Author :

1714 i 2014

Escrit per Joan Vila el 10:07 PM

Diumenge passat vam fer l’excursió Rocabruna-Camprodon. Vam passar pel mig del castell de Rocabruna, on tinguérem ocasió de veure les obres de reconstrucció del castell. Quan vam arribar a Camprodon vam fer una pausa a la font de Sant Patllari. Allà vam llegir el poema de Joan Maragall i ens vam fixar en la inscripció que hi ha en un oratori de Sant Patllari, just darrere la font. La inscripció és datada el 1717. Curiosa data que ara està de moda, vaig dir, coincideix amb les llindes de les cases de Beget que vam veure en una altra excursió aquest hivern. Les llindes són datades entre el 1711 i el 1717. Què va passar en aquest període perquè es construís tant en aquestes contrades?
Gaspar Feliu, en el llibre de la Història econòmica de Catalunya, explica que a partir de l’any 1660 l’economia catalana mostra una clara recuperació que comença pel camp, amb un creixement demogràfic que aporta una mà d’obra barata, i per una forta demanda que permet obtenir bons preus. Però la clau de la puixança de l’economia catalana prové de l’exterior. Fins llavors els intercanvis comercials de Catalunya es feien en el Mediterrani, un espai petit amb competidors amb els mateixos productes. Degut a l’enfrontament militar entre França i Holanda el 1672, aquesta va deixar de comprar aiguardent a França. El port de Rotterdam és el gran port d’Europa i l’aiguardent era imprescindible com a profilàctic per a les grans travessies. Això va portar Holanda a buscar vins i aiguardents al Mediterrani, essent Catalunya qui se’n va emportar la part més important del nou mercat. Tot i que els vaixells eren de comerciants del nord, una part es va fer amb naus catalanes, cosa que els va convertir en nous transportistes, afavorint la construcció de naus de gran tonatge a Barcelona, Blanes, Mataró, Sitges i a Vilanova. Darrera el vi i l’aiguardent els mercaders catalans portaven als ports atlàntics vidre, ferro, paper, llibres, cuir i altres productes, cosa que va animar a posar corresponsals a Cadis i Sevilla. Allà els productes eren canviats per peix (tonyina i pesca salada), productes colonials (sucre, tabac, colorants, pells). D’Holanda s’importaven teixits de qualitat que alhora es venien a la resta del Mediterrani juntament amb el tabac que s’elaborava a Barcelona. Els industrials catalans feien mans i mànigues per copiar la tècnica del teixit holandès i començaren a importar teixit en cru per blanquejar-lo i tenyir-lo aquí. Seria el naixement de la gran indústria tèxtil a Catalunya al segle XVIII. En aquells anys, des del 1660 fins al 1700, es van posar les pedres econòmiques de la Catalunya moderna, just abans de la revolució industrial.
La rendició de Barcelona el 1714 va significar la supressió de l’equilibri català “por legítimo derecho de rebelión y conquista”, es van introduir nous impostos a més dels que ja hi havia, significant un autèntic espoli fiscal. Malgrat això l’economia catalana va aguantar, sabent vendre a l’exèrcit espanyol i treballant políticament fent possible menys pressió fiscal. El cas és que Espanya veia com anaven minvant els ingressos procedents de les colònies i com Catalunya es podia convertir en el nou motor de la seva economia.
El 1717 Catalunya tenia 700.000 habitants i va créixer fins a un milió dos-cents mil el 1787, cosa que significa un increment anual mig de l’1%. Segueix llegint…

Els beneficis de les elèctriques

Escrit per Joan Vila el 12:10 PM

Fa una setmana hi va haver el debat sobre preus elèctrics al col·legi d’enginyers. Allà vaig coincidir amb el representant d’Endesa a actes institucionals, Albert Alegre, amb el qual vaig tenir ocasió de discrepar obertament. Evidentment ell defensava la manera de fer de les companyies elèctriques i em va fer veure l’argument pel qual s’han imposat en el debat de preus elèctrics. Intentaré aquí explicar la raó per la qual la opinió pública i el ministeri han caigut en la trampa del relat elèctric.

Començaré explicant un informe que acaba de publicar Pimec. Es diu Activitat i resultats del sector elèctric espanyol 2000-2012. L’informe diferencia dos períodes marcats, el que va des de l’any 2000 al 2007 i el que va des de l’any 2008 fins al 2012. Explica com en el primer període la demanda elèctrica va pujar anualment un 4%, mentre que en el segon es va estancar, essent l’augment des de l’any 2000 fins el 2012 d’un 31%. Pel que fa als ingressos de les companyies elèctriques d’UNESA, explica que van passar des d’una xifra de 12.500 milions l’any 2000 fins a 22.600 milions el 2012, un augment del 80,8%. A primer cop d’ull ja es veu que alguna cosa no funciona. Si l’anàlisi es fa per ingrés específic, el valor per MWh, en el període 2000-2007 el preu mig va estar entre 63 i 70 €/MWh, el 2008 puja fins 75€/MWh i els anys següents es mou entre 73 i 84 €/MWh. El sector elèctric justifica l’augment de preus d’electricitat per l’entrada d’energies renovables, essent-ne les seves empreses les perjudicades. No sembla pas que els resultats justifiquin aquesta percepció.

Durant el període 2000-2007 la xifra de negocis mitja de les empreses UNESA va ser de 15.755 milions, mentre que en el període 2008-2012 va ser de 21.175 milions. Si s’analitza l’EBITDA, els beneficis abans d’interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions (el rendiment operatiu), aquest va passar des de 6.649 milions de valor mig pel període 2000-2007 a 9.427 milions el 2008-2012, un augment del 42%. Si mirem el benefici net, el valor mig passa des de 2.773 milions el 2000-2007 a 3.849 milions d’euros pel període 2008-2012, un augment del 39%. Per tant és fals que l’augment de preus de l’electricitat es deu exclusivament a l’entrada d’energies renovables al sistema atès que els resultats de les companyies elèctriques han augmentat de forma substancial, amb ratis de benefici sobre xifra de negoci del 17,6% durant el període 2000-2007 i 18,2% en el segon període de 2008-2012, i amb un rati de benefici sobre fons propis del 16,9% al període 2000-2007 i del 13,1% pel període 2008-2012. Pels que no esteu en el món de l’empresa industrial i aquestes xifres no us diuen res, sapigueu que són desorbitades, beneficis fora de lloc, ratllant la usura, propis de països no moderns. El benefici sobre xifra de negoci de les companyies elèctriques en els anys 2011 i 2012 va ser del 13,7% i el 13,9% mentre que els de totes les empreses que cotitzen a la borsa espanyola en els mateixos anys va ser del 6,5% i del 2,5% respectivament, és a dir, el doble que les electriques per l’any 2011 i 5,5 vegades a l’any 2012, arribant a la conclusió que les companyies elèctriques són les úniques que no han patit la crisi. Si la comparació la fem amb les pimes catalanes, el resultat és que les pimes van tenir ratis de 2,6% durant el període 2003-2011 mentre que les elèctriques el van tenir pel mateix període del 18,1%, 7 vegades més. Segueix llegint…

Darwin i l´economia

Escrit per Joan Vila el 9:23 AM

La història del món va fer un tomb al segle XIX quan va sorgir la teoria de l’evolució de les espècies. A l’home li va costar molt acceptar que la terra no era plana i que el món vivent no era fruit de la mà d’un ésser extranatural, entre altres coses perquè aquests conceptes havien estat la base del naixement de les religions.
A l’any 1798 Thomas Malthus va publicar l’Assaig sobre el principi de la població, on exposava el seu convenciment que la humanitat estava abocada a una catàstrofe degut a l’augment de la població: si seguia creixent a aquell ritme, Malthus preveia que en el futur no hi hauria recursos alimentaris suficients per a tothom, començant llavors una lluita per la supervivència. És evident que es va equivocar quan va predir un augment geomètric de la població i en canvi aritmètic dels aliments. La humanitat, arran de la revolució industrial que s’estava gestant en aquell moment històric, va saber augmentar la producció d’aliments també de forma geomètrica gràcies al domini de l’energia.
Ara estem vivint un altre punt crucial en la història per l’esgotament d’aquella energia que va resoldre la qüestió de Malthus. La meva opinió és que la humanitat novament sabrà resoldre l’envit mitjançant la tecnologia de l’estalvi i les energies renovables. Una altra cosa és si arribarem a temps per frenar el canvi climàtic.
Avui, però, vull fixar el concepte de lluita per la supervivència i les conseqüències. Malthus havia fet les seves previsions en espais tancats, en illes o països aïllats. Aquell món ja no existeix. La globalització ha connectat de forma total les economies dels països, afavorint que cadascú valori més la seva diferència respecte als altres. En un cas la diferència la dóna el clima, com el turisme o l’agricultura, en altres casos són els recursos minerals com el petroli, el gas, el carbó, o els minerals sòlids, i en altres casos és el coneixement de la societat el que dóna la diferència. Després d’aquesta reflexió pregunteu-vos quins són els nostres trets diferenciadors: l’agricultura i el turisme. Amb aquesta activitat, però, no n’hi ha prou per fer anar una societat moderna com la que tenim, cal incorporar més coneixement a l’economia, aspecte que passa directament per la formació dels nens i joves abans d’arribar al món laboral. Segueix llegint…

Debats energètics

Escrit per Joan Vila el 9:24 AM

Aquesta setmana he estat en un sopar energètic i la vinent assistiré a un altre debat al Col·legi d’Enginyers a Girona. En aquests llocs es pot copsar la distància entre el que ens agradaria fer i el que cal fer. No dic que això porti a la frustració, però sí que porta a una reflexió profunda.
Quan es mira el mapa energètic de Catalunya i d’Espanya es veu de seguida que el que cal és disminuir la compra d’energia exterior, petroli i gas. Tenim una economia en excés depenent d’aquestes ?ener?gies, bé sigui perquè es necessita en la seva fabricació (siderúrgia, ceràmica, paper, química), o perquè és imprescindible per al transport dels béns industrials que el nostre país produeix. Si el territori no té recursos energètics, cal que l’augment de teixit econòmic es faci amb activitats menys intensives en energia.
Quan es miren tots els vectors energètics des de l’origen fins al consum final, a part de veure el pes del petroli i de les pèrdues de la generació elèctrica, sobta el difícil paper de les energies renovables. Aquestes aporten electricitat eòlica al sistema elèctric (el 21% l’any 2013) i poca cosa més. Els biodièsel són anecdòtics, la biomassa no acaba d’arrencar i l’electricitat no entra al transport. Catalunya té un potencial d’energia en forma de biomassa de 444 ktep, un 3% del total de l’energia que es consumeix, tot i que això es podria augmentar amb nous cultius energètics. L’error de la biomassa ha estat esperar que fos rendible per a la fabricació d’electricitat, cosa que ha estat possible en els darrers dos anys fins que ha arribat l’amic ministre que ho ha aturat. La biomassa és una bona idea per a la calefacció residencial i per a la producció de vapor a les indústries, i és per aquí on s’ha de començar a fer camí.
La continuació del debat ja és un tema elèctric, espai sempre confús. Per veure-hi clar, fa setmanes que he decidit posar la discussió en els costos de generació, lluny de la llotja de preus diària i de les primes a les renovables. A partir de l’energia elèctrica generada a l’any passat i de les hores que les centrals van produir es pot elaborar un cost per a cada tecnologia. Així, el cost de la generació nuclear a Catalunya seria de 29,4 €/MWh, la hidràulica de 44 €/MWh, el cicle combinat de gas de 88,5 €/MWh, la eòlica de 74,1 €/MWh, la fotovoltaica que es va instal·lar fa anys de 383 €/MWh i la cogeneració de 104,4 €/MWh. A partir d’aquí, el mix de generació a Catalunya seria de 55,4 €/MWh, mentre que si el model l’apliquem a Espanya el mix és de 75,7 €/MWh. És a dir, la generació elèctrica que fem a Catalunya és 20,3 €/MWh inferior al conjunt de l’Estat, la qual cosa significa que ajudem el sistema espanyol amb 942.450 milions d’euros, un altre dèficit a afegir al fiscal. Segueix llegint…

Pobresa, dependència, atur

Escrit per Joan Vila el 9:25 AM

He seguit amb interès el debat sobre la pobresa al Parlament sense entendre què feien els nostres diputats. El debat és la conseqüència de la pressió de les entitats que es dediquen a resoldre problemes de la gent que ha quedat fora del circuit, pressió que va ser canalitzada fins el Parlament per partits com el PSC, ICV i la CUP. Està bé que el Parlament discuteixi sobre els temes més importants de la societat, però no ho està fer-ho de mala gana i sense apuntar on toca. Cinc coses em van copsar.
La primera cosa que em va venir al cap quan va començar va ser, amb quins recursos compten si no són capaços d’aplicar correctament la llei de dependència? Hi ha quantitats enormes d’avis abandonats a la seva sort per manca de recursos i els polítics es proposen salvar tothom de la pobresa…
La segona va ser que el debat està mal enfocat. Pensar en la pobresa ha de ser investigar en l’atur. Per què aportar una xifra com 400 euros mensuals a una persona desassistida ha de ser millor que donar-la a una empresa que la llogui i que a canvi li pagui 800, 1.000 o 1.500 euros? L’economia productiva té com a mínim un factor multiplicador d’1,6, que vol dir que per un salari de 1.000 euros generem activitat per 1.600, amb la recaptació d’impostos i de Seguretat social corresponents. Aquesta setmana he rebut la visita d’una tutora de PQPI que té per missió encarrilar al món laboral 15 joves. Em va comentar que el seu èxit és la inserció laboral de 4 o 5 d’aquests joves, que ja estaven completament fora del circuit de treball, cada any. Li vaig explicar que a Dinamarca, amb la Flexiseguretat, els tutors encarregats de la inserció laboral també tenen com a màxim 15 persones al seu càrrec. Això és una bona acció contra la pobresa.
La tercera cosa la vaig escriure al Twitter. Qui fa el debat sobre com ho hem de fer per viure amb pocs recursos? Perquè la nostra classe dirigent dóna per fet que tot plegat és temporal, que tornarem a la situació anterior al 2007 i no. La pèrdua de riquesa ha vingut per quedar-se, per la qual cosa val més adaptar el país a aquesta nova circumstància. Sabem menjar i vestir per poc cost, però no hem resolt l’habitatge ni el transport. Aquí sí que hi intervé la política en majúscules: generar sòl a preu zero (problema polític) permet viure amb lloguers de 300 a 400 euros en habitatges dignes i energèticament bons. Cal construir en vertical, agrupant serveis i minimitzant costos de transport. Vaig sentir un representant sindical lamentar-se per la baixa inflació. Li agrada que sigui baixa o alta em vaig dir? Si es manté baixa permet a la gent l’adaptació a la nova realitat, però el sindicalista deia que amb inflació tan baixa l’economia no creixia. Tot no pot ser. Segueix llegint…

Hora de créixer

Escrit per Joan Vila el 1:19 PM

Aquesta setmana hem sentit moltes anàlisis econòmiques i declaracions: que si Espanya ha fet els deures mentre que França i Itàlia no, que si Alemanya té un excés de superàvit comercial, que el nostre país encara ha de fer més reformes laborals… Tot amanit amb la reunió ?men?sual del BCE que no ha mogut ni un pèl la seva política de no fer res, cosa que encara ha contribuït més a enfortir l’euro respecte al dòlar, que ja arriba a 1,39 $/€. O sigui, més del mateix. Sí, però no.
Ho està fent bé, Espanya? Des d’aquest mateix espai fa més d’un any que repeteixo que ho fem bé, que el país s’ha tornat competitiu i que li ha agafat el gust a exportar, fet que permetrà resoldre el greu desequilibri. Exportar fort durant 8 o 10 anys permetrà retornar els 380.000 milions que ens vam endeutar en els anys de la borratxera. Les dades de l’intercanvi exterior de béns i serveis van en la bona direcció. O anaven: des del mes de setembre s’observa un augment de les importacions i un lleuger descens de les exportacions. En un primer moment vaig pensar que era a causa de l’efecte del rellançament de les inversions industrials i a la compra de maquinària a l’exterior que això suposava, però ara em temo que no és del tot així.
A partir del mes de setembre els bancs han canviat el xip i s’han decidit a finançar projectes solvents d’empreses que exporten i que tenen plans de desenvolupament i estratègics creïbles. Aquest moviment en algun banc ve de la mà de crèdits amb la participació del Fons Europeu d’Inversions que alhora demana que les empreses tinguin patents recents. És a dir, el sistema bancari aposta i impulsa empreses amb projectes de futur, essent això una molt bona notícia.
Per tant, primer hem dit que ho fèiem bé i ara, segon, que els bancs comencen a invertir en projectes solvents. Llavors, per què ara començo a dubtar del camí virtuós que havíem començat a fer? Per què a Europa i a l’FMI continuen recomanant més moderació salarial? Per què el grup d’experts fiscals recomanen apujar l’IVA i abaixar les cotitzacions socials a les empreses?
La resposta es veu en el gràfic. Mentre que la demanda interna va estar en uns nivells estratosfèricament baixos les empreses van haver de sobreviure exportant però, ara que la demanda interna es recupera, les empreses satisfan aquesta demanda deixant part de l’exportació. Aquest efecte és nefast per a la recuperació econòmica, doncs alenteix el retorn dels 380.000 milions i allarga indefinidament la sortida de la crisi. És una fatalitat perdre el coneixement i la penetració que els productes espanyols tenen en els mercats exteriors, oblidar el fet que les empreses d’aquí s’han tornat competitives i s’han descobert a si mateixes venent ?lluny. Per tant tampoc es pot desassistir el mercat local, cosa que ens porta a la conclusió que cal augmentar de forma ràpida la producció per fer possible les dues coses. Segueix llegint…

Mobile World Congress, marca Barcelona

Escrit per Joan Vila el 1:22 PM

Aquesta setmana ningú ha dubtat de l’impacte del congrés mundial de telefonia mòbil al recinte firal de l’Hospitalet. Un impacte com el d’aquest esdeveniment només el tenim de tant en tant, com en els Jocs Olímpics, i ara el tindrem cada any almenys fins al 2018.
Les xifres del congrés són impressionants: 85.000 visitants procedents de 201 països, 1.800 empreses expositores, 98.000 metres quadrats de superfície de fira, 3.800 mitjans internacionals, operadores de telefonia d’arreu, companyies de programari, proveïdors d’equips, empreses d’Internet, empreses d’automoció, financeres, empreses de la salut… El congrés ha aportat a la ciutat de Barcelona uns 356 milions d’euros i 7.220 llocs de treball temporals. No hi ha dubte, doncs, de l’impuls que té el congrés per a la marca Barcelona: des de diumenge fins dijous ha estat en totes les capçaleres dels informatius del món, cosa que potencia altres congressos i fires del món de l’economia, reforça el turisme i facilita la venda exterior dels productes fabricats a Catalunya.
Hem de començar a creure’ns que la marca Barcelona té valor per a tots els productes fabricats a Catalunya. Quan la nostra empresa exporta paper tissú, hem de dir que ha estat fabricat a Besalú, Barcelona, per després explicar tot això de Catalonia i el conflicte amb Espanya. Fora de la UE els clients ens veuen com a Europa, difícilment com a Espanya o com a Catalunya però, sobretot, ens identifiquen com a Barcelona.
És una sort tenir durant quatre anys més un congrés amb l’impacte del Mobile, però seríem uns irresponsables si no fóssim capaços d’aprofitar la catapulta que significa des del punt de vista tecnològic. El congrés implica que Barcelona és la seu permanent del seu secretariat i obliga la ciutat a fer els deures en digitalització, això que es diu la Smart City o ciutat intel·ligent. Aquesta és l’oportunitat del segle per a Barcelona si és capaç d’atraure inversions en empreses digitals, si arriba a teixir un entramat entre centres universitaris i empreses tecnològiques. Gairebé totes les universitats catalanes tenen estudis en informàtica i algunes en telecomunicacions, en electrònica i en sistemes audiovisuals. Aquest és el deure més important de la ciutat a partir del congrés, muntar sinèrgies entre la indústria i la universitat tecnològica. Podria ser que un fabricant de cotxes estigués pensant en Barcelona per posar-hi la recerca sobre la comunicació externa del cotxe, que sàpiga llegir l’entorn de la ciutat, els senyals, els semàfors, el mapa, les indicacions de les autoritats… tot això que conforma l’”smart car”, el cotxe intel·ligent. Segueix llegint…

Catalunya i Escòcia, ens farem mal?

Escrit per Joan Vila el 9:01 PM

Els camins que estan seguint Catalunya i Escòcia són plens d’incerteses: coneixem l’objectiu, la votació, però no sabem res del que passarà al llarg dels mesos i anys que vénen després.
La incertesa origina angoixa a molta gent; per altres és un al·licient que ens impulsa a anar més lluny. Podríem dir que el procés que estem fent aporta adrenalina a la societat, la fa tensar i concentrar, cosa totalment positiva.
S’ha passat d’una fase en la que ningú creia que Catalunya seria capaç de fer el pas que ha fet, a una altra on ningú creia que el projecte pogués ser viable econòmicament, fins a la fase actual en què es qüestiona la posició de Catalunya i d’Escòcia dintre Europa. Com en les fases anteriors, aquesta també caurà pel seu propi pes, és qüestió de sentit comú i de minimitzar el mal.
El camí fet pels partits espanyols no deixa cap més sortida que la d’arribar fins al final, fins la votació o fins a la declaració unilateral d’independència. Estan atrapats en la dinàmica dels últims anys contra Catalunya i ara no la poder deixar de banda. El mateix fenomen s’observa aquí, la història política dels últims 10 anys ha portat al fiasco de l’estatut que alhora ens ha conduït fins al punt actual. Ha estat un camí llarg però profund, que dia rere dia s’ha eixamplat: va començar en un petit sender i ara ja és una via amb quatre carrils. Segueix llegint…

Les elèctriques: Un problema sistèmic

Escrit per Joan Vila el 9:00 PM

Com més avancem en l’embolic elèctric, més gruixut és el nus que hem de desfer. Les darreres actuacions del ministeri afecten de forma negativa a tota l’economia, a excepció de les companyies elèctriques.
Fa poques setmanes el ministeri va modificar el pes de la factura elèctrica augmentant el concepte de la part fixa que té en compte la connexió, el factor de potència, per disminuir el concepte d’energia. És la segona vegada que es fa en pocs mesos. Es tracta que els ingressos del sistema siguin els mateixos encara que caigui el consum. Aquest canvi afecta a tots aquells que no tenen un consum constant, per exemple als càmpings i hotels que tenen un treball estacional, a les segones residències, a les estacions d’esquí, als que reguen els seus conreus per aspersió… en definitiva, afecta a tots aquells que tenen una activitat que dura pocs mesos però que la connexió la han de pagar durant tot l’any.
L’anunci de la setmana ha estat la nova forma de facturació pel consum residencial. Es deixa de fer la subhasta CESUR i es passa a tenir un preu indexat directament amb el mercat. La mesura és positiva, atès que la subhasta anterior partia d’un preu definit pel mercat de futur elèctric lleugerament superior al del mercat, al qual s’havia d’afegir una prima pel risc de fixar el preu per tres mesos. El sistema era inflacionista, per tant és bo evolucionar cap un altre que no augmenti el preu. El problema és com es facturarà. Si el consumidor té un comptador analògic, vell, el preu que li facturaran serà la mitjana del mercat. Si té un comptador digital el preu serà diferent per a cada hora de consum segons el mercat. És una oportunitat per disminuir el consum si el consumidor coneix a cada moment el preu elèctric. Hi ha el recurs de mirar a cada moment el mercat elèctric OMIE a la seva pàgina web. Per exemple, ahir el preu va ser molt baix (10 €/MWh) fins a les 19 h i molt alt (70 €/MWh) fins les 23 h. Si l’usuari coneix això, pot fer ús de la rentadora, rentaplats i assecadora en les hores amb el preu més baix. Un bon sistema faria possible que aquests electrodomèstics s’engeguessin automàticament durant les hores de menor preu elèctric, cosa que els actuals comptadors no ?deixen fer. El client tampoc pot tenir accés a les lectures horàries del seu comptador perquè els que instal·len les ?elèctriques només són unidireccionals, amb ?informació cap a les companyies i no als usuaris. Això porta al consumidor a la ?indefensió, havent de creure el que li diu una companyia amb la qual no confia. Segueix llegint…

La MAT i la independència

Escrit per Joan Vila el 8:59 PM

Diumenge passat va coincidir l’article de Jordi Navarro a la pàgina del costat del meu amb el títol La MAT i la independència energètica. Curiós, vaig pensar, just tot el contrari del que jo penso, ja tinc el títol de diumenge vinent.
En la sessió sobre energia a Olot amb l’ICE el contingut de la meva aportació havia de ser sobre els beneficis de la cogeneració pel sistema elèctric però, al veure les altres aportacions, vaig decidir canviar el contingut de la meva conferència per parlar de les coses que cal fer perquè el sistema elèctric sigui més renovable.
Ho vaig fer perquè observo que l’autoconsum amb plaques fotovoltaiques porta la gent a pensar que podem viure només amb això, amb xarxes distribuïdes, prescindint de les línies elèctriques i de totes les centrals elèctriques. Aquesta és una visió incompleta ja que la generació fotovoltaica permet un estalvi residencial notable, arribant a poder generar tota la teva demanda, tal com demostra l’espai zero de Wattia a Olot. Però a l’economia hi ha més consum que el residencial, hi ha els trens, les estacions de bombeig, les de generació d’aigua per osmosi inversa, les fàbriques… Quan a Besalú engeguem una bomba de 500 kW necessitem una línia de 2.500 kW, la línia elèctrica ha d’aguantar i hem d’evitar que el poble es quedi automàticament sense llum, amb tots els botiguers i hotelers maleint la fàbrica. Altrament, les energies renovables són intermitents i cal tenir el complement en el sistema per fer possible que la demanda elèctrica pugui continuar essent satisfeta, sense haver d’aturar el país esperant que bufi el vent, plogui o torni a fer sol.
Anem cap a un sistema elèctric intel·ligent i distribuït, això és evident, però d’aquí no es pot extreure que anem a un altre sense línies d’alta tensió. Aquest divendres al migdia l’operador Red Eléctrica ens va informar que havíem de deixar d’exportar electricitat a la xarxa, ordre que es va aixecar a les sis de la tarda. Què havia passat? Doncs que el fort vent de ponent va augmentar la generació eòlica fins a 14.000 MW i el sol aportava 2.500 MW, energia que no va tenir cabuda al sistema tot i que la generació amb gas i amb carbó estava a zero. Les pluges també obligaven a turbinar a moltes centrals hidràuliques (3.300 MW) i l’operador no va gosar fer baixar la potència de les nuclears com ho havia fet l’any passat. Com a resultat va decidir actuar aturant una part de la cogeneració (només 200 MW). No vull entrar aquí en la discussió sobre si la nuclear ha de modular o aturar, només vull significar que hi ha moments en què l’energia renovable no cap en el sistema elèctric i que, com més renovables hi hagi, més passarà. Segueix llegint…