Democràcia i legalitat

A poc a poc, com en qualsevol projecte, anem resolent les incògnites del procés que Catalunya ha emprès. Al principi es va dir que era impossible que hi hagués cap separació perquè les vendes catalanes a Espanya patirien, després que Catalunya quedaria fora de l’euro, de la UE i de la galàxia… per finalment dir que totes les mesures per evitar-ho estan preparades, una manera de dir que, si cal, es farà ús de la força. Una rere l’altra hem anat resolent les qüestions que es plantejaven, diluint les pors i trobant els raonaments per combatre-les. Tant és així que el moviment a favor de sortir d’Espanya ha esdevingut una forta onada social, un mainstream potent que actua com una moda i que fa dir als contraris que es tracta d’autoritarisme, de nazisme. És clar que, qui diu això, sovint ha begut en entorns feixistes del general Franco i ho diu perquè és amb el que sap comparar. Vegi’s Cospedal i Monago.
Arribats on som ara, la nova qüestió a resoldre és: democràcia o legalitat? Els polítics de Madrid i alguns opinadors catalans argüeixen que no es pot incomplir la legalitat vigent, però si mai no s’hagués trencat la legalitat encara estaríem a l’època feudal o, més encara, en la prehistòria, on aquell qui tenia la força tenia la raó. Per progressar s’ha de trencar alguna cosa, sense perdre de vista que la línia que evita el descontrol del nostre sistema polític és molt fina.
Per altra banda hi ha el concepte de democràcia, el valor del que vol la majoria. Preval la majoria d’Espanya sobre la de Catalunya? Quin és el grup homogeni, el català o l’espanyol? Dijous vam veure que un gruix molt important de la societat catalana s’identifica entre si, se sent bé defensant coses comunes, és a dir, se sent nació. Per tant, és normal que vulgui cenyir la democràcia al seu espai social per sobre de l’espanyol i de l’europeu. Però les coses encara van més lluny quan s’analitza la qualitat de la democràcia i es revisa com actua la majoria espanyola sobre la minoria catalana, persistint en voler aigualir la identitat catalana dins l’espanyola o en captar en excés recursos econòmics de Catalunya, aprofitant que la resta d’Espanya sempre tindrà majoria política perquè Catalunya representa només el 16% de la població. Els polítics i els intel·lectuals espanyols -amb alguna excepció- tenen una idea de la democràcia força primària, que no té en compte valors actuals com la transparència i el respecte per les minories.

Continue reading

Draghi: inversió a Pimes

Feia dos anys que esperava la notícia d’aquesta setmana. Durant aquest temps he escrit aquí, i també en el llibre que vaig publicar recentment, que calia fer reformes abans de donar més crèdit a l’economia. Jo, molt ingenu, vaig creure que Alemanya permetria impulsar l’economia europea una vegada s’haguessin fet les reformes necessàries per tornar la competitivitat a les economies del sud. La meva ingenuïtat també em va portar a creure que França i Itàlia farien les reformes, practicarien l’austeritat que els havia de retornar la competitivitat perduda. Amb el temps, he constatat que a Alemanya ja li anava bé el que succeïa, exportant com mai i finançant el sector públic amb bons que fins i tot es venien, de vegades, a preu negatiu. Per què havia de canviar la política monetària europea si tot li anava sobre rodes?
A la vida res és etern i les dues àrees exportadores d’Alemanya han punxat: la Xina perquè se li acaba l’efecte de vas comunicant i ara ha de començar a rutllar amb el seu propi esforç una vegada s’ha apagat l’enlluernament inicial, i Rússia perquè té un greu conflicte amb Ucraïna i ha estat subjecte de sancions comercials que han frenat el seu creixement. El resultat ha estat que l’economia alemanya s’ha aturat i ha propiciat que els ortodoxos de l’economia hagin d’acceptar que cal un impuls monetari per fer anar l’economia europea. És aquí on Mario Draghi ha actuat molt ràpidament, rebaixant el preu del diner al mínim històric de 0,05% i anunciant que injectarà 400.000 milions d’euros als bancs perquè els prestin a l’economia real.

Continue reading

França, hora zero

Aquesta setmana he rebut la visita del nostre millor client francès. Es tracta d’una indústria que té nou centres distribuïts per tot el territori veí, amb capital en mans de descendents espanyols i amb una xarxa comercial de 250 persones especialitzades a aconsellar els seus clients en temes d’higiene. El seu principal mercat és la sanitat francesa i la indústria agroalimentària. Per a nosaltres és un client especial perquè encaixa amb la nostra manera de fer, el nostre afany de crear productes més barats, de qualitat i més sostenibles. Aquest és, de fet, l’únic client regular del nostre producte estrella: el paper tissú d’una sola capa.
La seva visita ha coincidit amb el canvi de govern a París. Sempre parlo amb els clients francesos de la situació econòmica de França, d’Espanya i d’Europa. Aquests em van dir directament que el país no té polítics valents per prendre decisions, que la política es fa només a curt termini, mirant les properes eleccions. Es van interessar per l’IVA que hi havia a Espanya, conscients que ells també l’hauran d’apujar. Un altre client, la seva competència, molt més xovinista, sempre em retreu que li digui que França haurà de fer els deures. És dels francesos orgullosos, patriotes, que pensen que les seves finances s’arreglaran soles, per art de màgia. És ell el que ens proposa que anem a fer una fàbrica al costat de la seva empresa, tot un sacrilegi per a qui coneix els costos de fabricació a França. “Et faig la fàbrica a Besalú i munto un sistema logístic per enviar-te la producció, és molt més senzill que fabricar a França”, li dic.

Continue reading

Disrupció

 En els darrers anys en el món empresarial s’ha fet famosa la paraula disrupció. La disrupció és l’acció de fer un trencament, una ruptura. La majoria d’exemples sobre disrupció en el món econòmic provenen de les noves tecnologies. Per exemple Steve Jobs va ser un gran disruptor quan va desenvolupar l’ordinador personal, quan va comercialitzar el ratolí i les icones de l’escriptori o quan va popularitzar l’ús del dit com a punter per les pantalles dels telèfons intel·ligents. Va ser tan trencador que va canviar la cultura i l’economia mundial.
El president de Finlàndia va dir fa poques setmanes que aquest senyor havia destrossat tota l’economia de Finlàndia: primer amb la crisi de la premsa de paper i dels llibres, i després amb el l’iPhone. La crisi de la premsa escrita va fer tancar bona part de la indústria paperera finlandesa, un dels principals sectors de la seva economia, i l’iPhone va enfonsar Nokia, fins llavors l’empresa tecnològica finlandesa per excel·lència. Quan explicava això al meu fill em va respondre, “i d’aquí poc ho dirà el president de Suïssa”, donant per fet que el nou rellotge intel·ligent que Apple presentarà aquesta tardor enfonsarà el mercat del rellotge tradicional i amb ell tota la indústria rellotgera suïssa.
De personatges trencadors en el món digital n’està ple. Podríem afegir els exemples de Google, de Facebook, d’Instagram, de WhatsApp, de Twitter, d’Amazon, d’Ebay… tots ells han estat trencadors en la seva proposta. Però també podem trobar exemples que pertanyen a l’economia tradicional, com Ryanair, i en podem trobar molt a prop, com el curat de l’embotit una vegada ha estat tallat, desenvolupat per Metalquimia, Casademont i l’IRTA, o la mateixa proposta de paper tissú d’una sola capa que estem introduint des de la nostra fàbrica de Besalú.

Continue reading

Economia sense créixer

 L’economia global està trencant poc a poc el sistema que havia fet fortuna fins als nostres dies. Si Nicolas Sarkozy no va poder modificar l’economia capitalista, serà l’economia global qui ho farà. Veiem dia rere dia com els països occidentals tenen dificultats per créixer i ara comencem a albirar que els països emergents -que havien gaudit de creixements de dos dígits- també afluixen el seu creixement. Jo ho explico amb el símil dels vasos comunicants: al principi la riquesa dels països rics es va escolar cap els emergents per un gran tub que les lligava, fet que va provocar una frenada en les economies riques i una acceleració de les pobres. Al cap d’un temps, quan els vasos s’han anat igualant, les economies emergents ja no poden créixer tant perquè els seus clients, les economies riques, ja no poden comprar i l’efecte acaba aturant la seva economia.
La visió que ara es té de l’economia a llarg termini és que ens espera una etapa de baix creixement, amb la conseqüència de poca creació de treball. Si fins ara necessitàvem créixer un 3% per crear treball, a partir d’aquest moment hem de modificar el sistema perquè se’n pugui crear amb només el 0,1%, i això requerirà molta imaginació.
Sovint els economistes han triat la via del creixement per resoldre els problemes de l’economia. És com si una família augmentés les seves despeses per l’arribada de nous membres o per millorar el seu confort i la solució triada sigui la d’obtenir més i més ingressos. És evident que aquesta solució no pot ser infinita: és molt difícil treballar més de 24 hores al dia o obtenir ingressos molt superiors per una feina donada. També es pot resoldre l’equació demanant crèdit i tirant de veta i, si no es pot tornar, se’n demana més per poder pagar. Si la família segueix aquest últim camí any rere any, inevitablement els més joves pagaran el sou dels més vells… i així anar fent. En podríem dir el rumb al col·lapse, una solució que un dia té un final escrit.

Continue reading

Aquesta Catalunya no

Diumenge passat vaig dir que la Catalunya que havia construït Jordi Pujol amb CiU, amanida pel pas del tripartit, era una Catalunya antiga, una còpia de la mala administració espanyola, amb els mateixos defectes polítics i amb les mateixes dèries econòmiques. A títol de comparació val a dir que el País Basc no va caure en la bombolla immobiliària, perquè va prevaler l’economia industrial, encara que també pot ser perquè no tenien turisme ni tenen prou sòl per edificar.
Molta gent sap que la Conselleria de Medi Ambient i l’ACA són els casos extrems de l’administració catalana. No ho són perquè fan el seus deures, no, ho són justament perquè no els fan, perquè no saben gestionar el que tenen. No m’ho invento pas jo això, ho vaig escoltar a un director de Medi Ambient a Girona, a en Biel Jover. 
Però no n’hi va haver prou de copiar el que no s’havia de fer que a sobre s’accentuen les males pràctiques. Aquesta setmana he tingut ocasió de tornar a comprovar un exemple d’això.
Alguna vegada he explicat aquí que aquests dies estem realitzant una inversió molt important a la fàbrica de Besalú. Reformem una màquina per canviar de producte i augmentar la qualitat del paper fabricat. És una inversió amb peces molt grans, amb un cilindre assecador de 4,5 m. de diàmetre i 4 m. de llargada, amb un pes de 74 tones, un assecador d’aire -exterior al cilindre- de les mateixes proporcions i un pes de 25 tones, dues premses que pesen 12 tones cada una, dues calderes de recuperació, cremadors, centrals hidràuliques i de lubricació, motors de velocitat variable amb 1.500 kW de potència, i molts metres -més de 100- de tubs de gran dimensió, de 1,4 m. de diàmetre, aïllats amb 20 cm de llana de roca i amb ceràmica. És una operació complicada en cada fase, des del transport fins la posada en marxa, passant pel muntatge.
El cilindre assecador s’ha construït a Lucca, a la Toscana italiana. Després de ser construït va ser enviar per carretera a Mestre per fer-li una aportació de metall dur en la seva superfície. Allà el cilindre va ser carregat en un vaixell que va fer ruta primer fins a Gènova i finalment fins a Palamós, on dilluns el vam descarregar.

Continue reading

El 3% de Pujol

 Primer de tot he de dir que mai vaig votar a Pujol: les polítiques que va practicar em semblaven sempre de cara a la galeria fins al punt que vaig arribar a definir la Generalitat com la gran repartidora, nom ben escaient als afers d’avui. Mai vaig estar a favor de la construcció d’una Catalunya amb la mateixa mala organització que tenia Espanya i, tant va ser així, que em va caure aquella idea que els catalans érem gent més moderna que els espanyols. Aquest concepte encara el tinc ara mateix i la història només m’ho confirma: hem fet els mateixos errors immobiliaris, financers i polítics que la resta d’Espanya. Dit això, sempre vaig tenir un gran respecte pel president Jordi Pujol, el seu discurs planer arribava fàcilment a tots els racons socials, el seu viatjar incansable durant els caps de setmana el feia present a tot el territori i el seu tarannà humil el feia proper a qualsevol, fos pagès, fuster, industrial, artesà, metge, financer… La primera pregunta que feia a un industrial era “…vostè quant exporta?”

Malgrat no estar d’acord amb les seves polítiques acceptava el seu lideratge, sobretot moral i de valors, sempre impulsant el treball continuat i en equip.

Quan divendres de la passada setmana vaig conèixer la seva confessió vaig tenir dues sensacions, una de decepció per la caiguda d’un líder referent i una altra de dejà vu, com si no em vingués pas de nou. Des del principi de la democràcia hem vist gairebé tots els partits que han estat al Govern de Madrid o de Catalunya involucrats en afers de finançament irregular que sovint han derivat en accions d’enriquiment il·lícit d’alguns dels seus actors. Va passar amb el PSOE i en Sala, amb el PP i en Bárcenas, amb Unió i en Pallerols i ara passa amb Convergència i en Millet i en Pujol. Continue reading

Espoli i presa de pèl

Aquesta setmana finalment el Govern de Madrid ha presentat les seves balances fiscals. Ho ha fet amb la voluntat de canviar el discurs dominant a Catalunya, que predica que el dèficit d’Espanya envers Catalunya és insuportable. El ministre Cristóbal Montoro va encarregar a l’economista de Ciutadans Ángel de la Fuente el càlcul de les balances fiscals vistes amb les ulleres de Madrid. El resultat ha estat que el dèficit de Catalunya a l’any 2011 va ser de 8.450 milions d’euros, mentre que a Madrid va ser de 16.723 milions, a València de 2.018 milions i a Balears de 1.483 milions. Totes les altres comunitats presenten superàvit, essent les més beneficiades Extremadura amb un superàvit de 2.991 milions, Galícia amb 3.240 milions, Castella i Lleó amb 3.929 milions, Canàries amb 4.054 milions i Andalusia amb 7.421 milions.
De la lectura de l’informe presentat per De la Fuente se n’extreuen diverses conclusions importants. La primera és que per primera vegada i de forma oficial, els que sempre s’han carregat que s’hagi de veure Catalunya com una àrea econòmica homogènia accepten ara que ho és, que l’anàlisi s’ha de fer comparant diferents regions d’Espanya. La segona, molt important, accepten que a Catalunya hi ha un dèficit permanent, xifrat en 8.455 milions a l’any 2011 però que sabem que és crònic en els anys. Alicia Sánchez Camacho diu que amb aquesta xifra es demostra que no hi ha dèficit. Deu ser que no porta mai moneder a la butxaca aquesta senyora, i que els comptes de casa seva els porta algú altre. Amb 8.455 milions, seríem capaços de resoldre tots els problemes de sanitat, ensenyament i cultura i, fins i tot, d’acabar amb dèficit zero i començar a disminuir el deute de la Generalitat. Tot i això, la senyora Sánchez Camacho esperava que el resultat de l’informe De la Fuente fos zero o positiu i ha continuat amb el discurs que havia preparat. 

Continue reading

La moral de les Pimes

En aquest moment de la crisi sabem algunes coses que cal il·luminar: en primer lloc, que l’economia no tornarà a ser mai més el que era, serà una altra cosa. En segon lloc, que no sortirem del pou fins que l’exportació del país aporti entre el 3 i el 5% del PIB de forma continuada durant sis o set anys. En tercer lloc, que les empreses hauran de capitalitzar el capital circulant amb augment de capital en cas que sigui necessari. Finalment, sabem també que les Pimes hauran de ser innovadores si volen sobreviure.
A causa del pes que tenen les petites empreses en la creació de treball, és de la màxima importància resoldre totes les qüestions que afecten la seva supervivència i el seu funcionament. La pregunta és, estan preparades les Pimes per fer aquest camí? Hem sentit dir per activa i per passiva que la societat catalana i espanyola té la millor generació des del punt de vista de formació, mai hi havia hagut tanta gent formada. És cert, però la formació rebuda és adient? Serveix per resoldre l’atzucac que tenim? 
Si faig un repàs dels empresaris que conec, que ara ja son molts, puc dir que les pimes estan dirigides per directius amb bona formació. Llavors, per què el resultat de les pimes és tan baix?
Una pista és la qualitat de la formació rebuda. Quan tots veiem que tenim uns joves sobrequalificats, amb diversos títols a la butxaca, treballant en llocs molt inferiors perquè la formació rebuda no era adient, sentim dir al secretari general de la OCDE Angel Gurría que les competències dels estudiants universitaris ?espa?nyols equivalen a la dels estudiants de secundària japonesos. El problema aquí rau en l’eficiència del que s’estudia en relació amb el lloc de treball que hi ha. Si tothom estudia arqueologia i la feina que hi ha és de metge, per exemple, és evident que la formació serà del tot ineficient des del punt de vista laboral. Cal, doncs, una convergència entre les necessitats laborals i l’oferta formativa. Si en aquest moment sabem que la indústria augmentarà el seu pes des del 18% al 25%, ens caldran joves amb formació professional, joves ?engi?nyers i joves formats en administració d’empreses. Només aquest darrer col·lectiu és el que es forma en quantitat. El dels enginyers, en canvi, fa aigües per tot arreu.
El drama més gran en el sistema espanyol es troba a l’ensenyament secundari obligatori, on les competències rebudes són excessivament baixes, essent un problema pel batxillerat que ve darrere. A ESO és on un gran nombre d’alumnes agafen fòbia a les matemàtiques, cosa que els porta a renunciar posteriorment a l’enginyeria. 

Continue reading

Catalunya industrial

Al llarg dels darrers mesos, setmanes i dies hem vist com augmenta la quantitat d’opinions i d’actes a favor de reindustrialitzar Catalunya. De fet, és un moviment global després de la miserable època en què tothom va decidir que els productes industrials els faria la Xina. Una vegada assumit l’error de desindustrialitzar toca fer el camí invers: crear més teixit industrial.
Catalunya no ha deixat mai de ser un país industrial, en tot cas, ha abaixat el seu pes en el conjunt de l’economia, cada vegada més centrada en els serveis. Avui el pes de la indústria al PIB és del 18,9%, amb un valor afegit brut de 38.414 milions d’euros i amb 542.000 treballadors directes, mentre que a l’any 2000 era del 24,8% amb un valor de 31.331 milions. La indústria catalana està fortament internacionalitzada, amb una exportació a l’any 2013 de 58.359 milions d’euros, mentre que la inversió estrangera a Catalunya va ser de 3.500 milions d’euros, el 40% de la qual va anar a la indústria.
Catalunya es proposa augmentar el pes de la indústria en la seva economia fins el 25% a l’any 2020 i fa temps que els polítics i tots els agents socials treballen conjuntament per fer possible aquest camí. Fa un any, el juny de 2013, es va signar el Pacte per a la Indústria a Catalunya, amb la participació dels sindicats CCOO i UGT, de les patronals Foment i PIMEC, de la Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, del Col·legi d’economistes de Catalunya, Col·legi d’enginyers tècnics industrials de Catalunya i Col·legi d’enginyers de Catalunya. Per tal d’assolir el compromís de la UE de situar-la amb un pes de la indústria del 20% del PIB en el conjunt de la UE, els agents socials signants del pacte van fer fa un any 138 propostes.
La setmana passada el president de la Generalitat, Artur Mas, va fer un acte presentant “La Catalunya Industrial: un objectiu compartit”. Aquesta setmana que acabem també han aparegut força articles d’opinió sobre la industrialització del país.
Llegint tot el que s’ha dit i se segueix dient, tinc la sensació que tornem a trobar-nos en un període de xerrameca: ens agrada molt teoritzar sobre temes i fer propostes d’altura, sense tocar a terra. 

Continue reading