Societat dual

Esquema-economia-dualL’FMI aquesta setmana ha passat revista de primavera a l’economia mundial. La seva conclusió ha estat que l’economia mundial es troba en un estat de creixement mediocre. També hauria pogut dir de desconcert, de manca d’orientació, d’absència de lideratge, d’esgotament ideològic… És la ressaca de la globalització, aquell fenomen que va començar a principis dels anys noranta i va tenir el punt culminant el primer decenni del 2000. Recordeu el fet: occident perd treball cap a orient, cosa que el fa reaccionar automatitzant al límit l’economia i recuperant novament la producció. Ha estat un pèndol que va anar cap allà i que ara ha tornat. Però la tornada no ha portat al mateix lloc que abans de l’anada. Si occident recupera la producció és perquè es robotitza i s’automatitza, amb molts menys llocs de treball que els que hi havia per una mateixa feina. A enginyeria en diem histèresi del fenomen que no retorna pel mateix camí.
El moviment ens porta a contradiccions a les quals no estàvem acostumats. Per un costat l’economia millora de forma notable la productivitat però, alhora, per donar feina als desocupats ha de crear llocs de treball amb molt baixa productivitat. Si ho apliquem a la microeconomia, uns sectors de l’economia, els més tecnològics, tindran un futur brillant mentre que altres sectors, mà d’obra intensius, tindran un futur incert i difícil. Haurem de viure amb aquesta contradicció mentre no trobem més solucions al model econòmic.
Steen Jakobsen, economista del banc danès Saxobank, diu que, de fet, ens trobem en la realitat del no-res, amb creixement zero, inflació zero i també zero esperança, que porta la societat a una apatia total. No haver-hi inflació vol dir que no hi ha marges, ni negociació salarial, i esperança zero vol dir que la política i les eleccions poden canviar els polítics, però no les polítiques ni les visions del futur.
De fet està passant en certa manera el que havíem dit fa molts anys que passaria. No dèiem que hi havia d’haver decreixement de l’economia? No teníem clar tots plegats que no hi ha matèria primera ni energia per fer l’ús que en fem per a tota la humanitat? Això em va portar a dir que anàvem cap a la societat de l’abundància frugal, aquella en la qual hi haurà de tot però n’haurem de fer un ús estricte, la societat del consum intel·ligent. El decreixement em sembla un camí perillós, sobretot perquè molta gent el confon amb la fi del treball i la societat de l’oci total, i això és impossible. La societat del benestar s’aguanta pel guany que fa en la productivitat de l’economia, per tant, la visió que apareix en el futur serà la d’un model contradictori com ja el comencem a construir avui: una part de l’economia es desenvoluparà a molta velocitat, amb molta tecnificació, innovació i investigació, i una altra sobreviurà al ralentí, amb baixos salaris i poc creixement. Els guanys de l’economia desenvolupada hauran de satisfer el benestar general, per la qual cosa, com més economia desenvolupada hi hagi, més rica serà la societat del benestar.
La dualitat es comença a veure arreu: Europa del nord respecte a Europa del sud, Espanya i Itàlia del nord respecte a les del sud… El que cal, doncs, és disminuir la dualitat tant com es pugui, traslladar economia de la zona no competitiva cap a la d’alta productivitat, fomentar la millora productiva al màxim d’empreses possible alhora que subvencionem prou llocs de treball de baixa productivitat per permetre donar feina als aturats. Això és, ni més ni menys, el foment a la dualitat de l’economia.

Continue reading

Menyspreu per la vida

Vivim en temps de desconcert. Si passem revista als fets que ens han commogut en els darrers mesos hi trobem les atrocitats que es fan a la guerra de Síria, amb els degollaments mediàtics, l’atac a Charlie Hebdo a París, la caiguda de l’avió impulsada per Andreas Lubitz, i la matança de 148 joves estudiants a la Universitat de Garissa, a Kenya. Tot plegat té el mateix denominador comú: barbàrie i massacre. Ens costa entendre els fets i només actuem per la proximitat: vam fer manifestacions i molta discussió arran dels fets de París, però no hem dit ni piu de la matança de Kenya, donant importància quan els fets afecten la nostra tribu. Les coses que passen a un país pobre i africà, de raça negre, sembla que són normals allà tot i que no les puguem entendre des d’aquí. Un fenomen semblant s’observa en el cas del copilot de la companyia Germanwings: tot i les evidències clares que la caiguda de l’avió les va provocar el copilot, per Internet ha faltat temps per dir que es tracta d’un complot, que el pobre pilot és un bon jan que s’ha vist implicat en el desastre.
A tot això aquesta setmana hi hem d’afegir un altre fet preocupant: el descobriment d’una cèl·lula gihadista a Catalunya formada per catalans conversos preparada per fer una atrocitat. Tardarem temps per sortir de l’astorament d’aquesta troballa. Com pot ser que algú tan pròxim a nosaltres, format a les nostres escoles, que trobem als nostres carrers, que té pares, amics, nebots que podem conèixer… decideixi que la seva vida no té cap importància i que prescindeixi de tots els valors que li ha donat la societat que l’ha criat? La pregunta és més bèstia que quan ens la fem sobre individus del Magreb, de Síria, de l’Iraq o de qualsevol poble llunyà de l’Àfrica. Si bé en els casos llunyans no ens capfiquem per trobar explicacions, aquí estem obligats a fer-ho amb certa velocitat.
El fil conductor en tots aquests fets horribles és la nul·la estimació per la pròpia vida i per la dels altres. De fet, és tan brutal aquesta actitud, que ens deixa completament desarmats en no poder-ho entendre i en no tenir la millor arma sobre l’enemic com és la seva aniquilació. Com es pot fer por a algú que està decidit a morir?
Ens trobem davant un tsunami ideològic al qual no sabem com respondre. Quan multitud de gent posa de moda la creença que la vida no té significat o valor intrínsec, i que pot esdevenir un recurs estratègic per a altres fins… poca cosa hi podem fer. Observem com algú mata una altra persona perquè això no és dolent per si mateix o perquè no ho és per la seva moral. Veiem com certes persones arriben a la conclusió que l’individu singular no existeix perquè té una vida mancada de significat o valor. 
Ens apareix davant els ulls un món de bojos in crescendo sota la forma de suïcides que fan un favor als passatgers de l’avió, pensant que els allibera d’un món sense sentit, però també en forma de barbàrie amagada en forma de religió. Per tot això ens hem de preguntar les raons per les quals sorgeixen aquestes formes de bogeria a fi de corregir els arguments que les fonamenta i les impulsa.
Quan parlem de la forta crisi que ens afecta sovint cito un parell de fets que són els més greus: la gran desigualtat que estem creant i la manca d’esperança, sobretot pels joves. No és un fet nou en la història recent: la primera revolució industrial va generar el mateix resultat, una enorme desigualtat social sense esperança per a la majoria de la gent. La política i l’economia no van saber resoldre aquell efecte i va acabar amb el naixement del comunisme i l’anarquisme, amb la revolució bolxevic a Rússia, amb la primera guerra mundial, amb la guerra civil espanyola i amb la segona guerra mundial. Només el canvi de rumb ideològic, amb el naixement de la socialdemocràcia que va disminuir la desigualtat, va permetre tres dècades de fort creixement econòmic i pau social. Per tant, la història hauria de servir per no caure en els mateixos errors del passat. Soc escèptic en aquest aspecte, perquè estic acostumat a veure actuar quan els fets ja són greus: fins ara la humanitat no sap anticipar i actua quan ja és tard.

Continue reading

El meu Ampera fa 100.000 km

Fa dos anys i mig que tinc l’Ampera, un cotxe elèctric endollable d’Opel que és l’equivalent europeu del popular Chevrolet Volt dels Estats Units. Feia 8 anys que anava amb un Prius que tenia 300.000 km i l’elecció es feia difícil. Per un costat no podia abaixar el meu llistó de sostenibilitat, venint d’un model híbrid, i per un altre costat el cotxe havia de tenir una autonomia de 300 o 400 km. Per tant podia repetir un Prius (o bé un Lexus, que en el fons utilitzen els mateixos motors) o comprar un cotxe elèctric. Per això, quan va sortir la possibilitat que el Volt es comercialitzés a Europa amb el nom d’Ampera, em vaig afanyar a apuntar-me a la llista d’espera. Encara vaig tardar un any a tenir-lo i sé que va ser el primer d’Espanya. Se n’han venut 39 en total al nostre país i ara han deixat de comercialitzar-lo, cosa que no puc entendre.
L’Ampera és un cotxe híbrid endollable. És a dir, en principi és un cotxe elèctric que es pot endollar a la xarxa elèctrica per carregar-lo, fet que li proporciona una autonomia de 60 km i, a partir d’aquí esdevé un cotxe de gasolina fins als 400 km. Tant per la seva concepció com per les prestacions el cotxe és ideal per a mi: puc fer l’itinerari fins a la feina amb mode elèctric i em permet anar a Barcelona o a altres llocs sense haver de patir per quedar-me sense bateria; és a dir, faig el 90% de recorreguts en mode elèctric i la resta en mode gasolina.
El cotxe aquesta setmana ha arribat als 100.000 km i ha fet servir en total 2.130 litres de gasolina, una mitjana d’uns 2,13 litres per cada 100 km, cosa que no està malament venint d’un consum de 4,3 l/100 km del Prius. També cal destacar que les rodes encara són les originals gràcies al fet que la conducció d’un cotxe elèctric o híbrid és més suau i les desgasta molt menys: és un senyal de l’estil de conducció que ofereix un cotxe elèctric.
En aquests anys que he conduït l’Ampera he pogut observar algunes coses importants. La primera és que la calefacció és elèctrica i consumeix bateria en excés. És un error energètic posar la calefacció amb resistències elèctriques, en tot cas hauria de ser amb bomba de calor, cosa que ja porten alguns cotxes però, si hem de ser eficients, la calefacció hauria de ser cremant un combustible, que podria ser vegetal. La raó és que produïm electricitat amb un rendiment del 42%, mentre que qualsevol cremador amb combustible per escalfar a 25º, té un rendiment del 90%. A banda d’això, un dels límits del cotxe elèctric és la capacitat de la bateria i esdevé una bajanada sacrificar capacitat per escalfar l’habitacle. Ho vaig proposar a un directiu de Seat i em va dir que el públic no entendria col·locar un combustible addicional a un cotxe elèctric. “Qüestió de pedagogia”, li vaig respondre: la gent també aprèn. Conduir un cotxe elèctric és un plaer, sobretot a ciutat o quan va a velocitats baixes -mentre aparca, per exemple, la precisió és absoluta. En els meus desplaçaments a Barcelona faig l’autopista en mode gasolina i reservo tota la bateria per circular per dins la ciutat. No cal que digui que el silenci del cotxe obliga a anar amb els ulls molt oberts pel fet que la gent no el sent.

Continue reading

Colpits per l´emoció de l´avió

Aquesta setmana hem estat tots presos per l’emoció del xoc de l’avió de Germanwings als Alps. Dimarts, just abans de dinar, el meu telèfon avisava de la caiguda d’un avió que havia sortit de Barcelona i anava a Düsseldorf. L’ai al cor es va confirmar quan, a mig dinar, ens feien saber que en el desastre havien quedat atrapats uns amics d’Olot. En pocs minuts vam saber que també hi havia gent de Banyoles que anava en el viatge cap a una fira de tecnologia alimentària a Colònia. A mitja tarda vam saber que hi havia gent d’Argentona i a la nit vam conèixer que un senyor de Reus, directiu de l’empresa alemanya que és el nostre millor client, també estava dins l’avió. Qui més qui menys tenia una relació amb algú que formava part del viatge dramàtic cap a Düsseldorf. A aquella hora ja havíem vist les imatges de l’impacte de l’avió amb la muntanya i sabíem que no havia quedat res sencer.
A mitja tarda de dimarts es va conèixer un gràfic de l’evolució de l’alçada de l’avió i de la velocitat que portava des que havia sortit de Barcelona. Aquests gràfics i la localització de qualsevol avió es troben avui fàcilment a la xarxa (també per a vaixells), i permeten veure la seva evolució. El gràfic era sorprenent perquè mostrava que l’avió havia baixat d’altura durant 8 minuts però mantenint la velocitat. La informació era suficient per saber que la caiguda no era deguda a una pèrdua de potència de l’avió sinó que el descens era controlat, com si el fes per aterrar. És més, com que a 11.000 metres la densitat de l’aire és molt més baixa que a 2.000 metres, quan l’avió és a dalt necessita menys potència que quan és a baix per a la mateixa velocitat. En conseqüència, quan l’avió va baixar a la mateixa velocitat va haver d’augmentar la potència dels seus motors per mantenir la velocitat. Això feia difícil pensar que la caiguda era deguda a pèrdua de potència dels motors, una de les principals causes de les caigudes dels avions.
Dimecres vam començar a veure la dimensió del rescat, en un indret dels Alps de difícil accés i amb la localització dels trossos de l’avió i de l’equipatge escampats en unes quantes hectàrees, amb forts pendents i parcialment soterrats per la terra que es va remoure per l’impacte. Era una situació mai vista abans perquè quan un avió cau per avaria perd potència i velocitat, i sovint intenta fer un aterratge amb la panxa. Altrament, si hi ha hagut una explosió de bomba en ple vol les peces queden repartides en una gran àrea, però la mida és més gran. Aquí la situació era diferent, el xoc amb la muntanya de ple, a 700 km/h, va crear un impacte molt més gran que en qualsevol altra situació. Vam poder veure la grandària de l’administració francesa amb 400 bombers i 300 gendarmes proveïts del material que fes falta, amb una organització impecable en un lloc difícil. Veient-ho em va fer dir que també m’hauria agradat estar en el rescat, pel record que tenia d’haver-ne fet fa molts anys. Durant un cas així, tan colpidor, el personal que hi intervé s’ha de sobreposar, ha de fer un exercici de superació personal, prendre molta fortalesa mental i estar en molt bona força física. A més requereix una dosi alta d’improvisació i d’organització, sobretot durant els primers dies. Fa vint anys ho hauria pogut fer, ara ja no, les forces no són les mateixes. Al vespre vam saber que la caixa negra que conté la gravació dins la cabina estava en perfectes condicions per ser escoltada. Això em va descol·locar: si es pot sentir, com és que no expliquen el que diu si només cal seguir els deu minuts finals? Si l’avió va baixar de forma controlada no podia ser que els pilots perdessin el coneixement arran d’una despressurització. En aquest cas l’avió hauria continuat en la seva altura i velocitat fins que no hagués tingut combustible, cosa que va passar en un avió privat no fa gaires anys. Per tant, algú deliberadament havia donat l’ordre de baixar a plena potència. No tenir la informació de les converses em va fer pensar que el problema era d’un pilot, suïcida o terrorista.

Continue reading

Fira de tissú Barcelona

Aquesta setmana hi ha hagut la fira internacional del tissú a Barcelona. És una fira itinerant que s’ha celebrat per segona vegada a Barcelona i d’aquí a dos anys es farà a Milà.

La fira va acompanyada d’un congrés on es passa revista a les novetats tecnològiques en la fabricació de paper tissú, a l’embalatge del producte, a la sostenibilitat i a les tendències dels mercats d’arreu del món. És una fira important a la que hi assisteixo des de l’any 2003 quan es feia a Niça fins que va venir a Barcelona a l’any 2013. De llavors ençà han canviat moltes coses, la irrupció massiva de la Xina al mercat, l’augment de preus de l’energia, l’ajust dels marges de beneficis, els canvis d’hàbit dels consumidors i, especialment, la coneixença de molta gent del sector.

La fira de Barcelona ha estat enguany una explosió per a nosaltres pel fet que des de l’any 2012 hem treballat desenvolupant un nou concepte de paper unicapa front els multicapa del mercat per assolir menys consum de fibres, d’energia i d’aigua, fent-lo més sostenible ambientalment i amb menys cost. El moment actual és crucial pel fet que la baixada de l’euro encareix en la mateixa proporció la pasta que es ven en dòlars al mercat internacional. Com que la matèria primera té un pes en el producte del 55%, la caiguda de l’euro en els darrers mesos, des d’1,35 fins a 1,05 del 22%, encareix el paper tissú un 12%, uns 115 euros la tona, molt difícil de repercutir al client final. La dificultat de traslladar l’augment al preu final es deu a que l’economia ha interioritzat molt profundament la contenció de despeses, tornant-se en aquella economia que jo en dic de l’abundància frugal, dit altrament, en una economia de low cost. Un pes pesant portuguès que està engegant un projecte per fabricar el 38% del consum de tissú de la península ibèrica em va dir que no passa res, que el preu que té un rotlle higiènic no serà cap obstacle perquè la repercussió final serà només d’uns quants cèntims d’euro al consumidor. Va errat, perquè les cadenes de distribució tenen el paper higiènic com a part de l’índex de preus de la seva marca, fet que impedeix que s’apugi el preu. A títol d’exemple, Mercadona ha impedit al seu fabricant de paper tissú SCA augmentar els preus, cosa a la qual ha reaccionat el fabricant de paper abaixant 5 grams per metre quadrat el paper per compensar la pujada de costos. Aquest és el camí, redissenyar el producte per fer-lo assequible a un consumidor amb poca capacitat adquisitiva, i en aquest camí nosaltres portem la davantera, amb tres anys de desenvolupament del nou producte.

Continue reading

Miami arriba a Besalú

Fa una setmana el servei d’estudis de Pimec va publicar l’informe del mes de febrer sobre la competitivitat de la indústria catalana. 
Quan es parla de competitivitat d’un sector econòmic sovint se cenyeix la discussió només als costos laborals i això no és correcte. Aquí mateix he explicat que la configuració de costos industrials és la suma de molts elements que hi intervenen. A títol d’exemple explico que, si a Catalunya tinguéssim el preu d’electricitat d’Alemanya -el pes de la mateixa sobre la fabricació del nostre producte passaria del 9% al 7,5%-, els costos generals podrien pujar un 11%. És a dir, per mantenir els mateixos preus amb l’electricitat més alta hem de sacrificar un 11% dels costos generals, on s’inclou la mà d’obra. Està clar que en altres sectors menys intensius en energia això no va així, però hi haurà altres components de més importància que els afectaran.
L’informe de Pimec explica que el cost laboral a Catalunya el 2013 va ser de 25,0 €/h, una mica per sobre de la mitjana de la UE-28, que és de 24,7€/h. Dins d’aquest cost, el salari és un 1,9% inferior, mentre que la cotització social és un 2,5% superior. Està clar que, si ens comparem amb els nostres competidors més directes, els costos laborals de Catalunya són bons. A França el cost laboral és de 36,8 €/h, a Itàlia, de 28 €/h, a Alemanya, de 36,5 €/h, a Anglaterra, de 22,5 €/h i a Portugal, de 10,1 €/h. Però, com hem dit, aquest factor no és l’únic que configura la competitivitat d’una economia.
L’electricitat és un exemple clar de com una mala regulació i una mala política energètica pot perjudicar la indústria local. Segons l’estudi que vam fer a Pimec, el cost de generació elèctrica a Catalunya és un 30% inferior al del conjunt d’Espanya, aproximadament la mateixa distància que hi ha entre Espanya i Alemanya. És a dir, una Catalunya independent tindria el preu de l’electricitat com a Alemanya. El preu del gas és semblant al de la resta de països pel fet que és un mercat global, mentre que el preu del gasoil és més baix que a la majoria de països europeus.
Pel que fa al lloguer del sòl o de l’immoble industrial, a l’àrea de Barcelona el preu és de 3,5 €/m2 per mes, xifra sensiblement inferior a la majoria de països europeus.
Index-de-competitivitat-de-Catalunya-i-països-europeusQuant al cost del crèdit bancari, si s’examina per a crèdits inferiors a 1 milió d’euros, a l’any 2013 el cost del crèdit era del 5,1% anual, xifra molt més elevada que la de la mitjana europea. Però aquí hi hauríem d’afegir la disponibilitat d’accés a crèdit industrial i amb quins períodes màxims d’amortització del mateix es té accés. En un cost hi intervé el concepte d’amortització que depèn de la vida dels equips i, en gran part, del període de retorn del crèdit. Així, entre un període d’amortització d’un crèdit de 5 anys a un altre de 10 anys, el cost per producte fabricat és el doble. I no us dic res si el període arriba un dia a ser de 15 anys -com va ser a Alemanya. Quan ens ve a visitar algun banquer i ens diu que el problema és que les empreses són massa petites, els dic, “Mira’m als ulls. Et sembla que ens agrada ser petits? No et planteges que amb crèdits a curt termini no es poden finançar segons quines instal·lacions industrials?”

L’informe Pimec compara també el valor afegit per hora treballada, doncs que el cost per hora sigui baix no vol dir res si al costat no s’és eficient en la feina. Si Espanya té un VAB de 39,1 €/h, Catalunya produeix 42,5 €/h, França, 43,8 €/h, Alemanya, 51,1 €/h, Anglaterra, 34,8 €/h, Itàlia, 30,7 €/h i Portugal, 15,8 €/h. Des d’aquest punt de vista Catalunya està ben posicionada per atrapar França i enfilar direcció cap a Alemanya amb productes de més valor afegit.

Continue reading

Ada Colau i el Mobile World Congress

Aquesta setmana ha estat la setmana de la gran fira de Barcelona, el Mobile World Congress. Més enllà dels dispositius que s’hi han presentat, que no són res davant el que seran en el futur, el que m’ha interessat de l’esdeveniment és el debat sobre si és bo per a la ciutat de Barcelona o no. Aquesta discussió la va començar Ada Colau, candidata a l’alcaldia de Barcelona, quan va dir que “la política de grans esdeveniments a Barcelona no és sostenible” i que “hi ha un turisme que beneficia els grans hotelers però no el petit comerç”.
Té raó que muntar una ciutat només per a grans esdeveniments no és sostenible. Ningú aguantaria una ciutat col·lapsada permanentment, ni els serveis aguantarien la sobrepressió. Però un gran esdeveniment anual no permet pas dir que la ciutat viu de grans esdeveniments i pot ser -de fet, és- un gran revulsiu per a la ciutat, un impuls a la modernització, a la millora de l’organització i dels serveis.
Puc entendre que a la Colau no li agradin les limusines ni el gran luxe: a mi tampoc m’agrada, com tampoc els grafits i els ocupes, però el món és divers. Allà on fa figa el seu raonament és quan diu que el turisme només afavoreix els grans hotelers. Vegem les xifres: dels 93.000 visitants, 26.300 es van allotjar en hotels amb habitacions bloquejades en preu pel Gremi d’Hotels de Barcelona d’acord amb l’organització de la fira. És cert que hi ha hagut habitacions que han arribat al preu de 4.000 euros, però també hi ha hagut molta gent que s’ha allotjat en apartaments turístics amb una mitjana de preu de 70 euros. I 18.000 persones es van allotjar a través d’Airbnb, a un preu mig de 54 euros. Com tot, en un esdeveniment com el Mobile hi ha assistents de tota mena, gent rica i gent modesta. Però fins i tot els més adinerats aporten riquesa a més col·lectius a banda dels grans hotelers. O és que els alts directius se’n van a collir les carxofes al Baix Llobregat, pugen a la Vall de Camprodon a matar els vedells o van al Priorat a aixafar el raïm dels vins que beuen? Qualsevol activitat econòmica té un efecte multiplicador entre 1,4 i 4, afectant al conjunt de l’economia. Els que exportem sabem que el turisme estranger es comporta en consum com si l’exportació no es mogui de casa. A mi m’és igual que el meu paper per a tovallons es consumeixi a Islàndia que a Barcelona per un turista islandès, en el fons és el mateix.
Part dels guanys se’ls queden grans hotelers que no són d’aquí. És veritat. Però Seat també s’emporta la major part dels beneficis fora del país, i ni tan sols paga l’impost de beneficis que li correspondria perquè liquida a Luxemburg, i ningú gosa dir que no beneficia a l’economia catalana, tant pels llocs de treball directes com per l’enorme xarxa d’empreses proveïdores que hi ha al seu voltant. Dit això, el que ens convindria és que aquestes grans companyies hoteleres fossin catalanes i paguessin els seus impostos a aquí. 
Al meu entendre cal mirar el MWC com l’esdeveniment més important a Catalunya en el temps que vivim. Primer perquè ens col·loca al mapa mundial de forma ben definida, revalidant el record dels Jocs Olímpics del 92 però, segon, perquè el Mobile interactua directament amb l’embrió de la quarta revolució industrial. Totes les revolucions industrials han necessitat un canvi en la comunicació i en l’energia. Aquesta que estem fent concentrarà la comunicació i l’energia. Per possibilitar la penetració massiva d’energia renovable de forma distribuïda caldrà que la comunicació entre les persones, els objectes i les màquines sigui eficaç. Així doncs, les aplicacions mòbils es troben al centre d’aquest procés i l’esdeveniment més important es fa a Barcelona cada any.
Encara no som prou conscients del potencial que aquest congrés té per a nosaltres. Hauria de ser el punt per on hauria de començar la nova economia. No entenc com les universitats tecnològiques no es bolquen de forma massiva en l’esdeveniment, com els professors no aprofiten la fira per establir contractes de pràctiques per als alumnes o temes d’investigació; en definitiva, com no suspenen les classes per anar tots a la fira.

Continue reading

Grècia fora de l´euro; I Espanya?

El programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat sobre Grècia va mostrar la part més punyent de la situació. Estava en un bar gravant una tertúlia entre grecs, tots ells fumant, fins que l’Évole els va dir: “no està prohibit fumar en els locals públics?” Sí, va respondre un d’ells, però no passa res, no cal fer cas a les prohibicions. La mateixa reacció es va veure més tard quan va entrevistar un psicòleg que va arribar en moto amb el casc a la mà. “Que no és obligatori portar el casc?”, li va preguntar. Aquí vivim més relaxats, li va respondre el psicòleg. Heus aquí l’arrel del problema, vaig pensar, una societat que no vol admetre certa disciplina ni en els més mínims conceptes, què hi fa dintre la Unió Europea?

Grècia és responsable del seu destí, no s’hi val culpar la UE, ni a la Merkel dels seus problemes. Grècia ha votat equivocadament els seus dirigents. Però potser no és cap error, és el que ells tenen ganes de ser, una societat desordenada, relaxada, sense estrès, sense la disciplina dels horaris, sense les cotilles obligatòries, de tertúlia fàcil, de treball sense gaire esforç… Tenen dret a ser així i potser tenen raó de voler ser-ho i nosaltres estem equivocats, però el que no quadra és que vulguin continuar essent així i alhora tenir els avantatges que comporta la disciplina d’estar en una societat moderna que genera benestar amb l’augment de productivitat com la de l’euro. O s’està en un lloc o en un altre.

El nou govern grec ja ha incomplert el seu programa electoral només de començar al primer mes. Ara té 4 mesos de pròrroga per presentar un model que funcioni, però començo a tenir clar que la millor solució per a ells serà la sortida de l’euro, una sortida que pot ser controlada, amb el suport del BCE que eviti la sortida total de diner del país. De fet, podria ser que la pròrroga actual sigui la preparació de l’entrada en vigor del dracma, la nova moneda grega. Estar fora de l’euro permet a un país continuar amb la seva idiosincràsia, viure com vulgui, al ritme desitjat i, si s’ha de devaluar la moneda cada any, es fa i no passa res. Bé, alguna cosa passa: que no arriba finançament en la mateixa quantitat ni preu, ni inversions estrangeres que no siguin altament especulatives. Continue reading

Tòpics de la MAT

Aquesta setmana he hagut de desenterrar la documentació sobre la MAT. Des de l’any 2005 fins al 2010 vaig escriure uns 60 articles sobre la línia, explicant conceptes com la potència de curtcircuit, els efectes electromagnètics, o la diferència entre corrent continu i corrent altern. Des de llavors s’han resolt moltes coses, tot i que encara queden tòpics no resolts.
- Per què inauguren la connexió al febrer si no es posarà en marxa fins el mes de juliol? Perquè la transformació de corrent continu a altern es fa en dos mòduls (un per cada circuit) de forma que les dues fases de corrent continu de cada circuit a 320 kV es transformen en tres fases de corrent altern a 400 kV. Per fer-ho, en dos edificis tancats i refrigerats s’hi disposen 5.400 generadors digitals en els quals cadascun genera 48 punts de la nova ona de corrent altern, és a dir, a una velocitat de 50 ones cada segon. Els edificis estan tancats i no s’hi pot accedir un cop estan en tensió. És per això que s’inaugura abans de donar tensió, la qual cosa permet visitar una instal·lació que és única al món per la seva tecnologia.
-Al territori no li feia falta la línia. L’any 2009 la xarxa elèctrica de les comarques de Girona estava a punt de no poder subministrar els més de 1.000 MW de la demanda. Hi podia haver alternatives a aquest subministrament, com l’alimentació amb una nova línia de 220 kV i 600 MW al sud, a Tordera i Lloret, solució estudiada que no resolia totes les qüestions.
-L’AVE ha funcionat igualment sense la línia. L’AVE ara mateix va de Girona a Barcelona a velocitats inferiors a 200 km/h i no té res de tren d’alta ni de mitjana velocitat. La manca de potència impedeix que pugui haver-hi dos o més trens en un mateix tram elèctric -de 50 km- a velocitats de més de 300 km/h, fent que la infraestructura del tren sigui malaguanyada. La MAT ha d’aportar una alimentació de 300 MW al tren a Santa Llogaia i una altra a Riudarenes.
-La MAT només servirà per enriquir les companyies elèctriques. La connexió europea que implica la MAT ajuda a constituir el mercat europeu elèctric, una cosa de la qual els catalans ens hauríem d’alegrar: entrar a un mercat europeu implica trencar el mercat ibèric, un mercat dominat per l’oligopoli de 5 empreses que fan trampes en la llotja diària, dominant un mercat que no és gens transparent. Per tant, si un dia arriba a haver-hi un mercat elèctric europeu, els perjudicats seran les empreses elèctriques espanyoles, que no podran seguir controlant els preus a la seva discreció.
-A França han soterrat la línia i aquí no. Mentida. Hi ha la mateixa distància soterrada de Baixàs a la frontera que de la frontera a Santa Llogaia. A França no soterren res perquè és massa car i no són cap exemple en això. És cert que si es va buscar aquesta solució va ser perquè el debat públic fet a Perpinyà va descartar la solució aèria i el president Nicolas Sarkozy no va voler desatendre el resultat, però França no és cap exemple soterrant línies THT.
-No s’ha soterrat la línia de Santa Llogaia fins Bescanó perquè no s’ha volgut. El fet que hi hagi la transformació en corrent continu fa inviable continuar soterrada la línia en corrent altern. En tot cas l’error ha estat no fer el soterrament de la interconnexió en corrent altern, fet que comportava sortir a la superfície a meitat de camí, a la frontera, per compensar el corrent capacitatiu generat. Aquesta connexió s’hauria fet sense túnel, amb rasa, hauria set més barata i hauria possibilitat la continuïtat soterrada fins Medinyà i fins Bescanó.
-L’enorme inversió ha beneficiat grans empreses. Cert, la construcció de la interconnexió ha beneficiat dues empreses, principalment. Pirelli se n’ha emportat cap a dues terceres parts de la inversió dels 700 milions amb el subministrament dels 250 km de cable, mentre que Siemens se n’ha emportat una tercera part de la inversió amb la tecnologia convertidora digital de corrent continu a corrent altern. Aquests interessos potser expliquen la raó per la qual es va triar corrent continu a corrent altern. Possiblement aquest és el regal que Mario Monti ens va fer.
Dit tot això, les torres de la MAT haurien pogut ser més baixes i de menys envergadura si el territori hagués negociat en lloc d’enrocar-se. Entre Bescanó i Medinyà les torres compacten la línia de 6 fases de 220 kV amb la de 6 fases de 400 kV, 12 fases en total, fet que obliga a estendre els braços de les torres i a pujar en altura. Jo vaig insistir a desmantellar la línia de 220 kV per redundant i ningú em va acompanyar en el raonament. Pel que fa al tram Medinyà Santa Llogaia, ha estat un error compactar la línia de 400 kV amb la de 132 kV que ve de Juià perquè augmenta la mida de les torres. A les companyies elèctriques tampoc els agrada compactar, ha estat una decisió política per endreçar el territori. Tot i que ara s’han de desmuntar 100 torres de les línies compactades, ningú ens treu el gegantisme de les 110 torres de la MAT. S’hauria pogut evitar si haguéssim entrat a negociar el detall.
Queda finalment l’ajuda que aporta la MAT per al desenvolupament de l’energia renovable al territori: afegir als 25 MW hidràulics i als 70 MW de cogeneració que té la província uns 300 MW eòlics i fotovoltaics addicionals que ens han de portar cap a una altra manera de viure energèticament, camí que probablement haurem de recórrer amb la mateixa oposició que hi ha hagut fins ara amb la MAT, amb els mateixos conservadors localistes vestits d’ecologistes.