Tòpics de la MAT

Aquesta setmana he hagut de desenterrar la documentació sobre la MAT. Des de l’any 2005 fins al 2010 vaig escriure uns 60 articles sobre la línia, explicant conceptes com la potència de curtcircuit, els efectes electromagnètics, o la diferència entre corrent continu i corrent altern. Des de llavors s’han resolt moltes coses, tot i que encara queden tòpics no resolts.
- Per què inauguren la connexió al febrer si no es posarà en marxa fins el mes de juliol? Perquè la transformació de corrent continu a altern es fa en dos mòduls (un per cada circuit) de forma que les dues fases de corrent continu de cada circuit a 320 kV es transformen en tres fases de corrent altern a 400 kV. Per fer-ho, en dos edificis tancats i refrigerats s’hi disposen 5.400 generadors digitals en els quals cadascun genera 48 punts de la nova ona de corrent altern, és a dir, a una velocitat de 50 ones cada segon. Els edificis estan tancats i no s’hi pot accedir un cop estan en tensió. És per això que s’inaugura abans de donar tensió, la qual cosa permet visitar una instal·lació que és única al món per la seva tecnologia.
-Al territori no li feia falta la línia. L’any 2009 la xarxa elèctrica de les comarques de Girona estava a punt de no poder subministrar els més de 1.000 MW de la demanda. Hi podia haver alternatives a aquest subministrament, com l’alimentació amb una nova línia de 220 kV i 600 MW al sud, a Tordera i Lloret, solució estudiada que no resolia totes les qüestions.
-L’AVE ha funcionat igualment sense la línia. L’AVE ara mateix va de Girona a Barcelona a velocitats inferiors a 200 km/h i no té res de tren d’alta ni de mitjana velocitat. La manca de potència impedeix que pugui haver-hi dos o més trens en un mateix tram elèctric -de 50 km- a velocitats de més de 300 km/h, fent que la infraestructura del tren sigui malaguanyada. La MAT ha d’aportar una alimentació de 300 MW al tren a Santa Llogaia i una altra a Riudarenes.
-La MAT només servirà per enriquir les companyies elèctriques. La connexió europea que implica la MAT ajuda a constituir el mercat europeu elèctric, una cosa de la qual els catalans ens hauríem d’alegrar: entrar a un mercat europeu implica trencar el mercat ibèric, un mercat dominat per l’oligopoli de 5 empreses que fan trampes en la llotja diària, dominant un mercat que no és gens transparent. Per tant, si un dia arriba a haver-hi un mercat elèctric europeu, els perjudicats seran les empreses elèctriques espanyoles, que no podran seguir controlant els preus a la seva discreció.
-A França han soterrat la línia i aquí no. Mentida. Hi ha la mateixa distància soterrada de Baixàs a la frontera que de la frontera a Santa Llogaia. A França no soterren res perquè és massa car i no són cap exemple en això. És cert que si es va buscar aquesta solució va ser perquè el debat públic fet a Perpinyà va descartar la solució aèria i el president Nicolas Sarkozy no va voler desatendre el resultat, però França no és cap exemple soterrant línies THT.
-No s’ha soterrat la línia de Santa Llogaia fins Bescanó perquè no s’ha volgut. El fet que hi hagi la transformació en corrent continu fa inviable continuar soterrada la línia en corrent altern. En tot cas l’error ha estat no fer el soterrament de la interconnexió en corrent altern, fet que comportava sortir a la superfície a meitat de camí, a la frontera, per compensar el corrent capacitatiu generat. Aquesta connexió s’hauria fet sense túnel, amb rasa, hauria set més barata i hauria possibilitat la continuïtat soterrada fins Medinyà i fins Bescanó.
-L’enorme inversió ha beneficiat grans empreses. Cert, la construcció de la interconnexió ha beneficiat dues empreses, principalment. Pirelli se n’ha emportat cap a dues terceres parts de la inversió dels 700 milions amb el subministrament dels 250 km de cable, mentre que Siemens se n’ha emportat una tercera part de la inversió amb la tecnologia convertidora digital de corrent continu a corrent altern. Aquests interessos potser expliquen la raó per la qual es va triar corrent continu a corrent altern. Possiblement aquest és el regal que Mario Monti ens va fer.
Dit tot això, les torres de la MAT haurien pogut ser més baixes i de menys envergadura si el territori hagués negociat en lloc d’enrocar-se. Entre Bescanó i Medinyà les torres compacten la línia de 6 fases de 220 kV amb la de 6 fases de 400 kV, 12 fases en total, fet que obliga a estendre els braços de les torres i a pujar en altura. Jo vaig insistir a desmantellar la línia de 220 kV per redundant i ningú em va acompanyar en el raonament. Pel que fa al tram Medinyà Santa Llogaia, ha estat un error compactar la línia de 400 kV amb la de 132 kV que ve de Juià perquè augmenta la mida de les torres. A les companyies elèctriques tampoc els agrada compactar, ha estat una decisió política per endreçar el territori. Tot i que ara s’han de desmuntar 100 torres de les línies compactades, ningú ens treu el gegantisme de les 110 torres de la MAT. S’hauria pogut evitar si haguéssim entrat a negociar el detall.
Queda finalment l’ajuda que aporta la MAT per al desenvolupament de l’energia renovable al territori: afegir als 25 MW hidràulics i als 70 MW de cogeneració que té la província uns 300 MW eòlics i fotovoltaics addicionals que ens han de portar cap a una altra manera de viure energèticament, camí que probablement haurem de recórrer amb la mateixa oposició que hi ha hagut fins ara amb la MAT, amb els mateixos conservadors localistes vestits d’ecologistes.

Empreses Catalanes a Alcoi

Aquesta setmana he participat en un congrés a Alcoi sobre els Eixos Industrials de l’Arc Mediterrani. L’organitzava l’Institut Ignasi Villalonga i hi participaven ajuntaments i cambres de comerç del Bages, de l’Anoia, del Vallès, de Barcelona, de la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià i la Foia de Castalla. També hi participava la Universitat Politècnica de València i Pimec, a la qual representava. 
Les comarques centrals del País Valencià com l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida són una illa al País Valencià, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista econòmic. S’hi parla el català sense cap problema i la seva economia ha estat històricament industrial. Només cal recordar que Xàtiva (a la comarca del costat) va ser la primera ciutat per on va entrar el paper a Europa al segle XI, inici d’un entramat important de moltes fàbriques de paper, també l’enorme pes del tèxtil de l’Alcoià alhora en competència i en cooperació amb el del Vallès, o el pes de la fabricació de joguines a Ibi. Tot plegat fa que sigui més fàcil per a un català entendre’s en aquestes comarques centrals que no pas a la resta del País Valencià.
Les comarques al voltant d’Alcoi pateixen la crisi encara de forma molt punyent, amb un índex d’atur, avui, del 23%. La patacada va ser forta perquè primer va començar per la competència de països emergents en el tèxtil i el joguet, mentre que la fabricació de paper anava desapareixent: avui no queda cap fàbrica de paper i només han continuat tallers de manipulació i transformació de paper, clients nostres. Quan tot això s’havia agreujat i part de l’economia industrial havia girat cap a subministrar equips per a la construcció, l’esclat de la bombolla immobiliària va acabar de destrossar el teixit econòmic del territori.

Continue reading

Concedeix-me la castedat… però no ara mateix

Dijous de la setmana passada va venir Antón Costas a Girona a fer una conferència econòmica. De forma resumida va explicar les raons per les quals ell no està d’acord amb les mesures d’austeritat macroeconòmiques posades en marxa a Europa.
Va explicar que l’economia és com un avió amb dos motors, un de privat i un altre de públic, cadascun amb la seva vessant d’inversió i de consum. Segons ell, quan el motor de l’economia privada s’atura, l’avió comença a perdre altura, anant cap avall. Per adreçar el rumb li cal posar més potència al motor de l’economia pública i això s’ha de fer invertint més en infraestructures i generant més llocs de treball públics, fent ús, evidentment, de més endeutament. Està bé el símil, vaig pensar… tot i que ha fet trampa: s’ha oblidat del tercer motor, el de l’economia exterior. De fet l’avió porta tres motors: el de l’economia privada, el de la pública i el de l’economia exterior. Si s’aturen els dos motors interns d’un país sempre queda el recurs d’encendre el motor de l’exportació i això és el que ha fet Espanya en els darrers dos anys de forma notable.
Antón Costas i tots els que diuen que l’austeritat és un suïcidi, “austericisme” en diuen, argumenten que quan una zona entra en crisi cal aportar més crèdit per tornar a fer enlairar l’avió. El problema és que no sempre es pot fer això i, de fet, és el que va fer el govern de Rodríguez Zapatero immediatament en saber que havíem entrat en crisi. Veiem els fets. Al mes de maig de 2009 la patacada de la crisi de la subprime ja havia fet el forat. En aquell moment la caiguda del PIB era del -9,1% trimestral, una velocitat terrible cap avall. L’atur enregistrat en aquell moment fou de 3.620.139 persones. Les mesures del govern Zapatero amb el seu “Plan E”, invertint en obres banals en municipis, fent voravies i urbanitzant espais de forma urgent, va fer aixecar el morro de l’avió fins a l’abril de 2010, amb un creixement del PIB trimestral del -0,4% i un atur enregistrat de 4.142.425 aturats. Si bé en el segon trimestre de 2009 l’economia espanyola havia arribat a frenar el dèficit de productes i serveis amb l’exterior de -1.213 milions d’euros, al segon trimestre de 2010 aquest valor havia pujat a -5.437 milions d’euros, amb un empitjorament del 348%. El primer pla Zapatero va injectar 7.836 milions a l’economia, mentre que el saldo de béns i serveis comprès entre el segon trimestre de 2009 i el del 2010, ambdós inclosos, va ser de -22.564 milions d’euros. És a dir, el pla Zapatero el que va fer va ser finançar el sector exterior, als països que venien a Espanya, com França i Alemanya i, si alguna cosa va fer, va ser enfonsar encara més la indústria i els serveix espanyols respecte l’exterior.

Continue reading

Potser no pujaran mai més

Suposo que algun dia heu sentit parlar d’una cosa que es diu Internet de les coses: la connexió de sensors a Internet per automatitzar una casa, una fàbrica, un cotxe… o el que sigui. També haureu sentit parlar de machine learning, l’aprenentatge de les màquines per elles soles. O de l’anàlisi estadística de grans quantitats de dades. Tots aquests conceptes són els que s’estan desenvolupant a tota velocitat actualment i els que ens canviaran la vida d’aquí a pocs anys.

Perquè ens en fem una idea, a l’any 2014 les 25 competències més buscades a la pàgina web LinkedIN estaven gairebé totes basades en el coneixement digital aplicat a Internet i només quatre es trobaven en el camp del màrqueting, la selecció de personal i l’economia. Hi ha una cursa mundial per fitxar els millors talents en anàlisi estadística i extracció de dades, en integració lògica, en màrqueting en les xarxes socials, en desenvolupament de telèfons mòbils, en el núvol, en els llenguatges de programació C++ i Java… Molts pensareu que això no va amb vosaltres, que ja treballareu en altres coses, que això és cosa de privilegiats. Doncs aneu errats, el moviment afectarà tothom.

La revolució digital modifica tots els sectors de l’economia, inclosa la indústria. La fàbrica de demà serà més flexible, més àgil i més connectada. La indústria no havia patit un canvi semblant des de la revolució del segle XIX. L’arribada d’enginys digitals està a punt de modificar considerablement la producció industrial. La fabricació additiva (impressió 3D), la robòtica, programes de realitat virtual, diàleg entre màquines, Internet de les coses… la llista és interminable i espanta només de pensar-hi. Continue reading

Mario Draghi, heroi d´Europa

Per fi Mario Draghi s’ha decidit a activar tota l’artilleria. La dinàmica de l’economia europea és molt difícil de resoldre per l’enorme desigualtat entre països i per la disparitat de criteris entre ortodoxos i heterodoxos. Però la situació demanava actuar, i el moment era el millor per fer-ho. Europa havia perdut en els últims deu anys part de la riquesa a favor dels països emergents i només Alemanya es beneficiava d’un gran flux exportador cap a la Xina. Frenada la dinàmica dels països emergents els alemanys també han perdut la seva llança exportadora, aturant el seu creixement. Això, amanit amb la caiguda del preu del petroli -conseqüència alhora també de la parada dels emergents- ha propiciat que la inflació a la zona euro es trobi a nivell de zero. És una situació preciosa per injectar de forma massiva diner al mercat, una mesura que molts demanem des de fa dos anys. Fer com els americans o els japonesos, injectar diner al mercat -llançar diners en helicòpter, va encunyar Milton Friedman-, té com a objectiu principal persuadir els bancs que no inverteixin en compra de bons públics per baixa rendibilitat i es dediquin a fer negoci prestant a les empreses i als particulars. Alhora, la nul·la remuneració dels estalvis en dipòsits i en renda fixa estimularà el consum i la inversió en empreses. Tot plegat hauria de reactivar l’economia i apujar la inflació, element bàsic per poder digerir millor el deute dels països i dels particulars.
Però la part més important de la Quantitive Easing (QE) afecta el valor de l’euro. Aportar 60.000 milions d’euros cada mes a l’àrea euro significa devaluar la moneda un 10%. Tot i que l’euro va arribar darrerament a 1,35 $/€, el seu valor estable era de 1,25 $/€. Devaluar un 10% significa portar-lo a 1,13 $/€, per la qual cosa cal suposar que es mourà entre 1,125 i 1,135 $/€. Això afecta de forma molt important el flux exterior de la Unió Europea, fent-la un 10% més competitiva del que era enfront de la zona dòlar -Amèrica i Àsia- i també respecte a la lliure esterlina, la corona sueca, la corona danesa i el franc suís. En definitiva, millora d’un cop la competitivitat d’Europa, una mesura de manual que qualsevol país adopta per sortir de la crisi i que Europa no podia fer perquè Alemanya -un 30% del BCE- no estava en crisi. La mesura afavorirà sobretot França, que veurà créixer el seu PIB en un 0,4% només per la influència d’Airbus i reduirà el seu dèficit públic 0,57 punts pels beneficis de l’aeroespaial, essent un impuls per a tota la seva economia amb greus problemes de competitivitat. També afavorirà l’economia italiana i alemanya, fortament exportadores i, és clar, l’economia espanyola, que veurà millorada la seva posició cap a la zona dòlar, però també es veurà beneficiada per una millora de França i d’Alemanya. La injecció massiva de diner a l’economia era una mesura obligada pel fet que abans ho havien fet altres economies com l’americana, la japonesa o la xinesa, la qual cosa va perjudicar de forma considerable l’economia europea. Fou així com vam perdre competitivitat i riquesa. Ara ens toca a nosaltres, encara que probablement això no agradi a la resta d’economies i potser es caigui en una guerra de divises: podria ser que la resposta de les altres àrees també sigui devaluar més les seves monedes. Si arriba aquest cas, s’haurà de forçar un pacte entre monedes que estableixi mecanismes automàtics de canvi, fugint de fer trampes, o establint noves paritats tal com va fer el G-5 el 22 de setembre de 1985 en l’acord de l’Hotel Plaza a Nova York.

Continue reading

Hi ha recuperació, o no?

Des de fa un parell de mesos s’ha engegat un debat sobre si l’economia està en recuperació o no. Els polítics que estan al govern diuen que sí, que la recuperació ha començat, mentre que els que estan a l’oposició diuen que no, que la recuperació no arriba al carrer. De fet aquest és l’argument que preval: podrem parlar de recuperació de l’economia quan es noti al carrer, és a dir, potser mai.
He explicat anteriorment en aquest espai que Espanya va tenir la mala ocurrència de comprar molt més que no pas va vendre durant tretze anys -des de setembre de 1998 fins a maig de 2012- fruit d’un model econòmic basat en l’especulació i l’endeutament. En total el desequilibri va ser de 392.500 milions d’euros, un 37% del PIB. És molt important tenir en compte que l’origen dels problemes de la nostra economia neix d’aquest fet per tal de no tornar a prendre decisions errònies pel que fa al consum intern. Si vam comprar més que no pas vam vendre a l’exterior va ser perquè l’economia va deixar de ser competitiva, i amb béns i serveis no competitius, com més creix el consum intern més s’importa, fent el forat cada vegada més gran. Per tant només queda la solució de créixer venent més a fora i comprant menys, cosa que fem des de 2012. Des de llavors el saldo exportador de béns i serveis és positiu, amb un total acumulat fins al mes d’octubre 2014 de 66.799 milions d’euros, la xifra equivalent a la del saldo negatiu acumulat des del setembre de 1998 fins al febrer de 2003. És a dir, tot just hem recuperat fins al 2003, quedant encara per recuperar la part més important dels anys de la bombolla immobiliària. Si continuem així, per recobrar els 325.000 milions que encara devem (sense comptar els interessos), a un ritme mensual mig de 2.000 milions de superàvit mensual, farien falta 162 mesos, uns 13,5 anys, arribant a l’any 2028.
Els moviments que fa l’economia global milloraran el ritme exportador i els serveis turístics de forma notable, per la qual cosa l’equilibri de l’economia es pot avançar considerablement, potser no gaire més enllà del 2020. Per un costat la baixada del preu del petroli farà que guanyem 170 milions de superàvit mitjà cada mes, alhora que millorarà el poder adquisitiu dels turistes que ens visiten, penalitzant el turisme en àrea dòlar. Per un altre costat la baixada de l’euro respecte al dòlar en pocs mesos, d’1,36 a 1,15, millora la competitivitat dels productes europeus en un 15% front als asiàtics i els nord-americans. Els deures que ha fet la indústria i el turisme en els darrers tres anys faran possible que aquest ritme s’acceleri, però en cap cas ens indiquen que això ja ha passat i podem tocar les campanes. Ni permet tan sols pensar que la solució d’augmentar el consum intern sigui una solució raonable sense frenar el superàvit exterior: el risc és que un augment de consum intern augmenti de forma no volguda la importació de productes en un ritme més fort que el de l’exportació.

Continue reading

Globalització i terrorisme

Sabem que la barbàrie és consubstancial al gènere humà: la història ens ho ha ensenyat en múltiples ocasions. La modernitat que pensem que hem creat els últims 20 anys -a partir de 1999 amb la caiguda del mur de Berlín- ens ha fet creure que havíem acabat amb la intolerància i amb l’horror però, ai las, el veiem reaparèixer en un món que es troba cada vegada més desorientat. Ens pensem que tothom escolta el discurs de l’altre, tant si és d’un savi o d’un erudit -al que s’escolta amb respecte-, com si és d’un humorista -al que s’escolta amb desconcert-, o com si és d’un racista -al que s’escolta sense respecte-. La modernitat que hem creat en els darrers anys és una modernitat sense límits, que parteix de la idea que tothom és tolerant i bona persona, que l’ascensor social és universal, que tard o d’hora arribarà a tothom, que no hi ha guetos o fam pel fet que no ho els mirem, que la desigualtat és un concepte sociològic… tot plegat és fals. De fet hem creat un miratge al qual hem dit modernitat, embolcallat amb un munt de tecnologia, ens hem posat en un viatge cap a no sabem on i amb una velocitat cada vegada més elevada, amb una acceleració prodigiosa. El resultat d’aquest trajecte que hem engegat és el desconcert i la incapacitat de la societat d’adaptar els seus hàbits, costums, normes socials i lleis als nous temps, als nous problemes que es posen. Les notícies es viuen arreu del món a temps real, amb una profusió d’imatges immensa, el capital es mou d’un costat a l’altre del món en mil·lèsimes de segon, els productes es mouen sense discreció per tot arreu, i les persones s’intercanvien països de forma alarmant, saltant d’un indret a l’altre com aquell que juga a la oca. Els llocs de treball comencen a ser efímers, gairebé volàtils, les grans empreses ja no paguen impostos deixant els estats sense pressupostos i la tecnologia amenaça en deixar la feina només per als programadors. Tot queda superat per la velocitat del camí de la modernitat: les lleis, l’ètica, la religió, els costums socials, els productes, els serveis, l’ensenyament… Continue reading

Procés català: capítol 2015

Després de superar l’escull del 9-N, el procés català es troba sotmès a una catarsi, a un període de reflexió i discussió per trobar de nou el camí adequat. A part de les diferències entre partits per veure quin és el millor camí a fer, l’arribada del fenomen Podem ha aportat confusió a tot plegat. Si ja se sabia que una votació es podia guanyar de forma molt justa, que mancaven 250.000 vots per estar segurs, la vinguda de Podem a Catalunya ha sotmès el procés a encara més incertesa, deixant entreveure una pèrdua de vots sobiranistes i fent més difícil una victòria en una votació plebiscitària.
Molts dels que hem defensat la necessitat de sortir d’Espanya ho hem fet a partir del convenciment que no es podia modernitzar el país, sortir d’una societat corrupta, mantenint l’estatus actual amb Espanya. Sabem que cal una separació definitiva o un trencament total que porti a una negociació de tu a tu. Partint d’aquesta premissa, molts havíem pensat que primer calia fer el pas sobiranista amb la màxima unitat possible, i després vindrien noves eleccions per triar el model de política que es volia. És cert que molta gent exigia conèixer les raons que justifiquen sortir d’Espanya abans de donar el seu vot, però semblava que era més clar no barrejar continguts ni baralles partidistes pròpies de qualsevol elecció. Vet aquí, però, que l’arribada de Podem ha capgirat tot això. Podem arreplega tots els que volen canviar l’statu quo, tota la classe dirigent -la casta, en diuen ells-, fet que entra en competició amb el sobiranisme que vol marxar d’Espanya també per canviar.
Aquest fenomen obliga les forces catalanes a canviar l’estratègia i a explicar amb detall el o els programes socials i econòmics que justifiquen la separació d’Espanya. La complicació és evident: és impossible un programa de govern consensuat entre CiU, ERC i la CUP, però alguna mena d’aproximació s’hauria de fer. Per exemple, consensuar un programa de mínim comú denominador, explicant on es destinarien els 10.000 milions que recuperaríem del dèficit fiscal, com es faria marxa enrere en les retallades de salut i ensenyament, com es destinaria part del pressupost per finançar llocs de treball impossibles, com es rellançaria la producció d’energia renovable, com es potenciaria la logística en transport de mercaderies, com es definiria l’atenció a la dependència, com quedaria la flexiseguretat, com es definiria el Banc central català… Estic segur que un programa així pot ser consensuat si hi ha prou generositat entre els partits sobiranistes, essent l’única forma de fer front al programa de Podem, que per altra banda segurament presentarà un munt d’incongruències fàcilment criticables.
Les eleccions gregues esdevindran una prova per a Podem. Si l’esquerra alternativa de Syriza, partit homònim de Podem a Grècia, guanya les eleccions del 25 de gener, pot acabar d’aixecar definitivament Podem… o en cas contrari també pot enfonsar-lo directament. Tot dependrà de com sàpiguen resoldre l’enfrontament amb les seves fonts financeres: si el contenciós el resolen amb un pacte amb la troica UE, BCE i FMI que permeti continuïtat a Grècia, Podem en pot sortir enfortit. Per contra, si l’enfrontament és virulent i Grècia es queda sense poder pagar el mes de febrer, portant a la ruïna el país, sortint de l’euro, Podem ja pot anar dient adéu a les possibilitats d’arribar al govern. Els resultats de Grècia, doncs, són vitals per a la definició del procés català, i potser faria bé el president Artur Mas d’esperar-ne l’evolució fins al mes de febrer. Per altra part, aquesta espera perjudica greument Oriol Junqueras, que mostra dia a dia una degradació física preocupant, ancorat en un discurs repetitiu i monòton. He demanat fermament als assessors d’ERC que es preocupin més de la imatge del seu líder si realment volen tenir un paper important en el futur del país. Si Mas troba bé esperar esdeveniments per definir amb més precisió el procés, Oriol Junqueras ha d’aguantar la pressió. Si no la pot aguantar no cal que continuï, perquè el que ve més endavant encara serà més fort.
Mentre esperem què passa a Grècia, dimecres dia 7 un grup de deu juristes presentarà oficialment l’esborrany de constitució per Catalunya. Serà un esdeveniment molt important, el primer que mostrarà amb detalls les raons per les quals ens volem separar d’Espanya: construir un país amb menys polítics, amb sous acotats per llei, sense exèrcit (aquesta passa per l’esquerra a Podem), amb una administració transparent com la de països moderns, amb una república amb president no ?executiu, amb el català com a llengua oficial i el castellà com a cooficial…
S’hauria d’aprofitar el debat que s’obrirà a partir d’aquesta presentació per acabar d’arribar a un consens pel programa de comú denominador pels primers cincs anys del primer govern català.

Continue reading

2015, canvi de model

Durant el segon semestre del 2104 que deixem han passat uns quants fets des del punt de vista econòmic que no tenen gaire importància de forma aïllada, però que en tenen molta si es prenen en conjunt. En primer lloc, la pujada de l’economia americana, amb creixements del 5% a l’últim trimestre i l’augment del dòlar en relació amb l’euro i a les altres monedes. En segon lloc, la caiguda de l’economia xinesa, afectada per una greu bombolla immobiliària i una pèrdua de competitivitat notable que ha frenat les exportacions i la producció total que l’obligarà a créixer sobre la demanda local. En tercer lloc, la caiguda del preu del petroli, conseqüència de la frenada productiva de la Xina, de Brasil i de tots els països emergents, i alhora conseqüència d’una sobreproducció deguda als nous jaciments de petroli alternatius, com les sorres bituminoses de Canadà, els pous d’aigües profundes i el Shale gas, seguit de la negativa d’Arabia Saudita de retallar la producció de petroli convencional.
Tot plegat mostra que alguna cosa important ha canviat. Analitzant-ho des del meu model simbòlic de vasos comunicants, podríem dir que el flux de riquesa que s’escolava d’Occident a Orient, de països desenvolupats a països emergents, també de països consumidors a països productors de matèries primeres, s’ha frenat: ja no hi va. És el moment de l’equilibri entre blocs, la qual cosa afectarà de forma positiva a l’economia occidental. Per una vegada ja no perdem excés de riquesa cap a l’exterior i tots els esforços que fem tindran millor resultat i més immediat. Hem tapat les fugues.
Per un costat els costos de manufactura i de serveis es van igualant. Si l’índex de manufactura era de 96 per a la Xina, de 100 per a Estats Units i de 109 per a Espanya, ara amb el canvi del dòlar el d’Espanya baixarà a 100, fent l’economia fortament competitiva. Per un altre costat els preus de les matèries primeres (sobretot la mare de totes elles: el petroli) han caigut bruscament, alliberant capacitat adquisitiva a les economies de consum. Amb el petroli a 110 $/b i amb un dòlar a 1,3 $/€, el preu de petroli en euros era de 85 €/b. Ara, amb un petroli a 60 $/b i dòlar a 1,2 $/€, el preu esdevé de 50 €/b, una caiguda del 41%. Com que la compra de combustible fòssil a l’economia espanyola tenia un pes del 4,6%, la caiguda significa alliberar un 1,9% del PIB que anirà directament a consum. Afegim-hi encara el canvi de rumb de l’economia alemanya, dirigida estrictament a exportar als països emergents que ha frenat en el seu creixement, obligant-la a créixer en consum intern, com mostra la forta pujada de salaris que ha tingut aquest any. I citem finalment el client principal del país, França, amb una economia que intenta fer reformes i no se’n surt, amb un creixement de l’atur imparable mes a mes, fins arribar a quotes de 5,4 milions. També es beneficiarà de les exportacions a la zona dòlar.

Continue reading

La inflació de 1914 a 2014

Demà farà 100 anys que va tocar la loteria a Camprodon i fa quinze dies vaig fer un article al respecte. Quin seria avui el valor dels imports que es van repartir llavors? -em va preguntar Jordi Xargayó, director de Diari de Girona. Interessant exercici, li vaig dir. Al cap d’unes hores li vaig poder donar la resposta. Els preus s’havien apujat en 100 anys un 139.200% i els 6 milions de pessetes de la grossa de llavors avui es convertirien en 49 milions d’euros. Però això només és un exercici estadístic que serveix per veure si els criteris que fem servir pel seguiment de preus s’ajusta o no a la realitat.

El concepte d’inflació és essencial pel control de l’economia d’un país o d’una àrea econòmica, tant si és les comarques de Girona, Catalunya, Espanya, la Unió Europea o el món en el seu conjunt. La inflació mesura l’augment de preus dels béns i serveis d’una economia. Sovint es fa servir l’índex de preus, basat en una cistella de productes ponderada pel seu consum. Així, periòdicament l’Instituto de Estadística fa enquestes sobre els hàbits de consum i estableix una cistella per a les famílies a partir de la qual es farà el seguiment de preus. A partir d’aquí podem establir si els salaris, les rendes privades o del país, pugen o baixen realment una vegada es descompta la inflació. Espanya és un país amb tendència inflacionària pel fet que les autoritats econòmiques històricament no han estat gaire ortodoxes i perquè el nivell educatiu sobre economia del país no ha estat a l’alçada del que havia d’estar: Fuentes Quintana, ministre de la transició, va haver de convèncer als sindicats que la inflació anava en contra dels salaris.

Anem a pams. S’acosta el poder adquisitiu de l’any 1914 amb el d’ara si apliquen un augment del 139.200%? He trobat una taula sobre el consum d’una família aquell any amb el següent repartiment: alimentació 887 pessetes (76,3%), energia 55 pts. (4,7%), lloguer 50 pts. (4,3%), vestits 110 pts. (9,5%) i varis 60 pts. (5,2%). Aquesta estructura és completament diferent a la que ara tenim en consum, perquè llavors no hi havia transport, ni aparells electrònics, ni internet… Però la comparació la podem fer sobre l’alimentació, per exemple. La despesa anual en alimentació de 887 pts es repartia en pa 255,5 pts. (28,8%), carn 102 pts. (11,5%), porc 60 pts. (6,8%), bacallà 32 pts. (3,6%), llegums 15 pts. (1,7%), patates 35 pts. (3,9%), llet 39 pts. (4,4%), cafè 42 pts. (4,7%), sucre 29,5 pts. (3,3%), oli 130 pts. (24,5%) i vi 60 pts. (6,8%). Cal tenir en compte que ara es menja molta més carn, peix i llet que llavors, i menys pa. En aquesta llista no hi ha fruita, mentre que avui ve de tots els continents. Les 887 pessetes a l’any es transformen en 7.426 euros d’avui, si hi apliquem la inflació acumulada. Si ara comptem el pressupost ajustat d’una família de 4 persones, que mengi sempre a casa durant tot l’any, haurem de pensar en una xifra entre 40 i 50 euros persona a la setmana, i el pressupost anual en alimentació d’una família es trobarà entre 7.680 i 9.600 €/any. Per tant el valor calculat d’inflació acumulada té sentit econòmic.

Explicaven els que van ser agraciats amb la loteria a Camprodon el 1914 que amb 30.000 pessetes es van poder construir una casa. Aquelles 30.000 pessetes serien avui 251.000 euros, que també en permetrien construir una.

Si ara repassem el gràfic històric de la inflació es poden observar els diferents períodes d’inflació-deflació. En el primer període, des de 1914 fins a 1920, la inflació és el resultat de la guerra mundial, quan Espanya (sobretot Catalunya) va subministrar productes a una economia europea en guerra i no donava abast a fabricar per satisfer la demanda. Quan la guerra es va a acabar es va desfer la bombolla (no us recorda alguna cosa?) i el país va descobrir que tenia mala productivitat i moltes dificultats per competir amb productes exteriors, fet que va portar un llarg període de deflació, fins al 1937, ja ben entrats en la guerra civil. Aquí comença un altre període convuls, amb les carències de la guerra, el racionament i l’estraperlo de la postguerra. El franquisme va intentar controlar la inflació que comença a pujar després de l’obertura parcial de fronteres a l’any 1957. Però l’augment fort de la inflació comença als anys 70, després del primer xoc petrolier i després del nou règim democràtic que coincideix amb el segon xoc petrolier. A partir de l’any 1993 es pot dir que la inflació entra en una política de control més o menys ortodoxa que ens porta fins avui.

La lliçó de la història de la inflació és la que és un paràmetre bàsic per controlar l’economia i els seus desajustos. Amb ella queden reflectits els desequilibris de l’economia: l’efecte de pa per avui i gana per demà de les bombolles, la gravetat de les inestabilitats que porten a guerres, les postguerres, els efectes internacionals… Continue reading