Mario Draghi, heroi d´Europa

Per fi Mario Draghi s’ha decidit a activar tota l’artilleria. La dinàmica de l’economia europea és molt difícil de resoldre per l’enorme desigualtat entre països i per la disparitat de criteris entre ortodoxos i heterodoxos. Però la situació demanava actuar, i el moment era el millor per fer-ho. Europa havia perdut en els últims deu anys part de la riquesa a favor dels països emergents i només Alemanya es beneficiava d’un gran flux exportador cap a la Xina. Frenada la dinàmica dels països emergents els alemanys també han perdut la seva llança exportadora, aturant el seu creixement. Això, amanit amb la caiguda del preu del petroli -conseqüència alhora també de la parada dels emergents- ha propiciat que la inflació a la zona euro es trobi a nivell de zero. És una situació preciosa per injectar de forma massiva diner al mercat, una mesura que molts demanem des de fa dos anys. Fer com els americans o els japonesos, injectar diner al mercat -llançar diners en helicòpter, va encunyar Milton Friedman-, té com a objectiu principal persuadir els bancs que no inverteixin en compra de bons públics per baixa rendibilitat i es dediquin a fer negoci prestant a les empreses i als particulars. Alhora, la nul·la remuneració dels estalvis en dipòsits i en renda fixa estimularà el consum i la inversió en empreses. Tot plegat hauria de reactivar l’economia i apujar la inflació, element bàsic per poder digerir millor el deute dels països i dels particulars.
Però la part més important de la Quantitive Easing (QE) afecta el valor de l’euro. Aportar 60.000 milions d’euros cada mes a l’àrea euro significa devaluar la moneda un 10%. Tot i que l’euro va arribar darrerament a 1,35 $/€, el seu valor estable era de 1,25 $/€. Devaluar un 10% significa portar-lo a 1,13 $/€, per la qual cosa cal suposar que es mourà entre 1,125 i 1,135 $/€. Això afecta de forma molt important el flux exterior de la Unió Europea, fent-la un 10% més competitiva del que era enfront de la zona dòlar -Amèrica i Àsia- i també respecte a la lliure esterlina, la corona sueca, la corona danesa i el franc suís. En definitiva, millora d’un cop la competitivitat d’Europa, una mesura de manual que qualsevol país adopta per sortir de la crisi i que Europa no podia fer perquè Alemanya -un 30% del BCE- no estava en crisi. La mesura afavorirà sobretot França, que veurà créixer el seu PIB en un 0,4% només per la influència d’Airbus i reduirà el seu dèficit públic 0,57 punts pels beneficis de l’aeroespaial, essent un impuls per a tota la seva economia amb greus problemes de competitivitat. També afavorirà l’economia italiana i alemanya, fortament exportadores i, és clar, l’economia espanyola, que veurà millorada la seva posició cap a la zona dòlar, però també es veurà beneficiada per una millora de França i d’Alemanya. La injecció massiva de diner a l’economia era una mesura obligada pel fet que abans ho havien fet altres economies com l’americana, la japonesa o la xinesa, la qual cosa va perjudicar de forma considerable l’economia europea. Fou així com vam perdre competitivitat i riquesa. Ara ens toca a nosaltres, encara que probablement això no agradi a la resta d’economies i potser es caigui en una guerra de divises: podria ser que la resposta de les altres àrees també sigui devaluar més les seves monedes. Si arriba aquest cas, s’haurà de forçar un pacte entre monedes que estableixi mecanismes automàtics de canvi, fugint de fer trampes, o establint noves paritats tal com va fer el G-5 el 22 de setembre de 1985 en l’acord de l’Hotel Plaza a Nova York.

Continue reading

Hi ha recuperació, o no?

Des de fa un parell de mesos s’ha engegat un debat sobre si l’economia està en recuperació o no. Els polítics que estan al govern diuen que sí, que la recuperació ha començat, mentre que els que estan a l’oposició diuen que no, que la recuperació no arriba al carrer. De fet aquest és l’argument que preval: podrem parlar de recuperació de l’economia quan es noti al carrer, és a dir, potser mai.
He explicat anteriorment en aquest espai que Espanya va tenir la mala ocurrència de comprar molt més que no pas va vendre durant tretze anys -des de setembre de 1998 fins a maig de 2012- fruit d’un model econòmic basat en l’especulació i l’endeutament. En total el desequilibri va ser de 392.500 milions d’euros, un 37% del PIB. És molt important tenir en compte que l’origen dels problemes de la nostra economia neix d’aquest fet per tal de no tornar a prendre decisions errònies pel que fa al consum intern. Si vam comprar més que no pas vam vendre a l’exterior va ser perquè l’economia va deixar de ser competitiva, i amb béns i serveis no competitius, com més creix el consum intern més s’importa, fent el forat cada vegada més gran. Per tant només queda la solució de créixer venent més a fora i comprant menys, cosa que fem des de 2012. Des de llavors el saldo exportador de béns i serveis és positiu, amb un total acumulat fins al mes d’octubre 2014 de 66.799 milions d’euros, la xifra equivalent a la del saldo negatiu acumulat des del setembre de 1998 fins al febrer de 2003. És a dir, tot just hem recuperat fins al 2003, quedant encara per recuperar la part més important dels anys de la bombolla immobiliària. Si continuem així, per recobrar els 325.000 milions que encara devem (sense comptar els interessos), a un ritme mensual mig de 2.000 milions de superàvit mensual, farien falta 162 mesos, uns 13,5 anys, arribant a l’any 2028.
Els moviments que fa l’economia global milloraran el ritme exportador i els serveis turístics de forma notable, per la qual cosa l’equilibri de l’economia es pot avançar considerablement, potser no gaire més enllà del 2020. Per un costat la baixada del preu del petroli farà que guanyem 170 milions de superàvit mitjà cada mes, alhora que millorarà el poder adquisitiu dels turistes que ens visiten, penalitzant el turisme en àrea dòlar. Per un altre costat la baixada de l’euro respecte al dòlar en pocs mesos, d’1,36 a 1,15, millora la competitivitat dels productes europeus en un 15% front als asiàtics i els nord-americans. Els deures que ha fet la indústria i el turisme en els darrers tres anys faran possible que aquest ritme s’acceleri, però en cap cas ens indiquen que això ja ha passat i podem tocar les campanes. Ni permet tan sols pensar que la solució d’augmentar el consum intern sigui una solució raonable sense frenar el superàvit exterior: el risc és que un augment de consum intern augmenti de forma no volguda la importació de productes en un ritme més fort que el de l’exportació.

Continue reading

Globalització i terrorisme

Sabem que la barbàrie és consubstancial al gènere humà: la història ens ho ha ensenyat en múltiples ocasions. La modernitat que pensem que hem creat els últims 20 anys -a partir de 1999 amb la caiguda del mur de Berlín- ens ha fet creure que havíem acabat amb la intolerància i amb l’horror però, ai las, el veiem reaparèixer en un món que es troba cada vegada més desorientat. Ens pensem que tothom escolta el discurs de l’altre, tant si és d’un savi o d’un erudit -al que s’escolta amb respecte-, com si és d’un humorista -al que s’escolta amb desconcert-, o com si és d’un racista -al que s’escolta sense respecte-. La modernitat que hem creat en els darrers anys és una modernitat sense límits, que parteix de la idea que tothom és tolerant i bona persona, que l’ascensor social és universal, que tard o d’hora arribarà a tothom, que no hi ha guetos o fam pel fet que no ho els mirem, que la desigualtat és un concepte sociològic… tot plegat és fals. De fet hem creat un miratge al qual hem dit modernitat, embolcallat amb un munt de tecnologia, ens hem posat en un viatge cap a no sabem on i amb una velocitat cada vegada més elevada, amb una acceleració prodigiosa. El resultat d’aquest trajecte que hem engegat és el desconcert i la incapacitat de la societat d’adaptar els seus hàbits, costums, normes socials i lleis als nous temps, als nous problemes que es posen. Les notícies es viuen arreu del món a temps real, amb una profusió d’imatges immensa, el capital es mou d’un costat a l’altre del món en mil·lèsimes de segon, els productes es mouen sense discreció per tot arreu, i les persones s’intercanvien països de forma alarmant, saltant d’un indret a l’altre com aquell que juga a la oca. Els llocs de treball comencen a ser efímers, gairebé volàtils, les grans empreses ja no paguen impostos deixant els estats sense pressupostos i la tecnologia amenaça en deixar la feina només per als programadors. Tot queda superat per la velocitat del camí de la modernitat: les lleis, l’ètica, la religió, els costums socials, els productes, els serveis, l’ensenyament… Continue reading

Procés català: capítol 2015

Després de superar l’escull del 9-N, el procés català es troba sotmès a una catarsi, a un període de reflexió i discussió per trobar de nou el camí adequat. A part de les diferències entre partits per veure quin és el millor camí a fer, l’arribada del fenomen Podem ha aportat confusió a tot plegat. Si ja se sabia que una votació es podia guanyar de forma molt justa, que mancaven 250.000 vots per estar segurs, la vinguda de Podem a Catalunya ha sotmès el procés a encara més incertesa, deixant entreveure una pèrdua de vots sobiranistes i fent més difícil una victòria en una votació plebiscitària.
Molts dels que hem defensat la necessitat de sortir d’Espanya ho hem fet a partir del convenciment que no es podia modernitzar el país, sortir d’una societat corrupta, mantenint l’estatus actual amb Espanya. Sabem que cal una separació definitiva o un trencament total que porti a una negociació de tu a tu. Partint d’aquesta premissa, molts havíem pensat que primer calia fer el pas sobiranista amb la màxima unitat possible, i després vindrien noves eleccions per triar el model de política que es volia. És cert que molta gent exigia conèixer les raons que justifiquen sortir d’Espanya abans de donar el seu vot, però semblava que era més clar no barrejar continguts ni baralles partidistes pròpies de qualsevol elecció. Vet aquí, però, que l’arribada de Podem ha capgirat tot això. Podem arreplega tots els que volen canviar l’statu quo, tota la classe dirigent -la casta, en diuen ells-, fet que entra en competició amb el sobiranisme que vol marxar d’Espanya també per canviar.
Aquest fenomen obliga les forces catalanes a canviar l’estratègia i a explicar amb detall el o els programes socials i econòmics que justifiquen la separació d’Espanya. La complicació és evident: és impossible un programa de govern consensuat entre CiU, ERC i la CUP, però alguna mena d’aproximació s’hauria de fer. Per exemple, consensuar un programa de mínim comú denominador, explicant on es destinarien els 10.000 milions que recuperaríem del dèficit fiscal, com es faria marxa enrere en les retallades de salut i ensenyament, com es destinaria part del pressupost per finançar llocs de treball impossibles, com es rellançaria la producció d’energia renovable, com es potenciaria la logística en transport de mercaderies, com es definiria l’atenció a la dependència, com quedaria la flexiseguretat, com es definiria el Banc central català… Estic segur que un programa així pot ser consensuat si hi ha prou generositat entre els partits sobiranistes, essent l’única forma de fer front al programa de Podem, que per altra banda segurament presentarà un munt d’incongruències fàcilment criticables.
Les eleccions gregues esdevindran una prova per a Podem. Si l’esquerra alternativa de Syriza, partit homònim de Podem a Grècia, guanya les eleccions del 25 de gener, pot acabar d’aixecar definitivament Podem… o en cas contrari també pot enfonsar-lo directament. Tot dependrà de com sàpiguen resoldre l’enfrontament amb les seves fonts financeres: si el contenciós el resolen amb un pacte amb la troica UE, BCE i FMI que permeti continuïtat a Grècia, Podem en pot sortir enfortit. Per contra, si l’enfrontament és virulent i Grècia es queda sense poder pagar el mes de febrer, portant a la ruïna el país, sortint de l’euro, Podem ja pot anar dient adéu a les possibilitats d’arribar al govern. Els resultats de Grècia, doncs, són vitals per a la definició del procés català, i potser faria bé el president Artur Mas d’esperar-ne l’evolució fins al mes de febrer. Per altra part, aquesta espera perjudica greument Oriol Junqueras, que mostra dia a dia una degradació física preocupant, ancorat en un discurs repetitiu i monòton. He demanat fermament als assessors d’ERC que es preocupin més de la imatge del seu líder si realment volen tenir un paper important en el futur del país. Si Mas troba bé esperar esdeveniments per definir amb més precisió el procés, Oriol Junqueras ha d’aguantar la pressió. Si no la pot aguantar no cal que continuï, perquè el que ve més endavant encara serà més fort.
Mentre esperem què passa a Grècia, dimecres dia 7 un grup de deu juristes presentarà oficialment l’esborrany de constitució per Catalunya. Serà un esdeveniment molt important, el primer que mostrarà amb detalls les raons per les quals ens volem separar d’Espanya: construir un país amb menys polítics, amb sous acotats per llei, sense exèrcit (aquesta passa per l’esquerra a Podem), amb una administració transparent com la de països moderns, amb una república amb president no ?executiu, amb el català com a llengua oficial i el castellà com a cooficial…
S’hauria d’aprofitar el debat que s’obrirà a partir d’aquesta presentació per acabar d’arribar a un consens pel programa de comú denominador pels primers cincs anys del primer govern català.

Continue reading

2015, canvi de model

Durant el segon semestre del 2104 que deixem han passat uns quants fets des del punt de vista econòmic que no tenen gaire importància de forma aïllada, però que en tenen molta si es prenen en conjunt. En primer lloc, la pujada de l’economia americana, amb creixements del 5% a l’últim trimestre i l’augment del dòlar en relació amb l’euro i a les altres monedes. En segon lloc, la caiguda de l’economia xinesa, afectada per una greu bombolla immobiliària i una pèrdua de competitivitat notable que ha frenat les exportacions i la producció total que l’obligarà a créixer sobre la demanda local. En tercer lloc, la caiguda del preu del petroli, conseqüència de la frenada productiva de la Xina, de Brasil i de tots els països emergents, i alhora conseqüència d’una sobreproducció deguda als nous jaciments de petroli alternatius, com les sorres bituminoses de Canadà, els pous d’aigües profundes i el Shale gas, seguit de la negativa d’Arabia Saudita de retallar la producció de petroli convencional.
Tot plegat mostra que alguna cosa important ha canviat. Analitzant-ho des del meu model simbòlic de vasos comunicants, podríem dir que el flux de riquesa que s’escolava d’Occident a Orient, de països desenvolupats a països emergents, també de països consumidors a països productors de matèries primeres, s’ha frenat: ja no hi va. És el moment de l’equilibri entre blocs, la qual cosa afectarà de forma positiva a l’economia occidental. Per una vegada ja no perdem excés de riquesa cap a l’exterior i tots els esforços que fem tindran millor resultat i més immediat. Hem tapat les fugues.
Per un costat els costos de manufactura i de serveis es van igualant. Si l’índex de manufactura era de 96 per a la Xina, de 100 per a Estats Units i de 109 per a Espanya, ara amb el canvi del dòlar el d’Espanya baixarà a 100, fent l’economia fortament competitiva. Per un altre costat els preus de les matèries primeres (sobretot la mare de totes elles: el petroli) han caigut bruscament, alliberant capacitat adquisitiva a les economies de consum. Amb el petroli a 110 $/b i amb un dòlar a 1,3 $/€, el preu de petroli en euros era de 85 €/b. Ara, amb un petroli a 60 $/b i dòlar a 1,2 $/€, el preu esdevé de 50 €/b, una caiguda del 41%. Com que la compra de combustible fòssil a l’economia espanyola tenia un pes del 4,6%, la caiguda significa alliberar un 1,9% del PIB que anirà directament a consum. Afegim-hi encara el canvi de rumb de l’economia alemanya, dirigida estrictament a exportar als països emergents que ha frenat en el seu creixement, obligant-la a créixer en consum intern, com mostra la forta pujada de salaris que ha tingut aquest any. I citem finalment el client principal del país, França, amb una economia que intenta fer reformes i no se’n surt, amb un creixement de l’atur imparable mes a mes, fins arribar a quotes de 5,4 milions. També es beneficiarà de les exportacions a la zona dòlar.

Continue reading

La inflació de 1914 a 2014

Demà farà 100 anys que va tocar la loteria a Camprodon i fa quinze dies vaig fer un article al respecte. Quin seria avui el valor dels imports que es van repartir llavors? -em va preguntar Jordi Xargayó, director de Diari de Girona. Interessant exercici, li vaig dir. Al cap d’unes hores li vaig poder donar la resposta. Els preus s’havien apujat en 100 anys un 139.200% i els 6 milions de pessetes de la grossa de llavors avui es convertirien en 49 milions d’euros. Però això només és un exercici estadístic que serveix per veure si els criteris que fem servir pel seguiment de preus s’ajusta o no a la realitat.

El concepte d’inflació és essencial pel control de l’economia d’un país o d’una àrea econòmica, tant si és les comarques de Girona, Catalunya, Espanya, la Unió Europea o el món en el seu conjunt. La inflació mesura l’augment de preus dels béns i serveis d’una economia. Sovint es fa servir l’índex de preus, basat en una cistella de productes ponderada pel seu consum. Així, periòdicament l’Instituto de Estadística fa enquestes sobre els hàbits de consum i estableix una cistella per a les famílies a partir de la qual es farà el seguiment de preus. A partir d’aquí podem establir si els salaris, les rendes privades o del país, pugen o baixen realment una vegada es descompta la inflació. Espanya és un país amb tendència inflacionària pel fet que les autoritats econòmiques històricament no han estat gaire ortodoxes i perquè el nivell educatiu sobre economia del país no ha estat a l’alçada del que havia d’estar: Fuentes Quintana, ministre de la transició, va haver de convèncer als sindicats que la inflació anava en contra dels salaris.

Anem a pams. S’acosta el poder adquisitiu de l’any 1914 amb el d’ara si apliquen un augment del 139.200%? He trobat una taula sobre el consum d’una família aquell any amb el següent repartiment: alimentació 887 pessetes (76,3%), energia 55 pts. (4,7%), lloguer 50 pts. (4,3%), vestits 110 pts. (9,5%) i varis 60 pts. (5,2%). Aquesta estructura és completament diferent a la que ara tenim en consum, perquè llavors no hi havia transport, ni aparells electrònics, ni internet… Però la comparació la podem fer sobre l’alimentació, per exemple. La despesa anual en alimentació de 887 pts es repartia en pa 255,5 pts. (28,8%), carn 102 pts. (11,5%), porc 60 pts. (6,8%), bacallà 32 pts. (3,6%), llegums 15 pts. (1,7%), patates 35 pts. (3,9%), llet 39 pts. (4,4%), cafè 42 pts. (4,7%), sucre 29,5 pts. (3,3%), oli 130 pts. (24,5%) i vi 60 pts. (6,8%). Cal tenir en compte que ara es menja molta més carn, peix i llet que llavors, i menys pa. En aquesta llista no hi ha fruita, mentre que avui ve de tots els continents. Les 887 pessetes a l’any es transformen en 7.426 euros d’avui, si hi apliquem la inflació acumulada. Si ara comptem el pressupost ajustat d’una família de 4 persones, que mengi sempre a casa durant tot l’any, haurem de pensar en una xifra entre 40 i 50 euros persona a la setmana, i el pressupost anual en alimentació d’una família es trobarà entre 7.680 i 9.600 €/any. Per tant el valor calculat d’inflació acumulada té sentit econòmic.

Explicaven els que van ser agraciats amb la loteria a Camprodon el 1914 que amb 30.000 pessetes es van poder construir una casa. Aquelles 30.000 pessetes serien avui 251.000 euros, que també en permetrien construir una.

Si ara repassem el gràfic històric de la inflació es poden observar els diferents períodes d’inflació-deflació. En el primer període, des de 1914 fins a 1920, la inflació és el resultat de la guerra mundial, quan Espanya (sobretot Catalunya) va subministrar productes a una economia europea en guerra i no donava abast a fabricar per satisfer la demanda. Quan la guerra es va a acabar es va desfer la bombolla (no us recorda alguna cosa?) i el país va descobrir que tenia mala productivitat i moltes dificultats per competir amb productes exteriors, fet que va portar un llarg període de deflació, fins al 1937, ja ben entrats en la guerra civil. Aquí comença un altre període convuls, amb les carències de la guerra, el racionament i l’estraperlo de la postguerra. El franquisme va intentar controlar la inflació que comença a pujar després de l’obertura parcial de fronteres a l’any 1957. Però l’augment fort de la inflació comença als anys 70, després del primer xoc petrolier i després del nou règim democràtic que coincideix amb el segon xoc petrolier. A partir de l’any 1993 es pot dir que la inflació entra en una política de control més o menys ortodoxa que ens porta fins avui.

La lliçó de la història de la inflació és la que és un paràmetre bàsic per controlar l’economia i els seus desajustos. Amb ella queden reflectits els desequilibris de l’economia: l’efecte de pa per avui i gana per demà de les bombolles, la gravetat de les inestabilitats que porten a guerres, les postguerres, els efectes internacionals… Continue reading

LuxLeaks, la sangonera

Durant les eleccions europees vam ser molts els que vam cridar que era un error proposar en Jean-Claude Junker, exprimer ministre de Luxemburg, com a candidat a president de la Comissió Europea: No es podia posar el llop a vigilar les gallines.
Luxemburg és el país més ric per càpita d’Europa i això ho fa sense tenir res d’especial, ni turisme, ni indústria avançada, ni serveis excepcionals. Llavors, per què és tan ric Luxemburg? Perquè ha trobat la manera de xuclar recursos dels països veïns, talment com una sangonera.
Fa més d’un mes va sortir publicat a 40 grans diaris internacionals la relació de 340 empreses multinacionals que utilitzaven el Gran Ducat de Luxemburg per evadir impostos en altres països europeus. Entre elles hi ha Apple, Amazon, Heinz, Pepsi, Ikea, Deutsche Bank, Axa, Verizon, AIG… a les quals aquesta setmana s’ha afegit un altre grup amb Disney, Skype, Bombardier, Telecom Italia, Lacoste…
Leak vol dir fuita; Luxleaks, fuita a Luxemburg. És un procés legal pel qual les grans empreses eviten pagar impostos als països on treballen. Luxemburg, Irlanda i Holanda tenen sistemes fiscals per captar la seu de control de les empreses i així evadir impostos. Com ho fan? Si una empresa en el país on treballa té un règim impositiu del 35%, per exemple, munta una filial a Luxemburg que factura serveis a l’empresa. Com que a Luxemburg ha pogut negociar el tipus impositiu -del 0,28% en el cas de Disney- el resultat és que les empreses gairebé no paguen impostos o només en paguen el 5% com a molt. Luxemburg encaixa aquests impostos sense haver fet res, i a sobre el primer ministre es queixa que han de tenir una legió de funcionaris negociant les rebaixes fiscals.
Una cosa semblant passa amb Starbucks a Holanda, on té una filial, Starbucks Manufacturing BV, que torra el cafè per a les altres empreses del grup. Es qüestiona el “preu de transferència”, és a dir, l’elevat preu que factura a les altres empreses, de manera que augmenta o disminueix els beneficis de les filials segons el país on es trobi. Una cosa semblant fa Seat amb Volkswagen a casa nostra.
El mecanisme de Luxleaks aprofita una falla del sistema fiscal de la Unió Europea que permet evadir milers de milions de les arques dels estats justament en un moment on fan més falta per la frenada de l’activitat econòmica. De fet, la crisi que patim es deu a la transferència de riquesa a països emergents, a canvis d’usos econòmics amb la irrupció d’internet i les tecnologies digitals, i a la desaparició d’ingressos als estats per evasió de les grans multinacionals i de les grans fortunes.

Continue reading

La loteria de Camprodon

Dimecres passat, el Diari de Girona va publicar un article d’Alba Carmona amb el títol “L’anunci de la loteria va passar a Girona”. Explica que l’anunci de la loteria de Nadal d’enguany, en què un home entra en un bar on ha tocat la grossa i el bàrman li fa entrega de la participació que no va recollir puntualment, va ser un fet verídic que va passar a Camprodon a l’any 1914. L’article explica un relat publicat a Diario de Gerona de Avisos y Noticias on un tal Patllari Gananci va adquirir una participació de cinc pessetes del número 50.047 amb la intenció de reservar-ne la meitat pel seu client d’Olot, l’industrial José Puigdemont, tal i com feien habitualment. Quan va saber que havia guanyat va enviar una carta certificada al seu client dient-li que, havent cobrat 30.000 pessetes de la loteria, posava a la seva disposició les 15.000 que li corresponien. Això sí, reclamant-li les dues pessetes que ell li havia avançat.
No és l’única vegada que cau la loteria a Camprodon, a l’any 1979 també va tocar la de l’estiu. En ambdues ocasions l’impacte sobre la vida de la gent de Camprodon i la seva vall va ser considerable. 
La loteria del 1914 va tocar a Can Pineda, una botiga d’embotits i queviures en general que havia comprat dos dècims. En aquells temps -encara passa en algun lloc- les botigues també servien beguda a qui ho demanava, essent una barreja entre botiga i bar. El número 50.047 jugava 5 rals per un premi de 7.500 pessetes. L’impacte econòmic sobre la vall es va veure l’any següent amb l’augment de la construcció. Per exemple, a Alfons Rigat li van tocar 30.000 pessetes que va destinar a construir l’hotel Rigat, avui hotel Camprodon. El Diario de Gerona detalla uns quants agraciats amb la loteria, com un mestre de Llanars amb 6.000 pessetes, en Josep Perramon de Sant Pau de Segúries, l’Àngela Turull de Setcases… explica que un nen que havia amagat una pesseta als seus pares per poder comprar una participació, en veure que li havia tocat una fortuna, es va afanyar a descobrir, plorant d’emoció, la falta comesa, tot dient; “no us preocupeu, som rics…”. Explica també que un jove que havia comprat una participació de 2,5 pessetes i que l’havia revenut, va patir una excitació nerviosa quan va saber que havia tocat. Uns carboners que treballaven en un bosc de la vall de Bolòs van ser avisats amb un pal amb una bandera blanca que havien posat dalt un promontori. Així que van veure la bandera van deixar la feina per anar a Camprodon.
Finalment explica que una dona de la Vila de Baix -que vivia a l’antiga plaça d’Espanya, sobre del Núria- havia d’anar a comprar una participació de loteria a Can Pineda amb els diners que li havia donat el seu home que era carabiner i, quan va ser a la botiga va preferir comprar una llangonisseta. Quan va tocar, en Sidro Garcia Aymerich -besavi de la meva dona- va demanar on era la participació, obtenint per resposta “d’on et penses que ha sortit el tall que has menjat?”. Cautelosa, l’àvia havia preferit invertir els diners reservats per la compra del dècim en menjar. 

Continue reading

LC Paper ja ha acumulat un 60% d’estalvi energètic en CO2 i vol esdevenir referent d’eficiència energètica juntament amb altres empreses garrotxines

L’empresa garrotxina LC Paper porta onze anys aplicant processos productius que milloren l’eficiència energètica. Ho fa des del 1993, quan van introduir a la indústria el sistema de cogeneració de producció combinada de calor i electricitat. El 2009, la integració de la cogeneració a la fabricació de paper tissú en una de les màquines va suposar un estalvi energètic de CO2 d’un 27%. El 2011 van millorar el producte, fent un paper tissú d’una capa en comptes de dues. Això els va reportar un estalvi en CO2 del 21%. Fa un mes, van transformar una de les màquines perquè produís paper tissú d’una capa, i van aconseguir un estalvi suplementari del 17%. Des del 2009, doncs, LC Paper ha aconseguit un estalvi energètic en CO2 acumulat del 60%.

Per l’any que ve, esperen obtenir un 12% d’estalvi suplementari amb optimitzant el sistema de transport. Ha estat LC Paper qui ha proposat a Wattia Innova la constitució d’un grup d’empreses que volen apostar decididament per l’eficiència energètica i que vulguin formar un referent a la comarca A LC Paper i Wattia se’ls han unit Noel Alimentària i La Fageda. Per a Joan Vila, les condicions que es donen a la Garrotxa són propícies per crear el projecte de la Locomotora Energètica.

Internet com a impuls a les empreses

Al’hora de trobar l’origen de la crisi actual, una de les causes que se’ns acudeixen és l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola. Fora de les nostres fronteres s’identifica la crisi també a l’efecte de la globalització i a la penetració d’Internet. Hem dit sovint que la globalització ha suposat la transferència de riquesa nostra a països emergents, cosa que ens ha fet més pobres. Pel que fa a la penetració d’Internet a l’economia, és evident que suposa un efecte revulsiu, un canvi cultural, una revolució en el sentit econòmic del terme. Implica eliminar activitats per crear-ne d’altres: un efecte semblant al que va passar durant la revolució industrial, on la maquinització va fer tancar l’artesania. 
Sovint es té el convenciment que Internet destrueix llocs de treball, per exemple quan pensem en les agències de viatges o en la crisi de la premsa escrita i, en conseqüència, en la producció de paper premsa i d’impressió escriptura. Però alhora Internet ha fet abaixar els costos als clients, cosa que ha augmentat el número de viatges i ha augmentat el comerç de productes, ha multiplicat el número de caixes de cartró i l’augment d’aquesta producció. La mort de llocs de treball degut a Internet es veu compensada pel naixement d’altres llocs associats a Internet? Aquesta és la pregunta pertinent.
Un estudi de l’Institut McKinsey mostra que l’economia digital crea 2,6 llocs de treball per cada un que en destrueix i té un pes a l’economia del 3,2% del PIB, xifra que podria pujar fins el 5,5% en pocs anys si es fa el camí correcte. S’estima que Internet pot crear més del 30% dels llocs de treball futurs, comptant els directes i els induïts pel canvi d’usos de l’economia. El comerç més afectat és el dels viatges i turisme, al que segueix -a menys de la meitat d’ingressos- la venda de productes electrònics, els serveis, la roba, l’equipament per la casa, els productes culturals, l’alimentació, la higiene i la bellesa, i els jocs.
Si l’economia digital creix cap a un pes del 5,5% a Espanya podria crear 350.000 llocs de treball en un període de tres anys. Els frens cap al creixement numèric, però, són enormes, sobretot en les petites i mitjanes empreses que no es serveixen prou d’Internet, on menys de la meitat no tenen presència a la xarxa. El creixement també es veu afectat negativament per un sector públic que no s’implica prou.
L’economia digital esdevé una autèntica palanca de productivitat, una eina immensa per a la internacionalització i una catapulta per a nous negocis que la fan determinant per afrontar els reptes que té la nostra economia en els propers anys.

Continue reading