El petroli es mou, els Estats Units també

Mentre escric aquest article, el preu del petroli és de 79,2 $/barril, el més baix des de ?l’any 2010. No fa gaire setmanes estava a 110 $/b. Entre llavors i ara, qui també s’ha mogut ha estat el dòlar, passant des dels 1,35 €/$ fins a 1,25 €/$ d’avui. Així, si ho mirem en euros, el petroli ha passat de 80,9 €/b fins a 63,4 €/b, un descens del 21,7%.
Aquest moviment és molt important: té greus conseqüències per l’economia i pel futur. Alguna vegada he explicat que l’energia té un pes del 10% sobre l’economia mundial, per la qual cosa qualsevol moviment amunt o avall l’afecta de forma considerable, i ara mateix l’impacte sobre l’economia seria d’un 2%, cosa que es reflectirà en els propers mesos. Per això és important conèixer les causes de la davallada i les conseqüències que això tindrà en el futur.
La causa més important és la caiguda de la demanda per la frenada en l’activitat internacional en la que la Xina és l’actor principal. L’economia global s’ha construït sobretot per creixements desmesurats en països emergents, principalment la Xina, amb augments anuals de més del 10% durant molts anys. El creixement de Xina tenia lloc en detriment al creixement dels països rics, de forma que hi havia un transvasament de riquesa des d’uns als altres. Doncs bé, la pèrdua de riquesa ha afectat el poder de compra dels països rics, fet que ha disminuït les compres als països emergents i de rebot acaba afectant al creixement de l’economia d’aquests. És difícil seguir els moviments de Xina pel fet que és una economia opaca i, si bé oficialment ens diuen que el creixement és del 7%, molts analistes creuen que en realitat és del 2%. Per tant podem dir que els vasos comunicants s’han igualat en part i el flux entre ells s’ha reduït, per la qual cosa el creixement mundial s’ha apaivagat.
Preus-historics-del-petroliPer l’altra banda hi ha l’augment de la producció. Sabem que el petroli és escàs i que ja fa anys vam superar el peakoil, la punta màxima de producció convencional. Quan no hi ha prou petroli en pous convencionals es recorre a pous marins de gran profunditat, a terres bituminoses i, darrerament, a tècniques de fracking amb el nou Shale oil i el Shale gas. Cada tècnica nova significa un encariment en l’extracció, de forma que sabíem que el preu que necessitava l’últim barril que igualava l’oferta amb la demanda tenia un preu de 100 $/b. Al reduir-se la demanda el preu ja no ha de ser aquest, sinó molt inferior, més encara del que hauria de ser tècnicament. És una història que ja ha passat anteriorment en les altres crisis de petroli: quan un país basa el seu funcionament exclusivament en el petroli i quan la demanda i el preu cauen, han de vendre més per mantenir els ingressos. Així, actualment Veneçuela necessita vendre a un preu de 160 $/b per mantenir la revolució de Chaves, Iran necessita 130 $/b, Irak 114 $/b, Rússia 110 $/b… el fracking d’EEUU 60 $/b i Kuwait 50 $/b. Per tant, la necessitat d’ingressos de certs països impedeix frenar la producció de petroli per controlar el preu, cosa que el conduirà a una cota molt baixa, potser de 70 $/b o més avall encara. Jo el vaig veure en una crisi com aquesta a 16,4 $/b durant el desembre de 1998. Hi ha un altre exemple històric encara més xocant: la segona crisi de petroli va portar el preu a abril de 1980 a 116 $/b i la caiguda va arribar fins a 25,1 $/b a juny de 1986. Per tant, els preus baixaran, cosa que acabarà ajudant el creixement de l’economia. 
Els països rics havien perdut part de la seva riquesa per transferència als països emergents, però també als països productors de matèries primeres per l’augment dels preus. Ara la situació es recondueix parcialment i això permetrà un augment del poder adquisitiu dels països rics en detriment dels emergents. Auguro un impacte colossal a l’economia de Veneçuela i potser també a la d’Argentina.
L’efecte de la baixada de preus del petroli, però, té conseqüències en el futur. Així, tot el desenvolupament d’energies renovables es pot veure afectat en no ser prou rendible a causa de la baixada del preu del petroli. És una cosa que ja va passar en els anys 80, quan s’havia començat a produir electricitat solar i quan les calderes de biomassa van entrar massivament a les empreses, moltes de les quals no es van ni engegar per la caiguda posterior del preu del petroli. També afecta la producció futura de petroli doncs amb preus baixos es deixa d’invertir en noves prospeccions i, al cap d’uns anys, la producció de petroli no podrà satisfer la demanda per raons tècniques, fent pujar el preu desmesuradament. Continue reading

9-N, el dia del mur

Avui farem un graó més del procés català. Des de l’any 2010, i amb més intensitat a partir de l’any 2012, bona part de la societat catalana ha anat prenent consciència que cal fer un trencament amb Espanya, encara que sigui per tornar a negociar de tu a tu. A poc a poc els interrogants s’han anat resolent, s’ha perdut la por i més i més gent s’ha sumat al moviment. Finalment, l’ona s’assembla a la que hi va haver el 1977 quan es cridava “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Llavors el moviment social també va implicar molta gent, fins i tot fora de Catalunya.

L’activitat ha esdevingut una ona que progressivament ha enganxat més i més gent, tanta que fins i tot els partidaris de continuar a Espanya han suggerit que era fruit del suposat adoctrinament de TV3 i dels mitjans catalans, quan la realitat és que la quota de mitjans catalans és minoritària. Per exemple, TV3 té una quota de pantalla de poc més del 13%, per la qual cosa cal suposar que el 87% de la televisió que es veu a Catalunya fa campanya en contra o és neutra (per exemple els canals que només projecten pel·lícules). Pel que fa als diaris, és cert que el diari Ara, el Punt AvuiDiari de Girona tenen opinió a favor de l’ona, però la major quota de diaris, La Vanguardia i El Periódico, no es pot pas dir que facin campanya a favor de votar, més aviat estan en contra o són neutrals. Per tant, és fals que l’èxit del moviment es degui al poder de convicció de certs mitjans, com es vol fer creure.

L’èxit de l’agitació rau en la societat civil. El fet que a Catalunya organitzi amb facilitat moviments de voluntariat, que sigui un territori on la solidaritat és relativament important, facilita que una agitació com aquesta qualli amb simplicitat. En altres regions d’Espanya expliquen que moltes cavalcades de reis les han de subcontractar a empreses perquè és impensable que hi hagi prou voluntaris. Mireu l’èxit de la Marató de TV3 i la misèria de les seves rèpliques a altres televisions espanyoles. Pensem en l’abast del voluntariat durant els Jocs Olímpics del 92, el de la Creu Roja, el del banc dels aliments, el de Càritas… la societat catalana té facilitat per crear associacions amb voluntaris i això és impossible d’entendre a Espanya perquè allà no és així. Continue reading

L´enfonsament d´Espanya

Els esdeveniments que es van succeint a Espanya semblen trets d’un manual de com portar un país al col·lapse. La concatenació de fets és sorprenent i sembla ben bé organitzada per una mà superior. La coincidència en el temps del descobriment de casos de corrupció i del procés català afebleixen simultàniament dos pilars de l’Estat espanyol de forma greu amb el risc que a Madrid no hi hagi prou energia per aguantar-los o que hagi de decidir com en el segle XVIII: Portugal o Catalunya. Llavors la direcció espanyola va prescindir de Portugal per actuar sobre Catalunya. Avui podrà decidir perdre el poder davant Podemos i estacar Catalunya, una nova versió d’Espanya roja però no rota.
Com és possible que un govern cometi tants errors com el de Madrid? Segurament perquè la direcció de Madrid no interpreta com errors maneres de fer que sempre han fet. La història moderna d’Espanya està plena de governs que han fet del menyspreu la forma d’actuar i ara ha estat igual, sense veure que això la gent ja no ho pot suportar.
Per una banda, la crisi ha castigat la societat espanyola molt més que no pas la dels altres països -a excepció de Grècia- pel fet que ha deixat en no res el sector de la construcció que va donar feina a més del 20% de la població. Aquella bombolla que va durar deu anys va fer creure a tothom que el país era xauxa, que aquí es lligaven els gossos amb llonganisses, que tenir crèdit era qüestió només d’anar al banc, que es podien fer diners, molts diners, només comprant un immoble i venent-lo més tard, que era normal pagar comissions per aquestes transaccions, essent imprescindible tenir bones relacions en aquest món immobiliari, de la construcció i financer. Una vegada destruït aquest muntatge anem descobrint les conseqüències: pèrdua massiva de treball, visibilitat d’haver construït un teixit econòmic fals, descobriment de xarxes de corrupció massives…
De cop (de fet no va ser del tot instantani, vam haver d’esperar des del 2009 fins el 2012) la societat va descobrir que s’havia de fer una devaluació interna per retornar la competitivitat al país i que s’havien de cenyir els pressupostos prescindint de moltes prestacions, cosa que l’Estat va fer de forma modèlica als ulls dels països veïns. Els espanyols assumeixen estoicament els deures, deien amb sorpresa a l’exterior. I així ha estat fins que els casos de corrupció han anat aflorant en tal quantitat, en tal successió, que ha fet esclatar l’estoïcisme de la gent. La negació del govern a alguns casos, la minimització de la gravetat, la confecció d’altres notícies per amagar la corrupció, la confecció de casos falsos per tapar els propis, no ha fet més que exaltar encara més la ira de la gent. Les maneres de governar del PP a Madrid, fugint de la transparència, han quedat atrapades pels casos de corrupció derivats de la seva política d’economia especulativa realitzada anys enrere. El PP està enxampat per la seva història recent i no sap admetre els seus propis errors, fet que encén dia rere dia als seus votants. Continue reading

Els 7 fills que tenim a Espanya

En el darrer programa de Salvados, Jordi Evole va presentar Oriol Junqueras a una família sevillana, a casa de la senyora Eugenia Parejo. Amb els seus fills van fer una tertúlia sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, parlant dels tòpics que acompanyen aquest debat.Tot i que el paper d’Oriol Junqueras no va ser pas massa brillant, el debat permet veure que hi ha coses que no es podran resoldre mai sense un trencament.
Davant d’un Junqueras que va reiterar que ha de ser el poble català qui ha de decidir el seu futur, els sevillans van anar aportant arguments que són dignes de ser considerats. Una de les reflexions que la família va formular és que Catalunya és rica gràcies a l’aportació de mà d’obra espanyola i també de capital provinent dels cacics i terratinents espanyols. És a dir, que si no hagués estat per aquesta aportació, Catalunya tindria la mateixa riquesa que Andalusia o Extremadura, per dir dues comunitats. Això és una fal·làcia que es pot contradir només mirant la quantitat d’inversió que ha fet Espanya i Europa en aquestes dues comunitats en les darreres dècades sense aconseguir els efectes de millora de la quantitat i capacitat de treball. La diferència de Catalunya comença al segle XVII quan va comerciar per primera vegada amb l’Atlàntic, comerç en el qual Andalusia tenia un important avantatge competitiu perquè ja era el monopoli de les transaccions amb Amèrica. Per Sevilla entraven els productes provinents d’Amèrica i d’allà en sortien els productes. Tal va ser el desgavell, que la repatriació d’or i de plata (una entrada massiva de riquesa!) no va ser suficient per evitar que Espanya acabés fent una suspensió de pagaments internacional. És a dir, només va servir per allargar el braç més que no pas la màniga, una filosofia que encara continua. Amb el comerç internacional en marxa, al segle XVIII arriba la revolució industrial que Catalunya agafa de ple en sectors com el tèxtil o el paper, camí que no és ben vist per l’elit espanyola perquè era lliberal en excés i disminuïa el seu poder. Per tant, els orígens de la diferent manera de fer cal trobar-los en la voluntat de no modernitzar Espanya per part de les seves elits dirigents, una voluntat que encara perdura. Si a finals del segle XIX i durant el segle XX van venir emigrants és conseqüència d’un fet diferencial que cal veure’l en clau positiva, no en negativa. Catalunya va permetre sortir de la misèria a molta gent i va donar sortida a capital espanyol que no sabia on col·locar el seu diner. Si l’emigració no hagués vingut d’allà hauria vingut d’un altre lloc, igualment com el capital.
També es va dir que Espanya havia dirigit tota la inversió industrial cap a Catalunya, quan tothom sap que el govern volia que Seat anés a Villaverde i que va venir a Barcelona per decisió expressa dels italians que van veure el teixit industrial de l’àrea. Com diu l’Eugenia, el capitalisme “torpe” andalús no volia invertir a la seva terra perquè no en sabia o perquè, dic jo, li anava millor mantenir una pobresa a casa seva que podia dominar, tal i com ha fet durant segles evitant la revolució industrial.
El segon argument important que va sortir el va aportar Eugenio quan va dir que després de la separació no hi hauria reconciliació perquè Catalunya no deixava només la seva nòvia, sinó que també deixava set fills. Em sembla que aquí rau un dels problemes de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per quina raó Catalunya ha de ser responsable de la mala situació econòmica d’Espanya, per què s’atorga a Catalunya la responsabilitat de mantenir set fills que ni ha fet, ni té res a veure amb la seva paternitat?

Continue reading

Empresaris independentistes

 El món no acaba d’entendre com el moviment independentista ha esdevingut tan transversal, incloent fins i tot una bona massa del teixit empresarial. No fa gaires anys, abans del 2012, el moviment independentista estava cenyit al partit d’Esquerra Republicana i altra gent com Francesc Ferrer. Les protestes de la sentència de l’estatut l’any 2010 van començar a despertar la transversalitat i el malestar empresarial: només cal recordar els actes unitaris empresarials per reclamar infraestructures a Catalunya, com el govern de l’aeroport del Prat.
Però no va ser fins ben entrada la crisi, amb les enormes retallades pressupostàries de la Generalitat, que va aflorar el punt clau de la transversalitat de l’independentisme: la certesa que Espanya espolia Catalunya de forma continuada i premeditada. Feia molts anys que hi havia la queixa que el que es pagava des d’aquí no tornava en suficient quantitat, que es feien càlculs del que no tornava, però era un relat que s’interpretava com una opinió, amb poca credibilitat. Recordo al principi de la discussió del nou estatut que un argument fou que Espanya es beneficiava de l’arribada de l’1% del PIB en fons europeus i que, una vegada acabés el programa de subsidis, tocaria a Catalunya aportar aquests fons, raó per la qual calia acotar el que s’aportava amb un criteri d’ordinalitat.
El cert és que la crisi ha fet aflorar l’argument que Espanya espolia Catalunya i, poc a poc, aquest argument s’ha enfortit amb nous treballs. El mateix càlcul proposat pel Ministeri d’Hisenda i realitzat per De la Fuente reforça el càlcul que es va fent des de Catalunya que el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya és de 16.000 milions d’euros anuals, un 8% del PIB. Jo mateix em trobo en el grup dels que pensava que la xifra no era ajustada, que era una exageració, i que ara mateix li dono tota la veracitat, una vegada s’han anat aportant estudis i contraestudis.
Però el temps no fa més que reforçar la idea que, per Espanya, Catalunya és la caixa on cal anar a buscar diners per repartir en els pressupostos de l’Estat. Dissabte passat vaig escoltar unes declaracions del ministre De Guindos que em van esverar de nou. Venia de la reunió de l’FMI i els periodistes li van preguntar per la frenada de l’activitat econòmica, a la qual cosa ell va respondre que l’economia espanyola està lligada a l’evolució de l’economia global i a la dels països veïns. Però una pregunta va ser sobre si li semblava bé que en el pressupost 2015 la inversió de l’Estat a Catalunya fos només del 9%, quan el pes de la població és del 16% i el del PIB el 19%. Va dir que era normal perquè Catalunya era la comunitat que més s’havia beneficiat de les mesures econòmiques del govern per sortir de la crisi. No fotem! Vaig pensar. Resulta que haver fet millor els deures en contenció, en devaluació salarial, en esforç exportador… haver patit per sortir de la crisi té com a compensació que s’ha d’espoliar més. És una mostra clara que Espanya té el subsidi a l’ADN, que la meritocràcia no existeix i que en tot cas es substitueix per la corrupció. És impossible que convisqui un model industrial fortament exportador, on només preval la meritocràcia, l’esforç per innovar, per ser competitiu, amb un model fortament de subsidi, que possibilita l’anar fent, el no accés al món del treball. Són mons incompatibles.
La xifra del dèficit fiscal acumulat a Catalunya des de l’any 1986 és de 220.000 milions d’euros, l’equivalent de tot el PIB català.
Per això, la cirereta del pastís ha estat la no negociació del repartiment fiscal entre comunitats, que obliga la llei, i el nou pressupost d’inversions de l’Estat, que preveu només 1.072 milions d’euros, el 9,5% del total, quan hauria de ser del 18,8% pel pes que té l’economia al PIB. Catalunya és la 15a comunitat en inversió de l’Estat, només seguida per les illes Canàries i les Balears, la inversió per habitant és de 145 €/h, contra una mitjana estatal de 242 €/h. Els polítics i els empresaris creuen que és un càstig pel procés català. El conseller Mas Colell va dient que no, que el mateix criteri s’adopta per a la comunitat valenciana, i té raó. El patró és el d’agafar aquí perquè aquí n’hi ha, és el de tenir permanentment la mà a la caixa per fer polítiques de forma arbitrària i subsidiada arreu d’Espanya amb finalitats electorals.
Aquests arguments són els que convencen el teixit empresarial que la continuïtat amb Espanya no té solució. Ni el concert econòmic com el del País Basc ho pot resoldre, perquè la política industrial és completament contrària als interessos industrials de Catalunya, vegeu si no el cost anual de 1.800 milions de més que ens costa l’electricitat o el 21% que haurem de pagar pels 1.400 milions del fracàs del magatzem de gas Castor. O la mateixa marca Espanya que fa ombra a la marca Barcelona. I no parlo del tema de la llengua… per tant, l’única cosa que podríem federar amb Espanya és l’exèrcit i poca cosa més, perquè les seves relacions internacionals tampoc ens convenen. I, ara que ho penso, no sé per què hem de voler un exèrcit, ni per a fer què.
Ha acabat l’hora del victimisme, ara se’ns presenta una oportunitat per mostrar al món que volem un camí propi i s’obre una porta per aconseguir tenir un país amb model propi, on s’afavoreix el treball, l’esforç i l’estalvi, un país modern en un món global. Continue reading

Federar Catalunya amb Portugal

Fa anys, quan començava a pensar els mecanismes per sortir d’una Espanya que cada vegada es feia més insuportable, vaig imaginar una sortida contra natura. Consistia a demanar a França que ens deixés entrar dins el seu estat. Evidentment era una boutade, no hi havia cap possibilitat que això reeixís, ni ens interessava entrar en un estat que encara és més centralista que l’espanyol. Però era una proposta que evidenciava el mal humor català i mostrava que volem ?pertà??nyer a una societat democràtica i transparent, constituint un crit internacional.
Des de l’any 2009 tinc sovint contactes amb Portugal, perquè des d’aquell any allà hi ha el nostre principal proveïdor: un fabricant de pasta d’eucaliptus a Figueira da Foz. Però també hi he fet bons contactes empresarials perquè el nostre mercat natural és la península Ibèrica i els fabricants de paper tissú es troben en una bossa en l’espai que va per sobre de l’Ebre -des de Bilbao a Borriana- i la frontera francesa, i en una altra bossa en l’eix que va de Salamanca fins a Lisboa. Per tant, és fàcil que els fabricants catalans ens trobem amb els portuguesos; tenim en comú el mateix mercat, tot i que l’abastim des de llocs diferents. Els portuguesos mostren sempre la seva admiració per Espanya, la veuen com un referent, com l’objectiu a assolir en el futur i amb un cert complex d’inferioritat. Dijous passat em vaig trobar amb un empresari culte, dels pocs portuguesos que saben que el seu país és independent d’Espanya perquè les tropes de Felip V eren a Catalunya i no van poder anar a Portugal. Aquesta setmana els explicava els problemes de Catalunya amb Espanya, els tics colonitzadors que encara té Madrid, el camí que està fent el procés i les possibles solucions, com resoldre el problema de la UE i el de l’euro… L’empresari em va dir: “seria bo que al final de tot plegat hi hagués una federació d’estats ibèrics forta”.
Com més penso en aquesta solució, més possibilitats hi veig, perquè la solució d’un estat independent en solitari trobarà un munt d’opositors a la UE i a l’escena internacional per por que no sigui la caixa dels trons i explosioni la geografia mundial. Fer Catalunya independent per posteriorment constituir un enllaç de tu a tu amb altres estats pot ser un camí positiu i de gran impacte estratègic. El procés seria el de fer un estat independent, constituir una federació amb Portugal, convidar els bascos a fer el mateix i, finalment, convidar Espanya a entrar-hi. Es podria federar l’exèrcit en les seves tasques internacionals, els serveis secrets, la política exterior… i poca cosa més. Qualsevol altra solució de tercera via mai podrà arribar a funcionar: només seria una sortida burda a la situació actual, que prolongaria la ine?ficàcia de l’estat actual, el seu excés d’administració no necessària, el seu establishment que no vol deixar el poder, els tics del segle XIX completament colonials, la utilització de Catalunya per fins electorals espanyols… No, la tercera via de la qual es parla a La Vanguardia, al PSC o a Unió no pot resoldre tots aquests greuges. Només es pot resoldre quan la negociació és de tu a tu, una cosa que volia aconseguir l’Estatut i que el ribot d’Alfonso Guerra va retallar immediatament.
Divendres vaig assistir al sopar d’empresaris d’Òmnium Cultural i l’ANC per parlar del procés. Van explicar que els atacs informàtics que reben dels serveis secrets espanyols són d’una envergadura que l’empresa nord-americana que els assessora tècnicament (la que va fer possible la victòria d’Obama) mai havia vist. La guerra bruta del Govern espanyol per frenar el procés català és molt forta, però tot i això no és capaç de frenar el camí que estem fent. No ho és perquè el moviment català és transversal, i la gent no només actua per romanticisme. El poble està tip d’aquesta manera de fer del segle XIX i exigeix democràcia i transparència. Per això una solució pot ser la de trencar bruscament amb Espanya per tornar a ajuntar les peces de forma diferent i amb noves condicions, en què potser hem de tenir en compte els nostres veïns portuguesos.

Via inundada i irresponsable

Ningú podia esperar diumenge a la nit que el ruixat que va caure deixaria inutilitzada tota la infraestructura de trens d’alta velocitat al seu pas per Girona. Els vídeos que van aparèixer a primera hora de dilluns van deixar incrèdul a tothom que els veia: un canal d’aigua per les vies del tren. Estàvem davant una nova imatge de la ciutat de Girona, una icona al costat de la de la catedral.
Després del primer impacte de la imatge ha vingut la impotència per trobar la solució i el ridícul en les explicacions.
El túnel del tren va quedar ple d’aigua en més d’un quilòmetre, acumulant-se a la part baixa en direcció a Sarrià, just quan passa per sota el riu Ter. Allà, diuen, va acumular uns 7 metres d’altura, ocupant un volum total d’uns 60.000 m3, que no és poca cosa. Extreure un volum tan gran en un temps raonable exigeix contactar amb alguna empresa especialitzada, atès que l’altura des de sota el Ter fins a la superfície és de 40 metres, i si s’ha de treure per la mateixa boca del túnel fan falta centenars de metres de mànegues, amb el mateix problema d’altura. És un repte d’enginyeria que Adif va decidir resoldre encomanant-lo a la unitat d’emergències de l’exèrcit. “Des de quan l’exèrcit coneix la paraula eficiència?” vaig pensar, preveient el fiasco. I així va ser: la unitat especialitzada, formada per 86 militars, 30 vehicles, una embarcació i un helicòpter (ningú el va avisar que per dintre el túnel no hi passa) només van ser capaços d’extreure 60 m3/h d’aigua, poc més del que raja en 10 aixetes de casa vostra. Amb la solució Adif el túnel s’hagués buidat en 1.000 hores, és a dir, a meitat de novembre. Finalment es va contactar una empresa que va aportar una bomba capaç d’extreure 1.600 m3/h que, amb l’altura de 40 metres, va deixar el cabal extret a uns 800 m3/h. De bombes que extreguin grans quantitats d’aigua n’hi ha moltes, però només són capaces de pujar l’aigua a altures d’uns 5 metres. Fer-ho a 40 metres ja és una altra cosa, doncs la potència de la bomba és proporcional a la altura que s’ha de bombejar i al quadrat del cabal. Una de les màquines de paper a l’empresa treballa amb un cabal de 2.400 m3/h a una altura de 40 metres i per això la bomba té una potència de 323 kW, és a dir, 440 cavalls. Una bomba així, si és elèctrica, té un altre problema afegit, que no té una línia elèctrica a l’abast que la pugui alimentar fàcilment i que si ho fa un grup ha de ser d’almenys 1.000 kW, que a la comarca ja n’hi ha algun.
El cas és que els militars van fer el ridícul amb la seva intervenció, desconeixent quin era el vertader objectiu darrera la seva visita a la ciutat de Girona: ser útils, ser amables o fer por. Cap d’aquests s’hauran complert perquè han estat canviats pel sinònim de grotesc i inútil. 
La trama de l’episodi es va completar amb la interpretació que va fer Adif sobre les raons de la inundació. Sabem que diumenge va ploure molt i que això va fer pujar els rius de la ciutat sense que hi hagués cap baix ni garatge inundat. Només es va inundar el túnel de l’AVE, raó que va fer treure a Adif la conclusió que el túnel havia treballat com a claveguera final de la ciutat. És a dir, Girona no es va inundar perquè l’aigua es va escolar pel túnel. Ànimes de càntir! Si hagués entrat el riu Güell a l’AVE l’hauríem vist sortir per Sarrià. Sabem que va ser la riera Pabordia, que acaba entrant al Güell prop del pou de la tuneladora, que es va desbordar en no poder encabir en el riu i va fer caure un mur de rajols que protegia el forat del pou del túnel. La responsabilitat és en la protecció del pou, en mantenir-lo obert quan ja està en funcionament el servei i en conservar una paret de rajols ignorant que Girona és una ciutat d’inundacions. Imaginem què podria haver passat si és el riu Güell el que entra dintre el túnel, si això passa mentre hi ha trens circulant o tan sols si hi hagués personal treballant per construir el túnel. Fabricar un túnel d’aquesta envergadura i menystenir el risc d’inundacions a Girona amb la història que hi ha, sabent que, com diu Laura Fanals ahir en la seva crònica, el 26 de maig de 2009 ja hi va haver una inundació al mateix lloc (raó per la qual devien haver fet la paret de rajols), és un monument a la irresponsabilitat.
L’enfrontament d’Adif amb l’Ajuntament de Girona no només està fora de lloc, sinó que està en direcció contrària per on ha d’anar. Han de disculpar-se a la ciutat, emetre les compensacions oportunes pel mal fet, disculpar-se als usuaris del tren i, sobretot, assumir responsabilitats. Davant l’obra hi ha un tècnic responsable que no va calibrar suficientment el risc d’inundacions, hi ha un polític responsable de determinar el no-acabament de les obres o de l’alentiment d’aquestes, posant en risc la seguretat de les persones. Aquests individus, el tècnic i el polític, han d’assumir les seves responsabilitats.
Aquesta setmana també hem sabut que el fiasco del magatzem de gas Castor el pagarem els usuaris i tampoc es demanen responsabilitats.
Quan al 2004 a la nostra empresa hi va haver un accident de vessament de fuel al riu Fluvià em va tocar a mi assumir la responsabilitat, cosa que vaig fer amb el cap ben alt perquè forma part del meu estatus. No pot ser que quan successos d’aquestes característiques tenen lloc al sector públic no hi hagi mai un responsable. Exigim transparència i la mateixa vara de mesurar!

Definir objectius

Vivim en una societat poc eficient, en la qual els recursos humans i materials es dispersen en excés i no encerten en concentrar objectius. Feu-vos la pregunta següent: quin és el major objectiu de la societat avui dia? Mantenir l’estat del benestar? Crear llocs de treball? Abaixar el consum d’energia per mantenir el clima? Jo no sabria dir quins reptes bàsics té ara la societat europea, tot i que a títol personal en tinc dos de ben definits: crear llocs de treball i disminuir el consum energètic. Sense definir amb claredat uns objectius no es pot ser gaire eficient.
La creació de treball és bàsica per a un estat del benestar en el qual la cohesió social sigui màxima. És molt més important que qualsevol política de subsidi, i no veig que els líders polítics ni l’opinió publicada ho tinguin com a prioritat. Si continuem així veurem coses que ja passen a Anglaterra, com que hi ha famílies on conviuen 3 generacions de ni-ni. L’actual govern, poc després d’entrar al poder, va afirmar que no calia subvencionar la creació de llocs de treball perquè era una mesura que tindria poca eficàcia. Aquest govern entén el concepte de producció? – vaig pensar. Si un lloc de treball no és rendible no es crearà, però en tenim un munt d’aquests llocs que són necessaris. Bé sigui perquè són llocs de treball en competència amb països emergents (el sector tèxtil, per exemple), o bé perquè l’activitat té un substitut més barat com els combustibles fòssils (com en el cas de la gestió forestal), o bé perquè és una activitat que no pot obtenir més remuneració (com l’atenció a la gent gran). El fet és que hi ha molts llocs de treball que, si no s’ajuden financerament -amb exempció total o parcial de la quota de la seguretat social, per exemple- no es crearan mai. Esperar que la demanda interna del país creixi prou per crear llocs de treball és dilatar el problema tota una generació i això no és tenir una finalitat clara.
Un altre objectiu és l’habitatge. Com podem aconseguir que la gent compri habitatges amb salaris de 800 o 1.000 euros al mes? Creieu que amb aquest salari es pot tenir accés a un habitatge de preu superior a 150.000 euros, encara que siguin de lloguer? L’única solució és la creació de sòl que permeti construir habitatges amb preus que rondin els 80.000 euros, i això demana una solució purament política: alliberar sòl rústic a preu zero per poder-lo llogar durant 60-90 anys.

Continue reading