Josu Jon Imaz, el sofista

 El dia 27 hi va haver la jornada de ponències del Fòrum Impulsa de Girona. Com cada any, aquest dia tinc junta d’accionistes i no hi vaig poder assistir. A l’arribar a casa vaig preguntar al meu fill quina havia estat la millor ponència. Em va dir que la del representant de Repsol. Ja havia vist a través de Twitter que la ponència de Josu Jon Imaz, conseller delegat de Repsol, havia impactat fort a la sala. És un polític amb molta oratòria: era el president del Partit Nacionalista Basc, li vaig dir. I de què ha parlat? De com reduir les emissions de CO2 col·laborant amb altres empreses proveïdores i de recerca. Doncs us ha marcat un gol, li vaig respondre. Que un empresa que és la que produeix el producte que genera més CO2 d’Espanya faci gala de treballar en la reducció de CO2 és una fal·làcia, un engany.
L’endemà vaig poder veure el vídeo de la participació de Josu Jon Imaz. Explica bàsicament que a les seves refineries consumeixen molta energia que alhora produeixen emissions de CO2. Diu que es van proposar reduir aquestes emissions un 15% durant 5 anys amb un treball de col·laboració amb empreses proveïdores, amb universitats i amb altres instituts de recerca. Això podria ser lloable en qualsevol empresa industrial, tot i que en aquest camp un 15% és la xocolata del lloro, però venint de Repsol és un sarcasme, una ofensa al que escolta.
Repsol és la primera productora de derivats de petroli a Espanya. A l’any 2013 va transformar 38,1 milions de tones de cru que, quan es cremin en el transport, emetran 110,5 milions de tones de CO2, l’emissió més gran d’Espanya. Que en el seu procés estalvií unes quantes tones de CO2 no pot compensar ni de lluny l’augment que significa l’emissió que tenen els combustibles produïts per millora del procés de refineria (fraccionació i cracking), com tampoc pel fet de comprar cru més pesat. Perquè es tingui una idea del que estic dient, un petroli lleuger, amb cadenes lineals, té àtoms de carboni lligats entre si de forma lineal. Cada carboni es lliga a un altre i a dos àtoms de hidrogen. Però quan el combustible és més pesat esdevé aromàtic, en forma d’anella, i els àtoms de carboni només tenen un hidrogen o cap. El resultat és que un hidrocarbur aromàtic té un 80% més d’emissions de CO2 que no pas el lineal. En el seu camí cap a millorar la rendibilitat de les empreses, les petroleres han millorat l’aprofitament de les parts més pesades dels petrolis, incorporant més elements aromàtics, i compren cada vegada més petrolis pesats de Veneçuela o provinents de les terres bituminoses de Canadà. Per tant, vantar-se de fer estalvis del 15% en l’energia de procés, quan en el producte es pot arribar a augments del 80% és un insult a la societat espanyola, parlar d’estalviar unes quantes tones de CO2 en el procés quan en el producte fabricat s’augmenta en milions de tones, no té nom.

Continue reading

Montoro, l´essència

 En cada punt de la història hi ha homes que concentren el relat del moment. En el PP que governa Espanya aquests homes són Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Alberto Ruiz Gallardón y Cristóbal Montoro. Hi ha ministres que ni es coneixen, com Pedro Morenés, de defensa, o altres que passen sense fer soroll, com Ana Mato, Ana PastorFá?tima Báñez. N’hi ha que actuen al dictat de grups econòmics, com José Manuel Soria, carregant-se tot el que toca. Finalment altres ministres són rellevants, com Luis de Guindos, però no excessivament polèmics. Podríem dir que els quatre primers concentren l’essència del PP actual, tant en la deriva contra Catalunya com en la bel·ligerància contra les classes mitjanes.
Cristóbal Montoro aquesta setmana ha estat l’actor principal. Ell, valent, ha presentat una dita reforma fiscal que no és més que un seguit de nyaps que han modificat les normes que hi havia fins ara. Quins són els objectius de la reforma fiscal Montoro? Bàsicament dos. Primer, alliberar poder adquisitiu a les famílies perquè augmenti la demanda interna i creï treball just abans de les eleccions del 2015 i, segon, acontentar la part més fidel del seu electorat abaixant la fiscalitat a les rendes més altes. Així, ha fixat la fiscalitat màxima a 60.000 euros de renda anual, de manera que pagarà el mateix tipus aquell qui la tingui de 600.000 euros o el que la tingui de 6 milions. D’això se’n diu justícia igualitària. S’ha carregat un dels principis bàsics de la societat moderna: la progressivitat impositiva. Continue reading

La construcció: locomotora o bombolla? (i 2)

Distribució-del-consum-familiarDiumenge passat explicava que la construcció ha d’estar al servei de l’economia i no pas al revés, com sovint ha passat. Així, la construcció ha esdevingut l’objectiu de la meitat del capital mundial, un lloc on la gent ha pensat que els seus estalvis i el seu capital estaven segurs. A Espanya, després de cada una de les crisis econòmiques que hem viscut, el valor de la construcció mai arribava a caure de forma permanent. Aquest comportament era conegut i aportava encara més seguretat als inversors immobiliaris.
El problema és que tot té un límit i aquest es va sobrepassar exageradament amb la darrera bombolla immobiliària. Qualsevol bé té un llindar de preu màxim a partir del qual entra la competència o un altre producte substitutiu. Si no el té, el més segur serà que esdevindrà un producte de luxe i només el podran comprar uns pocs. Això és el que va passar amb el valor dels habitatges: es va arribar a un preu en l’escalada que a la fi no va estar a l’abast dels compradors. És més, el valor de l’habitatge va arribar a pesar tant en la cistella de la compra que va frenar el consum de forma important, i va esdevenir un llast per a l’economia.
Per tant, si mirem el pes d’aquest sector en el repartiment del consum de les famílies, arribarem a la conclusió que el que cal és fer baixar el preu dels habitatges per permetre que el consum pugui continuar. Per fixar el valor, es mira la relació entre el preu de l’habitatge i els ingressos de les famílies i la seva sèrie històrica. Els preus estan per sobre de la sèrie històrica a països com Austràlia, Bèlgica, Canadà, Regne Unit, Noruega, Suècia… amb valors de més del 30%. Altres països com Japó, Corea del Sud, Alemanya, EUA, Suïssa… tenen valors inferiors a la mitjana històrica de fins el 40% (Japó). A Espanya els preus dels habitatges a l’any passat encara eren per sobre un 8% de la ràtio sobre salari de la sèrie històrica i el valor que l’habitatge té sobre el consum és del 37,3%.

Continue reading

La construcció: locomotora o bombolla? (1)

Des que tinc ús de raó econòmica -segurament des que treballo- he escoltat sovint dir que la construcció és la locomotora de l’economia. Jo, que soc enginyer i no pas arquitecte, sempre m’he mirat aquest argument amb escepticisme. Per a mi, cap sector de l’economia pot ser únic en ser locomotora, tots són complementaris. La construcció ha de satisfer la demanda de nous habitatges, de nous espais professionals i de nous serveis públics, però mai al revés: l’economia no ha de créixer només per satisfer el que fa la construcció. El mateix principi el podríem aplicar a la indústria i a qualsevol servei. L’economia és un equilibri entre demanda i oferta que s’espatlla quan es trenca, entrant a una bombolla i/o a una crisi.
Explico sovint les meves converses amb directors de bancs durant els anys 80, quan volia invertir en una màquina de paper a Besalú i no m’escoltaven. Quan els preguntava per què donaven crèdits als hotels i no a les fàbriques, la resposta era que ells sabrien què fer de l’immoble de l’hotel i no tenien ni idea del que calia fer amb la màquina en cas que no fos possible retornar el crèdit. Des d’aquell moment fins avui he tingut clar que tota la cadena de l’economia, des d’un conserge fins el ministre passant pels directors de bancs, metges, enginyers, mestres… tothom entén que si es compra un terreny rústic i es requalifica com a urbà es genera una plusvàlua majúscula. Tothom havia interioritzat que els preus immobiliaris eren constants a l’alça, mai baixant, en tot cas de forma temporal, de forma que una inversió immobiliària mantenia el seu preu a l’alça a llarg termini, a recés de les crisis econòmiques. La construcció formava part de l’ADN del país, essent una activitat prioritària que pressionava als altres sectors traient-los recursos financers directament o a través d’impostos. És a dir, els bancs dedicaven tot el seu flux de crèdits a aquest sector en detriment d’altres sectors de l’economia i el sector públic necessitava recursos ingents per a les seves infraestructures havent de pressionar amb impostos. La conseqüència va ser que els sectors de la indústria, l’agricultura i la ramaderia i els serveis van tenir dificultats per finançar els seus projectes, perdent competitivitat. A tot això encara hi hem d’afegir una cosa pitjor, conseqüència de la bombolla que es va organitzar: la inflació va augmentar i els salaris van començar una carrera a l’alça empesos per les facilitats laborals de la construcció.

Continue reading

Mario Draghi, el mag

Durant molt temps un gruix important de l’opinió econòmica ha demanat al Banc Central Europeu polítiques diferents de la de només vetllar per la inflació del 2%. La petició era incorporar a la política monetària una visió de creixement de l’economia i de creació de treball. Per això, es deia, calia aportar més massa monetària al sistema a fi i efecte d’augmentar el crèdit a la inversió i al consum, i alhora incrementar la inflació i abaixar valor de l’euro, excessivament sobrevalorat per a l’exportació més enllà d’Europa.
Aquesta política monetària ha estat sempre frenada per la direcció econòmica alemanya que pensa que un excés d’estímul acaba sent perjudicial a la llarga. Tenen raó que fer anar l’economia per estímul, contínuament dopada, acaba essent un problema perquè construeix bombolles a la borsa o immobiliàries. No cal anar més lluny per veure que la gran crisi de les subprime a EUA va començar per un excés d’estímul monetari. A més, un augment notable de la massa monetària porta a un augment de la inflació que acaba perjudicant la competitivitat del territori. Això és el que tenen al cap els alemanys. El que passa és que en el moment actual cap d’aquestes circumstàncies són evidents. La inflació està clavada a baix i el risc de bombolla, avui per avui, no hi és. 
Per tant, el BCE havia de fer alguna cosa per ajudar l’economia a anar endavant i aquesta vegada ha complert amb les expectatives. Ha proposat mesures per afavorir el crèdit, penalitzant una acció passiva dels bancs i oferint-los crèdits per dirigir a les empreses.
La pregunta és, seran suficients per rellançar el creixement de l’economia? El mateix Mario Draghi ha insinuat que no, que tornaran a actuar si fa falta, que vol dir que saben que l’efecte no serà del tot el que es vol. La primera prova que les mesures no seran suficients ha estat la relació dòlar/euro. Dijous, quan Mario Draghi parlava no vaig treure l’ull de la cotització dòlar/euro, entre altres coses perquè això afecta directament el preu de la nostra matèria primera. La sorpresa va ser veure com el dòlar va passar de 1,364 a 1,350 $/€ per, una hora més tard, superar el 1,366 $/€. Per què les mesures de posar més diner al mercat no alteren el valor de l’euro? Potser perquè els mercats interpreten que són massa petites per un augment notable de la inflació, però també -em temo que és això- perquè el valor de l’euro ja no depèn de com vagi l’economia, depèn de què fa la resta del món amb els seus diners. Dit en altres paraules, l’euro s’ha tornat moneda refugi de països que no saben on col·locar els seus excedents, com Rússia i la Xina. 

Continue reading

Thomas Piketty

Thomas Piketty és un economista francès de 43 anys que s’ha fet famós arran de publicar l’any passat el llibre “El capital al segle XXI”. De fet, la fama li ha arribat quan el llibre s’ha publicat a Estats Units en una edició més reduïda de 700 pagines (contra les 950 de l’edició francesa). Diuen que tardarà un any en ser editat al castellà.

La publicació del llibre a Estats Units ha coincidit amb el debat que hi ha allà sobre la desigualtat que provoca l’economia d’ara i sobre si s’ha d’actuar o no.

Piketty va fer el doctorat a França i després va anar a Estats Units. Més endavant va tornar a Europa al no estar d’acord amb les teories econòmiques del moment que predominaven a Estats Units. Des de l’any 1998 fins el 2013 va treballar amb un equip d’investigadors en economia arreu del món que li va permetre captar una quantitat enorme de dades de la història de l’economia des de finals del segle XVIII fins avui.
Piketty estudia la relació entre el capital –entès com la meitat immobiliari i la meitat financer- i les rendes del treball. Explica que aquesta relació tenia valors del 600% -és a dir, els ingressos del capital eren 6 vegades a l’any els de les rendes- entre els anys 1870 i 1910. A partir de la primera guerra mundial, de la revolució russa i de la segona guerra mundial aquesta relació va caure fins a valors de prop del 300% i, a partir de l’any 1970 torna a pujar. La seva predicció és que la dinàmica de l’economia actual porta al retorn de valors del 600% o més, cosa que ja es pot veure en països com Itàlia, Japó o Canadà. La reflexió que s’extreu de la seva anàlisi és que hi ha el perill novament que les desigualtats acabin provocant conflictes i desestabilitzant les societats, cosa que ja comencem a veure en els nostres dies.

renda-Piketty
Continue reading

Cap a la unió d´Europa?

 Europa és un espai a mig fer. Geogràficament no se sap on limita a l’Est amb Rússia ni tampoc al sud-Est amb Turquia. Políticament està a mig camí de construcció de la Unió Europea, amb 28 països que engloben una població de 507.890.191 habitants. D’aquests 28 països, la majoria (23) formen part del tractat fronterer de Schengen juntament amb 3 països més que no són a la Unió Europea (Liechtenstein, Noruega i Suïssa), però Irlanda i Gran Bretanya no en formen part. De tots els països de la UE, un altre grup de 18 països (que representen un total de 334 milions d’habitants) tenen en comú l’euro com a moneda única, constituint així el nucli fort d’Europa amb la Unió Econòmica i Monetària: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Letònia, Luxemburg, Malta, Portugal i Xipre. Sorprèn que cap dels grups sigui homogeni: per exemple a la Unió Monetària hi ha Irlanda, que alhora no és a l’espai Shengen.
El problema d’Europa és que es troba a mig fer i amb moltes dificultats per tirar endavant i poder acabar el projecte. L’objectiu d’una Europa unida econòmicament, políticament i socialment és irrenunciable si es vol sobreviure en aquest context d’economia global. El model social europeu és el millor del món, per la qual cosa tenim tota la raó de voler defensar-lo, millorar-lo i promoure’l. El total del patrimoni europeu (actius immobiliaris i financers nets de deutes) és el més gran del món, lluny del dels Estats Units i del Japó, i molt lluny del de la Xina. Llavors, per què amb tots aquests avantatges socials, econòmics i financers no arribem a superar la crisi? Perquè continuem dividint-nos en detalls, acontentant-nos a continuar essent nans polítics i un colador d’impostos. Estem governats per països petits que es troben en forta competència els uns contra els altres i per institucions comunes totalment inadaptades i no funcionals. Continue reading

La renda mínima garantida

Diumenge passat parlava de com augmenten les desigualtats de la societat a mesura que va passant el temps i del risc que això provoqui un trencament social com el que va portar al segle XX a guerres i a aixecaments populars revolucionaris. Poc a poc van sortint noves idees i propostes per resoldre aquest greu problema que ens afecta. Una de les solucions proposades és la implantació d’una renda mínima garantida, una proposta que forma part d’una Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament de Catalunya per a la seva aprovació.
L’objectiu de la renda garantida és assegurar “els mínims de vida digna a les persones i a les famílies o nuclis de convivència que es trobin en situació de pobresa”. Els beneficiaris d’aquesta prestació serien les persones majors de 18 anys que visquin a Catalunya, que acreditin residència continuada un mínim de 12 mesos i que no disposin d’ingressos superiors als mínims garantits equivalents a la quantia de l’indicador de suficiència de Catalunya que cada any haurà d’establir la llei de pressupostos de la Generalitat. Caldrà haver estat quatre mesos sense recursos, com a mínim, abans de presentar la sol·licitud. Es podrà tenir accés a l’ajuda si les rendes que tenen els beneficiats estan per sota dels següents llindars familiars que es garantiran: 664 euros/mes en el cas d’una sola persona, 1.129 €/mes si es tracta d’un nucli de dues persones, 1.594 €/mes si són tres, 2.058 €/mes si són quatre, 2.523 €/mes si són cinc persones… Aquesta ajuda econòmica quedaria anul·lada en cas que el beneficiari obtingués un treball temporal.
L’esborrany de llei diu ben clar que la prestació ha d’anar a càrrec de la Generalitat i els seus defensors diuen que “només” suposa el 2% dels seus ingressos, que és una mesura contra la crisi pel fet que augmentarà el consum del país i això crearà llocs de treball. Hi ha qui diu que n’hi ha prou amb atacar l’economia submergida -un 23% de l’economia actual- per obtenir els ingressos necessaris, i jo hi afegeixo que encara es podria recaptar més si s’aconseguís combatre definitivament la corrupció politico-privada, estimada en un 4% del PIB.

Continue reading