Segolène, CO2 i acords voluntaris

Dijous a l’empresa vam rebre el certificat per estar adherits al programa d’acord voluntari per a la reducció de CO2. A l’acte hi va participar el secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, Josep Enric Nebot, així com la investigadora de la Universitat de Vic Marta Guadalupe. Vam rebre el diploma 46 organitzacions que amb les nostres mesures hem reduït un 2% les emissions de CO2. En total al programa hi ha adherides 131 organitzacions des de l’any 2010, que és quan va començar. Ja he explicat aquí que reduir el consum energètic o disminuir la generació de CO2 fins un 15% és relativament fàcil, es tracta d’utilitzar la tecnologia que hi ha al nostre abast i prou. A partir d’aquí tot és més complicat, havent de canviar els hàbits i adaptar els productes. Per això, presentar una reducció del 2% és un resultat insignificant, mostrant que el voluntariat no és el camí, que cal passar a l’obligatorietat. El que em sorprèn és que els responsables del canvi climàtic no ho vegin. Vaig tenir la sensació que es dedicaven a conèixer el sexe dels àngels.
La professora Marta Guadalupe va fer una ponència sobre l’impacte del sector agrari i ramader en el canvi climàtic. Va explicar que aquest sector és responsable del 25% del problema, tant pels efectes del gas metà dels animals remugants (fa quinze dies vaig escriure que eren responsables del 4% de l’efecte hivernacle) com de la desforestació per alliberar terres agrícoles que es practica arreu del món. Va dir que el 2014 ha estat el primer any que s’ha aturat la desforestació, cosa que ha frenat l’efecte hivernacle. La tala d’arbres i el manteniment de la massa forestal és el primer ordre a dominar en la batalla contra el canvi climàtic. Els arbres són grans captadors d’anhídrid de carboni durant el seu creixement. Per això és important la gestió forestal, la tala dels arbres vells per plantar-ne de nous. Si els vells s’utilitzen com a combustible o s’emmagatzemen en forma de fusta a les cases, per exemple, estem emmagatzemant CO2 i permetem als nous arbres en creixement captar més gas carbònic. D’aquí que en les activitats forestals es demani la certificació forestal que acredita que aquella fusta prové de boscos gestionats adequadament.

Continue reading

Espanya, un model que ens ofega

Precio-electricidad-vs-salariosAquests dies estem immersos en una mobilització per evitar que el govern legisli contra l’autoconsum. He hagut de refrescar els meus arguments sobre les raons per les quals el govern de Madrid afavoreix les companyies elèctriques i, com sempre que faig això, se’m revolta l’estómac.
Durant els anys de la crisi, a partir de l’any 2008 fins l’any 2014, Espanya ha fet un esforç majúscul en contenció salarial, fet que ha possibilitat a l’economia del país tornar a ser competitiva, poder exportar més i importar menys, tant béns com serveis. El resultat és una recuperació del compte corrent exterior, la correcció lenta de la riquesa perduda durant la bombolla immobiliària i la creació de nous llocs de treball, primer, de forma pausada i, ara, amb més ritme. Doncs bé, aquest esforç de contenció salarial que ha suposat que durant aquests anys l’augment salarial sigui del -3,77% en números reals -descomptant la inflació- a Catalunya i del 0,82% a Espanya, el preu de l’electricitat a les petites indústries ha crescut prop d’un 33%, un 21% en termes reals i per al consumidor domèstic ha pujat un 66%, essent un 51% en termes reals. És indignant: el patiment de la gent ha servit per engreixar les companyies elèctriques!
El ministeri va actuar apujant els preus de l’electricitat i atacant de forma virulenta les energies renovables només per mantenir els marges bruts i els beneficis de les companyies elèctriques. Heus aquí alguna constatació. Des de l’any 2008 la demanda elèctrica ha caigut any a any, però el preu del pool, la llotja on es negocia diàriament l’electricitat, ha pujat continuadament. Coneixeu un mercat transparent on els preus pugin quan la demanda baixa? Jo no, només s’explica pel fet que el mercat no actua amb prou competència, vaja, que té les cartes marcades i no funciona com cal, en benefici de les companyies elèctriques. Si ara mirem els balanços de les companyies elèctriques, publicats en la memòria de la patronal Unesa, des de ?l’any 2008 fins al 2013 la venda d’electricitat ha anat caient any a any, però la xifra de negoci ha anat pujant, mentre que el marge brut de les companyies s’ha mantingut a nivells astronòmics, amb un Ebidta de prop del 40% sobre la xifra de negoci i d’uns beneficis entre el 15 i el 25% sobre la xifra de negoci, uns valors galàctics si els comparem amb la resta d’empreses de l’economia. Recordem que això ho han fet mentre l’economia patia, tancaven empreses, molts treballadors anaven a l’atur i havien de patir desnonaments per no poder pagar hipoteques, mentre molts petits empresaris perdien els seus estalvis de tota la seva vida. Quan les elèctriques tenien aquests beneficis desmesurats pels temps que corrien, les pimes que no tancaven tenien una mitjana de benefici sobre facturació del 2,6% i la resta d’empreses que cotitzaven a la borsa espanyola tenien beneficis mitjans del 2,5%. La conclusió és que les companyies elèctriques no han patit la crisi a força de xuclar dels esforços de tota la societat. Continue reading

El gas de les vaques

 

«Si un cotxe convencional emet 120 grams de CO2 per km, vol dir que l´emissió d´una vaca en termes de CO2 pot significar l´equivalent d´un cotxe que faci 104 km diàriament»

Fa dues setmanes parlava del risc del CO2 i dels efectes perceptibles que aquest tipus d´emissions tenen en la salut humana. Avui explicaré la influència de les vaques en l´efecte hivernacle.
Les vaques són animals remugants que digereixen l´aliment en dues etapes: primer el consumeixen i després el ­remu­guen. Remugar vol dir regurgitar el material semidigerit i mastegar-lo de nou per desfer-lo i afegir-hi saliva. Són remugants els bòvids i els cèrvids.
Els humans necessitem glucosa per obtenir l´energia que ens fa funcionar: els enzims que tenim (amilases, sacarases) ens permeten degradar els vegetals en forma de midons a sucre, que posteriorment és absorbit per la sang. Per això hem de bullir els vegetals, per passar-los a midó i també per això els vegetals crus aporten fibra i ajuden a netejar l´aparell intestinal, perquè no els digerim i surten intactes, fent d´escura-xemeneies. Però els animals remugants tenen un mecanisme més sofisticat que els permet digerir els vegetals en forma de cel·lulosa. Ells tenen enzims diferents com la cel·lulasa, que permet trencar les molècules de cel·lulosa i passar-les primer a midó i després a sucre. Després d´haver empassat l´aliment, aquest passa a un compartiment anomenat rumen on es mescla i fermenta i s´alliberen gasos per la boca en forma de rots. Les parts més grosses de la mescla pugen per l´esòfag i tornen a ser mastegades per posteriorment passar per l´estómac i ser definitivament digerides.
El rumen és la cambra de fermentació que permet destruir les molècules de cel·lulosa, hemicel·lulosa, midó, sucre i pectina, i convertir-les en molècules més senzilles com monosacàrids o disacàrids, que pot dissoldre la sang i aportar energia al cos. És allà on es genera el gas metà que surt per la via més curta, és a dir, per la boca.
El gas metà és un gas de fort impacte hivernacle, essent l´equivalent a 25 vegades la contribució del gas CO2. Una vaca pot generar fins a 500 grams de metà per dia, que vol dir l´equivalent a 12.500 grams de CO2 per dia. Si un cotxe convencional emet 120 grams CO2 per km, vol dir que l´emissió d´una vaca en termes de CO2 pot significar l´equivalent d´un cotxe que faci 104 km diàriament. Per tant, estem davant d´un problema major que no podem negligir. S´estima que a la Terra hi ha 1.300 milions de vaques i que la seva contribució a l´efecte hivernacle estimat per la FAO és del 4,5%.

Continue reading

Paral·lel 40: Grècia, Itàlia i Espanya

Avui és un dia històric per a Grècia i per a Europa. El referèndum que es fa a Grècia qüestiona els pilars de la Unió Europea, tota la filosofia que la va engendrar. Què votaria jo si fos grec? Votaria “no”. La meva percepció és que mantenir un estat o territori amb una idiosincràsia tan diferent dintre un grup d’estats tan desiguals no pot funcionar. Per entendre-ho, aquesta setmana hem sentit la notícia que Puerto Rico, l’últim estat a entrar als Estats Units d’Amèrica, farà suspensió de pagaments i es planteja tornar a sortir dels Estats Units. Té el mateix problema que Grècia: ambdós països no són capaços de tenir la mínima disciplina ni el mateix creixement que els estats associats. És un problema de modernitat, d’organització, d’ensenyament, de rigor fiscal, d’inversió encertada… És el mateix cas que vam veure quan l’Argentina va decidir fixar el tipus de canvi de la seva moneda al dòlar, fins que va fer figa. Hi ha molts països que tenen una distància en modernitat de 10, 20, 30, 50 i 100 anys respecte a altres, i és impossible voler fer-los conviure sota la mateixa moneda.

Tant els Estats Units d’Amèrica com la Unió Europea es caracteritzen per una recaptació fiscal disciplinada, cosa que els porta a poder invertir i a mantenir un mínim estat del benestar. Si un estat comença a fer trampes recaptatòries, amb molta economia submergida, amb poca contundència inspectora, l’economia no pot fer front a un determinat benestar i, si vol mantenir un mínim, comença a endeutar-se de forma alarmant. Això és el que han fet Grècia i Puerto Rico. Una altra solució hauria estat acceptar menys protecció social, tal com fan alguns països de la UE que també són a l’Est. Continue reading

CO2, amenaça imminent

El dia de la revetlla de Sant Joan la revista The Lancet va publicar un informe sobre la necessària reducció de contaminants atmosfèrics pel benefici de la salut humana. The Lancet (el bisturí) és una famosa revista mèdica britànica que publica setmanalment el grup Lancet Publishing Group des de l’any 1823.
En el número d’aquesta setmana la revista és contundent quan diu que actuar contra el canvi climàtic és alhora una urgència i l’oportunitat per assolir els progressos més grans per a la salut pública en el curs del segle XXI. El document l’ha redactat un equip universitari multidisciplinari europeu i xinès coordinat per la Universty College de Londres. Si en un altre informe a l’any 2009 deia que “el canvi climàtic és l’amenaça més gran al món per a la salut pública del segle XXI”, en aquest del 2015 diu que “els efectes del canvi climàtic ja són perceptibles avui i les projeccions futures representen un risc potencialment catastròfic d’un abast inacceptable per a la salut humana”.
Els redactors de l’informe han partit de la constatació científica de l’amenaça imminent que constitueix l’impacte del canvi climàtic sobre la salut. Això resultaria d’efectes directes com l’augment de l’estrès tèrmic (acumulació de calor en l’organisme), les inundacions, la sequera i l’augment dels fenòmens extrems com les tempestes. Però encara s’hi afegeixen els efectes indirectes, com la pol·lució de l’ai?re (a més temperatura, més capacitat d’absorció de gasos), l’extensió de les malalties transmeses per certs vectors (mosquits…), els desplaçaments de poblacions, i patologies mentals com l’estrès posttraumàtic que provoquen els fenòmens climàtics extrems.
Els redactors de l’informe tracten de trobar respostes polítiques destinades a protegir la salut pública, per exemple, reduint l’efecte hivernacle lligat a les emissions del carbó i dissenyant les ciutats per a la gent i no pas pels vehicles, afavorint el transport actiu i el públic.
Actuar contra el canvi climàtic vol dir limitar les emissions d’efecte hivernacle (CO2, metà i òxids de nitrogen…) però també adaptar-se al canvi climàtic que ja s’ha produït a causa de les emissions del passat. Hem emès molts gasos amb efecte hivernacle i ja no tornarem a anar enrere encara que aturem les emissions. Fins i tot amb un escenari limitat a 2º d’augment de temperatura hi haurà un impacte sobre la salut de la humanitat.

Continue reading

Atemptar contra les lleis de mercat

“Si la revolta popular arriba al govern, les elèctriques entraran en fallida perquè no podran pagar els cicles combinats de gas natural que tenen muntats sense funcionar”

Dijous vaig escoltar una frase a Mariano Rajoy que em va fer molta gràcia: va demanar al seu partit que practiqui la humilitat. És una acció gairebé impossible, atès que fa quatre anys que practiquen l’atropellament continuat en tots els sectors de la societat. Només cal recordar què va dir una diputada -la filla de Fabra, el president de la diputació de Castelló- durant una intervenció al congrés, referint-se al patiment d’algunes persones: “Que se jodan”. Aquesta frase resumeix gràficament el que pensa i com actua el PP, amb un menyspreu impressionant respecte als que no són dels seus. Ha actuat, continua fent-ho, de forma clientelar, arbitrària i injusta, i el que recull a partir d’ara són els efectes d’aquesta actuació.
Preus electricitat segons païsosDimecres vaig estar en una jornada sobre energia de Pimec a Tarragona. Allà vaig escoltar com algunes empreses es queixaven que havien de pagar un cost elevat per portar el tub de gas des del circuit principal fins a casa seva. Cobrar la línia de connexió és una pràctica habitual a Espanya, però no a altres països; tant si la xarxa és elèctrica, com de gas o telefònica -amb la fibra òptica, per exemple. Doncs bé, si la connexió de gas és cara, sempre hi ha la solució de comprar el gas natural liquat, transportar-lo en camió, i gasificar-lo en una petita planta in situ. Sorprenentment l’administració ha legislat impedint gasificar el gas natural si la xarxa principal de gas es troba a una distància de menys de dos quilòmetres. És un cas de legislació descarada pel benefici de l’oligopoli contra el consumidor.
El mateix fenomen passa amb l’electricitat. En els darrers anys els ingressos per venda d’electricitat han caigut per la baixada del consum. Per compensar la pèrdua d’ingressos es va modificar el barem de la factura elèctrica apujant la part fixa del rebut, la que té en compte el factor de potència i que no depèn del consum. El resultat va ser la penalització del consumidor estacional (pagesos, càmpings, hotels, segones residències) i també del petit consumidor, i es va arribar a tenir el preu més alt d’Europa en el tram de consumidors menors de 20 MWh a l’any, un atemptat contra els que menys tenen i un camí directe cap a l’aprofundiment de la pobresa energètica.

Continue reading

El nou decret sobre autoconsum

Al juliol de 2013 el Govern de Rajoy va presentar un decret per regular l’autoconsum elèctric, la possibilitat que les cases, els comerços i les indústries posin plaques fotovoltaiques i petits molins de vent per produir part de l’electricitat que consumeixen. És un camí inevitable després de la baixada de preus de les plaques fotovoltaiques, els convertidors i de les bateries que fan competitiva la generació a petita escala, i alhora és la via més important per a l’estalvi energètic i per actuar contra l’energia fòssil. La major part de països fomenten aquest camí menys Espanya, que hi actua en contra. Aquell juliol de 2013 el decret presentat va voler frenar la instal·lació de plaques fotovoltaiques amb una taxa sobre l’electricitat produïda que la feia no rendible i amb una sèrie de mesures de control per les instal·lacions de plaques als teulats que ratllava el ridícul. L’impost al sol, com va ser anomenat aquell decret, no va veure la llum i es va quedar en un esborrany. No sabem si va ser per la protesta que es va generar, per la resposta de Brussel·les al decret o perquè només es buscava un esborrany, el cert és que mai s’ha materialitzat. Però els seus efectes han estat els mateixos que si s’hagués publicat, perquè el sector instal·lador de plaques fotovoltaiques s’ha frenat en sec pel fet que la gent ha tingut por que un dia el decret pugui ser aprovat.
Amb aquest panorama, amb un decret congelat, amb el sector inactiu per la por que un dia sortiria un nou decret, apareix ara un nou esborrany que vol millorar l’anterior. Aquest nou decret comença dient que vol fomentar la cogeneració, incrementar l’eficiència energètica, bla, bla, bla i promoure les instal·lacions de mida reduïda. Diu que ho vol fer agilitzant els procediments administratius simplificats de forma que es compatibilitzi la generació de petita escala amb “la sostenibilitat econòmica del sistema elèctric”. És un autèntic oxímoron, una cosa completament impossible, atès que la sostenibilitat del sistema elèctric és sinònim dels beneficis i prebendes de les companyies elèctriques.
L’esborrany de decret accepta que la generació a petita escala pot ser beneficiosa per a les illes, on la generació centralitzada és més cara que a la Península, però la bloqueja aquí, amb la raó que hi ha conceptes en el preu -els peatges- que no es pagarien si els usuaris es generessin la seva pròpia electricitat. Per emmascarar-ho diu que “la instal·lació descontrolada d’instal·lacions d’autoconsum podria portar problemes de seguretat en l’operació i manteniment de les xarxes”, com si a Alemanya les xarxes fossin diferents i com si en qualsevol actuació a la xarxa exterior el protocol no obligui posar a terra la línia abans d’actuar. La realitat és que de qualsevol factura el preu de l’energia que es paga és d’uns 61 €/MWh. La diferència fins al total són impostos, pagament de deutes anteriors, participació al preu elèctric de les illes, transport, distribució i altres contribucions. 

Continue reading

Enlairament solar

Fa una setmana vaig rebre de la DGT el distintiu que confirma que el meu cotxe és elèctric, després de tres anys. Dijous, la Generalitat va avançar que farà gratis als cotxes elèctrics els peatges d’aquelles vies on té competències, acció que mostra la raó del distintiu. Divendres, Olot va atorgar la distinció d’”Empresa Garrotxina de l’any” a Wattia, pionera a demostrar i vendre sistemes energètics residencials completament autònoms, sense necessitar d’estar connectat a la xarxa elèctrica ni a la de gas. L’aposta per les energies alternatives es va completar dilluns passat quan va aterrar a Japó l’avió elèctric Solarimpulse 2 impulsat per cèl·lules fotovoltaiques en un intent de fer la volta al món. Totes aquestes notícies mostren com la mobilitat elèctrica avança i configuren el camí de l’electricitat solar i renovable, a la qual cosa hem d’afegir la bateria de Tesla de la qual ja vam parlar dies enrere.
L’avió solar és un repte tecnològic que ha impulsat Suïssa, en concret, el politècnic de Lausana -amb 20 laboratoris que hi treballen- i les empreses ABB, Solvay, Omega i Schneider. Treballen en el projecte des del 2003 i ara han decidit que poden fer la volta al món de 40.000 km i 12 escales en un ultralleuger ple de plaques fotovoltaiques i amb 4 bateries de liti que permeten volar a la nit. Tot plegat és un prodigi de la tecnologia, des del pes de l’avió al disseny de noves plaques fotovoltaiques, passant per una nova instrumentació i acabant pel control del pilot que només pot descansar en intervals de 20 minuts. El Politècnic de Lausana ha vist en el projecte la possibilitat de fer un salt endavant en la tecnologia, i els suïssos se senten orgullosos del repte. 
No en va un dels pilots, que es diu Bertrand Piccard, ja va fer la volta al món amb un globus aerostàtic i també va creuar els Alps amb ala delta. És psiquiatra, especialista en tècniques de relaxació, una habilitat bàsica per trajectes tan llargs. Però Piccard és nét d’August Piccard, que va pujar en globus aerostàtic fins a 16.201 metres i amb un batiscaf va baixar al mar fins a 3.150 metres. El pare, en Jacques Piccard, el 1960 va baixar amb batiscaf fins a 10.916 metres. Tota una nissaga.
L’avió va sortir d’Abu Dhabi per anar a Oman, l’Índia, Birmània i la Xina, a Nanjing, per després fer el salt del Pacífic fins Hawai, enmig de l’oceà. Quan passava per Japó, diumenge passat, va veure que una tempesta faria molt perillosa l’arribada a Hawai i va decidir aterrar a Nagoya, a Japó, on roman per refer els desperfectes que va ocasionar el vent en l’avió mentre era a terra.

Continue reading

Ada, la clau

Fa dos anys vaig escriure que la mateixa elit econòmica i política que ens havia portat a la crisi, fent un mal irreparable al país, pretenia treure’ns-en. Impossible, vaig dir llavors, les maneres de veure l’economia, la societat i el món els impedeix la tasca. A principis de mes vaig mostrar un fenomen que explicava parcialment aquesta incapacitat. Explicava que la histèresi entre el treball i el creixement de l’economia es deu al fet que l’economia ja no necessita els treballadors que va deixar aturats, en necessita uns altres amb més preparació tecnològica, més actitud pel treball i, si cal, amb més empatia pel que fan. Aquesta setmana constatem com la macroeconomia mundial no sap resoldre l’embut en què es troba i l’única cosa que saben fer els directors econòmics dels bancs centrals és emetre més deute i més deute… fins quan?
Estem perduts i ens cal passar a l’acció per trobar noves vies per a una economia que ja no sap resoldre els problemes que té la societat. Fa 100 anys, una crisi semblant va portar el món a camins de violència i guerra total. Allò es va resoldre a partir dels anys 50 amb més impostos, que es va canviar a partir dels anys 80 per més endeutament. L’empobriment actual del món no es pot resoldre de la mateixa manera. La histèresi del treball-creixement ens indica també que, a més de necessitar treballadors diferents, caldrà també directius amb idees noves i activitats inexistents, molta imaginació per crear treball. Per tant, és urgent un canvi generacional en la direcció de la societat, des dels dirigents sindicals, als patronals, als polítics que fa 40 anys que encara hi són, o als dirigents de grans empreses. A mi em fa la mateixa urticària quan sento en Duran, en Mas, en Rajoy, la Marina Geli… que l’Alierta de Telefònica, en González de BBVA, en Fainé de CaixaBank, o l’Oliu del Banc de Sabadell. Si no marxen, se’ls ha de fer fora, i això ho han de fer les noves generacions.

Continue reading

Vénen temps nous: el vot útil

 Les eleccions d’avui marquen l’inici d’un temps nou en la política fruit del daltabaix del sistema econòmic i social. La revolució que estem fent demana canvi de dirigents econòmics i polítics per definir un nou model. Ara ens trobem en un període de transició, estem a l’inici del canvi i la conseqüència és la fragmentació de partits, la inundació de sigles i missatges que enriqueix i alhora complica la gestió política.

Les eleccions d’avui ens poden portar que algun ajuntament hagi de pactar entre quatre grups, acció en què el país no té tradició ni prou cultura de pacte. Per tant, s’obre un nou capítol en la història en el qual la diversitat d’idees i les concessions poden millorar el funcionament de la cosa pública. Com també el poden bloquejar i impedir que es governi a molts nivells de la política catalana i espanyola. Això és just el que aprendrem en aquesta bugada: si amb el vot que més ens agrada, el del cor, fem que el nostre ajuntament, la Generalitat o el Govern central no puguin governar, haurem après que també es pot votar amb el cap i mirant cap un altre costat. Vull dir que si amb el vot ideològic amb què hem votat el resultat sempre és el bloqueig de les administracions, haurem de pensar que també es poden votar partits o coalicions que no ens agraden però que poden ser més interessants des del punt de vista pràctic.

El millor sistema electoral que resol aquest fet és el francès, que va a dues voltes: aquells candidats que no passen a la segona ronda han de dir als seus electors a qui donen el vot, fruit d’una negociació pública. Els pactes es fan a la llum de tots i el resultat és un govern que pot governar amb la majoria suficient.

Avui veurem com es fa per governar a Barcelona, amb dos grups electorals amb més regidors i amb la resta amb la meitat. Xavier Trias pot necessitar el PSC i ERC per governar en minoria. Ada Colau pot necessitar PSC, ERC i CUP per governar en minoria. Temps difícils. Seria molt més senzill que els votants de PSC i ERC votessin directament a Trias i a Colau, enfortint el nombre de regidors d’aquests dos alcaldables, evitant el risc que guanyi el grup que no és del seu grat. Continue reading