes elevat en la nova economia, a part del cotxe elèctric, la pila de combustible o els avançats motors de combustió pels cotxes. Els productes industrials s’hauran d’adaptar a menys consum energètic, modernitzant totes les instal·lacions, redefinint els productes i desenvolupant noves estratègies de control energètic.
El sector terciari també veurà la introducció de noves formes de treball. El món mèdic continuarà amb l’evolució tecnològica, amb especialistes robòtics mèdics, consultors genètics, terapeutes en respiració, bioinformàtics, ajudes sanitàries a domicili, nutricionistes… En la resta del sector terciari s’obriran noves oportunitats en llocs com especialistes en trobar feina pels altres (ja podríem començar per aquí immediatament), enginyers de finances (també hauria de ser immediat per espavilar els bancs), especialistes en crear treballs virtuals a la xarxa, desenvolupadors d’aplicacions mòbils, creadors de jocs informàtics, integradors de mitjans d’informació (diaris, revistes, films, sons), enginyers en núvols informàtics, enginyers d’assegurances, consultors d’ensenyament a distància, especialistes mediambientals, consultors en residus, arquitectes en cases energètiques, especialistes en hidrologia, planificadors urbans, geòlegs, guies en ecoturisme…
El futur està ple de noves oportunitats, cal enfocar-lo de forma urgent. Hi ha nous llocs de treball com els especialistes en cercar feina o els enginyers financers que ja haurien d’estar a plena potència, però els altres ja els podem anar configurant i la direcció política hauria d’apuntar cap aquí, cap a la rehabilitació energètica de les cases i el foment a l’autogeneració elèctrica residencial, cap a la modernització digital, la cooperació interempresarial, la recerca constant de l’eficiència dels cabals públics i, sobretot, cap a una societat completament transparent. Us podeu imaginar que per fer aquest camí hi ha moltes resistències, els reaccionaris. Tema per a la setmana vinent.

De AraEmprenem

Les turbulències per les quals passa l’economia no són només exclusives d’un excés d’endeutament, com pretenen fer-nos veure els economistes. Es deuen a un canvi de cicle de model econòmic.

Arran de la primera revolució industrial a mitjan segle XIX, l’economia va passar de fabricar coses de forma artesanal a fer-ho de forma industrial, mecanitzant les tasques de producció. L’efecte de la revolució va ser un augment immens de la productivitat, fet que va impulsar a la fi l’actual estat del benestar. Però va tenir una conseqüència més gran que no es cita mai: la mecanització va possibilitar l’extracció de més matèries primeres, a grans profunditats, en llocs inhòspits i en enormes quantitats, fet que va fer possible que el seu preu entrés en un moviment continu a la baixa. El bucle va ser, quan més consum de producte, més barat i quan més barat, més consum. Aquesta va ser la base de l’èxit de l’economia nord-americana que va ser copiada per la resta del món fins avui.
Com a la vida, tot s’acaba. El model ha mort d’èxit. Mentre ha estat a l’abast d’una part de la població mundial s’ha aguantat, i a mesura que el model ha crescut han anat apareixent problemes d’abocadors, de generació de CO2, de desforestació,… d’equilibri ecològic, en definitiva. Però quan la globalització ha incrementat de cop el nombre de consumidors al planeta de 1.200 milions a 3.000 milions de persones, el model ha petat. El món no té prou capacitat per subministrar la quantitat de matèries primeres que se li demana a partir d’ara i ja no és sostenible, provocant crisis i més crisis.
Durant el segle XX el preu de les matèries primeres va baixar un 48%, fet que explica aquest bucle virtuós de l’economia, sobretot després de l’entrada massiva de la gasolina a la societat a partir dels anys 60. Algú anomena aquesta fase del petroli com la segona revolució industrial.
L’augment de consum està trencant a tota velocitat el cicle virtuós pel fet que el sistema ja no pot seguir subministrant matèria primera al consumidor, cosa que es tradueix en un augment descontrolat dels preus. Els economistes diuen que hem passat d’una etapa d’economia elàstica, en què un augment de consum ve acompanyat d’un augment proporcional de preus, a una etapa inelàstica, on un petit augment de consum provoca augments exagerats de preus. Això indica que en un futur pròxim l’economia no es podrà mantenir com ara, els preus de les matèries primeres augmentaran de forma notable i, per tant, com més es consumeixi, menys riquesa tindrà un país, i s’empobrirà. És la fi de l’economia del consum pel consum i el retorn de l’economia de l’estalvi. És l’entrada a l’economia que fa anys vaig definir com de l’abundància frugal, en la qual hi haurà per triar però se n’haurà de fer un ús responsable i limitat, per car. S’acaba anar a fer el cafè a Roma amb Ryanair, canviar la vestimenta cada canvi d’estació, agafar el cotxe per anar a l’altre costat de poble,… Res de nou, un model de vida que ja havíem fet als anys 70.
Algú pensarà que estic fent ciència ficció. Li asseguro que fa anys que veig de forma clara aquesta tendència, però ara ja hi som pel tros. Vol dir això que hem de fer les fàbriques més petites? No forçosament, ja que a vegades les més grans són les que tenen costos millors i són més eficients. Segurament serà un cert retorn a l’economia local. La paraula serà precisament aquesta, eficiència, que s’haurà d’aplicar arreu en l’economia, tant al sector privat com al públic. L’eficiència permet aprofitar millor cada euro, cada matèria primera, cada quilowatt/hora, cada litre de gasolina.
La fi del consum pel consum i l’arribada de l’eficiència pot ser una oportunitat d’or per sortir de la crisi. És la part positiva de les retallades que estem patint, una via que enfoca cap a l’eficiència, cap a l’eliminació de tot el que és superflu.
Fins a l’any 2030 la previsió de consum per l’energia és d’un augment del 33%, per l’acer, d’un 80%, per l’alimentació, un 27% i per l’aigua, d’un 41%. Només per poder produir els aliments previstos l’ocupació en hectàrees necessària ha de passar des de 1.535 milions a 1.755 milions d’hectàrees. Pel que fa a l’energia es preveu que des d’ara fins al 2030 hi haurà un augment d’uns 4,08 milions de ktep, quan a Espanya en consumim anualment 130.000 ktep. Per l’aigua s’espera que l’augment sigui des de 4,5 bilions de metres cúbics fins a 6,35 bilions i per l’acer l’augment es preveu que passi dels 1.270 milions de tones de l’any 2010 fins a 2.290 milions de tones l’any 2030. Aquests càlculs, fets pel prestigiós McKinsey Global Institute, tenen en compte que hi haurà millores tecnològiques que minvaran el consum, però no seran suficients per no afectar de forma important l’economia.
El món s’ha construït amb la hipòtesi d’una energia i matèries primeres barates. Tot i això, el pes de l’energia en l’economia mundial ara és del 10% i el que pot succeir és que la seva manca impulsi pujades de preus que la portin a tenir un pes del 20% sobre l’economia, empobrint globalment, i de cop, el planeta.
Malgrat tot, hi ha una oportunitat per fer les coses bé, i que en el nostre cas podria ser la solució per sortir de la crisi. El canvi de model que nosaltres hem de fer, el desendeutament, el desmantellament de part del sistema públic, podria ser positiu si els nous llocs de treball, que han d’ocupar el 30% de teixit econòmic perdut amb la crisi, es creen en la direcció de produir i consumir amb més eficiència. Els nous llocs de treball, reflexió per a la setmana vinent.