Els 7 fills que tenim a Espanya

En el darrer programa de Salvados, Jordi Evole va presentar Oriol Junqueras a una família sevillana, a casa de la senyora Eugenia Parejo. Amb els seus fills van fer una tertúlia sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, parlant dels tòpics que acompanyen aquest debat.Tot i que el paper d’Oriol Junqueras no va ser pas massa brillant, el debat permet veure que hi ha coses que no es podran resoldre mai sense un trencament.
Davant d’un Junqueras que va reiterar que ha de ser el poble català qui ha de decidir el seu futur, els sevillans van anar aportant arguments que són dignes de ser considerats. Una de les reflexions que la família va formular és que Catalunya és rica gràcies a l’aportació de mà d’obra espanyola i també de capital provinent dels cacics i terratinents espanyols. És a dir, que si no hagués estat per aquesta aportació, Catalunya tindria la mateixa riquesa que Andalusia o Extremadura, per dir dues comunitats. Això és una fal·làcia que es pot contradir només mirant la quantitat d’inversió que ha fet Espanya i Europa en aquestes dues comunitats en les darreres dècades sense aconseguir els efectes de millora de la quantitat i capacitat de treball. La diferència de Catalunya comença al segle XVII quan va comerciar per primera vegada amb l’Atlàntic, comerç en el qual Andalusia tenia un important avantatge competitiu perquè ja era el monopoli de les transaccions amb Amèrica. Per Sevilla entraven els productes provinents d’Amèrica i d’allà en sortien els productes. Tal va ser el desgavell, que la repatriació d’or i de plata (una entrada massiva de riquesa!) no va ser suficient per evitar que Espanya acabés fent una suspensió de pagaments internacional. És a dir, només va servir per allargar el braç més que no pas la màniga, una filosofia que encara continua. Amb el comerç internacional en marxa, al segle XVIII arriba la revolució industrial que Catalunya agafa de ple en sectors com el tèxtil o el paper, camí que no és ben vist per l’elit espanyola perquè era lliberal en excés i disminuïa el seu poder. Per tant, els orígens de la diferent manera de fer cal trobar-los en la voluntat de no modernitzar Espanya per part de les seves elits dirigents, una voluntat que encara perdura. Si a finals del segle XIX i durant el segle XX van venir emigrants és conseqüència d’un fet diferencial que cal veure’l en clau positiva, no en negativa. Catalunya va permetre sortir de la misèria a molta gent i va donar sortida a capital espanyol que no sabia on col·locar el seu diner. Si l’emigració no hagués vingut d’allà hauria vingut d’un altre lloc, igualment com el capital.
També es va dir que Espanya havia dirigit tota la inversió industrial cap a Catalunya, quan tothom sap que el govern volia que Seat anés a Villaverde i que va venir a Barcelona per decisió expressa dels italians que van veure el teixit industrial de l’àrea. Com diu l’Eugenia, el capitalisme “torpe” andalús no volia invertir a la seva terra perquè no en sabia o perquè, dic jo, li anava millor mantenir una pobresa a casa seva que podia dominar, tal i com ha fet durant segles evitant la revolució industrial.
El segon argument important que va sortir el va aportar Eugenio quan va dir que després de la separació no hi hauria reconciliació perquè Catalunya no deixava només la seva nòvia, sinó que també deixava set fills. Em sembla que aquí rau un dels problemes de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per quina raó Catalunya ha de ser responsable de la mala situació econòmica d’Espanya, per què s’atorga a Catalunya la responsabilitat de mantenir set fills que ni ha fet, ni té res a veure amb la seva paternitat?

Continue reading

Empresaris independentistes

 El món no acaba d’entendre com el moviment independentista ha esdevingut tan transversal, incloent fins i tot una bona massa del teixit empresarial. No fa gaires anys, abans del 2012, el moviment independentista estava cenyit al partit d’Esquerra Republicana i altra gent com Francesc Ferrer. Les protestes de la sentència de l’estatut l’any 2010 van començar a despertar la transversalitat i el malestar empresarial: només cal recordar els actes unitaris empresarials per reclamar infraestructures a Catalunya, com el govern de l’aeroport del Prat.
Però no va ser fins ben entrada la crisi, amb les enormes retallades pressupostàries de la Generalitat, que va aflorar el punt clau de la transversalitat de l’independentisme: la certesa que Espanya espolia Catalunya de forma continuada i premeditada. Feia molts anys que hi havia la queixa que el que es pagava des d’aquí no tornava en suficient quantitat, que es feien càlculs del que no tornava, però era un relat que s’interpretava com una opinió, amb poca credibilitat. Recordo al principi de la discussió del nou estatut que un argument fou que Espanya es beneficiava de l’arribada de l’1% del PIB en fons europeus i que, una vegada acabés el programa de subsidis, tocaria a Catalunya aportar aquests fons, raó per la qual calia acotar el que s’aportava amb un criteri d’ordinalitat.
El cert és que la crisi ha fet aflorar l’argument que Espanya espolia Catalunya i, poc a poc, aquest argument s’ha enfortit amb nous treballs. El mateix càlcul proposat pel Ministeri d’Hisenda i realitzat per De la Fuente reforça el càlcul que es va fent des de Catalunya que el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya és de 16.000 milions d’euros anuals, un 8% del PIB. Jo mateix em trobo en el grup dels que pensava que la xifra no era ajustada, que era una exageració, i que ara mateix li dono tota la veracitat, una vegada s’han anat aportant estudis i contraestudis.
Però el temps no fa més que reforçar la idea que, per Espanya, Catalunya és la caixa on cal anar a buscar diners per repartir en els pressupostos de l’Estat. Dissabte passat vaig escoltar unes declaracions del ministre De Guindos que em van esverar de nou. Venia de la reunió de l’FMI i els periodistes li van preguntar per la frenada de l’activitat econòmica, a la qual cosa ell va respondre que l’economia espanyola està lligada a l’evolució de l’economia global i a la dels països veïns. Però una pregunta va ser sobre si li semblava bé que en el pressupost 2015 la inversió de l’Estat a Catalunya fos només del 9%, quan el pes de la població és del 16% i el del PIB el 19%. Va dir que era normal perquè Catalunya era la comunitat que més s’havia beneficiat de les mesures econòmiques del govern per sortir de la crisi. No fotem! Vaig pensar. Resulta que haver fet millor els deures en contenció, en devaluació salarial, en esforç exportador… haver patit per sortir de la crisi té com a compensació que s’ha d’espoliar més. És una mostra clara que Espanya té el subsidi a l’ADN, que la meritocràcia no existeix i que en tot cas es substitueix per la corrupció. És impossible que convisqui un model industrial fortament exportador, on només preval la meritocràcia, l’esforç per innovar, per ser competitiu, amb un model fortament de subsidi, que possibilita l’anar fent, el no accés al món del treball. Són mons incompatibles.
La xifra del dèficit fiscal acumulat a Catalunya des de l’any 1986 és de 220.000 milions d’euros, l’equivalent de tot el PIB català.
Per això, la cirereta del pastís ha estat la no negociació del repartiment fiscal entre comunitats, que obliga la llei, i el nou pressupost d’inversions de l’Estat, que preveu només 1.072 milions d’euros, el 9,5% del total, quan hauria de ser del 18,8% pel pes que té l’economia al PIB. Catalunya és la 15a comunitat en inversió de l’Estat, només seguida per les illes Canàries i les Balears, la inversió per habitant és de 145 €/h, contra una mitjana estatal de 242 €/h. Els polítics i els empresaris creuen que és un càstig pel procés català. El conseller Mas Colell va dient que no, que el mateix criteri s’adopta per a la comunitat valenciana, i té raó. El patró és el d’agafar aquí perquè aquí n’hi ha, és el de tenir permanentment la mà a la caixa per fer polítiques de forma arbitrària i subsidiada arreu d’Espanya amb finalitats electorals.
Aquests arguments són els que convencen el teixit empresarial que la continuïtat amb Espanya no té solució. Ni el concert econòmic com el del País Basc ho pot resoldre, perquè la política industrial és completament contrària als interessos industrials de Catalunya, vegeu si no el cost anual de 1.800 milions de més que ens costa l’electricitat o el 21% que haurem de pagar pels 1.400 milions del fracàs del magatzem de gas Castor. O la mateixa marca Espanya que fa ombra a la marca Barcelona. I no parlo del tema de la llengua… per tant, l’única cosa que podríem federar amb Espanya és l’exèrcit i poca cosa més, perquè les seves relacions internacionals tampoc ens convenen. I, ara que ho penso, no sé per què hem de voler un exèrcit, ni per a fer què.
Ha acabat l’hora del victimisme, ara se’ns presenta una oportunitat per mostrar al món que volem un camí propi i s’obre una porta per aconseguir tenir un país amb model propi, on s’afavoreix el treball, l’esforç i l’estalvi, un país modern en un món global. Continue reading

Federar Catalunya amb Portugal

Fa anys, quan començava a pensar els mecanismes per sortir d’una Espanya que cada vegada es feia més insuportable, vaig imaginar una sortida contra natura. Consistia a demanar a França que ens deixés entrar dins el seu estat. Evidentment era una boutade, no hi havia cap possibilitat que això reeixís, ni ens interessava entrar en un estat que encara és més centralista que l’espanyol. Però era una proposta que evidenciava el mal humor català i mostrava que volem ?pertà??nyer a una societat democràtica i transparent, constituint un crit internacional.
Des de l’any 2009 tinc sovint contactes amb Portugal, perquè des d’aquell any allà hi ha el nostre principal proveïdor: un fabricant de pasta d’eucaliptus a Figueira da Foz. Però també hi he fet bons contactes empresarials perquè el nostre mercat natural és la península Ibèrica i els fabricants de paper tissú es troben en una bossa en l’espai que va per sobre de l’Ebre -des de Bilbao a Borriana- i la frontera francesa, i en una altra bossa en l’eix que va de Salamanca fins a Lisboa. Per tant, és fàcil que els fabricants catalans ens trobem amb els portuguesos; tenim en comú el mateix mercat, tot i que l’abastim des de llocs diferents. Els portuguesos mostren sempre la seva admiració per Espanya, la veuen com un referent, com l’objectiu a assolir en el futur i amb un cert complex d’inferioritat. Dijous passat em vaig trobar amb un empresari culte, dels pocs portuguesos que saben que el seu país és independent d’Espanya perquè les tropes de Felip V eren a Catalunya i no van poder anar a Portugal. Aquesta setmana els explicava els problemes de Catalunya amb Espanya, els tics colonitzadors que encara té Madrid, el camí que està fent el procés i les possibles solucions, com resoldre el problema de la UE i el de l’euro… L’empresari em va dir: “seria bo que al final de tot plegat hi hagués una federació d’estats ibèrics forta”.
Com més penso en aquesta solució, més possibilitats hi veig, perquè la solució d’un estat independent en solitari trobarà un munt d’opositors a la UE i a l’escena internacional per por que no sigui la caixa dels trons i explosioni la geografia mundial. Fer Catalunya independent per posteriorment constituir un enllaç de tu a tu amb altres estats pot ser un camí positiu i de gran impacte estratègic. El procés seria el de fer un estat independent, constituir una federació amb Portugal, convidar els bascos a fer el mateix i, finalment, convidar Espanya a entrar-hi. Es podria federar l’exèrcit en les seves tasques internacionals, els serveis secrets, la política exterior… i poca cosa més. Qualsevol altra solució de tercera via mai podrà arribar a funcionar: només seria una sortida burda a la situació actual, que prolongaria la ine?ficàcia de l’estat actual, el seu excés d’administració no necessària, el seu establishment que no vol deixar el poder, els tics del segle XIX completament colonials, la utilització de Catalunya per fins electorals espanyols… No, la tercera via de la qual es parla a La Vanguardia, al PSC o a Unió no pot resoldre tots aquests greuges. Només es pot resoldre quan la negociació és de tu a tu, una cosa que volia aconseguir l’Estatut i que el ribot d’Alfonso Guerra va retallar immediatament.
Divendres vaig assistir al sopar d’empresaris d’Òmnium Cultural i l’ANC per parlar del procés. Van explicar que els atacs informàtics que reben dels serveis secrets espanyols són d’una envergadura que l’empresa nord-americana que els assessora tècnicament (la que va fer possible la victòria d’Obama) mai havia vist. La guerra bruta del Govern espanyol per frenar el procés català és molt forta, però tot i això no és capaç de frenar el camí que estem fent. No ho és perquè el moviment català és transversal, i la gent no només actua per romanticisme. El poble està tip d’aquesta manera de fer del segle XIX i exigeix democràcia i transparència. Per això una solució pot ser la de trencar bruscament amb Espanya per tornar a ajuntar les peces de forma diferent i amb noves condicions, en què potser hem de tenir en compte els nostres veïns portuguesos.

Via inundada i irresponsable

Ningú podia esperar diumenge a la nit que el ruixat que va caure deixaria inutilitzada tota la infraestructura de trens d’alta velocitat al seu pas per Girona. Els vídeos que van aparèixer a primera hora de dilluns van deixar incrèdul a tothom que els veia: un canal d’aigua per les vies del tren. Estàvem davant una nova imatge de la ciutat de Girona, una icona al costat de la de la catedral.
Després del primer impacte de la imatge ha vingut la impotència per trobar la solució i el ridícul en les explicacions.
El túnel del tren va quedar ple d’aigua en més d’un quilòmetre, acumulant-se a la part baixa en direcció a Sarrià, just quan passa per sota el riu Ter. Allà, diuen, va acumular uns 7 metres d’altura, ocupant un volum total d’uns 60.000 m3, que no és poca cosa. Extreure un volum tan gran en un temps raonable exigeix contactar amb alguna empresa especialitzada, atès que l’altura des de sota el Ter fins a la superfície és de 40 metres, i si s’ha de treure per la mateixa boca del túnel fan falta centenars de metres de mànegues, amb el mateix problema d’altura. És un repte d’enginyeria que Adif va decidir resoldre encomanant-lo a la unitat d’emergències de l’exèrcit. “Des de quan l’exèrcit coneix la paraula eficiència?” vaig pensar, preveient el fiasco. I així va ser: la unitat especialitzada, formada per 86 militars, 30 vehicles, una embarcació i un helicòpter (ningú el va avisar que per dintre el túnel no hi passa) només van ser capaços d’extreure 60 m3/h d’aigua, poc més del que raja en 10 aixetes de casa vostra. Amb la solució Adif el túnel s’hagués buidat en 1.000 hores, és a dir, a meitat de novembre. Finalment es va contactar una empresa que va aportar una bomba capaç d’extreure 1.600 m3/h que, amb l’altura de 40 metres, va deixar el cabal extret a uns 800 m3/h. De bombes que extreguin grans quantitats d’aigua n’hi ha moltes, però només són capaces de pujar l’aigua a altures d’uns 5 metres. Fer-ho a 40 metres ja és una altra cosa, doncs la potència de la bomba és proporcional a la altura que s’ha de bombejar i al quadrat del cabal. Una de les màquines de paper a l’empresa treballa amb un cabal de 2.400 m3/h a una altura de 40 metres i per això la bomba té una potència de 323 kW, és a dir, 440 cavalls. Una bomba així, si és elèctrica, té un altre problema afegit, que no té una línia elèctrica a l’abast que la pugui alimentar fàcilment i que si ho fa un grup ha de ser d’almenys 1.000 kW, que a la comarca ja n’hi ha algun.
El cas és que els militars van fer el ridícul amb la seva intervenció, desconeixent quin era el vertader objectiu darrera la seva visita a la ciutat de Girona: ser útils, ser amables o fer por. Cap d’aquests s’hauran complert perquè han estat canviats pel sinònim de grotesc i inútil. 
La trama de l’episodi es va completar amb la interpretació que va fer Adif sobre les raons de la inundació. Sabem que diumenge va ploure molt i que això va fer pujar els rius de la ciutat sense que hi hagués cap baix ni garatge inundat. Només es va inundar el túnel de l’AVE, raó que va fer treure a Adif la conclusió que el túnel havia treballat com a claveguera final de la ciutat. És a dir, Girona no es va inundar perquè l’aigua es va escolar pel túnel. Ànimes de càntir! Si hagués entrat el riu Güell a l’AVE l’hauríem vist sortir per Sarrià. Sabem que va ser la riera Pabordia, que acaba entrant al Güell prop del pou de la tuneladora, que es va desbordar en no poder encabir en el riu i va fer caure un mur de rajols que protegia el forat del pou del túnel. La responsabilitat és en la protecció del pou, en mantenir-lo obert quan ja està en funcionament el servei i en conservar una paret de rajols ignorant que Girona és una ciutat d’inundacions. Imaginem què podria haver passat si és el riu Güell el que entra dintre el túnel, si això passa mentre hi ha trens circulant o tan sols si hi hagués personal treballant per construir el túnel. Fabricar un túnel d’aquesta envergadura i menystenir el risc d’inundacions a Girona amb la història que hi ha, sabent que, com diu Laura Fanals ahir en la seva crònica, el 26 de maig de 2009 ja hi va haver una inundació al mateix lloc (raó per la qual devien haver fet la paret de rajols), és un monument a la irresponsabilitat.
L’enfrontament d’Adif amb l’Ajuntament de Girona no només està fora de lloc, sinó que està en direcció contrària per on ha d’anar. Han de disculpar-se a la ciutat, emetre les compensacions oportunes pel mal fet, disculpar-se als usuaris del tren i, sobretot, assumir responsabilitats. Davant l’obra hi ha un tècnic responsable que no va calibrar suficientment el risc d’inundacions, hi ha un polític responsable de determinar el no-acabament de les obres o de l’alentiment d’aquestes, posant en risc la seguretat de les persones. Aquests individus, el tècnic i el polític, han d’assumir les seves responsabilitats.
Aquesta setmana també hem sabut que el fiasco del magatzem de gas Castor el pagarem els usuaris i tampoc es demanen responsabilitats.
Quan al 2004 a la nostra empresa hi va haver un accident de vessament de fuel al riu Fluvià em va tocar a mi assumir la responsabilitat, cosa que vaig fer amb el cap ben alt perquè forma part del meu estatus. No pot ser que quan successos d’aquestes característiques tenen lloc al sector públic no hi hagi mai un responsable. Exigim transparència i la mateixa vara de mesurar!

Definir objectius

Vivim en una societat poc eficient, en la qual els recursos humans i materials es dispersen en excés i no encerten en concentrar objectius. Feu-vos la pregunta següent: quin és el major objectiu de la societat avui dia? Mantenir l’estat del benestar? Crear llocs de treball? Abaixar el consum d’energia per mantenir el clima? Jo no sabria dir quins reptes bàsics té ara la societat europea, tot i que a títol personal en tinc dos de ben definits: crear llocs de treball i disminuir el consum energètic. Sense definir amb claredat uns objectius no es pot ser gaire eficient.
La creació de treball és bàsica per a un estat del benestar en el qual la cohesió social sigui màxima. És molt més important que qualsevol política de subsidi, i no veig que els líders polítics ni l’opinió publicada ho tinguin com a prioritat. Si continuem així veurem coses que ja passen a Anglaterra, com que hi ha famílies on conviuen 3 generacions de ni-ni. L’actual govern, poc després d’entrar al poder, va afirmar que no calia subvencionar la creació de llocs de treball perquè era una mesura que tindria poca eficàcia. Aquest govern entén el concepte de producció? – vaig pensar. Si un lloc de treball no és rendible no es crearà, però en tenim un munt d’aquests llocs que són necessaris. Bé sigui perquè són llocs de treball en competència amb països emergents (el sector tèxtil, per exemple), o bé perquè l’activitat té un substitut més barat com els combustibles fòssils (com en el cas de la gestió forestal), o bé perquè és una activitat que no pot obtenir més remuneració (com l’atenció a la gent gran). El fet és que hi ha molts llocs de treball que, si no s’ajuden financerament -amb exempció total o parcial de la quota de la seguretat social, per exemple- no es crearan mai. Esperar que la demanda interna del país creixi prou per crear llocs de treball és dilatar el problema tota una generació i això no és tenir una finalitat clara.
Un altre objectiu és l’habitatge. Com podem aconseguir que la gent compri habitatges amb salaris de 800 o 1.000 euros al mes? Creieu que amb aquest salari es pot tenir accés a un habitatge de preu superior a 150.000 euros, encara que siguin de lloguer? L’única solució és la creació de sòl que permeti construir habitatges amb preus que rondin els 80.000 euros, i això demana una solució purament política: alliberar sòl rústic a preu zero per poder-lo llogar durant 60-90 anys.

Continue reading

Entrevista del Punt Avui del dia 21 de setembre 2014

Governar contra la indústria catalana i a favor de la basca

Divendres, mentre tornava d’un seminari a Suècia, un amic em va enviar una notícia sorprenent sobre el meu estimat ministre d’Indústria José Manuel Soria. La notícia, publicada al diari Cinco Días, diu així: el departament d’indústria, segons l’acord que va arribar amb el PNV, ha decidit modificar la metodologia de repartiment de costos de les xarxes de transport i distribució dels peatges elèctrics posant el llindar de la tarifa d’alta tensió a 30 kV en lloc de 36 kV, com era fins avui.
Com sabeu, el preu de l’electricitat està compost per un component que és el preu de generació -que es negocia cada dia en un mercat- i per un altre en què hi ha les primes a les renovables, la moratòria nuclear, el bo social, la insularitat, el dèficit anterior, les pèrdues de transport i distribució i altres coses més. Aquest darrer component està englobat sota un concepte que es diu tarifa d’accés o peatges que s’aplica tant a la part fixa de la tarifa com a la part d’energia. El pes del component de peatge arriba a ser tan gran com el mateix component d’energia, per la qual cosa és un component fàcil de modificar si es vol augmentar o disminuir el preu elèctric.
Doncs bé, la tarifa elèctrica industrial té esglaons segons la tensió a què es contracti, així, com més elevada sigui la tensió (perquè hi ha menys pèrdues de transport i distribució) més baix és el component del peatge. Fins avui els esglaons per tarifes industrials són de 1 kV a 36 kV, de 36 kV a 72,5 kV, de 72,5 kV a 145 kV, i per més grans de 145 kV. La majoria d’indústries a Espanya es connecten a 20 kV, mentre que a Catalunya ho fan a 25 kV i al país basc a 33 kV, resultat de la història elèctrica de cada territori. El ministre ha decidit afavorir la indústria basca abaixant el llindar del segon esgraó des de 36 kV a 30 kV, quan el podria haver abaixat fins a 20 kV o 25 kV. Per què ho fa això? Perquè amb aquesta mesura pot afavorir la indústria basca, mentre que si ho fa a 25 kV o a 20 kV ha de repercutir la xifra que estalvia a les altres tarifes i el canvi és massa gran. El País Basc pesa poc a l’economia espanyola i un moviment així es pot permetre, mentre que qualsevol moviment amb Catalunya afecta tot l’Estat, apujant la resta de tarifes.
El moviment és important, ja que l’estalvi de peatge en la part fixa arriba a ser del 43,4% i el de la part d’energia del 41,4%, la qual cosa vol dir que, grosso modo, a la indústria basca se li rebaixarà la tarifa elèctrica un 21%, valor que s’haurà d’apujar a la resta, entre ella a la indústria catalana.

Continue reading

Democràcia i legalitat

A poc a poc, com en qualsevol projecte, anem resolent les incògnites del procés que Catalunya ha emprès. Al principi es va dir que era impossible que hi hagués cap separació perquè les vendes catalanes a Espanya patirien, després que Catalunya quedaria fora de l’euro, de la UE i de la galàxia… per finalment dir que totes les mesures per evitar-ho estan preparades, una manera de dir que, si cal, es farà ús de la força. Una rere l’altra hem anat resolent les qüestions que es plantejaven, diluint les pors i trobant els raonaments per combatre-les. Tant és així que el moviment a favor de sortir d’Espanya ha esdevingut una forta onada social, un mainstream potent que actua com una moda i que fa dir als contraris que es tracta d’autoritarisme, de nazisme. És clar que, qui diu això, sovint ha begut en entorns feixistes del general Franco i ho diu perquè és amb el que sap comparar. Vegi’s Cospedal i Monago.
Arribats on som ara, la nova qüestió a resoldre és: democràcia o legalitat? Els polítics de Madrid i alguns opinadors catalans argüeixen que no es pot incomplir la legalitat vigent, però si mai no s’hagués trencat la legalitat encara estaríem a l’època feudal o, més encara, en la prehistòria, on aquell qui tenia la força tenia la raó. Per progressar s’ha de trencar alguna cosa, sense perdre de vista que la línia que evita el descontrol del nostre sistema polític és molt fina.
Per altra banda hi ha el concepte de democràcia, el valor del que vol la majoria. Preval la majoria d’Espanya sobre la de Catalunya? Quin és el grup homogeni, el català o l’espanyol? Dijous vam veure que un gruix molt important de la societat catalana s’identifica entre si, se sent bé defensant coses comunes, és a dir, se sent nació. Per tant, és normal que vulgui cenyir la democràcia al seu espai social per sobre de l’espanyol i de l’europeu. Però les coses encara van més lluny quan s’analitza la qualitat de la democràcia i es revisa com actua la majoria espanyola sobre la minoria catalana, persistint en voler aigualir la identitat catalana dins l’espanyola o en captar en excés recursos econòmics de Catalunya, aprofitant que la resta d’Espanya sempre tindrà majoria política perquè Catalunya representa només el 16% de la població. Els polítics i els intel·lectuals espanyols -amb alguna excepció- tenen una idea de la democràcia força primària, que no té en compte valors actuals com la transparència i el respecte per les minories.

Continue reading

Draghi: inversió a Pimes

Feia dos anys que esperava la notícia d’aquesta setmana. Durant aquest temps he escrit aquí, i també en el llibre que vaig publicar recentment, que calia fer reformes abans de donar més crèdit a l’economia. Jo, molt ingenu, vaig creure que Alemanya permetria impulsar l’economia europea una vegada s’haguessin fet les reformes necessàries per tornar la competitivitat a les economies del sud. La meva ingenuïtat també em va portar a creure que França i Itàlia farien les reformes, practicarien l’austeritat que els havia de retornar la competitivitat perduda. Amb el temps, he constatat que a Alemanya ja li anava bé el que succeïa, exportant com mai i finançant el sector públic amb bons que fins i tot es venien, de vegades, a preu negatiu. Per què havia de canviar la política monetària europea si tot li anava sobre rodes?
A la vida res és etern i les dues àrees exportadores d’Alemanya han punxat: la Xina perquè se li acaba l’efecte de vas comunicant i ara ha de començar a rutllar amb el seu propi esforç una vegada s’ha apagat l’enlluernament inicial, i Rússia perquè té un greu conflicte amb Ucraïna i ha estat subjecte de sancions comercials que han frenat el seu creixement. El resultat ha estat que l’economia alemanya s’ha aturat i ha propiciat que els ortodoxos de l’economia hagin d’acceptar que cal un impuls monetari per fer anar l’economia europea. És aquí on Mario Draghi ha actuat molt ràpidament, rebaixant el preu del diner al mínim històric de 0,05% i anunciant que injectarà 400.000 milions d’euros als bancs perquè els prestin a l’economia real.

Continue reading