LuxLeaks, la sangonera

Durant les eleccions europees vam ser molts els que vam cridar que era un error proposar en Jean-Claude Junker, exprimer ministre de Luxemburg, com a candidat a president de la Comissió Europea: No es podia posar el llop a vigilar les gallines.
Luxemburg és el país més ric per càpita d’Europa i això ho fa sense tenir res d’especial, ni turisme, ni indústria avançada, ni serveis excepcionals. Llavors, per què és tan ric Luxemburg? Perquè ha trobat la manera de xuclar recursos dels països veïns, talment com una sangonera.
Fa més d’un mes va sortir publicat a 40 grans diaris internacionals la relació de 340 empreses multinacionals que utilitzaven el Gran Ducat de Luxemburg per evadir impostos en altres països europeus. Entre elles hi ha Apple, Amazon, Heinz, Pepsi, Ikea, Deutsche Bank, Axa, Verizon, AIG… a les quals aquesta setmana s’ha afegit un altre grup amb Disney, Skype, Bombardier, Telecom Italia, Lacoste…
Leak vol dir fuita; Luxleaks, fuita a Luxemburg. És un procés legal pel qual les grans empreses eviten pagar impostos als països on treballen. Luxemburg, Irlanda i Holanda tenen sistemes fiscals per captar la seu de control de les empreses i així evadir impostos. Com ho fan? Si una empresa en el país on treballa té un règim impositiu del 35%, per exemple, munta una filial a Luxemburg que factura serveis a l’empresa. Com que a Luxemburg ha pogut negociar el tipus impositiu -del 0,28% en el cas de Disney- el resultat és que les empreses gairebé no paguen impostos o només en paguen el 5% com a molt. Luxemburg encaixa aquests impostos sense haver fet res, i a sobre el primer ministre es queixa que han de tenir una legió de funcionaris negociant les rebaixes fiscals.
Una cosa semblant passa amb Starbucks a Holanda, on té una filial, Starbucks Manufacturing BV, que torra el cafè per a les altres empreses del grup. Es qüestiona el “preu de transferència”, és a dir, l’elevat preu que factura a les altres empreses, de manera que augmenta o disminueix els beneficis de les filials segons el país on es trobi. Una cosa semblant fa Seat amb Volkswagen a casa nostra.
El mecanisme de Luxleaks aprofita una falla del sistema fiscal de la Unió Europea que permet evadir milers de milions de les arques dels estats justament en un moment on fan més falta per la frenada de l’activitat econòmica. De fet, la crisi que patim es deu a la transferència de riquesa a països emergents, a canvis d’usos econòmics amb la irrupció d’internet i les tecnologies digitals, i a la desaparició d’ingressos als estats per evasió de les grans multinacionals i de les grans fortunes.

Continue reading

La loteria de Camprodon

Dimecres passat, el Diari de Girona va publicar un article d’Alba Carmona amb el títol “L’anunci de la loteria va passar a Girona”. Explica que l’anunci de la loteria de Nadal d’enguany, en què un home entra en un bar on ha tocat la grossa i el bàrman li fa entrega de la participació que no va recollir puntualment, va ser un fet verídic que va passar a Camprodon a l’any 1914. L’article explica un relat publicat a Diario de Gerona de Avisos y Noticias on un tal Patllari Gananci va adquirir una participació de cinc pessetes del número 50.047 amb la intenció de reservar-ne la meitat pel seu client d’Olot, l’industrial José Puigdemont, tal i com feien habitualment. Quan va saber que havia guanyat va enviar una carta certificada al seu client dient-li que, havent cobrat 30.000 pessetes de la loteria, posava a la seva disposició les 15.000 que li corresponien. Això sí, reclamant-li les dues pessetes que ell li havia avançat.
No és l’única vegada que cau la loteria a Camprodon, a l’any 1979 també va tocar la de l’estiu. En ambdues ocasions l’impacte sobre la vida de la gent de Camprodon i la seva vall va ser considerable. 
La loteria del 1914 va tocar a Can Pineda, una botiga d’embotits i queviures en general que havia comprat dos dècims. En aquells temps -encara passa en algun lloc- les botigues també servien beguda a qui ho demanava, essent una barreja entre botiga i bar. El número 50.047 jugava 5 rals per un premi de 7.500 pessetes. L’impacte econòmic sobre la vall es va veure l’any següent amb l’augment de la construcció. Per exemple, a Alfons Rigat li van tocar 30.000 pessetes que va destinar a construir l’hotel Rigat, avui hotel Camprodon. El Diario de Gerona detalla uns quants agraciats amb la loteria, com un mestre de Llanars amb 6.000 pessetes, en Josep Perramon de Sant Pau de Segúries, l’Àngela Turull de Setcases… explica que un nen que havia amagat una pesseta als seus pares per poder comprar una participació, en veure que li havia tocat una fortuna, es va afanyar a descobrir, plorant d’emoció, la falta comesa, tot dient; “no us preocupeu, som rics…”. Explica també que un jove que havia comprat una participació de 2,5 pessetes i que l’havia revenut, va patir una excitació nerviosa quan va saber que havia tocat. Uns carboners que treballaven en un bosc de la vall de Bolòs van ser avisats amb un pal amb una bandera blanca que havien posat dalt un promontori. Així que van veure la bandera van deixar la feina per anar a Camprodon.
Finalment explica que una dona de la Vila de Baix -que vivia a l’antiga plaça d’Espanya, sobre del Núria- havia d’anar a comprar una participació de loteria a Can Pineda amb els diners que li havia donat el seu home que era carabiner i, quan va ser a la botiga va preferir comprar una llangonisseta. Quan va tocar, en Sidro Garcia Aymerich -besavi de la meva dona- va demanar on era la participació, obtenint per resposta “d’on et penses que ha sortit el tall que has menjat?”. Cautelosa, l’àvia havia preferit invertir els diners reservats per la compra del dècim en menjar. 

Continue reading

LC Paper ja ha acumulat un 60% d’estalvi energètic en CO2 i vol esdevenir referent d’eficiència energètica juntament amb altres empreses garrotxines

L’empresa garrotxina LC Paper porta onze anys aplicant processos productius que milloren l’eficiència energètica. Ho fa des del 1993, quan van introduir a la indústria el sistema de cogeneració de producció combinada de calor i electricitat. El 2009, la integració de la cogeneració a la fabricació de paper tissú en una de les màquines va suposar un estalvi energètic de CO2 d’un 27%. El 2011 van millorar el producte, fent un paper tissú d’una capa en comptes de dues. Això els va reportar un estalvi en CO2 del 21%. Fa un mes, van transformar una de les màquines perquè produís paper tissú d’una capa, i van aconseguir un estalvi suplementari del 17%. Des del 2009, doncs, LC Paper ha aconseguit un estalvi energètic en CO2 acumulat del 60%.

Per l’any que ve, esperen obtenir un 12% d’estalvi suplementari amb optimitzant el sistema de transport. Ha estat LC Paper qui ha proposat a Wattia Innova la constitució d’un grup d’empreses que volen apostar decididament per l’eficiència energètica i que vulguin formar un referent a la comarca A LC Paper i Wattia se’ls han unit Noel Alimentària i La Fageda. Per a Joan Vila, les condicions que es donen a la Garrotxa són propícies per crear el projecte de la Locomotora Energètica.

Internet com a impuls a les empreses

Al’hora de trobar l’origen de la crisi actual, una de les causes que se’ns acudeixen és l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola. Fora de les nostres fronteres s’identifica la crisi també a l’efecte de la globalització i a la penetració d’Internet. Hem dit sovint que la globalització ha suposat la transferència de riquesa nostra a països emergents, cosa que ens ha fet més pobres. Pel que fa a la penetració d’Internet a l’economia, és evident que suposa un efecte revulsiu, un canvi cultural, una revolució en el sentit econòmic del terme. Implica eliminar activitats per crear-ne d’altres: un efecte semblant al que va passar durant la revolució industrial, on la maquinització va fer tancar l’artesania. 
Sovint es té el convenciment que Internet destrueix llocs de treball, per exemple quan pensem en les agències de viatges o en la crisi de la premsa escrita i, en conseqüència, en la producció de paper premsa i d’impressió escriptura. Però alhora Internet ha fet abaixar els costos als clients, cosa que ha augmentat el número de viatges i ha augmentat el comerç de productes, ha multiplicat el número de caixes de cartró i l’augment d’aquesta producció. La mort de llocs de treball degut a Internet es veu compensada pel naixement d’altres llocs associats a Internet? Aquesta és la pregunta pertinent.
Un estudi de l’Institut McKinsey mostra que l’economia digital crea 2,6 llocs de treball per cada un que en destrueix i té un pes a l’economia del 3,2% del PIB, xifra que podria pujar fins el 5,5% en pocs anys si es fa el camí correcte. S’estima que Internet pot crear més del 30% dels llocs de treball futurs, comptant els directes i els induïts pel canvi d’usos de l’economia. El comerç més afectat és el dels viatges i turisme, al que segueix -a menys de la meitat d’ingressos- la venda de productes electrònics, els serveis, la roba, l’equipament per la casa, els productes culturals, l’alimentació, la higiene i la bellesa, i els jocs.
Si l’economia digital creix cap a un pes del 5,5% a Espanya podria crear 350.000 llocs de treball en un període de tres anys. Els frens cap al creixement numèric, però, són enormes, sobretot en les petites i mitjanes empreses que no es serveixen prou d’Internet, on menys de la meitat no tenen presència a la xarxa. El creixement també es veu afectat negativament per un sector públic que no s’implica prou.
L’economia digital esdevé una autèntica palanca de productivitat, una eina immensa per a la internacionalització i una catapulta per a nous negocis que la fan determinant per afrontar els reptes que té la nostra economia en els propers anys.

Continue reading

Aranzels de carboni

“La nostra avaluació conclou que l’atmosfera i els oceans s’han escalfat, els volums de neu i de gel han disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentracions de diòxid de carboni han augmentat fins a nivells sense precedents”, així conclou el comunicat del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climatic (IPCC) de les Nacions Unides en la seva reunió de principis de mes a Copenhaguen. El canvi climàtic es veu a tot el món, l’escalfament del clima és inequívoc i la influència humana és clara i va en augment.
Les conseqüències de l’efecte hivernacle a l’atmosfera han assolit els nivells més elevats des de fa 800.000 anys, la temperatura mitja de la superfície ha pujat 0,85ºC entre 1880 i 2012 -una velocitat impressionant- i la de la superfície dels oceans ha augmentat 0,11ºC per decenni entre 1971 i 2010. El nivell mitjà dels oceans ha pujat entre 1901 i 2010 uns 19 cm i l’Àrtic s’escalfa més ràpidament que la mitjana del planeta. La superfície del gel ha disminuït de 3,5% a 4,1% per decenni entre 1979 i 2012, mentre que a l’Antàrtida el moviment és invers, amb una recuperació del +1,2 a 1,8% del seu gel. Els efectes són visibles en tots els continents amb precipitacions en augment en certes zones i en disminució en altres, distribució modificada d’espècies marines i terrestres, rendiments agrícoles cada vegada inferiors, onades de calor més freqüents a Europa, Àsia i Austràlia… L’escalfament continuat es preveu que portarà conseqüències més greus en termes de seguretat alimentària, de disponibilitat d’aigua potable, de riscos d’inundacions i de tempestes, amb un augment probable dels desplaçaments de població i de conflictes per l’accés a les fonts de matèries primeres.
La comunitat internacional s’ha fixat com a objectiu mantenir la pujada global de la temperatura al nivell de 2ºC a fi de limitar els impactes del canvi climàtic que ja es produeix a una velocitat inèdita. Per arribar a assolir aquest límit les emissions de gasos d’efecte hivernacle (CO2, metà, òxids de nitrogen) s’han de reduir entre un 40% i un 70% entre els anys 2010 i 2050 per desaparèixer definitivament el 2100. Això implica deixar de forma massiva l’ús d’energies fòssils, millorar fortament l’eficàcia energètica, limitar la desforestació,… i invertir centenars de milers de milions des d’ara fins al 2030. 

Continue reading

El petroli es mou, els Estats Units també

Mentre escric aquest article, el preu del petroli és de 79,2 $/barril, el més baix des de ?l’any 2010. No fa gaire setmanes estava a 110 $/b. Entre llavors i ara, qui també s’ha mogut ha estat el dòlar, passant des dels 1,35 €/$ fins a 1,25 €/$ d’avui. Així, si ho mirem en euros, el petroli ha passat de 80,9 €/b fins a 63,4 €/b, un descens del 21,7%.
Aquest moviment és molt important: té greus conseqüències per l’economia i pel futur. Alguna vegada he explicat que l’energia té un pes del 10% sobre l’economia mundial, per la qual cosa qualsevol moviment amunt o avall l’afecta de forma considerable, i ara mateix l’impacte sobre l’economia seria d’un 2%, cosa que es reflectirà en els propers mesos. Per això és important conèixer les causes de la davallada i les conseqüències que això tindrà en el futur.
La causa més important és la caiguda de la demanda per la frenada en l’activitat internacional en la que la Xina és l’actor principal. L’economia global s’ha construït sobretot per creixements desmesurats en països emergents, principalment la Xina, amb augments anuals de més del 10% durant molts anys. El creixement de Xina tenia lloc en detriment al creixement dels països rics, de forma que hi havia un transvasament de riquesa des d’uns als altres. Doncs bé, la pèrdua de riquesa ha afectat el poder de compra dels països rics, fet que ha disminuït les compres als països emergents i de rebot acaba afectant al creixement de l’economia d’aquests. És difícil seguir els moviments de Xina pel fet que és una economia opaca i, si bé oficialment ens diuen que el creixement és del 7%, molts analistes creuen que en realitat és del 2%. Per tant podem dir que els vasos comunicants s’han igualat en part i el flux entre ells s’ha reduït, per la qual cosa el creixement mundial s’ha apaivagat.
Preus-historics-del-petroliPer l’altra banda hi ha l’augment de la producció. Sabem que el petroli és escàs i que ja fa anys vam superar el peakoil, la punta màxima de producció convencional. Quan no hi ha prou petroli en pous convencionals es recorre a pous marins de gran profunditat, a terres bituminoses i, darrerament, a tècniques de fracking amb el nou Shale oil i el Shale gas. Cada tècnica nova significa un encariment en l’extracció, de forma que sabíem que el preu que necessitava l’últim barril que igualava l’oferta amb la demanda tenia un preu de 100 $/b. Al reduir-se la demanda el preu ja no ha de ser aquest, sinó molt inferior, més encara del que hauria de ser tècnicament. És una història que ja ha passat anteriorment en les altres crisis de petroli: quan un país basa el seu funcionament exclusivament en el petroli i quan la demanda i el preu cauen, han de vendre més per mantenir els ingressos. Així, actualment Veneçuela necessita vendre a un preu de 160 $/b per mantenir la revolució de Chaves, Iran necessita 130 $/b, Irak 114 $/b, Rússia 110 $/b… el fracking d’EEUU 60 $/b i Kuwait 50 $/b. Per tant, la necessitat d’ingressos de certs països impedeix frenar la producció de petroli per controlar el preu, cosa que el conduirà a una cota molt baixa, potser de 70 $/b o més avall encara. Jo el vaig veure en una crisi com aquesta a 16,4 $/b durant el desembre de 1998. Hi ha un altre exemple històric encara més xocant: la segona crisi de petroli va portar el preu a abril de 1980 a 116 $/b i la caiguda va arribar fins a 25,1 $/b a juny de 1986. Per tant, els preus baixaran, cosa que acabarà ajudant el creixement de l’economia. 
Els països rics havien perdut part de la seva riquesa per transferència als països emergents, però també als països productors de matèries primeres per l’augment dels preus. Ara la situació es recondueix parcialment i això permetrà un augment del poder adquisitiu dels països rics en detriment dels emergents. Auguro un impacte colossal a l’economia de Veneçuela i potser també a la d’Argentina.
L’efecte de la baixada de preus del petroli, però, té conseqüències en el futur. Així, tot el desenvolupament d’energies renovables es pot veure afectat en no ser prou rendible a causa de la baixada del preu del petroli. És una cosa que ja va passar en els anys 80, quan s’havia començat a produir electricitat solar i quan les calderes de biomassa van entrar massivament a les empreses, moltes de les quals no es van ni engegar per la caiguda posterior del preu del petroli. També afecta la producció futura de petroli doncs amb preus baixos es deixa d’invertir en noves prospeccions i, al cap d’uns anys, la producció de petroli no podrà satisfer la demanda per raons tècniques, fent pujar el preu desmesuradament. Continue reading

9-N, el dia del mur

Avui farem un graó més del procés català. Des de l’any 2010, i amb més intensitat a partir de l’any 2012, bona part de la societat catalana ha anat prenent consciència que cal fer un trencament amb Espanya, encara que sigui per tornar a negociar de tu a tu. A poc a poc els interrogants s’han anat resolent, s’ha perdut la por i més i més gent s’ha sumat al moviment. Finalment, l’ona s’assembla a la que hi va haver el 1977 quan es cridava “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Llavors el moviment social també va implicar molta gent, fins i tot fora de Catalunya.

L’activitat ha esdevingut una ona que progressivament ha enganxat més i més gent, tanta que fins i tot els partidaris de continuar a Espanya han suggerit que era fruit del suposat adoctrinament de TV3 i dels mitjans catalans, quan la realitat és que la quota de mitjans catalans és minoritària. Per exemple, TV3 té una quota de pantalla de poc més del 13%, per la qual cosa cal suposar que el 87% de la televisió que es veu a Catalunya fa campanya en contra o és neutra (per exemple els canals que només projecten pel·lícules). Pel que fa als diaris, és cert que el diari Ara, el Punt AvuiDiari de Girona tenen opinió a favor de l’ona, però la major quota de diaris, La Vanguardia i El Periódico, no es pot pas dir que facin campanya a favor de votar, més aviat estan en contra o són neutrals. Per tant, és fals que l’èxit del moviment es degui al poder de convicció de certs mitjans, com es vol fer creure.

L’èxit de l’agitació rau en la societat civil. El fet que a Catalunya organitzi amb facilitat moviments de voluntariat, que sigui un territori on la solidaritat és relativament important, facilita que una agitació com aquesta qualli amb simplicitat. En altres regions d’Espanya expliquen que moltes cavalcades de reis les han de subcontractar a empreses perquè és impensable que hi hagi prou voluntaris. Mireu l’èxit de la Marató de TV3 i la misèria de les seves rèpliques a altres televisions espanyoles. Pensem en l’abast del voluntariat durant els Jocs Olímpics del 92, el de la Creu Roja, el del banc dels aliments, el de Càritas… la societat catalana té facilitat per crear associacions amb voluntaris i això és impossible d’entendre a Espanya perquè allà no és així. Continue reading

L´enfonsament d´Espanya

Els esdeveniments que es van succeint a Espanya semblen trets d’un manual de com portar un país al col·lapse. La concatenació de fets és sorprenent i sembla ben bé organitzada per una mà superior. La coincidència en el temps del descobriment de casos de corrupció i del procés català afebleixen simultàniament dos pilars de l’Estat espanyol de forma greu amb el risc que a Madrid no hi hagi prou energia per aguantar-los o que hagi de decidir com en el segle XVIII: Portugal o Catalunya. Llavors la direcció espanyola va prescindir de Portugal per actuar sobre Catalunya. Avui podrà decidir perdre el poder davant Podemos i estacar Catalunya, una nova versió d’Espanya roja però no rota.
Com és possible que un govern cometi tants errors com el de Madrid? Segurament perquè la direcció de Madrid no interpreta com errors maneres de fer que sempre han fet. La història moderna d’Espanya està plena de governs que han fet del menyspreu la forma d’actuar i ara ha estat igual, sense veure que això la gent ja no ho pot suportar.
Per una banda, la crisi ha castigat la societat espanyola molt més que no pas la dels altres països -a excepció de Grècia- pel fet que ha deixat en no res el sector de la construcció que va donar feina a més del 20% de la població. Aquella bombolla que va durar deu anys va fer creure a tothom que el país era xauxa, que aquí es lligaven els gossos amb llonganisses, que tenir crèdit era qüestió només d’anar al banc, que es podien fer diners, molts diners, només comprant un immoble i venent-lo més tard, que era normal pagar comissions per aquestes transaccions, essent imprescindible tenir bones relacions en aquest món immobiliari, de la construcció i financer. Una vegada destruït aquest muntatge anem descobrint les conseqüències: pèrdua massiva de treball, visibilitat d’haver construït un teixit econòmic fals, descobriment de xarxes de corrupció massives…
De cop (de fet no va ser del tot instantani, vam haver d’esperar des del 2009 fins el 2012) la societat va descobrir que s’havia de fer una devaluació interna per retornar la competitivitat al país i que s’havien de cenyir els pressupostos prescindint de moltes prestacions, cosa que l’Estat va fer de forma modèlica als ulls dels països veïns. Els espanyols assumeixen estoicament els deures, deien amb sorpresa a l’exterior. I així ha estat fins que els casos de corrupció han anat aflorant en tal quantitat, en tal successió, que ha fet esclatar l’estoïcisme de la gent. La negació del govern a alguns casos, la minimització de la gravetat, la confecció d’altres notícies per amagar la corrupció, la confecció de casos falsos per tapar els propis, no ha fet més que exaltar encara més la ira de la gent. Les maneres de governar del PP a Madrid, fugint de la transparència, han quedat atrapades pels casos de corrupció derivats de la seva política d’economia especulativa realitzada anys enrere. El PP està enxampat per la seva història recent i no sap admetre els seus propis errors, fet que encén dia rere dia als seus votants. Continue reading