Competitivitat per crear treball

La setmana passada deixava anar una pregunta que és força punyent: Si a Espanya el cost laboral és de 21,3 €/h de mitjana, dels quals 5,5 €/h són cotitzacions socials, i el cost de França és de 34,6 €/h, dels quals 11,4 €/h són cotitzacions socials, com és que la indústria francesa no ha vingut en tromba cap a Espanya?
La resposta cal trobar-la en la competitivitat. Les empreses -i un país en el seu conjunt- si són competitius poden vendre més a l’exterior i no necessiten comprar tant fora, creant treball, i aquesta competitivitat no depèn només del cost salarial, depèn de molts altres factors.
A Davos cada any es presenta l’índex de competitivitat global. La llista per al 2015-2016 l’encapçala Suïssa, amb un índex de 5,76, seguit per Singapur, amb 5,68, Estats Units amb 5,61, Alemanya amb 5,53, Holanda amb 5,50, Japó amb 5,47, Hong Kong amb 5,46, Finlàndia amb 5,45, Suècia amb 5,43 i Gran Bretanya amb 5,43. Aquests són els deu primers d’una llista de 140 països. França ocupa el lloc 22 amb un índex de 5,13, Espanya ocupa el lloc 33 amb 4,59 i Itàlia ocupa el lloc 43 amb 4,46. És la mostra més clara que la competitivitat no depèn només del cost laboral i que hi intervenen més factors. Cal dir que en els darrers anys Espanya ha millorat aquest índex, i ha passat del lloc 35 al 33.
Com es mesura aquest índex? Es quantifiquen bàsicament 7 pilars: El primer mira l’educació i el desenvolupament d’habilitats, el segon, l’ocupació i les polítiques compensatòries, el tercer, la creació d’actius i l’esperit empresarial, el quart mesura la intermediació financera i la inversió real en l’economia, el cinquè, la corrupció i les rendes, el sisè, els serveis bàsics i les infraestructures i el setè, les transferències fiscals. A aquests pilars s’hi sumen 12 subpilars que mesuren les institucions, les infraestructures, la política macroeconòmica, la salut i l’educació primària, la universitat, l’eficiència en el mercat de béns, l’eficiència en el mercat laboral, el desenvolupament del mercat financer, el coneixement tecnològic, la mida del mercat, la sofisticació del mercat i la innovació. La visió és completa per a tots els 143 països, des de Suïssa fins al Txad o Guinea.
Els valors són molt diversos, amb algunes curiositats, com per exemple el rànquing de disponibilitat d’enginyers o científics té un valor de 16 a Espanya mentre que a Suïssa es troba a 23. Aquest aspecte és en el que Espanya està en millor posició entre els indicadors que relacionen el capital humà. Els pilars amb els que Espanya està ben posicionada són les infraestructures, la salut i l’educació primària, l’educació universitària, el coneixement tecnològic, la mida del mercat i la sofisticació de negocis. No està tan malament la innovació, però anem molt enrere en el desenvolupament del mercat financer, l’eficiència del mercat laboral i del mercat de béns, essent els pitjors índex en el context macroeconòmic i les institucions. Més concretament els problemes són per ordre d’importància l’accés al finançament, els tipus d’interès, la ineficàcia en la burocràcia de l’administració, les regulacions restrictives en el mercat laboral, la insuficient capacitat a la innovació, la corrupció, la complexitat de les regulacions fiscals, la insuficient formació del personal de treball, la inestabilitat política…

Continue reading

La tecnologia que es menja el treball

La casualitat va voler fer coincidir el meu article sobre la revolució en la creació de treball amb una entrevista en un diari a la consellera de benestar i treball Dolors Bassa. Enfront de la meva insistència que el que realment cal és crear treball, la consellera pensa que l’atur és un tema d’emergència social i conseqüentment la primera mesura en la qual estan treballant és en la Renda Mínima d’Inserció. Aquella entrevista va exemplificar la visió de la qual em queixava al meu article: no considerar prioritària la creació de treball per davant de tot.

Aquesta setmana també hem vist una previsió que diu que la tecnologia anul·larà en els propers anys 7 milions de llocs de treball al món i només en crearà 2. Si heu estat atents al que passa a França haureu vist la batalla entre els taxistes i la nova forma de transport Uber… En definitiva, el conflicte entre el món que ve i el que se’n va és arreu i cada vegada més intens, la qual cosa vol dir que ja no es poden veure ni fer les coses com es feien fins ara, que cal una adaptació mental als nous problemes per resoldre’ls. Darwin va demostrar que qui sobreviu no és precisament el més intel·ligent ni el més fort, sinó qui millor s’adapta. Per tant és hora de trencar conceptes i tabús en una societat a la que li costa canviar coses, i en el món de la creació de treball això és bàsic.

Des que Espanya té democràcia, el nivell d’atur mai ha estat baix. Només el 1976 va estar al 4,7%, però ràpidament va pujar fins al 12,4% el 1980 per assolir un màxim del 21,5% el 1985, baixar novament fins el 16,1% el 1990, recuperar un valor de 23,9% el 1994, tornar a baixar fins el 8,3% el 2006 (en plena bombolla immobiliària) i assolir un màxim del 25,8% el 2012. El passat any 2015 l’atur ha arribat a la xifra del 20,9%. Dels 40 anys de democràcia, 15 han tingut un nivell d’atur superior a 20% i només 7 anys l’han tingut inferior al 10%. Per sota del 5%, nivell objectiu, només el primer any, i encara cal suposar que l’estadística no era gaire fiable aquell any 1976. Continue reading

La verdadera revolució és la creació de treball

El món viu en desconcert econòmic i cada dia descobreix noves dades del que li espera en el futur: un espai sense llocs de treball. Bé sigui perquè les onades de crisi es van repetint, sigui perquè els robots es menjaran gran quantitat de llocs de treball (el 64% de pèrdua de llocs de treball industrials es deuen a l’automatització), la visió del futur proper és gris, ombrívola, quan no opaca. Les convulsions polítiques i les dificultats a arribar a pactes són una derivada de la dificultat en trobar solucions a les persones que han de viure en aquest món tan complex i incert.
La situació a Espanya és dramàtica, amb una població de 46.815.916 habitants hi ha una població activa de 22.654.500 persones de les quals 5.896.300 estan a l’atur mentre que la xifra d’ocupats puja a 16.758.200 persones. D’aquestes persones que treballen 2.795.800 reben un sou del sector públic i 13.962.400 treballen al sector privat. És a dir, 14 milions de persones en sostenen a 47 milions. Creieu que això té gaire recorregut? Cal un gir urgent a les polítiques d’ocupació, impulsant la creació de treball.
La primera cosa que cal fer és canviar l’objectiu i deixar de tenir com a prioritari la reducció de l’atur perquè el vertader propòsit ha de ser la creació de treball. És senzill d’entendre: no és el mateix reduir l’atur abaiTaula-sense-treballxant l’edat de jubilació traient persones actives del sistema que creant nous llocs de treball. Aquest error en l’objectiu ha portat a fer malament les coses i a fer-nos trampes al solitari. Per això és molt millor fixar l’objectiu en la taxa de les persones que no treballen enlloc de les que estan a l’atur. Si ens fixem en la taula dels que no treballen en edat de 25 a 64 anys entre els anys 2012 i 2015 veurem que avui aquesta taxa a Espanya és de 35,6%, només superada per Itàlia amb 36,4%. La mitjana de la zona euro és de 29,1% i en països com els nòrdics les taxes són molt més baixes, com Alemanya amb 20,8%, Noruega amb 19,1% i Suècia amb 17%.
La crisi ha fet molt difícil la creació d’una dinàmica massiva de creació de treball i el que es crea es fa amb comptagotes, creixent a Espanya 724.000 llocs de treball entre abril 2013 i juny 2015, mentre que a Alemanya han estat 592.000 i a França només 190.000. En total la UE ha generat en aquest temps 2.158.000 llocs de treball.

Continue reading

Canvi de rumb a Catalunya

Comparativa-Pib-Gironès-CatalunyaEls recents canvis en el Govern i en la presidència de la Generalitat suposen un canvi substancial en la direcció de Catalunya. El centre de gravetat s’ha desplaçat cap a l’interior del país. Feia temps que el pols de força entre CiU i ERC ho escenificava, però ara, amb el canvi de consellers i de president, el desplaçament cap a la Catalunya interior s’ha fet més evident: dels 14 components del govern, 5 són de Barcelona i 9 són de comarques.
El trasllat del centre de gravetat era lògic atès que el centre del sobiranisme també és a l’interior de Catalunya (ha mogut el centre de gravetat de Rubí a Terrassa, uns 4,4 km), on també coincideix un impuls més fort per sortir de la crisi. En un article que vaig fer la setmana després de les eleccions del 27-S vaig mostrar com els vots sobiranistes eren més elevats en àrees on hi ha menys atur i més coneixement del català, amb una correlació força elevada. Aquesta hauria de ser una reflexió de base per al nou govern que hauria de continuar amb la pregunta de què podem fer perquè els col·lectius no catalano-parlants i amb atur s’acostin al sobiranisme. Una resposta és la de fer polítiques més socials, que suavitzin el patiment d’alguns d’aquests col·lectius, però caldrà fer també alguna cosa des del punt de vista comunicatiu per apropar-se a ells. No vull pas suggerir fer un canal de TV3 en castellà, però potser sí un canal en català amb continguts més banals, una programació més propera a les televisions privades espanyoles.
Em sembla interessant observar les raons per les quals les comarques de l’interior de Catalunya han creat més treball que no pas les de l’àrea metropolitana. Si comparem el PIB per habitant de les comar?ques del Gironès i del Baix Llobregat es pot observar que des de l’any 2000 fins al 2008 la millora de la riquesa per habitant era igual, amb la mateixa evolució, però a partir d’aquí les corbes es van separar. La davallada del 2009 va ser diferent a les dues comarques, essent inferior al Gironès. El 2011 la riquesa del Gironès ja havia recuperat la que havia perdut al 2008, mentre que al Baix Llobregat encara no havia remuntat la caiguda per la crisi. Quan explicava això a uns italians que tenia aquesta setmana de visita, em van dir que aquest fenomen també passa a Itàlia, on les grans empreses de Milà i Torí encara no han aixecat el cap mentre que les pimes de la Toscana van a tota velocitat. Aquí he d’especificar que les observacions que faig per al Baix Llobregat valen també per al conjunt de Catalunya atès el pes de l’àrea metropolitana en el conjunt del país.

Continue reading

Qui dia passa any de llum cara empeny

Article de Jordi Garriga a l’Econòmic sobre el preu d’electricitat amb material meu. https://drive.google.com/file/d/0B0ybMkCNuq5JTnc1VVM4ekhrcFE/view?usp=sharing

Austeritat a Alemanya?

Aquesta setmana ha semblat que el món financer hagués llegit el meu article de diumenge sobre la bombolla a la Xina: l’article sobre les febleses de l’economia xinesa ha coincidit amb la percepció que la borsa mundial ha fet del tema. El fet no és menor, car tira per terra tots els arguments de l’economia global. Hem descobert que el creixement de l’economia global no es deu pas a la millor productivitat xinesa, sinó a un finançament monstruós d’aquesta. Ara tots els blocs econòmics mundials es troben en igualtat de condicions, endeutats fins a les celles i sense marge de maniobra per impulsar les seves economies.
Qui són els principals creditors de la Xina? Alemanya, Anglaterra i Estats Units. De fet Alemanya ja té experiència a finançar bombolles, és més, m’atreviria a dir que s’ha servit de finançar bombolles externes pels seus beneficis.
Qui va ser el país que més va finançar la bombolla immobiliària espanyola? Alemanya no només va finançar la bombolla espanyola, sinó que també ho va fer a la grega i a la italiana. Si mirem l’evolució de la balança comercial alemanya es pot apreciar com a partir de la reunificació de les dues alemanyes, les vendes a l’exterior perden pes fins l’any 1992, a partir del qual comencen a pujar i ja no paren fins avui, amb dos petites frenades, una al 2002 i una altra al 2008 amb la crisi de les subprimes. Aquesta corba és exactament la inversa de la balança comercial d’Espanya i prova que Alemanya va finançar la bombolla espanyola per afavorir la venda dels seus productes, majoritàriament cotxes i maquinària, i créixer econòmicament. Quan la bombolla va esclatar el que hagués estat just hagués sigut que el finançament alemany hagués sofert una patacada, però no, el rescat de la banca espanyola per part de la UE va eximir d’aquest risc als bancs alemanys. D’aquesta manera aquests no van haver de pagar la seva part de la responsabilitat en la crisi i es van escapolir.
Quan la bombolla espanyola va esclatar, Alemanya va trobar un recanvi millor, Xina. El gegant asiàtic comença a tenir un important balanç net amb l’exterior a partir de l’any 2005 i fins el 2008. La crisi subprime la supera immediatament i el creixement de les exportacions comencen a augmentar fins el dia d’avui. El creixement de Xina en els darrers quinze anys és espectacular, inversemblant des del punt de vista econòmic, passant d’un deute del 121% del PIB a l’any 2000 fins el 282% a l’any 2014, bona part del qual està en mans dels bancs (65%) i de les empreses (125%), deute que en una porció està finançat per bancs alemanys, anglesos i nord-americans. Passarà com va passar a Espanya, o els bancs alemanys en sortiran esquitxats? Es beneficiaran d’un rescat per part del banc central xinès, o en sortiran ferits? No ens convé pas que en surtin molt mal parats perquè a la fi ens tocarà a nosaltres, però una lliçó sí que és necessària, no pot ser que qui especula permanentment en bombolles alienes no rebi cap càstig i pugui continuar com si res amb aquesta política.

Continue reading

Una bombolla global

Deute global i pibEl panorama per a l’any 2016 arrenca amb molts núvols, fins i tot amb boira espessa. És difícil veure-hi clar en un món tan convuls, sense una teoria econòmica sòlida que expliqui el que ens passa i sense que cap ideologia pugui donar solucions als problemes de la societat.

He escrit en aquest espai moltes vegades que els problemes de l’economia occidental comencen per una transferència enorme de la riquesa d’occident cap a la Xina, transferència que es va fer en forma de llocs de treball majoritàriament. La pèrdua de feina va comportar una disminució d’ingressos fiscals alhora que més despesa pública derivada de l’atur. El resultat de l’efecte dels vasos comunicants va ser una teòrica anivellació de riquesa entre un bloc i l’altre. Fins aquí la conclusió era clara, i per resoldre el desequilibri calia recuperar la competitivitat perduda per les empreses i crear nous llocs de treball per tornar a la situació anterior, tasca prou difícil perquè s’havia de competir amb salaris molt més baixos que els d’aquí. Una vegada havíem interioritzat això, l’any 2015 ens ha mostrat que, de fet, la Xina és més dèbil del que ens pensàvem i hem començat a descobrir allà bombolles immobiliàries gegantines, que han provocat que l’economia xinesa entri en clar descens, quan no en una recessió encoberta. Aquest aspecte no ens afecta directament, però sí a Alemanya, el major exportador a Xina, i de retruc també a nosaltres. La desacceleració de l’economia mundial està servida.

Aquest moviment agafa Estats Units amb el peu canviat. L’economia americana ha estat dopada pel banc central des de la crisi de Lheman Brothers i ara aquest banc, la FED, creu que ha arribat el moment de normalitzar la situació deixant que l’economia creixi sola, evitant el risc que acabi en una altra bombolla. És a dir, la FED es dedicarà a posar fre a l’economia americana per evitar mals majors. Això té una conseqüència global que és que la pujada d’interessos americans atrauran capital provinent de països emergents i d’arreu. Així ens trobem que la Xina desaccelera i els altres països emergents es veuen arrossegats a recessions, tant per la baixada de les vendes de matèries primeres com per la fugida de capital a recés d’Estats Units. Continue reading

Va, penseiro…

El dia de Nadal al canal 33 van fer un programa didàctic sobre l’òpera que es titulava Simfonova, presentat per Marcel Gorgori. Van cantar peces d’òperes com Carmen, Norma, La Bohème, Turandot, La Traviata, Lohengrin… Ja cap al final van cantar Va Penseiro de l’òpera Nabucco de Giuseppe Verdi. En Marcel va explicar que durant la seva estrena a l’Scala de Milà el 9 de març de 1842 el públic es va entusiasmar pel cant de Va Penseiro identificant el cor dels esclaus hebreus amb l’afany independentista d’Itàlia per alliberar-se del domini dels Habsburg i dels Borbons. El moviment del Risorgimento, de la unificació italiana, va començar el 1814 i va acabar el 1871. L’11 de març de 2011, quan Itàlia celebrava el 140 aniversari de la seva unificació, Riccardo Muti dirigia l’òpera Nabucco a l’Scala de Milà i al final del cor Va Penseiro es van escoltar crits de “Viva Itàlia” i “Viva Verdi”, davant la petició insistent d’un bis. Mutti es va dirigir al públic, entre el qual es trobava el president del govern Silvio Berlusconi, i els va dir que “l’art i la cultura italians són la millor senya d’identitat del país i, si no se’ls cuida i protegeix, el resultat final només pot ser acabar amb una Itàlia convertida en pàtria bella i perduda.” No cal que us digui que després de cantar Va Penseiro a l’Auditori de Barcelona el crit que es va sentir va ser el de “Visca Catalunya!”.

L’anècdota em va al pèl aquesta setmana després dels resultats electorals a Espanya i de la reacció de Matteo Renzi, primer ministre italià. En efecte, Itàlia observa que pot ser la propera víctima política del programa de contenció pressupostària tal com ho han estat anteriorment Polònia, Grècia, Portugal, França i Espanya. La pèrdua del control del govern per part del PP preocupa fortament a Itàlia que veu com el moviment M5S, l’equivalent a Podemos espanyol, puja a cada enquesta. Renzi pretén frenar l’ajust pressupostari fent front a la política d’austeritat de l’Europa de l’euro, suposadament promoguda per alemanya. Sense esperar cap moviment de Renzi a casa nostre ja veiem un enrenou de canvi de sentit amb les polítiques pressupostàries: així és l’oferta que Junts pel Sí ha fet a la CUP i així serà el que sortirà de qualsevol negociació a Espanya per formar govern.

Cal desfer el programa d’austeritat? Ens hem passat de rosca amb les polítiques de contenció? Serà un error tirar per la borda el camí fet, els guanys de competitivitat obtinguts en els darrers quatre anys que permetran crear treball en els propers tres o quatre anys. Era inevitable la pèrdua d’empreses i de treball basades en la bombolla més gran que ha tingut mai el país i, com a conseqüència, era inexorable la pèrdua de riquesa que això representava, amb la desaparició de prestacions socials i d’inversions en infraestructures. Continue reading

Cada cop més difícil

El món es troba en una espiral desbocada. Com més anem, més difícil és de governar, tant global com localment. Les eleccions d’ahir mostren com serà de difícil a partir d’ara governar Espanya, el mateix fenomen que estem observant a Catalunya i a molts ajuntaments. No sé si la capacitat dels polítics permetrà gestionar els nous temps i reptes. Veient la campanya la resposta és no: no hi ha nivell, però cal donar temps per veure-ho.

Qui ha guanyat sense baixar de l’autocar és la CUP perquè davant els resultats d’ahir sembla que ningú se la jugarà convocant noves eleccions a Catalunya amb un electorat desencisat i desmobilitzat. Per tant, la CUP ara té tota la força per imposar les seves raons. Dit d’una altra forma, si els vots de Democràcia i Llibertat no són necessaris per governar a Madrid, auguro que Artur Mas no serà el futur president de la Generalitat.

Si finalment el govern es fa a l’entorn de PSOE i Podemos també estarem distrets. Us recordeu de la prima de risc i de la dictadura dels mercats? Paraules com austericidi, renda mínima universal, salari mínim de 1.000 euros… El debat serà important, amb la participació de l’exterior del país. Ara que dic això, no creieu que la Herr Merkel no exigirà la Grossencoalition entre el PP i PSOE?

El que és cert és que la política ha fet un tomb del tot i que entrem en una nova situació que, depèn de com vagi, pot ser aprofitada per Catalunya. Tal i com han anat les coses hauria sigut més rendible fer primer les eleccions espanyoles i després les catalanes: això hauria permès mantenir mobilitzat l’electorat en ambdues i posar el tema català al centre de l’elecció.

La complexitat del món es pot arribar a gestionar gràcies a la digitalització que permet tenir molta informació en poc temps i fer debats socials gairebé a l’instant. Això és el que més m’agrada d’una nit electoral, un debat múltiple en pocs minuts. Ara ja puc desar al calaix dels records llunyans a personatges com González, Guerra, Aznar, Rajoy, i el meu ministre Soria.