Segona part de la crisi: ara la Xina

Quan semblava que l’economia americana sortiria definitivament de la crisi gràcies a un pla d’injecció de diner massiu durant 6 anys, quan s’intuïa que Europa podia tornar a créixer gràcies a l’acció del BCE aportant 60.000 milions d’euros cada mes, devaluant l’euro, quan semblava que la baixada del petroli permetria aquestes injeccions sense afectar la inflació… va i la Xina punxa, aturant qualsevol expectativa de millora. Aquesta setmana s’ha fet palès el que feia mesos que ja es veia a la llunyania: la Xina pateix la seva primera crisi de creixement. La setmana anterior les autoritats xineses van devaluar el iuan dues vegades, dimecres vam saber que havien injectat urgentment 100.000 milions al sistema i divendres vam conèixer que el seu índex PMI de manufactura, que mesura l’activitat productiva, va caure a 47,1, quan l’equilibri es troba amb un índex de 50. És a dir, la Xina es troba en recessió, la seva economia no tira, no exporta prou i té greus desequilibris interns. Divendres tot això es va traduir en una forta caiguda de les borses i en una apreciació de l’euro front el dòlar, passant d’1,1 a 1,14 $/€. Què ha passat? Per què la Xina, amb un creixement del 7%, entra en recessió? Ens afectarà a nosaltres?
El que passa era previsible que passaria un dia. Les crisis que patim en els darrers anys són el resultat d’una globalització que s’ha fet malament, sense cap regulador i sense regles, en el més clar exemple de la selva econòmica en què el més fort es menja el més feble. La primera crisi del 2008 es va deure a la pèrdua de riquesa dels països occidentals per transferència de la producció cap a la Xina i a països del seu entorn. Amb els anys Europa i Estats Units van perdre capacitat adquisitiva i van reaccionar a la pèrdua industrial augmentant la productivitat de les seves empreses, automatitzant-les i robotitzant-les. Mentrestant la forta expansió de la Xina va fer apujar els seus salaris i, poc a poc, les distàncies de costos entre un costat i l’altre es van reduir fins al punt que la Xina va deixar de ser competitiva i va començar a alentir les seves exportacions. El primer senyal va ser la baixada del preu del petroli, una mostra que el primer consumidor mundial consumia menys del previst. D’això ja fa un any.

Continue reading

Una nova economia

La setmana passada parlava dels canvis que pateix la societat actual arran de la irrupció de la immensa informació que proveeixen les noves tecnologies. Els canvis no són només culturals ni socials, són també econòmics, de tal manera que estem fent una nova revolució que és alhora industrial, d’informació i de mercats. Es parla de postcapitalisme, d’una era més enllà de la que hem estat vivint durant els segles XIX i XX.
En els darrers 25 anys s’han produït tres canvis importants a causa de les tecnologies de la informació que fan trontollar el sistema econòmic:
El primer és que s’ha disminuït de manera clara la necessitat de treball, l’automatització de multitud de tasques permet reduir la quantitat de treball necessari per mantenir la mateixa activitat econòmica. Si els guanys d’aquest fet fossin repartits per a tothom, permetrien treballar menys pel mateix benestar. Però no és així.
El segon és la incapacitat del mercat per formar preus correctament a causa de l’ús d’informació asimètrica. Els mercats s’han construït sobre l’escassetat mentre la informació és abundant. El resultat ha estat la creació de monopolis -les companyies tecnològiques gegants- en una escala mai vista en els darrers 200 anys. Amb la construcció de negocis que parteixen de la informació trobada a les xarxes socials, aquestes empreses construeixen un edifici corporatiu en desacord amb la circulació lliure d’idees, la necessitat més bàsica de la humanitat. 
El tercer és l’aparició espontània de la producció col·laborativa: apareixen béns i serveis que ja no responen a dictats del mercat i a una jerarquia directiva. L’enciclopèdia Viquipèdia s’ha construït per voluntaris de forma gratuïta i continuada, fet que deixa d’aportar a la indústria de la publicitat uns ingressos estimats en uns 3.000 milions de dòlars a l’any.
De forma desapercebuda apareixen en l’economia elements que provenen de la transformació, com monedes noves com el Bitcoin, bancs de temps per intercanviar, cooperatives i espais autogestionats. Apareixen noves formes de propietat, noves formes de préstecs, nous contractes legals, tota una subcultura de negoci que en els darrers 10 anys s’ha desenvolupat sota el nom d’”economia de compartir”.
La crisi que va començar el 2008 i va provocar una disminució del 13% de la producció mundial i del 20% del comerç va ser el detonant del canvi en l’economia, i ha deixat un rastre econòmic d’estancament a llarg termini. La solució ha estat l’austeritat i l’excés monetari, sense donar fruit. S’han destruït el sistema de pensions, s’ha elevat l’edat de jubilació fins als 67 o 70 anys, s’està privatitzant l’ensenyament i la sanitat, els serveis s’estan desmantellant i els projectes de noves infraestructures s’han suspès. Molta gent encara no arriba a entendre el vertader significat de la paraula austeritat. Austeritat no vol dir retallar despeses públiques durant un període de temps, vol dir reconduir durant dècades els salaris, prestacions socials i nivells de vida dels països occidentals fins a convergir amb els de la classe mitjana de la Xina i de l’Índia.

Continue reading

Canvis socials i polítics: un eixam

Sovint diem que ens trobem immersos en una revolució, però ho diem perquè el futur és incert, sobretot des del punt de vista econòmic. Cert, estem fent un canvi de model, però ningú diu quin ni cap on anem. Els mateixos partits que s’anomenen alternatius declaren que no cal més austeritat, que s’ha d’anar a una energia descentralitzada, que el fracking no s’ha de permetre, que la salut no s’ha de privatitzar, que els contractes laborals han de ser tots indefinits, que no se n’han de fer de parcials ni temporals… molt bé, pe?rò quin model proposen? La fi de l’econo?mia de mercat? El retorn a l’economia planificada i soviètica? No ho saben; només se cita el que no agrada, sense saber o no voler veure que hi ha coses que són irreversibles perquè el model de societat ens hi porta de cap.

Per exemple, no heu vist que els joves no es preocupen pel seu futur? Que els preocupa el present immediat, sense voler pensar en la seva pensió, ni en un treball futur estable en el temps… ni tan sols a tenir una parella fixa? Pensem també en els canvis culturals, en la menor penetració de la religió en cada individu, o a quina velocitat ha arrelat el matrimoni homosexual. Els canvis són profunds i indiquen que ens trobem enmig d’una revolució en tota regla, i que és impossible avui dia albirar el final del camí. Aquest no sempre es fa en una direcció clara i diàfana, som solidaris pel que volem, però tremendament individualistes per a la majoria de coses. Un dia el conseller Santi Vila va dir que tothom estava d’acord a salvar la llúdriga, però ningú a favor d’un impost sobre el medi ambient, ni per a una taxa per recollir bolets. El trànsit cap aquest nou món és ple de contradiccions, com no pot ser d’una altra manera.

La globalització i les noves tecnologies han fet estralls en la societat actual. Les coses deixen de ser locals, sigui l’economia, el clima, o el pensament, i les tecnologies de la informació s’encarreguen de transportar-les arreu a la velocitat de la llum. Per tant, certs comportaments de la societat moderna com eren els monopolis, el control de la informació, el dirigisme ideològic, han quedat destrossats per les noves formes de la societat. Les maneres de direcció deixen de ser jeràrquiques -de dalt a baix- i passen a ser transversals -en forma de xarxa, com si ens trobéssim en un eixam-. S’acaben les elits encorbatades que van amb limusina, els polítics amb cotxe oficial, els directors amb secretària personal, els policies antidisturbis, els magnats dels diaris i de les teles, la policia secreta que ens vigila dia i nit… tot això s’acaba perquè la forma de viure de la gent ha canviat i troba algunes de les coses que es feien fins ara fora de lloc, fins i tot ridícules. Continue reading

El PP energitza el procés

En mitjans econòmics i empresarials es comença a creure que les eleccions del 27-S seran un atzucac per a Catalunya i Espanya, i s’albira que faran perillar l’evolució de l’economia. Per això comencen a sortir veus demanant que els empresaris siguin més actius i trenquin el seu silenci. Aquells qui diuen això confien que tots els empresaris faran el crit al cel i demanaran que es freni el procés cap a la independència. Agafo el guant i començo a manifestar la meva opinió, tot i que estic segur que vindran més articles a mesura que anem avançant en la dinàmica de les eleccions.

El govern del PP no es pot pas posar la medalla de l’ortodòxia financera quan ha legislat sovint de forma arbitrària, afavorint els seus amics i també de forma electoral rebaixant l’impost de la renda en any electoral, mesura que comportarà possiblement l’any vinent un augment de l’IVA fins a 23% per tapar el forat creat en les administracions públiques. És a dir, aquest govern de Madrid ha pres mesures per contenir la despesa però alhora no ha sabut aguantar les seves pulsions d’amiguismes i electoralistes. Com tampoc ha sabut contenir la seva fòbia a la descentralització autonòmica. Excés de pulsions.

Aquesta fòbia explica les barbaritats que ha fet mentre collava la Generalitat de Catalunya. Si teniu temps llegiu l’informe “Crònica d’una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones a Catalunya” publicat per la Generalitat a finals de juny. És bo recordar els greuges i posar-los en ordre per poder tenir una opinió sobre el que ens convé en el futur. Un dia vaig respondre a una pregunta sobre quin seria el preu de l’electricitat en el futur, i quan parlem del procés val la mateixa resposta: El resultat dependrà de quins governs hi hagi. És a dir, després de les eleccions el panorama serà diferent segons quina majoria guanyi aquí i allà, per tant la incertesa a hores d’ara és total.
L’ofec del govern de Madrid a l’economia catalana és enorme. Ho és quan s’ha carregat les energies renovables i la cogeneració, mentre augmentava el preu de l’electricitat a les pimes durant el període més greu de la crisi. El resultat és que a Catalunya la davallada salarial ha estat del 8% en termes reals, fruit d’un teixit ple de pimes, mentre que a Espanya només ha estat del 4,5%, gràcies a un teixit de grans empreses i d’administracions públiques, més insensibles a costos empresarials. Tot i el llast arrossegat l’economia catalana ha continuat essent la locomotora de l’economia espanyola, on el 16% de la població aporta el 20% del consum, el 20% del PIB, el 25% de l’exportació, el 26% del turisme, el 31% de les patents i el 1,6% del PIB en forma d’apropiació indeguda a través dels pressupostos de l’estat. A l’hora de veure què ens convé més cal partir d’aquesta foto de situació, la que mostra que Catalunya és l’economia més moderna, amb caràcter fortament exportador, i a la que les mesures del govern de Madrid sovint ignora, quan no la xucla descaradament. Continue reading

Segolène, CO2 i acords voluntaris

Dijous a l’empresa vam rebre el certificat per estar adherits al programa d’acord voluntari per a la reducció de CO2. A l’acte hi va participar el secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, Josep Enric Nebot, així com la investigadora de la Universitat de Vic Marta Guadalupe. Vam rebre el diploma 46 organitzacions que amb les nostres mesures hem reduït un 2% les emissions de CO2. En total al programa hi ha adherides 131 organitzacions des de l’any 2010, que és quan va començar. Ja he explicat aquí que reduir el consum energètic o disminuir la generació de CO2 fins un 15% és relativament fàcil, es tracta d’utilitzar la tecnologia que hi ha al nostre abast i prou. A partir d’aquí tot és més complicat, havent de canviar els hàbits i adaptar els productes. Per això, presentar una reducció del 2% és un resultat insignificant, mostrant que el voluntariat no és el camí, que cal passar a l’obligatorietat. El que em sorprèn és que els responsables del canvi climàtic no ho vegin. Vaig tenir la sensació que es dedicaven a conèixer el sexe dels àngels.
La professora Marta Guadalupe va fer una ponència sobre l’impacte del sector agrari i ramader en el canvi climàtic. Va explicar que aquest sector és responsable del 25% del problema, tant pels efectes del gas metà dels animals remugants (fa quinze dies vaig escriure que eren responsables del 4% de l’efecte hivernacle) com de la desforestació per alliberar terres agrícoles que es practica arreu del món. Va dir que el 2014 ha estat el primer any que s’ha aturat la desforestació, cosa que ha frenat l’efecte hivernacle. La tala d’arbres i el manteniment de la massa forestal és el primer ordre a dominar en la batalla contra el canvi climàtic. Els arbres són grans captadors d’anhídrid de carboni durant el seu creixement. Per això és important la gestió forestal, la tala dels arbres vells per plantar-ne de nous. Si els vells s’utilitzen com a combustible o s’emmagatzemen en forma de fusta a les cases, per exemple, estem emmagatzemant CO2 i permetem als nous arbres en creixement captar més gas carbònic. D’aquí que en les activitats forestals es demani la certificació forestal que acredita que aquella fusta prové de boscos gestionats adequadament.

Continue reading

Espanya, un model que ens ofega

Precio-electricidad-vs-salariosAquests dies estem immersos en una mobilització per evitar que el govern legisli contra l’autoconsum. He hagut de refrescar els meus arguments sobre les raons per les quals el govern de Madrid afavoreix les companyies elèctriques i, com sempre que faig això, se’m revolta l’estómac.
Durant els anys de la crisi, a partir de l’any 2008 fins l’any 2014, Espanya ha fet un esforç majúscul en contenció salarial, fet que ha possibilitat a l’economia del país tornar a ser competitiva, poder exportar més i importar menys, tant béns com serveis. El resultat és una recuperació del compte corrent exterior, la correcció lenta de la riquesa perduda durant la bombolla immobiliària i la creació de nous llocs de treball, primer, de forma pausada i, ara, amb més ritme. Doncs bé, aquest esforç de contenció salarial que ha suposat que durant aquests anys l’augment salarial sigui del -3,77% en números reals -descomptant la inflació- a Catalunya i del 0,82% a Espanya, el preu de l’electricitat a les petites indústries ha crescut prop d’un 33%, un 21% en termes reals i per al consumidor domèstic ha pujat un 66%, essent un 51% en termes reals. És indignant: el patiment de la gent ha servit per engreixar les companyies elèctriques!
El ministeri va actuar apujant els preus de l’electricitat i atacant de forma virulenta les energies renovables només per mantenir els marges bruts i els beneficis de les companyies elèctriques. Heus aquí alguna constatació. Des de l’any 2008 la demanda elèctrica ha caigut any a any, però el preu del pool, la llotja on es negocia diàriament l’electricitat, ha pujat continuadament. Coneixeu un mercat transparent on els preus pugin quan la demanda baixa? Jo no, només s’explica pel fet que el mercat no actua amb prou competència, vaja, que té les cartes marcades i no funciona com cal, en benefici de les companyies elèctriques. Si ara mirem els balanços de les companyies elèctriques, publicats en la memòria de la patronal Unesa, des de ?l’any 2008 fins al 2013 la venda d’electricitat ha anat caient any a any, però la xifra de negoci ha anat pujant, mentre que el marge brut de les companyies s’ha mantingut a nivells astronòmics, amb un Ebidta de prop del 40% sobre la xifra de negoci i d’uns beneficis entre el 15 i el 25% sobre la xifra de negoci, uns valors galàctics si els comparem amb la resta d’empreses de l’economia. Recordem que això ho han fet mentre l’economia patia, tancaven empreses, molts treballadors anaven a l’atur i havien de patir desnonaments per no poder pagar hipoteques, mentre molts petits empresaris perdien els seus estalvis de tota la seva vida. Quan les elèctriques tenien aquests beneficis desmesurats pels temps que corrien, les pimes que no tancaven tenien una mitjana de benefici sobre facturació del 2,6% i la resta d’empreses que cotitzaven a la borsa espanyola tenien beneficis mitjans del 2,5%. La conclusió és que les companyies elèctriques no han patit la crisi a força de xuclar dels esforços de tota la societat. Continue reading

El gas de les vaques

 

«Si un cotxe convencional emet 120 grams de CO2 per km, vol dir que l´emissió d´una vaca en termes de CO2 pot significar l´equivalent d´un cotxe que faci 104 km diàriament»

Fa dues setmanes parlava del risc del CO2 i dels efectes perceptibles que aquest tipus d´emissions tenen en la salut humana. Avui explicaré la influència de les vaques en l´efecte hivernacle.
Les vaques són animals remugants que digereixen l´aliment en dues etapes: primer el consumeixen i després el ­remu­guen. Remugar vol dir regurgitar el material semidigerit i mastegar-lo de nou per desfer-lo i afegir-hi saliva. Són remugants els bòvids i els cèrvids.
Els humans necessitem glucosa per obtenir l´energia que ens fa funcionar: els enzims que tenim (amilases, sacarases) ens permeten degradar els vegetals en forma de midons a sucre, que posteriorment és absorbit per la sang. Per això hem de bullir els vegetals, per passar-los a midó i també per això els vegetals crus aporten fibra i ajuden a netejar l´aparell intestinal, perquè no els digerim i surten intactes, fent d´escura-xemeneies. Però els animals remugants tenen un mecanisme més sofisticat que els permet digerir els vegetals en forma de cel·lulosa. Ells tenen enzims diferents com la cel·lulasa, que permet trencar les molècules de cel·lulosa i passar-les primer a midó i després a sucre. Després d´haver empassat l´aliment, aquest passa a un compartiment anomenat rumen on es mescla i fermenta i s´alliberen gasos per la boca en forma de rots. Les parts més grosses de la mescla pugen per l´esòfag i tornen a ser mastegades per posteriorment passar per l´estómac i ser definitivament digerides.
El rumen és la cambra de fermentació que permet destruir les molècules de cel·lulosa, hemicel·lulosa, midó, sucre i pectina, i convertir-les en molècules més senzilles com monosacàrids o disacàrids, que pot dissoldre la sang i aportar energia al cos. És allà on es genera el gas metà que surt per la via més curta, és a dir, per la boca.
El gas metà és un gas de fort impacte hivernacle, essent l´equivalent a 25 vegades la contribució del gas CO2. Una vaca pot generar fins a 500 grams de metà per dia, que vol dir l´equivalent a 12.500 grams de CO2 per dia. Si un cotxe convencional emet 120 grams CO2 per km, vol dir que l´emissió d´una vaca en termes de CO2 pot significar l´equivalent d´un cotxe que faci 104 km diàriament. Per tant, estem davant d´un problema major que no podem negligir. S´estima que a la Terra hi ha 1.300 milions de vaques i que la seva contribució a l´efecte hivernacle estimat per la FAO és del 4,5%.

Continue reading

Paral·lel 40: Grècia, Itàlia i Espanya

Avui és un dia històric per a Grècia i per a Europa. El referèndum que es fa a Grècia qüestiona els pilars de la Unió Europea, tota la filosofia que la va engendrar. Què votaria jo si fos grec? Votaria “no”. La meva percepció és que mantenir un estat o territori amb una idiosincràsia tan diferent dintre un grup d’estats tan desiguals no pot funcionar. Per entendre-ho, aquesta setmana hem sentit la notícia que Puerto Rico, l’últim estat a entrar als Estats Units d’Amèrica, farà suspensió de pagaments i es planteja tornar a sortir dels Estats Units. Té el mateix problema que Grècia: ambdós països no són capaços de tenir la mínima disciplina ni el mateix creixement que els estats associats. És un problema de modernitat, d’organització, d’ensenyament, de rigor fiscal, d’inversió encertada… És el mateix cas que vam veure quan l’Argentina va decidir fixar el tipus de canvi de la seva moneda al dòlar, fins que va fer figa. Hi ha molts països que tenen una distància en modernitat de 10, 20, 30, 50 i 100 anys respecte a altres, i és impossible voler fer-los conviure sota la mateixa moneda.

Tant els Estats Units d’Amèrica com la Unió Europea es caracteritzen per una recaptació fiscal disciplinada, cosa que els porta a poder invertir i a mantenir un mínim estat del benestar. Si un estat comença a fer trampes recaptatòries, amb molta economia submergida, amb poca contundència inspectora, l’economia no pot fer front a un determinat benestar i, si vol mantenir un mínim, comença a endeutar-se de forma alarmant. Això és el que han fet Grècia i Puerto Rico. Una altra solució hauria estat acceptar menys protecció social, tal com fan alguns països de la UE que també són a l’Est. Continue reading

CO2, amenaça imminent

El dia de la revetlla de Sant Joan la revista The Lancet va publicar un informe sobre la necessària reducció de contaminants atmosfèrics pel benefici de la salut humana. The Lancet (el bisturí) és una famosa revista mèdica britànica que publica setmanalment el grup Lancet Publishing Group des de l’any 1823.
En el número d’aquesta setmana la revista és contundent quan diu que actuar contra el canvi climàtic és alhora una urgència i l’oportunitat per assolir els progressos més grans per a la salut pública en el curs del segle XXI. El document l’ha redactat un equip universitari multidisciplinari europeu i xinès coordinat per la Universty College de Londres. Si en un altre informe a l’any 2009 deia que “el canvi climàtic és l’amenaça més gran al món per a la salut pública del segle XXI”, en aquest del 2015 diu que “els efectes del canvi climàtic ja són perceptibles avui i les projeccions futures representen un risc potencialment catastròfic d’un abast inacceptable per a la salut humana”.
Els redactors de l’informe han partit de la constatació científica de l’amenaça imminent que constitueix l’impacte del canvi climàtic sobre la salut. Això resultaria d’efectes directes com l’augment de l’estrès tèrmic (acumulació de calor en l’organisme), les inundacions, la sequera i l’augment dels fenòmens extrems com les tempestes. Però encara s’hi afegeixen els efectes indirectes, com la pol·lució de l’ai?re (a més temperatura, més capacitat d’absorció de gasos), l’extensió de les malalties transmeses per certs vectors (mosquits…), els desplaçaments de poblacions, i patologies mentals com l’estrès posttraumàtic que provoquen els fenòmens climàtics extrems.
Els redactors de l’informe tracten de trobar respostes polítiques destinades a protegir la salut pública, per exemple, reduint l’efecte hivernacle lligat a les emissions del carbó i dissenyant les ciutats per a la gent i no pas pels vehicles, afavorint el transport actiu i el públic.
Actuar contra el canvi climàtic vol dir limitar les emissions d’efecte hivernacle (CO2, metà i òxids de nitrogen…) però també adaptar-se al canvi climàtic que ja s’ha produït a causa de les emissions del passat. Hem emès molts gasos amb efecte hivernacle i ja no tornarem a anar enrere encara que aturem les emissions. Fins i tot amb un escenari limitat a 2º d’augment de temperatura hi haurà un impacte sobre la salut de la humanitat.

Continue reading

Atemptar contra les lleis de mercat

“Si la revolta popular arriba al govern, les elèctriques entraran en fallida perquè no podran pagar els cicles combinats de gas natural que tenen muntats sense funcionar”

Dijous vaig escoltar una frase a Mariano Rajoy que em va fer molta gràcia: va demanar al seu partit que practiqui la humilitat. És una acció gairebé impossible, atès que fa quatre anys que practiquen l’atropellament continuat en tots els sectors de la societat. Només cal recordar què va dir una diputada -la filla de Fabra, el president de la diputació de Castelló- durant una intervenció al congrés, referint-se al patiment d’algunes persones: “Que se jodan”. Aquesta frase resumeix gràficament el que pensa i com actua el PP, amb un menyspreu impressionant respecte als que no són dels seus. Ha actuat, continua fent-ho, de forma clientelar, arbitrària i injusta, i el que recull a partir d’ara són els efectes d’aquesta actuació.
Preus electricitat segons païsosDimecres vaig estar en una jornada sobre energia de Pimec a Tarragona. Allà vaig escoltar com algunes empreses es queixaven que havien de pagar un cost elevat per portar el tub de gas des del circuit principal fins a casa seva. Cobrar la línia de connexió és una pràctica habitual a Espanya, però no a altres països; tant si la xarxa és elèctrica, com de gas o telefònica -amb la fibra òptica, per exemple. Doncs bé, si la connexió de gas és cara, sempre hi ha la solució de comprar el gas natural liquat, transportar-lo en camió, i gasificar-lo en una petita planta in situ. Sorprenentment l’administració ha legislat impedint gasificar el gas natural si la xarxa principal de gas es troba a una distància de menys de dos quilòmetres. És un cas de legislació descarada pel benefici de l’oligopoli contra el consumidor.
El mateix fenomen passa amb l’electricitat. En els darrers anys els ingressos per venda d’electricitat han caigut per la baixada del consum. Per compensar la pèrdua d’ingressos es va modificar el barem de la factura elèctrica apujant la part fixa del rebut, la que té en compte el factor de potència i que no depèn del consum. El resultat va ser la penalització del consumidor estacional (pagesos, càmpings, hotels, segones residències) i també del petit consumidor, i es va arribar a tenir el preu més alt d’Europa en el tram de consumidors menors de 20 MWh a l’any, un atemptat contra els que menys tenen i un camí directe cap a l’aprofundiment de la pobresa energètica.

Continue reading