Fira de tissú Barcelona

Aquesta setmana hi ha hagut la fira internacional del tissú a Barcelona. És una fira itinerant que s’ha celebrat per segona vegada a Barcelona i d’aquí a dos anys es farà a Milà.

La fira va acompanyada d’un congrés on es passa revista a les novetats tecnològiques en la fabricació de paper tissú, a l’embalatge del producte, a la sostenibilitat i a les tendències dels mercats d’arreu del món. És una fira important a la que hi assisteixo des de l’any 2003 quan es feia a Niça fins que va venir a Barcelona a l’any 2013. De llavors ençà han canviat moltes coses, la irrupció massiva de la Xina al mercat, l’augment de preus de l’energia, l’ajust dels marges de beneficis, els canvis d’hàbit dels consumidors i, especialment, la coneixença de molta gent del sector.

La fira de Barcelona ha estat enguany una explosió per a nosaltres pel fet que des de l’any 2012 hem treballat desenvolupant un nou concepte de paper unicapa front els multicapa del mercat per assolir menys consum de fibres, d’energia i d’aigua, fent-lo més sostenible ambientalment i amb menys cost. El moment actual és crucial pel fet que la baixada de l’euro encareix en la mateixa proporció la pasta que es ven en dòlars al mercat internacional. Com que la matèria primera té un pes en el producte del 55%, la caiguda de l’euro en els darrers mesos, des d’1,35 fins a 1,05 del 22%, encareix el paper tissú un 12%, uns 115 euros la tona, molt difícil de repercutir al client final. La dificultat de traslladar l’augment al preu final es deu a que l’economia ha interioritzat molt profundament la contenció de despeses, tornant-se en aquella economia que jo en dic de l’abundància frugal, dit altrament, en una economia de low cost. Un pes pesant portuguès que està engegant un projecte per fabricar el 38% del consum de tissú de la península ibèrica em va dir que no passa res, que el preu que té un rotlle higiènic no serà cap obstacle perquè la repercussió final serà només d’uns quants cèntims d’euro al consumidor. Va errat, perquè les cadenes de distribució tenen el paper higiènic com a part de l’índex de preus de la seva marca, fet que impedeix que s’apugi el preu. A títol d’exemple, Mercadona ha impedit al seu fabricant de paper tissú SCA augmentar els preus, cosa a la qual ha reaccionat el fabricant de paper abaixant 5 grams per metre quadrat el paper per compensar la pujada de costos. Aquest és el camí, redissenyar el producte per fer-lo assequible a un consumidor amb poca capacitat adquisitiva, i en aquest camí nosaltres portem la davantera, amb tres anys de desenvolupament del nou producte.

Continue reading

Miami arriba a Besalú

Fa una setmana el servei d’estudis de Pimec va publicar l’informe del mes de febrer sobre la competitivitat de la indústria catalana. 
Quan es parla de competitivitat d’un sector econòmic sovint se cenyeix la discussió només als costos laborals i això no és correcte. Aquí mateix he explicat que la configuració de costos industrials és la suma de molts elements que hi intervenen. A títol d’exemple explico que, si a Catalunya tinguéssim el preu d’electricitat d’Alemanya -el pes de la mateixa sobre la fabricació del nostre producte passaria del 9% al 7,5%-, els costos generals podrien pujar un 11%. És a dir, per mantenir els mateixos preus amb l’electricitat més alta hem de sacrificar un 11% dels costos generals, on s’inclou la mà d’obra. Està clar que en altres sectors menys intensius en energia això no va així, però hi haurà altres components de més importància que els afectaran.
L’informe de Pimec explica que el cost laboral a Catalunya el 2013 va ser de 25,0 €/h, una mica per sobre de la mitjana de la UE-28, que és de 24,7€/h. Dins d’aquest cost, el salari és un 1,9% inferior, mentre que la cotització social és un 2,5% superior. Està clar que, si ens comparem amb els nostres competidors més directes, els costos laborals de Catalunya són bons. A França el cost laboral és de 36,8 €/h, a Itàlia, de 28 €/h, a Alemanya, de 36,5 €/h, a Anglaterra, de 22,5 €/h i a Portugal, de 10,1 €/h. Però, com hem dit, aquest factor no és l’únic que configura la competitivitat d’una economia.
L’electricitat és un exemple clar de com una mala regulació i una mala política energètica pot perjudicar la indústria local. Segons l’estudi que vam fer a Pimec, el cost de generació elèctrica a Catalunya és un 30% inferior al del conjunt d’Espanya, aproximadament la mateixa distància que hi ha entre Espanya i Alemanya. És a dir, una Catalunya independent tindria el preu de l’electricitat com a Alemanya. El preu del gas és semblant al de la resta de països pel fet que és un mercat global, mentre que el preu del gasoil és més baix que a la majoria de països europeus.
Pel que fa al lloguer del sòl o de l’immoble industrial, a l’àrea de Barcelona el preu és de 3,5 €/m2 per mes, xifra sensiblement inferior a la majoria de països europeus.
Index-de-competitivitat-de-Catalunya-i-països-europeusQuant al cost del crèdit bancari, si s’examina per a crèdits inferiors a 1 milió d’euros, a l’any 2013 el cost del crèdit era del 5,1% anual, xifra molt més elevada que la de la mitjana europea. Però aquí hi hauríem d’afegir la disponibilitat d’accés a crèdit industrial i amb quins períodes màxims d’amortització del mateix es té accés. En un cost hi intervé el concepte d’amortització que depèn de la vida dels equips i, en gran part, del període de retorn del crèdit. Així, entre un període d’amortització d’un crèdit de 5 anys a un altre de 10 anys, el cost per producte fabricat és el doble. I no us dic res si el període arriba un dia a ser de 15 anys -com va ser a Alemanya. Quan ens ve a visitar algun banquer i ens diu que el problema és que les empreses són massa petites, els dic, “Mira’m als ulls. Et sembla que ens agrada ser petits? No et planteges que amb crèdits a curt termini no es poden finançar segons quines instal·lacions industrials?”

L’informe Pimec compara també el valor afegit per hora treballada, doncs que el cost per hora sigui baix no vol dir res si al costat no s’és eficient en la feina. Si Espanya té un VAB de 39,1 €/h, Catalunya produeix 42,5 €/h, França, 43,8 €/h, Alemanya, 51,1 €/h, Anglaterra, 34,8 €/h, Itàlia, 30,7 €/h i Portugal, 15,8 €/h. Des d’aquest punt de vista Catalunya està ben posicionada per atrapar França i enfilar direcció cap a Alemanya amb productes de més valor afegit.

Continue reading

Ada Colau i el Mobile World Congress

Aquesta setmana ha estat la setmana de la gran fira de Barcelona, el Mobile World Congress. Més enllà dels dispositius que s’hi han presentat, que no són res davant el que seran en el futur, el que m’ha interessat de l’esdeveniment és el debat sobre si és bo per a la ciutat de Barcelona o no. Aquesta discussió la va començar Ada Colau, candidata a l’alcaldia de Barcelona, quan va dir que “la política de grans esdeveniments a Barcelona no és sostenible” i que “hi ha un turisme que beneficia els grans hotelers però no el petit comerç”.
Té raó que muntar una ciutat només per a grans esdeveniments no és sostenible. Ningú aguantaria una ciutat col·lapsada permanentment, ni els serveis aguantarien la sobrepressió. Però un gran esdeveniment anual no permet pas dir que la ciutat viu de grans esdeveniments i pot ser -de fet, és- un gran revulsiu per a la ciutat, un impuls a la modernització, a la millora de l’organització i dels serveis.
Puc entendre que a la Colau no li agradin les limusines ni el gran luxe: a mi tampoc m’agrada, com tampoc els grafits i els ocupes, però el món és divers. Allà on fa figa el seu raonament és quan diu que el turisme només afavoreix els grans hotelers. Vegem les xifres: dels 93.000 visitants, 26.300 es van allotjar en hotels amb habitacions bloquejades en preu pel Gremi d’Hotels de Barcelona d’acord amb l’organització de la fira. És cert que hi ha hagut habitacions que han arribat al preu de 4.000 euros, però també hi ha hagut molta gent que s’ha allotjat en apartaments turístics amb una mitjana de preu de 70 euros. I 18.000 persones es van allotjar a través d’Airbnb, a un preu mig de 54 euros. Com tot, en un esdeveniment com el Mobile hi ha assistents de tota mena, gent rica i gent modesta. Però fins i tot els més adinerats aporten riquesa a més col·lectius a banda dels grans hotelers. O és que els alts directius se’n van a collir les carxofes al Baix Llobregat, pugen a la Vall de Camprodon a matar els vedells o van al Priorat a aixafar el raïm dels vins que beuen? Qualsevol activitat econòmica té un efecte multiplicador entre 1,4 i 4, afectant al conjunt de l’economia. Els que exportem sabem que el turisme estranger es comporta en consum com si l’exportació no es mogui de casa. A mi m’és igual que el meu paper per a tovallons es consumeixi a Islàndia que a Barcelona per un turista islandès, en el fons és el mateix.
Part dels guanys se’ls queden grans hotelers que no són d’aquí. És veritat. Però Seat també s’emporta la major part dels beneficis fora del país, i ni tan sols paga l’impost de beneficis que li correspondria perquè liquida a Luxemburg, i ningú gosa dir que no beneficia a l’economia catalana, tant pels llocs de treball directes com per l’enorme xarxa d’empreses proveïdores que hi ha al seu voltant. Dit això, el que ens convindria és que aquestes grans companyies hoteleres fossin catalanes i paguessin els seus impostos a aquí. 
Al meu entendre cal mirar el MWC com l’esdeveniment més important a Catalunya en el temps que vivim. Primer perquè ens col·loca al mapa mundial de forma ben definida, revalidant el record dels Jocs Olímpics del 92 però, segon, perquè el Mobile interactua directament amb l’embrió de la quarta revolució industrial. Totes les revolucions industrials han necessitat un canvi en la comunicació i en l’energia. Aquesta que estem fent concentrarà la comunicació i l’energia. Per possibilitar la penetració massiva d’energia renovable de forma distribuïda caldrà que la comunicació entre les persones, els objectes i les màquines sigui eficaç. Així doncs, les aplicacions mòbils es troben al centre d’aquest procés i l’esdeveniment més important es fa a Barcelona cada any.
Encara no som prou conscients del potencial que aquest congrés té per a nosaltres. Hauria de ser el punt per on hauria de començar la nova economia. No entenc com les universitats tecnològiques no es bolquen de forma massiva en l’esdeveniment, com els professors no aprofiten la fira per establir contractes de pràctiques per als alumnes o temes d’investigació; en definitiva, com no suspenen les classes per anar tots a la fira.

Continue reading

Grècia fora de l´euro; I Espanya?

El programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat sobre Grècia va mostrar la part més punyent de la situació. Estava en un bar gravant una tertúlia entre grecs, tots ells fumant, fins que l’Évole els va dir: “no està prohibit fumar en els locals públics?” Sí, va respondre un d’ells, però no passa res, no cal fer cas a les prohibicions. La mateixa reacció es va veure més tard quan va entrevistar un psicòleg que va arribar en moto amb el casc a la mà. “Que no és obligatori portar el casc?”, li va preguntar. Aquí vivim més relaxats, li va respondre el psicòleg. Heus aquí l’arrel del problema, vaig pensar, una societat que no vol admetre certa disciplina ni en els més mínims conceptes, què hi fa dintre la Unió Europea?

Grècia és responsable del seu destí, no s’hi val culpar la UE, ni a la Merkel dels seus problemes. Grècia ha votat equivocadament els seus dirigents. Però potser no és cap error, és el que ells tenen ganes de ser, una societat desordenada, relaxada, sense estrès, sense la disciplina dels horaris, sense les cotilles obligatòries, de tertúlia fàcil, de treball sense gaire esforç… Tenen dret a ser així i potser tenen raó de voler ser-ho i nosaltres estem equivocats, però el que no quadra és que vulguin continuar essent així i alhora tenir els avantatges que comporta la disciplina d’estar en una societat moderna que genera benestar amb l’augment de productivitat com la de l’euro. O s’està en un lloc o en un altre.

El nou govern grec ja ha incomplert el seu programa electoral només de començar al primer mes. Ara té 4 mesos de pròrroga per presentar un model que funcioni, però començo a tenir clar que la millor solució per a ells serà la sortida de l’euro, una sortida que pot ser controlada, amb el suport del BCE que eviti la sortida total de diner del país. De fet, podria ser que la pròrroga actual sigui la preparació de l’entrada en vigor del dracma, la nova moneda grega. Estar fora de l’euro permet a un país continuar amb la seva idiosincràsia, viure com vulgui, al ritme desitjat i, si s’ha de devaluar la moneda cada any, es fa i no passa res. Bé, alguna cosa passa: que no arriba finançament en la mateixa quantitat ni preu, ni inversions estrangeres que no siguin altament especulatives. Continue reading

Tòpics de la MAT

Aquesta setmana he hagut de desenterrar la documentació sobre la MAT. Des de l’any 2005 fins al 2010 vaig escriure uns 60 articles sobre la línia, explicant conceptes com la potència de curtcircuit, els efectes electromagnètics, o la diferència entre corrent continu i corrent altern. Des de llavors s’han resolt moltes coses, tot i que encara queden tòpics no resolts.
- Per què inauguren la connexió al febrer si no es posarà en marxa fins el mes de juliol? Perquè la transformació de corrent continu a altern es fa en dos mòduls (un per cada circuit) de forma que les dues fases de corrent continu de cada circuit a 320 kV es transformen en tres fases de corrent altern a 400 kV. Per fer-ho, en dos edificis tancats i refrigerats s’hi disposen 5.400 generadors digitals en els quals cadascun genera 48 punts de la nova ona de corrent altern, és a dir, a una velocitat de 50 ones cada segon. Els edificis estan tancats i no s’hi pot accedir un cop estan en tensió. És per això que s’inaugura abans de donar tensió, la qual cosa permet visitar una instal·lació que és única al món per la seva tecnologia.
-Al territori no li feia falta la línia. L’any 2009 la xarxa elèctrica de les comarques de Girona estava a punt de no poder subministrar els més de 1.000 MW de la demanda. Hi podia haver alternatives a aquest subministrament, com l’alimentació amb una nova línia de 220 kV i 600 MW al sud, a Tordera i Lloret, solució estudiada que no resolia totes les qüestions.
-L’AVE ha funcionat igualment sense la línia. L’AVE ara mateix va de Girona a Barcelona a velocitats inferiors a 200 km/h i no té res de tren d’alta ni de mitjana velocitat. La manca de potència impedeix que pugui haver-hi dos o més trens en un mateix tram elèctric -de 50 km- a velocitats de més de 300 km/h, fent que la infraestructura del tren sigui malaguanyada. La MAT ha d’aportar una alimentació de 300 MW al tren a Santa Llogaia i una altra a Riudarenes.
-La MAT només servirà per enriquir les companyies elèctriques. La connexió europea que implica la MAT ajuda a constituir el mercat europeu elèctric, una cosa de la qual els catalans ens hauríem d’alegrar: entrar a un mercat europeu implica trencar el mercat ibèric, un mercat dominat per l’oligopoli de 5 empreses que fan trampes en la llotja diària, dominant un mercat que no és gens transparent. Per tant, si un dia arriba a haver-hi un mercat elèctric europeu, els perjudicats seran les empreses elèctriques espanyoles, que no podran seguir controlant els preus a la seva discreció.
-A França han soterrat la línia i aquí no. Mentida. Hi ha la mateixa distància soterrada de Baixàs a la frontera que de la frontera a Santa Llogaia. A França no soterren res perquè és massa car i no són cap exemple en això. És cert que si es va buscar aquesta solució va ser perquè el debat públic fet a Perpinyà va descartar la solució aèria i el president Nicolas Sarkozy no va voler desatendre el resultat, però França no és cap exemple soterrant línies THT.
-No s’ha soterrat la línia de Santa Llogaia fins Bescanó perquè no s’ha volgut. El fet que hi hagi la transformació en corrent continu fa inviable continuar soterrada la línia en corrent altern. En tot cas l’error ha estat no fer el soterrament de la interconnexió en corrent altern, fet que comportava sortir a la superfície a meitat de camí, a la frontera, per compensar el corrent capacitatiu generat. Aquesta connexió s’hauria fet sense túnel, amb rasa, hauria set més barata i hauria possibilitat la continuïtat soterrada fins Medinyà i fins Bescanó.
-L’enorme inversió ha beneficiat grans empreses. Cert, la construcció de la interconnexió ha beneficiat dues empreses, principalment. Pirelli se n’ha emportat cap a dues terceres parts de la inversió dels 700 milions amb el subministrament dels 250 km de cable, mentre que Siemens se n’ha emportat una tercera part de la inversió amb la tecnologia convertidora digital de corrent continu a corrent altern. Aquests interessos potser expliquen la raó per la qual es va triar corrent continu a corrent altern. Possiblement aquest és el regal que Mario Monti ens va fer.
Dit tot això, les torres de la MAT haurien pogut ser més baixes i de menys envergadura si el territori hagués negociat en lloc d’enrocar-se. Entre Bescanó i Medinyà les torres compacten la línia de 6 fases de 220 kV amb la de 6 fases de 400 kV, 12 fases en total, fet que obliga a estendre els braços de les torres i a pujar en altura. Jo vaig insistir a desmantellar la línia de 220 kV per redundant i ningú em va acompanyar en el raonament. Pel que fa al tram Medinyà Santa Llogaia, ha estat un error compactar la línia de 400 kV amb la de 132 kV que ve de Juià perquè augmenta la mida de les torres. A les companyies elèctriques tampoc els agrada compactar, ha estat una decisió política per endreçar el territori. Tot i que ara s’han de desmuntar 100 torres de les línies compactades, ningú ens treu el gegantisme de les 110 torres de la MAT. S’hauria pogut evitar si haguéssim entrat a negociar el detall.
Queda finalment l’ajuda que aporta la MAT per al desenvolupament de l’energia renovable al territori: afegir als 25 MW hidràulics i als 70 MW de cogeneració que té la província uns 300 MW eòlics i fotovoltaics addicionals que ens han de portar cap a una altra manera de viure energèticament, camí que probablement haurem de recórrer amb la mateixa oposició que hi ha hagut fins ara amb la MAT, amb els mateixos conservadors localistes vestits d’ecologistes.

Empreses Catalanes a Alcoi

Aquesta setmana he participat en un congrés a Alcoi sobre els Eixos Industrials de l’Arc Mediterrani. L’organitzava l’Institut Ignasi Villalonga i hi participaven ajuntaments i cambres de comerç del Bages, de l’Anoia, del Vallès, de Barcelona, de la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià i la Foia de Castalla. També hi participava la Universitat Politècnica de València i Pimec, a la qual representava. 
Les comarques centrals del País Valencià com l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida són una illa al País Valencià, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista econòmic. S’hi parla el català sense cap problema i la seva economia ha estat històricament industrial. Només cal recordar que Xàtiva (a la comarca del costat) va ser la primera ciutat per on va entrar el paper a Europa al segle XI, inici d’un entramat important de moltes fàbriques de paper, també l’enorme pes del tèxtil de l’Alcoià alhora en competència i en cooperació amb el del Vallès, o el pes de la fabricació de joguines a Ibi. Tot plegat fa que sigui més fàcil per a un català entendre’s en aquestes comarques centrals que no pas a la resta del País Valencià.
Les comarques al voltant d’Alcoi pateixen la crisi encara de forma molt punyent, amb un índex d’atur, avui, del 23%. La patacada va ser forta perquè primer va començar per la competència de països emergents en el tèxtil i el joguet, mentre que la fabricació de paper anava desapareixent: avui no queda cap fàbrica de paper i només han continuat tallers de manipulació i transformació de paper, clients nostres. Quan tot això s’havia agreujat i part de l’economia industrial havia girat cap a subministrar equips per a la construcció, l’esclat de la bombolla immobiliària va acabar de destrossar el teixit econòmic del territori.

Continue reading

Concedeix-me la castedat… però no ara mateix

Dijous de la setmana passada va venir Antón Costas a Girona a fer una conferència econòmica. De forma resumida va explicar les raons per les quals ell no està d’acord amb les mesures d’austeritat macroeconòmiques posades en marxa a Europa.
Va explicar que l’economia és com un avió amb dos motors, un de privat i un altre de públic, cadascun amb la seva vessant d’inversió i de consum. Segons ell, quan el motor de l’economia privada s’atura, l’avió comença a perdre altura, anant cap avall. Per adreçar el rumb li cal posar més potència al motor de l’economia pública i això s’ha de fer invertint més en infraestructures i generant més llocs de treball públics, fent ús, evidentment, de més endeutament. Està bé el símil, vaig pensar… tot i que ha fet trampa: s’ha oblidat del tercer motor, el de l’economia exterior. De fet l’avió porta tres motors: el de l’economia privada, el de la pública i el de l’economia exterior. Si s’aturen els dos motors interns d’un país sempre queda el recurs d’encendre el motor de l’exportació i això és el que ha fet Espanya en els darrers dos anys de forma notable.
Antón Costas i tots els que diuen que l’austeritat és un suïcidi, “austericisme” en diuen, argumenten que quan una zona entra en crisi cal aportar més crèdit per tornar a fer enlairar l’avió. El problema és que no sempre es pot fer això i, de fet, és el que va fer el govern de Rodríguez Zapatero immediatament en saber que havíem entrat en crisi. Veiem els fets. Al mes de maig de 2009 la patacada de la crisi de la subprime ja havia fet el forat. En aquell moment la caiguda del PIB era del -9,1% trimestral, una velocitat terrible cap avall. L’atur enregistrat en aquell moment fou de 3.620.139 persones. Les mesures del govern Zapatero amb el seu “Plan E”, invertint en obres banals en municipis, fent voravies i urbanitzant espais de forma urgent, va fer aixecar el morro de l’avió fins a l’abril de 2010, amb un creixement del PIB trimestral del -0,4% i un atur enregistrat de 4.142.425 aturats. Si bé en el segon trimestre de 2009 l’economia espanyola havia arribat a frenar el dèficit de productes i serveis amb l’exterior de -1.213 milions d’euros, al segon trimestre de 2010 aquest valor havia pujat a -5.437 milions d’euros, amb un empitjorament del 348%. El primer pla Zapatero va injectar 7.836 milions a l’economia, mentre que el saldo de béns i serveis comprès entre el segon trimestre de 2009 i el del 2010, ambdós inclosos, va ser de -22.564 milions d’euros. És a dir, el pla Zapatero el que va fer va ser finançar el sector exterior, als països que venien a Espanya, com França i Alemanya i, si alguna cosa va fer, va ser enfonsar encara més la indústria i els serveix espanyols respecte l’exterior.

Continue reading

Potser no pujaran mai més

Suposo que algun dia heu sentit parlar d’una cosa que es diu Internet de les coses: la connexió de sensors a Internet per automatitzar una casa, una fàbrica, un cotxe… o el que sigui. També haureu sentit parlar de machine learning, l’aprenentatge de les màquines per elles soles. O de l’anàlisi estadística de grans quantitats de dades. Tots aquests conceptes són els que s’estan desenvolupant a tota velocitat actualment i els que ens canviaran la vida d’aquí a pocs anys.

Perquè ens en fem una idea, a l’any 2014 les 25 competències més buscades a la pàgina web LinkedIN estaven gairebé totes basades en el coneixement digital aplicat a Internet i només quatre es trobaven en el camp del màrqueting, la selecció de personal i l’economia. Hi ha una cursa mundial per fitxar els millors talents en anàlisi estadística i extracció de dades, en integració lògica, en màrqueting en les xarxes socials, en desenvolupament de telèfons mòbils, en el núvol, en els llenguatges de programació C++ i Java… Molts pensareu que això no va amb vosaltres, que ja treballareu en altres coses, que això és cosa de privilegiats. Doncs aneu errats, el moviment afectarà tothom.

La revolució digital modifica tots els sectors de l’economia, inclosa la indústria. La fàbrica de demà serà més flexible, més àgil i més connectada. La indústria no havia patit un canvi semblant des de la revolució del segle XIX. L’arribada d’enginys digitals està a punt de modificar considerablement la producció industrial. La fabricació additiva (impressió 3D), la robòtica, programes de realitat virtual, diàleg entre màquines, Internet de les coses… la llista és interminable i espanta només de pensar-hi. Continue reading

Mario Draghi, heroi d´Europa

Per fi Mario Draghi s’ha decidit a activar tota l’artilleria. La dinàmica de l’economia europea és molt difícil de resoldre per l’enorme desigualtat entre països i per la disparitat de criteris entre ortodoxos i heterodoxos. Però la situació demanava actuar, i el moment era el millor per fer-ho. Europa havia perdut en els últims deu anys part de la riquesa a favor dels països emergents i només Alemanya es beneficiava d’un gran flux exportador cap a la Xina. Frenada la dinàmica dels països emergents els alemanys també han perdut la seva llança exportadora, aturant el seu creixement. Això, amanit amb la caiguda del preu del petroli -conseqüència alhora també de la parada dels emergents- ha propiciat que la inflació a la zona euro es trobi a nivell de zero. És una situació preciosa per injectar de forma massiva diner al mercat, una mesura que molts demanem des de fa dos anys. Fer com els americans o els japonesos, injectar diner al mercat -llançar diners en helicòpter, va encunyar Milton Friedman-, té com a objectiu principal persuadir els bancs que no inverteixin en compra de bons públics per baixa rendibilitat i es dediquin a fer negoci prestant a les empreses i als particulars. Alhora, la nul·la remuneració dels estalvis en dipòsits i en renda fixa estimularà el consum i la inversió en empreses. Tot plegat hauria de reactivar l’economia i apujar la inflació, element bàsic per poder digerir millor el deute dels països i dels particulars.
Però la part més important de la Quantitive Easing (QE) afecta el valor de l’euro. Aportar 60.000 milions d’euros cada mes a l’àrea euro significa devaluar la moneda un 10%. Tot i que l’euro va arribar darrerament a 1,35 $/€, el seu valor estable era de 1,25 $/€. Devaluar un 10% significa portar-lo a 1,13 $/€, per la qual cosa cal suposar que es mourà entre 1,125 i 1,135 $/€. Això afecta de forma molt important el flux exterior de la Unió Europea, fent-la un 10% més competitiva del que era enfront de la zona dòlar -Amèrica i Àsia- i també respecte a la lliure esterlina, la corona sueca, la corona danesa i el franc suís. En definitiva, millora d’un cop la competitivitat d’Europa, una mesura de manual que qualsevol país adopta per sortir de la crisi i que Europa no podia fer perquè Alemanya -un 30% del BCE- no estava en crisi. La mesura afavorirà sobretot França, que veurà créixer el seu PIB en un 0,4% només per la influència d’Airbus i reduirà el seu dèficit públic 0,57 punts pels beneficis de l’aeroespaial, essent un impuls per a tota la seva economia amb greus problemes de competitivitat. També afavorirà l’economia italiana i alemanya, fortament exportadores i, és clar, l’economia espanyola, que veurà millorada la seva posició cap a la zona dòlar, però també es veurà beneficiada per una millora de França i d’Alemanya. La injecció massiva de diner a l’economia era una mesura obligada pel fet que abans ho havien fet altres economies com l’americana, la japonesa o la xinesa, la qual cosa va perjudicar de forma considerable l’economia europea. Fou així com vam perdre competitivitat i riquesa. Ara ens toca a nosaltres, encara que probablement això no agradi a la resta d’economies i potser es caigui en una guerra de divises: podria ser que la resposta de les altres àrees també sigui devaluar més les seves monedes. Si arriba aquest cas, s’haurà de forçar un pacte entre monedes que estableixi mecanismes automàtics de canvi, fugint de fer trampes, o establint noves paritats tal com va fer el G-5 el 22 de setembre de 1985 en l’acord de l’Hotel Plaza a Nova York.

Continue reading