Aquesta Catalunya no

Diumenge passat vaig dir que la Catalunya que havia construït Jordi Pujol amb CiU, amanida pel pas del tripartit, era una Catalunya antiga, una còpia de la mala administració espanyola, amb els mateixos defectes polítics i amb les mateixes dèries econòmiques. A títol de comparació val a dir que el País Basc no va caure en la bombolla immobiliària, perquè va prevaler l’economia industrial, encara que també pot ser perquè no tenien turisme ni tenen prou sòl per edificar.
Molta gent sap que la Conselleria de Medi Ambient i l’ACA són els casos extrems de l’administració catalana. No ho són perquè fan el seus deures, no, ho són justament perquè no els fan, perquè no saben gestionar el que tenen. No m’ho invento pas jo això, ho vaig escoltar a un director de Medi Ambient a Girona, a en Biel Jover. 
Però no n’hi va haver prou de copiar el que no s’havia de fer que a sobre s’accentuen les males pràctiques. Aquesta setmana he tingut ocasió de tornar a comprovar un exemple d’això.
Alguna vegada he explicat aquí que aquests dies estem realitzant una inversió molt important a la fàbrica de Besalú. Reformem una màquina per canviar de producte i augmentar la qualitat del paper fabricat. És una inversió amb peces molt grans, amb un cilindre assecador de 4,5 m. de diàmetre i 4 m. de llargada, amb un pes de 74 tones, un assecador d’aire -exterior al cilindre- de les mateixes proporcions i un pes de 25 tones, dues premses que pesen 12 tones cada una, dues calderes de recuperació, cremadors, centrals hidràuliques i de lubricació, motors de velocitat variable amb 1.500 kW de potència, i molts metres -més de 100- de tubs de gran dimensió, de 1,4 m. de diàmetre, aïllats amb 20 cm de llana de roca i amb ceràmica. És una operació complicada en cada fase, des del transport fins la posada en marxa, passant pel muntatge.
El cilindre assecador s’ha construït a Lucca, a la Toscana italiana. Després de ser construït va ser enviar per carretera a Mestre per fer-li una aportació de metall dur en la seva superfície. Allà el cilindre va ser carregat en un vaixell que va fer ruta primer fins a Gènova i finalment fins a Palamós, on dilluns el vam descarregar.

Continue reading

El 3% de Pujol

 Primer de tot he de dir que mai vaig votar a Pujol: les polítiques que va practicar em semblaven sempre de cara a la galeria fins al punt que vaig arribar a definir la Generalitat com la gran repartidora, nom ben escaient als afers d’avui. Mai vaig estar a favor de la construcció d’una Catalunya amb la mateixa mala organització que tenia Espanya i, tant va ser així, que em va caure aquella idea que els catalans érem gent més moderna que els espanyols. Aquest concepte encara el tinc ara mateix i la història només m’ho confirma: hem fet els mateixos errors immobiliaris, financers i polítics que la resta d’Espanya. Dit això, sempre vaig tenir un gran respecte pel president Jordi Pujol, el seu discurs planer arribava fàcilment a tots els racons socials, el seu viatjar incansable durant els caps de setmana el feia present a tot el territori i el seu tarannà humil el feia proper a qualsevol, fos pagès, fuster, industrial, artesà, metge, financer… La primera pregunta que feia a un industrial era “…vostè quant exporta?”

Malgrat no estar d’acord amb les seves polítiques acceptava el seu lideratge, sobretot moral i de valors, sempre impulsant el treball continuat i en equip.

Quan divendres de la passada setmana vaig conèixer la seva confessió vaig tenir dues sensacions, una de decepció per la caiguda d’un líder referent i una altra de dejà vu, com si no em vingués pas de nou. Des del principi de la democràcia hem vist gairebé tots els partits que han estat al Govern de Madrid o de Catalunya involucrats en afers de finançament irregular que sovint han derivat en accions d’enriquiment il·lícit d’alguns dels seus actors. Va passar amb el PSOE i en Sala, amb el PP i en Bárcenas, amb Unió i en Pallerols i ara passa amb Convergència i en Millet i en Pujol. Continue reading

Espoli i presa de pèl

Aquesta setmana finalment el Govern de Madrid ha presentat les seves balances fiscals. Ho ha fet amb la voluntat de canviar el discurs dominant a Catalunya, que predica que el dèficit d’Espanya envers Catalunya és insuportable. El ministre Cristóbal Montoro va encarregar a l’economista de Ciutadans Ángel de la Fuente el càlcul de les balances fiscals vistes amb les ulleres de Madrid. El resultat ha estat que el dèficit de Catalunya a l’any 2011 va ser de 8.450 milions d’euros, mentre que a Madrid va ser de 16.723 milions, a València de 2.018 milions i a Balears de 1.483 milions. Totes les altres comunitats presenten superàvit, essent les més beneficiades Extremadura amb un superàvit de 2.991 milions, Galícia amb 3.240 milions, Castella i Lleó amb 3.929 milions, Canàries amb 4.054 milions i Andalusia amb 7.421 milions.
De la lectura de l’informe presentat per De la Fuente se n’extreuen diverses conclusions importants. La primera és que per primera vegada i de forma oficial, els que sempre s’han carregat que s’hagi de veure Catalunya com una àrea econòmica homogènia accepten ara que ho és, que l’anàlisi s’ha de fer comparant diferents regions d’Espanya. La segona, molt important, accepten que a Catalunya hi ha un dèficit permanent, xifrat en 8.455 milions a l’any 2011 però que sabem que és crònic en els anys. Alicia Sánchez Camacho diu que amb aquesta xifra es demostra que no hi ha dèficit. Deu ser que no porta mai moneder a la butxaca aquesta senyora, i que els comptes de casa seva els porta algú altre. Amb 8.455 milions, seríem capaços de resoldre tots els problemes de sanitat, ensenyament i cultura i, fins i tot, d’acabar amb dèficit zero i començar a disminuir el deute de la Generalitat. Tot i això, la senyora Sánchez Camacho esperava que el resultat de l’informe De la Fuente fos zero o positiu i ha continuat amb el discurs que havia preparat. 

Continue reading

La moral de les Pimes

En aquest moment de la crisi sabem algunes coses que cal il·luminar: en primer lloc, que l’economia no tornarà a ser mai més el que era, serà una altra cosa. En segon lloc, que no sortirem del pou fins que l’exportació del país aporti entre el 3 i el 5% del PIB de forma continuada durant sis o set anys. En tercer lloc, que les empreses hauran de capitalitzar el capital circulant amb augment de capital en cas que sigui necessari. Finalment, sabem també que les Pimes hauran de ser innovadores si volen sobreviure.
A causa del pes que tenen les petites empreses en la creació de treball, és de la màxima importància resoldre totes les qüestions que afecten la seva supervivència i el seu funcionament. La pregunta és, estan preparades les Pimes per fer aquest camí? Hem sentit dir per activa i per passiva que la societat catalana i espanyola té la millor generació des del punt de vista de formació, mai hi havia hagut tanta gent formada. És cert, però la formació rebuda és adient? Serveix per resoldre l’atzucac que tenim? 
Si faig un repàs dels empresaris que conec, que ara ja son molts, puc dir que les pimes estan dirigides per directius amb bona formació. Llavors, per què el resultat de les pimes és tan baix?
Una pista és la qualitat de la formació rebuda. Quan tots veiem que tenim uns joves sobrequalificats, amb diversos títols a la butxaca, treballant en llocs molt inferiors perquè la formació rebuda no era adient, sentim dir al secretari general de la OCDE Angel Gurría que les competències dels estudiants universitaris ?espa?nyols equivalen a la dels estudiants de secundària japonesos. El problema aquí rau en l’eficiència del que s’estudia en relació amb el lloc de treball que hi ha. Si tothom estudia arqueologia i la feina que hi ha és de metge, per exemple, és evident que la formació serà del tot ineficient des del punt de vista laboral. Cal, doncs, una convergència entre les necessitats laborals i l’oferta formativa. Si en aquest moment sabem que la indústria augmentarà el seu pes des del 18% al 25%, ens caldran joves amb formació professional, joves ?engi?nyers i joves formats en administració d’empreses. Només aquest darrer col·lectiu és el que es forma en quantitat. El dels enginyers, en canvi, fa aigües per tot arreu.
El drama més gran en el sistema espanyol es troba a l’ensenyament secundari obligatori, on les competències rebudes són excessivament baixes, essent un problema pel batxillerat que ve darrere. A ESO és on un gran nombre d’alumnes agafen fòbia a les matemàtiques, cosa que els porta a renunciar posteriorment a l’enginyeria. 

Continue reading

Catalunya industrial

Al llarg dels darrers mesos, setmanes i dies hem vist com augmenta la quantitat d’opinions i d’actes a favor de reindustrialitzar Catalunya. De fet, és un moviment global després de la miserable època en què tothom va decidir que els productes industrials els faria la Xina. Una vegada assumit l’error de desindustrialitzar toca fer el camí invers: crear més teixit industrial.
Catalunya no ha deixat mai de ser un país industrial, en tot cas, ha abaixat el seu pes en el conjunt de l’economia, cada vegada més centrada en els serveis. Avui el pes de la indústria al PIB és del 18,9%, amb un valor afegit brut de 38.414 milions d’euros i amb 542.000 treballadors directes, mentre que a l’any 2000 era del 24,8% amb un valor de 31.331 milions. La indústria catalana està fortament internacionalitzada, amb una exportació a l’any 2013 de 58.359 milions d’euros, mentre que la inversió estrangera a Catalunya va ser de 3.500 milions d’euros, el 40% de la qual va anar a la indústria.
Catalunya es proposa augmentar el pes de la indústria en la seva economia fins el 25% a l’any 2020 i fa temps que els polítics i tots els agents socials treballen conjuntament per fer possible aquest camí. Fa un any, el juny de 2013, es va signar el Pacte per a la Indústria a Catalunya, amb la participació dels sindicats CCOO i UGT, de les patronals Foment i PIMEC, de la Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, del Col·legi d’economistes de Catalunya, Col·legi d’enginyers tècnics industrials de Catalunya i Col·legi d’enginyers de Catalunya. Per tal d’assolir el compromís de la UE de situar-la amb un pes de la indústria del 20% del PIB en el conjunt de la UE, els agents socials signants del pacte van fer fa un any 138 propostes.
La setmana passada el president de la Generalitat, Artur Mas, va fer un acte presentant “La Catalunya Industrial: un objectiu compartit”. Aquesta setmana que acabem també han aparegut força articles d’opinió sobre la industrialització del país.
Llegint tot el que s’ha dit i se segueix dient, tinc la sensació que tornem a trobar-nos en un període de xerrameca: ens agrada molt teoritzar sobre temes i fer propostes d’altura, sense tocar a terra. 

Continue reading

Josu Jon Imaz, el sofista

 El dia 27 hi va haver la jornada de ponències del Fòrum Impulsa de Girona. Com cada any, aquest dia tinc junta d’accionistes i no hi vaig poder assistir. A l’arribar a casa vaig preguntar al meu fill quina havia estat la millor ponència. Em va dir que la del representant de Repsol. Ja havia vist a través de Twitter que la ponència de Josu Jon Imaz, conseller delegat de Repsol, havia impactat fort a la sala. És un polític amb molta oratòria: era el president del Partit Nacionalista Basc, li vaig dir. I de què ha parlat? De com reduir les emissions de CO2 col·laborant amb altres empreses proveïdores i de recerca. Doncs us ha marcat un gol, li vaig respondre. Que un empresa que és la que produeix el producte que genera més CO2 d’Espanya faci gala de treballar en la reducció de CO2 és una fal·làcia, un engany.
L’endemà vaig poder veure el vídeo de la participació de Josu Jon Imaz. Explica bàsicament que a les seves refineries consumeixen molta energia que alhora produeixen emissions de CO2. Diu que es van proposar reduir aquestes emissions un 15% durant 5 anys amb un treball de col·laboració amb empreses proveïdores, amb universitats i amb altres instituts de recerca. Això podria ser lloable en qualsevol empresa industrial, tot i que en aquest camp un 15% és la xocolata del lloro, però venint de Repsol és un sarcasme, una ofensa al que escolta.
Repsol és la primera productora de derivats de petroli a Espanya. A l’any 2013 va transformar 38,1 milions de tones de cru que, quan es cremin en el transport, emetran 110,5 milions de tones de CO2, l’emissió més gran d’Espanya. Que en el seu procés estalvií unes quantes tones de CO2 no pot compensar ni de lluny l’augment que significa l’emissió que tenen els combustibles produïts per millora del procés de refineria (fraccionació i cracking), com tampoc pel fet de comprar cru més pesat. Perquè es tingui una idea del que estic dient, un petroli lleuger, amb cadenes lineals, té àtoms de carboni lligats entre si de forma lineal. Cada carboni es lliga a un altre i a dos àtoms de hidrogen. Però quan el combustible és més pesat esdevé aromàtic, en forma d’anella, i els àtoms de carboni només tenen un hidrogen o cap. El resultat és que un hidrocarbur aromàtic té un 80% més d’emissions de CO2 que no pas el lineal. En el seu camí cap a millorar la rendibilitat de les empreses, les petroleres han millorat l’aprofitament de les parts més pesades dels petrolis, incorporant més elements aromàtics, i compren cada vegada més petrolis pesats de Veneçuela o provinents de les terres bituminoses de Canadà. Per tant, vantar-se de fer estalvis del 15% en l’energia de procés, quan en el producte es pot arribar a augments del 80% és un insult a la societat espanyola, parlar d’estalviar unes quantes tones de CO2 en el procés quan en el producte fabricat s’augmenta en milions de tones, no té nom.

Continue reading

Montoro, l´essència

 En cada punt de la història hi ha homes que concentren el relat del moment. En el PP que governa Espanya aquests homes són Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Alberto Ruiz Gallardón y Cristóbal Montoro. Hi ha ministres que ni es coneixen, com Pedro Morenés, de defensa, o altres que passen sense fer soroll, com Ana Mato, Ana PastorFá?tima Báñez. N’hi ha que actuen al dictat de grups econòmics, com José Manuel Soria, carregant-se tot el que toca. Finalment altres ministres són rellevants, com Luis de Guindos, però no excessivament polèmics. Podríem dir que els quatre primers concentren l’essència del PP actual, tant en la deriva contra Catalunya com en la bel·ligerància contra les classes mitjanes.
Cristóbal Montoro aquesta setmana ha estat l’actor principal. Ell, valent, ha presentat una dita reforma fiscal que no és més que un seguit de nyaps que han modificat les normes que hi havia fins ara. Quins són els objectius de la reforma fiscal Montoro? Bàsicament dos. Primer, alliberar poder adquisitiu a les famílies perquè augmenti la demanda interna i creï treball just abans de les eleccions del 2015 i, segon, acontentar la part més fidel del seu electorat abaixant la fiscalitat a les rendes més altes. Així, ha fixat la fiscalitat màxima a 60.000 euros de renda anual, de manera que pagarà el mateix tipus aquell qui la tingui de 600.000 euros o el que la tingui de 6 milions. D’això se’n diu justícia igualitària. S’ha carregat un dels principis bàsics de la societat moderna: la progressivitat impositiva. Continue reading

La construcció: locomotora o bombolla? (i 2)

Distribució-del-consum-familiarDiumenge passat explicava que la construcció ha d’estar al servei de l’economia i no pas al revés, com sovint ha passat. Així, la construcció ha esdevingut l’objectiu de la meitat del capital mundial, un lloc on la gent ha pensat que els seus estalvis i el seu capital estaven segurs. A Espanya, després de cada una de les crisis econòmiques que hem viscut, el valor de la construcció mai arribava a caure de forma permanent. Aquest comportament era conegut i aportava encara més seguretat als inversors immobiliaris.
El problema és que tot té un límit i aquest es va sobrepassar exageradament amb la darrera bombolla immobiliària. Qualsevol bé té un llindar de preu màxim a partir del qual entra la competència o un altre producte substitutiu. Si no el té, el més segur serà que esdevindrà un producte de luxe i només el podran comprar uns pocs. Això és el que va passar amb el valor dels habitatges: es va arribar a un preu en l’escalada que a la fi no va estar a l’abast dels compradors. És més, el valor de l’habitatge va arribar a pesar tant en la cistella de la compra que va frenar el consum de forma important, i va esdevenir un llast per a l’economia.
Per tant, si mirem el pes d’aquest sector en el repartiment del consum de les famílies, arribarem a la conclusió que el que cal és fer baixar el preu dels habitatges per permetre que el consum pugui continuar. Per fixar el valor, es mira la relació entre el preu de l’habitatge i els ingressos de les famílies i la seva sèrie històrica. Els preus estan per sobre de la sèrie històrica a països com Austràlia, Bèlgica, Canadà, Regne Unit, Noruega, Suècia… amb valors de més del 30%. Altres països com Japó, Corea del Sud, Alemanya, EUA, Suïssa… tenen valors inferiors a la mitjana històrica de fins el 40% (Japó). A Espanya els preus dels habitatges a l’any passat encara eren per sobre un 8% de la ràtio sobre salari de la sèrie històrica i el valor que l’habitatge té sobre el consum és del 37,3%.

Continue reading

La construcció: locomotora o bombolla? (1)

Des que tinc ús de raó econòmica -segurament des que treballo- he escoltat sovint dir que la construcció és la locomotora de l’economia. Jo, que soc enginyer i no pas arquitecte, sempre m’he mirat aquest argument amb escepticisme. Per a mi, cap sector de l’economia pot ser únic en ser locomotora, tots són complementaris. La construcció ha de satisfer la demanda de nous habitatges, de nous espais professionals i de nous serveis públics, però mai al revés: l’economia no ha de créixer només per satisfer el que fa la construcció. El mateix principi el podríem aplicar a la indústria i a qualsevol servei. L’economia és un equilibri entre demanda i oferta que s’espatlla quan es trenca, entrant a una bombolla i/o a una crisi.
Explico sovint les meves converses amb directors de bancs durant els anys 80, quan volia invertir en una màquina de paper a Besalú i no m’escoltaven. Quan els preguntava per què donaven crèdits als hotels i no a les fàbriques, la resposta era que ells sabrien què fer de l’immoble de l’hotel i no tenien ni idea del que calia fer amb la màquina en cas que no fos possible retornar el crèdit. Des d’aquell moment fins avui he tingut clar que tota la cadena de l’economia, des d’un conserge fins el ministre passant pels directors de bancs, metges, enginyers, mestres… tothom entén que si es compra un terreny rústic i es requalifica com a urbà es genera una plusvàlua majúscula. Tothom havia interioritzat que els preus immobiliaris eren constants a l’alça, mai baixant, en tot cas de forma temporal, de forma que una inversió immobiliària mantenia el seu preu a l’alça a llarg termini, a recés de les crisis econòmiques. La construcció formava part de l’ADN del país, essent una activitat prioritària que pressionava als altres sectors traient-los recursos financers directament o a través d’impostos. És a dir, els bancs dedicaven tot el seu flux de crèdits a aquest sector en detriment d’altres sectors de l’economia i el sector públic necessitava recursos ingents per a les seves infraestructures havent de pressionar amb impostos. La conseqüència va ser que els sectors de la indústria, l’agricultura i la ramaderia i els serveis van tenir dificultats per finançar els seus projectes, perdent competitivitat. A tot això encara hi hem d’afegir una cosa pitjor, conseqüència de la bombolla que es va organitzar: la inflació va augmentar i els salaris van començar una carrera a l’alça empesos per les facilitats laborals de la construcció.

Continue reading

Mario Draghi, el mag

Durant molt temps un gruix important de l’opinió econòmica ha demanat al Banc Central Europeu polítiques diferents de la de només vetllar per la inflació del 2%. La petició era incorporar a la política monetària una visió de creixement de l’economia i de creació de treball. Per això, es deia, calia aportar més massa monetària al sistema a fi i efecte d’augmentar el crèdit a la inversió i al consum, i alhora incrementar la inflació i abaixar valor de l’euro, excessivament sobrevalorat per a l’exportació més enllà d’Europa.
Aquesta política monetària ha estat sempre frenada per la direcció econòmica alemanya que pensa que un excés d’estímul acaba sent perjudicial a la llarga. Tenen raó que fer anar l’economia per estímul, contínuament dopada, acaba essent un problema perquè construeix bombolles a la borsa o immobiliàries. No cal anar més lluny per veure que la gran crisi de les subprime a EUA va començar per un excés d’estímul monetari. A més, un augment notable de la massa monetària porta a un augment de la inflació que acaba perjudicant la competitivitat del territori. Això és el que tenen al cap els alemanys. El que passa és que en el moment actual cap d’aquestes circumstàncies són evidents. La inflació està clavada a baix i el risc de bombolla, avui per avui, no hi és. 
Per tant, el BCE havia de fer alguna cosa per ajudar l’economia a anar endavant i aquesta vegada ha complert amb les expectatives. Ha proposat mesures per afavorir el crèdit, penalitzant una acció passiva dels bancs i oferint-los crèdits per dirigir a les empreses.
La pregunta és, seran suficients per rellançar el creixement de l’economia? El mateix Mario Draghi ha insinuat que no, que tornaran a actuar si fa falta, que vol dir que saben que l’efecte no serà del tot el que es vol. La primera prova que les mesures no seran suficients ha estat la relació dòlar/euro. Dijous, quan Mario Draghi parlava no vaig treure l’ull de la cotització dòlar/euro, entre altres coses perquè això afecta directament el preu de la nostra matèria primera. La sorpresa va ser veure com el dòlar va passar de 1,364 a 1,350 $/€ per, una hora més tard, superar el 1,366 $/€. Per què les mesures de posar més diner al mercat no alteren el valor de l’euro? Potser perquè els mercats interpreten que són massa petites per un augment notable de la inflació, però també -em temo que és això- perquè el valor de l’euro ja no depèn de com vagi l’economia, depèn de què fa la resta del món amb els seus diners. Dit en altres paraules, l’euro s’ha tornat moneda refugi de països que no saben on col·locar els seus excedents, com Rússia i la Xina. 

Continue reading