CO2, amenaça imminent

El dia de la revetlla de Sant Joan la revista The Lancet va publicar un informe sobre la necessària reducció de contaminants atmosfèrics pel benefici de la salut humana. The Lancet (el bisturí) és una famosa revista mèdica britànica que publica setmanalment el grup Lancet Publishing Group des de l’any 1823.
En el número d’aquesta setmana la revista és contundent quan diu que actuar contra el canvi climàtic és alhora una urgència i l’oportunitat per assolir els progressos més grans per a la salut pública en el curs del segle XXI. El document l’ha redactat un equip universitari multidisciplinari europeu i xinès coordinat per la Universty College de Londres. Si en un altre informe a l’any 2009 deia que “el canvi climàtic és l’amenaça més gran al món per a la salut pública del segle XXI”, en aquest del 2015 diu que “els efectes del canvi climàtic ja són perceptibles avui i les projeccions futures representen un risc potencialment catastròfic d’un abast inacceptable per a la salut humana”.
Els redactors de l’informe han partit de la constatació científica de l’amenaça imminent que constitueix l’impacte del canvi climàtic sobre la salut. Això resultaria d’efectes directes com l’augment de l’estrès tèrmic (acumulació de calor en l’organisme), les inundacions, la sequera i l’augment dels fenòmens extrems com les tempestes. Però encara s’hi afegeixen els efectes indirectes, com la pol·lució de l’ai?re (a més temperatura, més capacitat d’absorció de gasos), l’extensió de les malalties transmeses per certs vectors (mosquits…), els desplaçaments de poblacions, i patologies mentals com l’estrès posttraumàtic que provoquen els fenòmens climàtics extrems.
Els redactors de l’informe tracten de trobar respostes polítiques destinades a protegir la salut pública, per exemple, reduint l’efecte hivernacle lligat a les emissions del carbó i dissenyant les ciutats per a la gent i no pas pels vehicles, afavorint el transport actiu i el públic.
Actuar contra el canvi climàtic vol dir limitar les emissions d’efecte hivernacle (CO2, metà i òxids de nitrogen…) però també adaptar-se al canvi climàtic que ja s’ha produït a causa de les emissions del passat. Hem emès molts gasos amb efecte hivernacle i ja no tornarem a anar enrere encara que aturem les emissions. Fins i tot amb un escenari limitat a 2º d’augment de temperatura hi haurà un impacte sobre la salut de la humanitat.

Continue reading

Atemptar contra les lleis de mercat

“Si la revolta popular arriba al govern, les elèctriques entraran en fallida perquè no podran pagar els cicles combinats de gas natural que tenen muntats sense funcionar”

Dijous vaig escoltar una frase a Mariano Rajoy que em va fer molta gràcia: va demanar al seu partit que practiqui la humilitat. És una acció gairebé impossible, atès que fa quatre anys que practiquen l’atropellament continuat en tots els sectors de la societat. Només cal recordar què va dir una diputada -la filla de Fabra, el president de la diputació de Castelló- durant una intervenció al congrés, referint-se al patiment d’algunes persones: “Que se jodan”. Aquesta frase resumeix gràficament el que pensa i com actua el PP, amb un menyspreu impressionant respecte als que no són dels seus. Ha actuat, continua fent-ho, de forma clientelar, arbitrària i injusta, i el que recull a partir d’ara són els efectes d’aquesta actuació.
Preus electricitat segons païsosDimecres vaig estar en una jornada sobre energia de Pimec a Tarragona. Allà vaig escoltar com algunes empreses es queixaven que havien de pagar un cost elevat per portar el tub de gas des del circuit principal fins a casa seva. Cobrar la línia de connexió és una pràctica habitual a Espanya, però no a altres països; tant si la xarxa és elèctrica, com de gas o telefònica -amb la fibra òptica, per exemple. Doncs bé, si la connexió de gas és cara, sempre hi ha la solució de comprar el gas natural liquat, transportar-lo en camió, i gasificar-lo en una petita planta in situ. Sorprenentment l’administració ha legislat impedint gasificar el gas natural si la xarxa principal de gas es troba a una distància de menys de dos quilòmetres. És un cas de legislació descarada pel benefici de l’oligopoli contra el consumidor.
El mateix fenomen passa amb l’electricitat. En els darrers anys els ingressos per venda d’electricitat han caigut per la baixada del consum. Per compensar la pèrdua d’ingressos es va modificar el barem de la factura elèctrica apujant la part fixa del rebut, la que té en compte el factor de potència i que no depèn del consum. El resultat va ser la penalització del consumidor estacional (pagesos, càmpings, hotels, segones residències) i també del petit consumidor, i es va arribar a tenir el preu més alt d’Europa en el tram de consumidors menors de 20 MWh a l’any, un atemptat contra els que menys tenen i un camí directe cap a l’aprofundiment de la pobresa energètica.

Continue reading

El nou decret sobre autoconsum

Al juliol de 2013 el Govern de Rajoy va presentar un decret per regular l’autoconsum elèctric, la possibilitat que les cases, els comerços i les indústries posin plaques fotovoltaiques i petits molins de vent per produir part de l’electricitat que consumeixen. És un camí inevitable després de la baixada de preus de les plaques fotovoltaiques, els convertidors i de les bateries que fan competitiva la generació a petita escala, i alhora és la via més important per a l’estalvi energètic i per actuar contra l’energia fòssil. La major part de països fomenten aquest camí menys Espanya, que hi actua en contra. Aquell juliol de 2013 el decret presentat va voler frenar la instal·lació de plaques fotovoltaiques amb una taxa sobre l’electricitat produïda que la feia no rendible i amb una sèrie de mesures de control per les instal·lacions de plaques als teulats que ratllava el ridícul. L’impost al sol, com va ser anomenat aquell decret, no va veure la llum i es va quedar en un esborrany. No sabem si va ser per la protesta que es va generar, per la resposta de Brussel·les al decret o perquè només es buscava un esborrany, el cert és que mai s’ha materialitzat. Però els seus efectes han estat els mateixos que si s’hagués publicat, perquè el sector instal·lador de plaques fotovoltaiques s’ha frenat en sec pel fet que la gent ha tingut por que un dia el decret pugui ser aprovat.
Amb aquest panorama, amb un decret congelat, amb el sector inactiu per la por que un dia sortiria un nou decret, apareix ara un nou esborrany que vol millorar l’anterior. Aquest nou decret comença dient que vol fomentar la cogeneració, incrementar l’eficiència energètica, bla, bla, bla i promoure les instal·lacions de mida reduïda. Diu que ho vol fer agilitzant els procediments administratius simplificats de forma que es compatibilitzi la generació de petita escala amb “la sostenibilitat econòmica del sistema elèctric”. És un autèntic oxímoron, una cosa completament impossible, atès que la sostenibilitat del sistema elèctric és sinònim dels beneficis i prebendes de les companyies elèctriques.
L’esborrany de decret accepta que la generació a petita escala pot ser beneficiosa per a les illes, on la generació centralitzada és més cara que a la Península, però la bloqueja aquí, amb la raó que hi ha conceptes en el preu -els peatges- que no es pagarien si els usuaris es generessin la seva pròpia electricitat. Per emmascarar-ho diu que “la instal·lació descontrolada d’instal·lacions d’autoconsum podria portar problemes de seguretat en l’operació i manteniment de les xarxes”, com si a Alemanya les xarxes fossin diferents i com si en qualsevol actuació a la xarxa exterior el protocol no obligui posar a terra la línia abans d’actuar. La realitat és que de qualsevol factura el preu de l’energia que es paga és d’uns 61 €/MWh. La diferència fins al total són impostos, pagament de deutes anteriors, participació al preu elèctric de les illes, transport, distribució i altres contribucions. 

Continue reading

Enlairament solar

Fa una setmana vaig rebre de la DGT el distintiu que confirma que el meu cotxe és elèctric, després de tres anys. Dijous, la Generalitat va avançar que farà gratis als cotxes elèctrics els peatges d’aquelles vies on té competències, acció que mostra la raó del distintiu. Divendres, Olot va atorgar la distinció d’”Empresa Garrotxina de l’any” a Wattia, pionera a demostrar i vendre sistemes energètics residencials completament autònoms, sense necessitar d’estar connectat a la xarxa elèctrica ni a la de gas. L’aposta per les energies alternatives es va completar dilluns passat quan va aterrar a Japó l’avió elèctric Solarimpulse 2 impulsat per cèl·lules fotovoltaiques en un intent de fer la volta al món. Totes aquestes notícies mostren com la mobilitat elèctrica avança i configuren el camí de l’electricitat solar i renovable, a la qual cosa hem d’afegir la bateria de Tesla de la qual ja vam parlar dies enrere.
L’avió solar és un repte tecnològic que ha impulsat Suïssa, en concret, el politècnic de Lausana -amb 20 laboratoris que hi treballen- i les empreses ABB, Solvay, Omega i Schneider. Treballen en el projecte des del 2003 i ara han decidit que poden fer la volta al món de 40.000 km i 12 escales en un ultralleuger ple de plaques fotovoltaiques i amb 4 bateries de liti que permeten volar a la nit. Tot plegat és un prodigi de la tecnologia, des del pes de l’avió al disseny de noves plaques fotovoltaiques, passant per una nova instrumentació i acabant pel control del pilot que només pot descansar en intervals de 20 minuts. El Politècnic de Lausana ha vist en el projecte la possibilitat de fer un salt endavant en la tecnologia, i els suïssos se senten orgullosos del repte. 
No en va un dels pilots, que es diu Bertrand Piccard, ja va fer la volta al món amb un globus aerostàtic i també va creuar els Alps amb ala delta. És psiquiatra, especialista en tècniques de relaxació, una habilitat bàsica per trajectes tan llargs. Però Piccard és nét d’August Piccard, que va pujar en globus aerostàtic fins a 16.201 metres i amb un batiscaf va baixar al mar fins a 3.150 metres. El pare, en Jacques Piccard, el 1960 va baixar amb batiscaf fins a 10.916 metres. Tota una nissaga.
L’avió va sortir d’Abu Dhabi per anar a Oman, l’Índia, Birmània i la Xina, a Nanjing, per després fer el salt del Pacífic fins Hawai, enmig de l’oceà. Quan passava per Japó, diumenge passat, va veure que una tempesta faria molt perillosa l’arribada a Hawai i va decidir aterrar a Nagoya, a Japó, on roman per refer els desperfectes que va ocasionar el vent en l’avió mentre era a terra.

Continue reading

Ada, la clau

Fa dos anys vaig escriure que la mateixa elit econòmica i política que ens havia portat a la crisi, fent un mal irreparable al país, pretenia treure’ns-en. Impossible, vaig dir llavors, les maneres de veure l’economia, la societat i el món els impedeix la tasca. A principis de mes vaig mostrar un fenomen que explicava parcialment aquesta incapacitat. Explicava que la histèresi entre el treball i el creixement de l’economia es deu al fet que l’economia ja no necessita els treballadors que va deixar aturats, en necessita uns altres amb més preparació tecnològica, més actitud pel treball i, si cal, amb més empatia pel que fan. Aquesta setmana constatem com la macroeconomia mundial no sap resoldre l’embut en què es troba i l’única cosa que saben fer els directors econòmics dels bancs centrals és emetre més deute i més deute… fins quan?
Estem perduts i ens cal passar a l’acció per trobar noves vies per a una economia que ja no sap resoldre els problemes que té la societat. Fa 100 anys, una crisi semblant va portar el món a camins de violència i guerra total. Allò es va resoldre a partir dels anys 50 amb més impostos, que es va canviar a partir dels anys 80 per més endeutament. L’empobriment actual del món no es pot resoldre de la mateixa manera. La histèresi del treball-creixement ens indica també que, a més de necessitar treballadors diferents, caldrà també directius amb idees noves i activitats inexistents, molta imaginació per crear treball. Per tant, és urgent un canvi generacional en la direcció de la societat, des dels dirigents sindicals, als patronals, als polítics que fa 40 anys que encara hi són, o als dirigents de grans empreses. A mi em fa la mateixa urticària quan sento en Duran, en Mas, en Rajoy, la Marina Geli… que l’Alierta de Telefònica, en González de BBVA, en Fainé de CaixaBank, o l’Oliu del Banc de Sabadell. Si no marxen, se’ls ha de fer fora, i això ho han de fer les noves generacions.

Continue reading

Vénen temps nous: el vot útil

 Les eleccions d’avui marquen l’inici d’un temps nou en la política fruit del daltabaix del sistema econòmic i social. La revolució que estem fent demana canvi de dirigents econòmics i polítics per definir un nou model. Ara ens trobem en un període de transició, estem a l’inici del canvi i la conseqüència és la fragmentació de partits, la inundació de sigles i missatges que enriqueix i alhora complica la gestió política.

Les eleccions d’avui ens poden portar que algun ajuntament hagi de pactar entre quatre grups, acció en què el país no té tradició ni prou cultura de pacte. Per tant, s’obre un nou capítol en la història en el qual la diversitat d’idees i les concessions poden millorar el funcionament de la cosa pública. Com també el poden bloquejar i impedir que es governi a molts nivells de la política catalana i espanyola. Això és just el que aprendrem en aquesta bugada: si amb el vot que més ens agrada, el del cor, fem que el nostre ajuntament, la Generalitat o el Govern central no puguin governar, haurem après que també es pot votar amb el cap i mirant cap un altre costat. Vull dir que si amb el vot ideològic amb què hem votat el resultat sempre és el bloqueig de les administracions, haurem de pensar que també es poden votar partits o coalicions que no ens agraden però que poden ser més interessants des del punt de vista pràctic.

El millor sistema electoral que resol aquest fet és el francès, que va a dues voltes: aquells candidats que no passen a la segona ronda han de dir als seus electors a qui donen el vot, fruit d’una negociació pública. Els pactes es fan a la llum de tots i el resultat és un govern que pot governar amb la majoria suficient.

Avui veurem com es fa per governar a Barcelona, amb dos grups electorals amb més regidors i amb la resta amb la meitat. Xavier Trias pot necessitar el PSC i ERC per governar en minoria. Ada Colau pot necessitar PSC, ERC i CUP per governar en minoria. Temps difícils. Seria molt més senzill que els votants de PSC i ERC votessin directament a Trias i a Colau, enfortint el nombre de regidors d’aquests dos alcaldables, evitant el risc que guanyi el grup que no és del seu grat. Continue reading

Crear treball sense escombriaires

Atur-i-PIB  Un article de Tapi Carreras del dia 10 a Diari de Girona va posar a la llum els salaris del col·lectiu d’escombriaires de Girona, fet que va sorprendre per la quantia: un peó cobra 1.300 euros nets al mes, un salari que està lluny de molts treballadors més qualificats i amb molta més responsabilitat. L’impacte de l’article va posar en evidència que hi ha injustícies en el món salarial i que hi ha col·lectius que aprofiten la força que tenen sobre els que negocien. En aquest cas és l’amenaça de vaga cada any durant el Temps de Flors de Girona davant un ajuntament que actua com si fos de plastilina: tou, tou. Té solució el conflicte, es poden abaixar els salaris del col·lectiu? La solució passa per no obligar a la concessionària d’un nou concurs a acceptar els treballadors que hi havia. O no creieu que hi hauria milions de persones agraïdes per fer aquest treball amb menys pretensions?

El camí dels treballadors Girona+neta porta a fer el servei sense treballadors. Si es continua així, el servei el faran les màquines soles: un camió sense conductor es carregarà solet els contenidors d’escombraries. S’hauran acabat els problemes amb els ciutadans i el cost haurà baixat. Aquest exemple és un dels molts que vénen. Als anys 2000 vam competir amb els baixos salaris dels xinesos, exportant treball i riquesa cap allà. Avui competim amb les màquines i és molt important no cedir els treballs en els quals l’home pot ser millor que la màquina.
He parlat aquí en altres ocasions sobre les dues economies que vénen, la competitiva i la que haurem de subvencionar. La dificultat està a trobar les feines d’aquesta segona economia: pot ser el tèxtil, l’atenció a la gent gran, la gestió forestal o la recollida d’escombraries. En lloc d’automatitzar el servei, una solució està a fer el camí contrari, retornar a la recollida porta a porta. Amb això el guany és que, en ser un servei personalitzat, s’obliga el ciutadà a fer bé la separació selectiva, guanyant en la recuperació de productes i en medi ambient. Però, clar, qualsevol s’hi posa a fer-ho a Girona amb un col·lectiu així, arribaria a cobrar més que el president del govern.
Si és difícil crear treball és en part per la por de molts petits empresaris a haver d’enfrontar-se a col·lectius com el de les escombraries de Girona. Petits comerços s’estimen més no créixer més per no tenir aquests conflictes, prefereixen més donar mal servei als clients abans de tenir problemes sindicals, prefereixen no superar la ratlla de 50 treballadors per no haver de crear el comitè d’empresa… tot plegat en detriment de crear treball. El país s’ha de treure la por a aquesta tasca i crear ocpació a la més mínima ocasió, a la més petita punta de feina, encara que siguin hores, perquè si no ho fem no solucionarem el problema de l’atur.

Continue reading

La bateria domèstica de Tesla

L’1 de maig de 2015 no es recordarà pas com el dia de la festa del treball, es recordarà com el dia que Tesla va presentar la bateria domèstica. Tesla Motors és l’empresa del visionari Elon Musk, que fabrica els millors cotxes elèctrics del món. És una companyia que va començar dissenyant cotxes elèctrics de forma trencadora, sense partir dels cotxes de combustió i que està creant tota la tecnologia per al futur de la mobilitat elèctrica. Els seus cotxes tenen acceleracions comparables a les dels Ferraris i arriben a autonomies de fins a 500 km amb un disseny propi de bateria. En aquest moment està construint la fàbrica de bateries més gran del món. Perquè es vegi la dimensió de la jove empresa californiana, el seu valor borsari és més gran que el d’Endesa o el de Gas Natural. Sense cap dubte, Tesla va camí d’escombrar poc a poc les companyies més grans de cotxes com General Motors.
La presentació de la bateria domèstica és tota una revolució industrial perquè ha vingut per trencar tota mena de tabús, tòpics i abusos en el món de l’energia. La raó per la qual Tesla presenta una bateria domèstica és per aconseguir massa crítica en la fabricació de bateries per baixar-ne el cost. Si aquest moviment d’augment de producció s’havia de fer només amb la demanda de cotxes elèctrics, ens trobàvem en un llaç impossible: si no es poden fabricar de forma massiva, els preus no poden baixar i no es venen cotxes, cosa que impedeix fabricar-ne més. Per això ha calgut buscar un mercat potencialment gran per crear una forta demanda de bateries que ajudi a crear la massa crítica de la nova fàbrica de bateries de Tesla. El món elèctric necessita emmagatzemar electricitat per afavorir la penetració de les energies renovables, energies que són intermitents. A Espanya, la relació entre el que es consumeix de dia i de nit és d’1,6 vegades i a França només d’1,2. És que els francesos tenen de fa temps les bateries? De cap manera, allà ho fan amb la corba de consum, facilitant millors ?preus a la nit per augmentar-ne el consum, només amb la intel·ligència. D’això en diem gestió de la corba de consum, cosa que no sabem fer a Espanya. Però els francesos tindran molts problemes per encabir energia renovable si no és que tanquen nuclears: ambdues energies són incompatibles.
La importància de la Tesla Powerwall és que és una bateria de mural, que es penja a la paret, acabada amb una carcassa ben dissenyada que permet integrar-la a l’interior d’un pis. Hi ha dos nivells de bateria, de 10 kWh i de 7 kWh, amb uns preus de 3.500 dòlars i de 3.000 dòlars respectivament. El conjunt ve preparat per ser controlat per internet per facilitar-ne la gestió, per exemple, comprant electricitat quan aquesta vagi a baix preu i consumint-la quan el preu és alt, en un mercat on la diferència de preu pot arribar a ser de 0,060 €/kWh. Però on té més possibilitats és electrificant una casa amb panells fotovoltaics. Si vostè té un teulat o paret a cara sud de 20 m2, pot obtenir la seva electricitat del sol a partir de 8.000 euros amb una amortització de 9 anys. Continue reading

Creixement i creació de treball

Hisèresi
Aquest u de maig s’ha posat sobre la taula el debat sobre si el creixement de l’economia espanyola significa la fi de la crisi i si serà suficient per crear prou treball per resoldre el drama de l’atur.

Anem a pams. L’economia espanyola creix de forma sostinguda a partir d’haver tocat fons al gener de 2013 i de forma positiva a partir del mes de novembre del mateix any, cosa que no ha estat suficient per crear prou treball. La tasca era gairebé impossible perquè l’economia havia perdut el 9% del PIB en forma de defunció d’empreses, i crear teixit nou és molt difícil i lent quan només has recuperat el 2%. Falta encara recuperar un 7% per arribar a la situació anterior a la crisi. Per tant, primera conclusió, l’economia creix de forma sostinguda. Ara anem per la segona qüestió, per què no crea treball? Perquè, tal i com vaig dir en un article fa dues setmanes, el treball i el creixement del PIB tenen histèresi, aquell fenomen pel qual la pèrdua de llocs de treball associada a la baixada del PIB no retorna per la mateixa corba, necessita crear nou teixit econòmic amb diferents llocs de treball dels que hi havia hagut. Si mireu el gràfic observareu que el treball va baixar a mesura que l’economia davallava fins que es va frenar a finals de 2012. Llavors l’economia va redreçar la situació, amb caigudes cada vegada més suaus fins que a finals de 2013 va arribar a creixement zero. És a partir d’aquest moment quan s’ha tornat a crear treball de manera que petits augments del PIB han significat millores en el mercat laboral. Vull recordar aquí que abans no es creava feina fins que l’economia arribava a un creixement del 3%, i ara ho ha fet amb augments de l’1%, efecte de la reforma laboral. Per tant dues conclusions més: hem creat treball quan el creixement ha estat positiu i ho hem començat a fer amb augments del PIB molt petits.

Continue reading